Precarietat

[Un  dos i seguit, 6-11-26]

Si la setmana passada remarcàvem la importància del conjunt d’actes sardanistes de les festes de Sant Martirià, a Banyoles, aquesta ens porta al món de les colles de competició, ja que inclou dues cites en les quals es resolen les categories que queden del Campionat de Catalunya després de saber que les dels veterans i dels més veterans encara, ja han completat el seu periple. Sabem que a Tarragona tenim una colla subcampiona i una campiona, respectivament, i ara és el torn dels més joves dissabte, amb les alevines, infantils i juvenils, i les grans diumenge a Balaguer. Després de tot això, «ja només» (i ho he escrit entre cometes) quedarà el concurs lliure d’Artés i la final de punts lliures al Vendrell.

Unes cites que, malgrat les enormes dificultats que han de superar dia a dia les colles, encara tenen una brillantor i una espectacularitat enormes, a banda, és clar, de l’emoció dels resultats. Unes dificultats internes i externes que tenen a veure, sobretot, en els canvis que viu la nostra societat, gens afavoridors per a aquest tipus d’activitats, però també a la manca de suport i als vicis i mancances de les pròpies organitzacions. I, em sap greu repetir-ho un cop més, però és real, un dels obstacles és la incomprensió i el menyspreu de bona part dels mitjans de comunicació. Recordem que els concerts que a vegades s’emeten els diumenges al matí són fruit d’un acord exprés entre Som Sardana i TV3 i que només s’hi poden veure enregistraments produïts pel sardanisme, no pas per la televisió de Catalunya. 

No sé si a algú li haurà passat pel cap, ja que estem en aquesta tessitura de precarietat, de fer amb el concurs de Punts lliures, que emet la Xarxa de Televisions Locals, el mateix que amb el Concurs de Castells, que TV3 aprofita el senyal i es pot veure per la seva plataforma. Menys és res, oi? 

Banyoles, tot un exemple

[Un dos i seguit, 30-10-26]

Una de les cites imprescindibles del calendari sardanista de cada any -i ja en fa un grapat!- són les festes de Sant Martirià de Banyoles, celebrades ara fa una setmana. És important per moltes raons: per l’actuació d’algunes de les millors cobles del moment, l’ambient que s’hi viu i el fet que el programa presenta pràcticament totes les manifestacions on hi ha la sardana i la cobla: ballades, concerts, concursos de colles i de cobles... 

Però no ens hem de quedar amb això, només, per entendre la transcendència d’aquests dies que atrauen centenars de persones. Els organitzadors han sabut combinar la tradició amb una constant i mesurada innovació, amb idees com el CoCo, és a dir, la competició de cobles per mitjà d’unes tandes on les quatre cobles que actuen el diumenge a la tarda són jutjades pel públic assistent, que pot votar per mitjà del mòbil i triar la millor sardana d’estrena, l’obligada, etc. Es va tenir l’encert de cloure aquella jornada amb el Somni estereofònic, és a dir, amb les quatre cobles situades cada una en un costat de la plaça i interpretant alhora la sardana més popular del mestre Puigferrer, conduïda per un director de prestigi. 

No hem d’oblidar el concert del dilluns, amb tres cobles (circumstància que no sovinteja), interpretant música de qualitat i estrenant obres d’encàrrec a compositors de categoria. Un concert que, a vegades, hi afegeix sorpreses agradables, com l’actuació aquest any del grup Germà Negre conjuntament amb les cobles o el «fitxatge» per a la causa de la cobla del director i compositor Luís Cobos ara fa un any. Encara hi ha més aspectes singulars, com actuacions en altres espais de la festa major banyolina, on la cobla es barreja amb maneres d’entendre la música ben diferents. Ah! i molt important: la tradició d’aquesta autèntica festa major de la cobla no és excusa per oblidar la promoció que en fan, utilitzant des dels mètodes clàssics fins als més nous. És allò que deia l’altre dia de mirar què fan els altres i prendre’n nota.

El temps

[Un dos i seguit, 23-10-26]

La setmana passada, abans, durant i després de les tempestes que van afectar pràcticament tot el país, les xarxes socials i els correus dels sardanistes treien fum: molts actes cancel·lats o postposats, canvis d’ubicació, etc. Els que sí que es van poder portar a terme, com és lògic, van resultar notablement deslluïts, ja que no és el mateix ballar en un parc com el de la Guineueta, posem per cas, que fer-ho en un pavelló. Tampoc es balla tan a gust en un concurs de colles a la plaça, com el de Terrassa, que en un altre pavelló, amb problemes importants com la sonoritat problemàtica de la música i els avisos dels repartidors, per no parlar de les dificultats que hi troben els jurats, tot i que amb el nou sistema colla contra colla potser no tant.

Imagino que ens haurem d’anar fent a la idea que aquest panorama serà més habitual del que ens agradaria a tots plegats. Els afectats no són només els aficionats que es poden quedar sense ballar o ho han de fer en unes condicions no ideals, ja que cal pensar en els músics que perden feines, sovint a darrer moment, o els organitzadors, que veuen trastocada la seva planificació i la feina de mesos. Però mentalitzar-nos de la realitat canviant de la meteorologia no ha de voler dir deixar que les nostres accions i previsions siguin les mateixes i que a l’hora de la veritat Déu dirà. Potser convindria asseure’s, meditar, debatre i tractar de trobar maneres d’actuar davant aquests condicionants naturals que, com sempre, són inevitables, però que cada vegada més amenaçaran amb aigualir-nos les festes. Potser s’arribarà a la conclusió que no hi ha res a fer, o que hem de preveure i anunciar convenientment els llocs alternatius, o que hem de moure els actes en el calendari... Però mai, crec, insisteixo, hem de caure en aquella sentència maleïda que diu que «sempre s’ha fet així». Perquè el temps no ha sigut sempre igual, oi?

Aprendre dels altres

[Un dos i seguit, 16-10-26]

La trajectòria de les entitats i associacions culturals pot ser molt diversa: des d’aquelles que compleixen molts anys plenes de vitalitat, fins a les més modestes, condicionades molt per l’entorn on es mouen, que tan pot ser una gran ciutat com un poble amb pocs habitants i, és clar, en aquest cas, amb recursos encara més limitats. 

Si ens fixem en les dedicades exclusivament, o en part, a la promoció de l’activitat sardanista, veurem que predominen les organitzacions modestes, moltes vegades impulsades per unes poques persones. La seva precarietat és evident i, realment, lògica. No poden aspirar a tenir gaires socis i la gestió d’ajuts i subvencions cal cercar-les, majoritàriament, més enllà del poble, de manera que tot es complica de manera exagerada. Això no ha evitat que n’hi hagi moltes d’aquestes entitats que, a vegades, ni tan sols ho són, sinó que és un col·lectiu d’entusiastes que compten amb el suport, més moral i de donar la cara que altra cosa. En aquests casos, el seu cicle vital -el del nucli d’activistes, vull dir- s’acaba quan l’edat, el cansament d’anys de picar pedra i un migrat reconeixement per part de la resta de veïns fan que s’apagui la flama i no es trobi relleu. En aquest punt, no voldria pecar d’ingenu, però l’esperança la proporcionen els no pocs exemples en els quals que, amb el pas del temps, algú altre ha treballat de valent per a fer reviure aquella flama que deia: Mont-roig, Cambrils, Alcanar, la Selva del Camp... són alguns casos clars i no els únics.

Més enllà d’aquestes comarques, hi ha poblacions amb revifalles espectaculars. Penso, posem per cas, en algunes que no s’ha reprès de zero però han aconseguit que grups joves i amb idees desenfadades es facin notar, cadascú a la seva manera: Balaguer, amb activitats de gran nivell, o Molins de Rei, amb els Sardanistes de l’Agrupa i les seves «sardanes satàniques». No dic que calgui copiar res, però no estaria de més estudiar aquests casos i mirar d’esbrinar què hi ha passat.

400 números de Som

[Un dos i seguit, 9-10-26]

La revista de cultura popular catalana Som, des de fa temps més aviat especialitzada en sardanes, encara que no exclusivament, acaba de publicar el número 400. Aquesta és una fita important, ateses les característiques de la publicació i el panorama actual pel que fa les revistes impreses en general. El número 1 va aparèixer l’any 1980 i des de llavors no ha faltat mai a la cita amb els lectors, cosa que només es pot explicar per la proverbial constància dels activistes culturals del país i la seva contumàcia a l’hora de treballar de franc per la causa, singularment els sardanistes.

El fenomen, però, encara és més extraordinari si pensem en l’obsessió actual de no sabem ben bé qui, de fer-nos creure a tots que això del paper s’ha acabat, que és una cosa obsoleta i digna de ser arraconada als magatzems de les biblioteques... i encara gràcies! Realment, cada vegada costa més trobar un lloc on adquirir una revista o un diari imprès, talment com si hom pretengués aconseguir una mena de relíquia oblidada.

La revista Som mai ha gosat fer el pas als quioscos, ni tan sols en temps millors per a aquests establiments. Sempre ha confiat en els subscriptors i el servei de Correus i, darrerament -qui remei!-, en la versió digital disponible a la plataforma iQuiosc.cat. En tot cas, com he dit, no ha fallat mai, tot i que ha viscut èpoques més brillants que altres. Darrerament, està experimentant una mena de renaixença gràcies a l’impuls de Jaume Nonell, qui ha implicat tot un seguit de col·laboradors per oferir un contingut molt més interessant. A més, coincidint amb el número 400 s’ha estrenat una nova maquetació, amb un disseny més actual i atractiu. Per molts anys més!

Fins sempre, Joan!

[Un dos i seguit, 2-10-26]

El periodista i escriptor Jordi Lara, entre moltes altres coses un bon coneixedor de la sardana i la cobla, l’any 2008 va publicar un llibre excel·lent: «Una màquina d’espavilar ocells de nit», on fa diverses referències a aquesta part de la cultura catalana. En un moment donat, evoca quan de jove va fer d’instrumentista de tenora en una cobla modesta, la Canigó, on la majoria dels integrants eren músics veterans, amb una llarga experiència en orquestres i cobles. Salvant totes les distàncies que hi ha, llegint-ho m’hi vaig sentir una mica identificat, ja que fa anys també vaig formar part d’una cobla on bona part dels companys eren gent que havia viscut moltes coses en aquest particular món de la música. Amb ells aprenies coses, reies molt i mai t’avorries en els desplaçaments, les llargues esperes de segons quines actuacions o aquells memorables àpats dels aplecs. Tant en el llibre d’en Lara com en el meu record hi ha aquell humor singular dels músics i les seves mil i una anècdotes.  Eren, encara que ja gairebé ningú vivia només de la música, una generació possiblement l'última d’un tipus de músic que va fer de pont entre la diguem-ne vella escola i l’actual, aquesta potser molt més formada acadèmicament. 

La setmana passada vam dir adéu a un dels últims músics tarragonins d’aquella mena que ja era en extinció quan jo bufava el tible: el Joan Jordà, fiscorn o trombó segons convenia, que segur que us ha fet ballar a molts a les files de cobles com La Principal del Camp (després Principal de Tarragona), la Reus o la Cossetània. No era de gaires obligades, però sí que el feia especialment feliç interpretar aquelles composicions on el fiscorn tenia un paper solista amb alguna melodia més aviat romàntica. I tancava els ulls, i a tots ens embadalia. Fins sempre, Joan! 

Persianes satàniques

[Un dos i seguit, 25-9-26]

No tothom ho té prou clar, això, però és evident que navegar per les xarxes socials comporta molts riscos. Al marge d’estafes econòmiques, en les quals hi sucumbeixen els més incauts, molts ja sabem que és un lloc on proliferen aquells que ara se’ls qualifica de «cunyats» -en totes les seves variants-, que en els programes d’humor els mostren en una barra de bar; però també és terreny adobat pels anomenats «bots», no només els programes informàtics que divulguen determinades idees o en combaten d’altres, sinó els humans que venen a fer el mateix. Cal, doncs, saber per on anem quan caiem en la temptació de veure què hi ha pel Facebook o l’X, posem per cas. 

Sabent tot això i prenent les precaucions pertinents, tot espigolant, sempre podem trobar coses interessants o, com a mínim curioses. Un cas etern però que darrerament prolifera força és el dels comentaris als vídeos que sovint apareixen mostrant ballades de sardanes. No són pocs els que s’hi poden veure anelles seguint l’estil conegut com a «persiana» o, darrerament, «sardana satànica», que és més provocador. I no falla mai: sempre hi ha els comentaris més o menys educats de gent que, de bona fe suposo, diu que allò no és ballar sardanes, que fan els pallasso, que és fer malbé la sardana, que no en saben... I un etcètera molt llarg. En aquests exemples te n’adones de fins a quin punt s’ha manipulat la història i el relat en general de la sardana, no pas des de fa poc, sinó des de molts anys enrere. 

En un moment donat, a principis del segle XX, sobretot, es va imposar una idea de la sardana molt allunyada dels orígens, amb noves normes i restriccions coreogràfiques i musicals per tal de polir-la i fer-la més «civilitzada». No se’n van sortir del tot, perquè molts d’aquells postulats mai han arribat a generalitzar-se del tot i en d’altres van fracassar completament, però sí que van triomfar en el relat que deia abans, en la imatge general que s’ha anat transmetent d’una generació a l’altre. Però la manera més lliure (i divertida!) d’entendre la sardana és com l’aigua: sempre troba un lloc per escolar-se.