Una comparació agosarada

[Un dos i seguit, 2-10-15]

Ara fa vuit dies ens deixava un dels compositors més brillants de la música catalana de les darreres dècades: Manuel Oltra. Aquests dies ja s’ha destacat força per tots els mitjans de comunicació que era l’últim representant d’una generació que ha aportat noms excepcionals a la música del país. La majoria d’ells van treballar la cobla, atorgant-li prestigi, però Oltra, a més, hi va aportar quantitat, ja que va escriure moltes sardanes i obres per a cobla (algunes, certament innovadores en el seu moment, com la Rapsòdia per a piano i cobla) i una quantitat ingent d’arranjaments per a esbarts. Remarcable va ser, igualment, la seva tasca pedagògica.

Tot un luxe per a la música del país, en definitiva. Ens queda, però, el dubte de si aquesta tasca ha estat suficientment reconeguda, més enllà dels premis i distincions oficials que el mestre ha rebut. Em refereixo a la compensació de veure que allò que fas té el ressò adequat en la societat on treballes.

No sé si serà agosarat comparar el seu cas amb el d’un altre músic, aquest molt més jove, però amb una carrera que ja mereix ser molt tinguda en compte. Em refereixo al Marc Timón, instrumentista de tible i compositor, entre altres ocupacions, que acaba d’anunciar que se’n va als Estats Units tot cercant altres camins. Ja hem comentat més d’un cop que això es veia a venir, que el nostre petit i, a vegades, incomprensible país, no pot encabir els genis. Potser Oltra, en el seu moment, no va tenir altre remei que quedar-se, però ara mateix, no són pocs els joves que aspiren a més i no dubten a anar més enllà i el Marc és d’aquests, segurament engrescat pels èxits que darrerament ja havia aconseguit a nivell internacional.      

Ens queda l’esperança que, malgrat la distància i les moltes ocupacions que segurament tindrà, segueixi escrivint per a cobla, tal i com ho va fer, per exemple, en el seu moment, i salvant totes les diferències que segurament hi ha, Agustí Borgunyó.