I encara hi ha qui no ho sap veure...

[Un dos i seguit, 18-10-24]

Quan es parla de si algunes cobles porten a terme, amb més o menys encert i amb més o menys ressò, projectes en els quals es transcendeix la seva funció diguem-ne canònica (ballades de sardanes, d’esbarts o concerts) a mi m’agrada puntualitzar que això no és pas nou, que poc o molt sempre hi ha hagut experiències d’aquesta mena. Una altra cosa és que hagin pogut rebre el reconeixement suficient o que aquest hagi perdurat en el temps. 

Això sí, és cert que des de fa uns anys aquestes pràctiques s’han multiplicat i pocs gèneres deuen quedar per experimentar. I això no vol dir que no hi hagi immenses possibilitats de seguir treballant-hi, fins i tot explorant amb les mateixes eines, com bé estan demostrant el cantautor Roger Mas i la cobla Sant Jordi. Després d’un primer disc i infinitat d’actuacions d’una gira que ha calgut cloure perquè venia el segon enregistrament, podem constatar que no es tracta d’oferir més del mateix, sinó que ara se’ns permet gaudir d’un repertori més ric, més treballat encara, amb un Roger Mas més madur i una cobla que sona més plena, més a prop de la perfecció.

Però si la Sant Jordi ja ens té acostumats a aquestes delícies acompanyats de qui sigui (des de grups com Coses a guitarristes flamencs amarats de jazz, passant per l’autenticitat del Kepa Junkera o un grup de dansa urbana), no són ells sols, precisament. Sense anar gaire lluny, a la darrera edició de la Fira Mediterrània la cobla Marinada era còmplice del cantant Guillem Roma amb aires llatinoamericans, mentre manté vigent un altre espectacle amb el cantaor Pere Martínez. Però també podríem parlar de la Simfònica de Cobla i Corda, del sempre sorprenent Arnau Tordera o les propostes de la cobla Maricel, l'última de les quals aviat podrem veure a Tarragona, i tants altres que s’entesten a treballar amb aquesta formació singular i -insisteixo- sobreeixint de possibilitats. I encara hi ha qui no ho sap veure...

Torna el debat de la reducció de tirades

[Un dos i seguit, 11-10-24]

Una de les eternes discussions en el món de la sardana ha estat la del nombre de tirades que han de tenir les composicions que s’interpreten per a ballar. L’esquema diguem-ne tradicional havia estat el de deu tirades, és a dir, quatre de curts i sis de llargs. Les hemeroteques ens mostren debats força vius i apassionats pràcticament des de sempre entre els que defensen el manteniment d’aquesta fórmula i els que en propugnen d’altres, generalment basades en l’escurçament de repeticions. 

La que ha tingut més defensors i que sembla que, finalment, s’ha imposat, és la de set tirades (dos curts, dos llargs, un curt, un llarg i una altra de llargs amb contrapunt entremig. És l’anomenat sistema manresà, perquè des d’allí s’hi va lluitar molt en aquest sentit, però ara ja només es parla de set o deu tirades.  De fet, les deu es mantenen, sobretot, a determinades poblacions gironines.

Però havia de ser la cobla Contemporània, sempre decidida a anar més enllà, qui ara impulsés una altra modalitat: les cinc tirades. Ho defensen com la proposta més recent per dinamitzar les places i són dues tirades de curts enllaçades, dues tirades de llargs enllaçades, i una darrera tirada final de llargs. Segons ells, ja ho han provat amb èxit en poblacions com Santa Eulàlia de Ronçana, Canet de Mar i Molins de Rei. En aquesta casos, s’interpreten 12 sardanes de cinc tirades, amb una evident major varietat de repertori.

D’entrada, una proposat així sobta, perquè davant del gairebé triomf de les set tirades semblava que s’havia acabat el problema, com a mínim a la majoria del país. No sé si la proposta tindrà molt més recorregut, però si recordem com van trigar a imposar- se les set tirades la cosa podria anar per llarg, però també semblava una utopia en el seu moment. 

La gent de la Contemporània, però, han volgut copsar l’opinió de més públic i han muntat una enquesta dins la plataforma S21.cat per tal de decidir si el seu proper disc de sardanes per a ballar que publicaran ha de ser de cinc tirades, de set o mixt. Evidentment, ja descarten totalment les de 10.

La carn és dèbil

[Un dos i seguit, 4-10-24]

Ja ho sé que en tenim moltes de qüestions per les quals convé que posem el crit al cel, però la carn és dèbil i no em puc estar de destacar algunes coses positives que aquests dies m’he trobat remenant per les xarxes i pels papers de cara a preparar el programa d’avui. M’ha alegrat molt, per exemple, saber que la colla sardanista juvenil Nova Tarragona Dansa diumenge passat va guanyar de manera clara i contundent el concurs de Sitges. Això vol dir que si les coses no es torcen, el proper 3 de novembre, a Valls, es proclamaran campions de Catalunya. Realment fa goig veure aquest grupet de nois i noies ballant com ballen i estaria bé que en aquella final tinguessin l’escalf de més gent a més de la resta de components de l’Agrupació Tarragona Dansa. Una entitat que, ja que somniar no costa gaire, podria afegir alguna altra campiona aquesta temporada. Ja ho veurem.

També m’ha sorprès veure la gran quantitat de propostes vinculades als esbarts i la cobla que s’han anunciat en l’edició d’enguany de la Fira Mediterrània, de Manresa, on feia temps que semblava que els programadors tinguessin alguna mena d’al·lèrgia a aquesta part gens menyspreable de la nostra cultura. Hi haurà estrenes i presentacions de discos, com Déu mana en aquest tipus de llocs. Només faltarà que aquesta sembra tingui fruits i comporti el trencament d’aquella muralla no volguda però sí imposada per determinades mentalitats i que sembla que impedeix que es pugui anar a actuar més enllà dels quatre o cinc llocs de sempre.

Nova convocatòria de la Beca Josep Maria Bernat

[Un dos i seguit, 27-9-24]

L’entitat Músics per la Cobla i l’Ajuntament de Bellpuig han convocat la 30a edició de la Beca Josep M. Bernat per a joves instrumentistes de cobla. És una d’aquelles iniciatives fetes realitat gràcies a l’empenta i la constància d’unes quantes persones, conscients de la conveniència d’allò que promouen i que és poc probable que rebin cap mena de reconeixement (o la simple demostració de que allò que fan val la pena), però que any rere any hi tornen de manera persistent i comptant amb poc suport institucional. En aquest cas, la atípica aposta, des del primer dia, de l’ajuntament de Bellpuig.

Suposo que no cal justificar la necessitat de fer mans i mànigues per facilitar les coses als joves que han decidit aprendre i perfeccionar un dels instruments que formen la cobla. Al cap de trenta convocatòries la llista de becats és considerable i encara que a alguns noms els hem perdut la pista, la majoria actualment estan plenament actius en cobles d’arreu del país, incloses formacions tan rellevants com La Principal de la Bisbal, posem per cas.

No sé fins a quin punt la beca haurà estat decisiva en la carrera d’aquests músics joves (i alguns, ja no tant joves, que el temps passa inexorable per a tothom), però no hi fa res. En tot cas, segur que els ha ajudat, fins i tot moralment, i potser més aviat s’hauria de considerar, d’una vegada, un suport més generós gràcies a les aportacions de qui pugui fer-les i que, per lògica, hauria de fer-les.

Torna l'emoció al Campionat Veterà

[Un dos i seuit, 21-9-24]

Els dos últims campionats de Catalunya de colles veteranes s’han caracteritzat, entre altres coses, per l’emoció que s’ha mantingut fins a l’últim moment a l’hora de decidir la colla campiona. No és un fet nou, però no és tan habitual que les dues colles favorites siguin les mateixes, que calgui ballar una sardana extra de desempat i que la guanyadora final sigui la mateixa, és a dir, la tarragonina Toc de Dansa, enfront de la potent Sabadell. 

I enguany, sembla que segueix la mateixa tònica, sobretot després del concurs de dissabte passat al Serrallo, on la vigent campiona va adjudicar-se les dues sardanes ballades. Així, doncs, tot es decidirà el proper 10 de novembre a la final de Balaguer. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

I tampoc valia la pena perdre’s el concurs de dissabte a la pèrgola del Serrallo. Malgrat el dens programa d’opcions que tenia a la ciutat tothom que no volia quedar-se a casa i l’allunyament de la cita respecte el nucli festiu, tot i això, deunidó el púbic que s’hi va aplegar, a banda de balladors i acompanyants, és clar. Cal remarcar, també, i a banda del que comentarem després, el suport a la festa de l’Autoritat Portuària, ben natural i fins i tot obvia, però amb una dinàmica no sempre igual de clara més amunt del pont de la Petxina.

Idees joves

[Un dos i seguit, 13-9-24]

És evident que la sardana, com qualsevol activitat humana, cal que tingui prou capacitat d’adaptació a la societat canviant en la qual es mou. Ha de fer com, poc o molt, ha fet sempre: evolucionar. Això darrer pot sorprendre a molts, potser massa condicionats per discursos immobilistes per una banda i els pessimistes per l’altra. Perquè d’evolucionar ha evolucionat, encara que els costi de creure; una altra cosa és que sempre hagi fet aquest canvis en la mesura que caldria i en tot moment.

Hem d’entendre que el sardanisme no és igual ara que fa cinquanta anys, posem per cas. I no diguem si parem atenció en dates més reculades. Per veure-ho, però, cal perspectiva històrica, aspecte aquest que potser no s’ha tractat com caldria. Ja hem comentat més d’un cop que, a més, sempre hi ha hagut una lluita, més o menys soterrada, entre una manera de veure i practicar el sardanisme més oberta i desenfadada i una altra obsessionada en la puresa, en les normes, en un cànon inalterable. 

I, a banda de la mirada històrica, convé una de global del moment actual. Les xarxes ens hi ajuden una mica, encara que poden ser traïdores, com comentàvem la setmana passada. Però si sabem mirar, de la mateixa manera que podem veure que aquest estiu hi ha hagut moltíssimes actuacions de les cobles i, en general, força participació, potser també ens adonarem que hi ha, al llarg de l’any, bastant més que les ballades, els aplecs i els concursos tradicionals. Apareixen, ara aquí, ara allà, amb una freqüència i una força que voldríem més gran, és clar, propostes noves, vitals, amb un aire nou.  

Coses a vegades senzilles o discutides per més d’un, però són brots verds que indiquen que sí, que la sardana és viva malgrat els enterradors que mai no falten. Programes de ràdio com, per posar un cas, l’original Sardazero, que fan possible un equip de gent jove i per a joves d’Olesa Sardanista; la plataforma S21puntcat, els Jovessardanistesdelagrupa, de Molins de Rei, que aposten pel que ells anomenen sardanes satàniques i ho promouen i expliquen amb mitjans i maneres d’ara.

Ja ho veieu: mitjans de comunicació, xarxes, la dansa a la plaça... D’idees i ganes no en falten, potser caldria un major coneixement, més suport... i una crítica fonamentada.

Un miratge?

[Un dos i seguit, 6-9-24]

Tornem de vacances i, com sempre, ho fem amb ganes, empenta renovada i unes sensacions especials pel que fa a una de les qüestions que tractem habitualment en aquest programa. Em refereixo a la sardana com a dansa, sobretot en aplecs i ballades. Evidentment, no he fet cap estudi i només em refio de la meva percepció en viu i en directe, però sobretot per tot allò que he anat observant per les xarxes. 

La veritat és que tinc la sensació que aquest estiu ha estat bo per a la sardana-dansa. Res de l’altre món, però sembla que hi ha hagut més feina per a les cobles i, en general -ja sé que hi ha de tot i zones més vitals que altres-, els actes s’han vist més concorreguts. A l’estiu molta gent que és de vacances s’anima a ballar en una festa major o un dels molts cicles de ballades que s’organitzen, mentre que la resta de l’any ni l’hi passa pel cap anar-hi expressament. Però també és cert que això ha passat sempre, no és pas nou d’ara. 

Potser sí que alguna cosa hi ha tingut a veure el suposat «efecte The Tyets», com asseguren alguns organitzadors de cursets que, aquests sí, han vist incrementar-se la demanda. Sincerament, dubto que sigui massa gran aquesta influència i, en tot cas, caldrà analitzar-ho de manera més diguem-ne «científica» que la visió d’un grapat de vídeos mentre naveguem amb el mòbil.

No sé si només és un miratge, que a vegades veiem allò que volem veure. Potser sí, però alguna cosa hi deu haver i estaria bé que els més apassionats seguidors de ballades i aplecs hi diguessin la seva.