Aniversaris de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 19-6-26]

Aquests dies s’estan celebrant diversos actes amb motiu del 60è aniversari de l’Aplec Baix Camp, de Reus, i els 65 de l’entitat que l’organitza, la Colla Sardanista Rosa de Reus. Una entitat que va començar com una típica colla de concurs i que, amb el temps, va creure oportú centrar-se en generar activitat: des del mateix aplec a ballades, cursos, un concurs fotogràfic que també té una tradició envejable i, per tant, un arxiu d’imatges impressionant, que els permet preparar exposicions apassionants, no només sobre sardanes sinó sobre la cultura tradicional en general d’aquest país nostre.

De sempre, els de la Rosa de Reus s’han distingit per anar més enllà de la rutina de la majoria d’aplecs. El que cada setembre convoquen a la vora del santuari de Misericòrdia no només ofereix bones cobles sinó un elaborat programa complementari fet amb ganes d’atraure algú més que els més fidels balladors i sempre compten amb la participació d’altres grups i artistes. Durant anys, van promoure la creació d’aplecs nous a pobles de la comarca i les més properes, cercant la complicitat dels joves més inquiets de cada vila, alguns dels quals van tenir continuïtat. Fins i tot foren els engrescadors dels organitzadors de diversos aplecs per fer-ne un conjuntament, de grat record, a Escornalbou, malauradament ja desaparegut.

La Rosa de Reus segueix endavant i esperem que per molt temps, però una mirada des de fora indica que pateixen un mal massa generalitzat: malgrat la seva inquietud any rere any renovada, no sembla que hagin aconseguit que una nova generació d’activistes segueixi aquesta tasca amb sang nova. Seria una llàstima que aquesta trajectòria brillant s’estronqués, oi?

Gaudim-ne!!

[Un dos i seguit, 12-6-26]

Tot és segons el color del vidre a través del qual ho mirem, fa la dita prou popular que, segons sembla, va expressar per primer cop el poeta asturià Ramón de Campoamor. Però, filant prim, encara hi podríem afegir que, a més, les coses es poden veure d’una manera més optimista o menys segons el moment i segons la perspectiva des de la qual observem qualsevol cosa. 

Hi ha setmanes, per exemple, que això de les sardanes i la cobla ho veiem d’una manera que pensem que més valdria deixar-ho córrer i dedicar temps i esforços a alguna activitat més gratificant. En d’altres ocasions, en canvi, des del mateix observatori hi trobem moltes virtuts, se’ns presenten persones i manifestacions ben diverses, autèntiques i del tot vives. Són moments en els quals carreguem bateries i en tenim prou per entomar les previsibles etapes baixes.

Ho dic perquè, ara mateix, veig moltes coses que m’agraden tot i ser conscient, és clar, dels problemes, les debilitats i les mancances que hi ha. Veig poblacions de la demarcació de Tarragona que recuperen una activitat sardanista desapareguda o molt minvada, que hi ha iniciatives originals que il·lusionen viles senceres, músics joves que no només agafen el relleu dels que van quedant enrere sinó que enriqueixen el patrimoni musical ja existent, descobreixo noms nous d’una categoria musical enlluernadora, constato que hi ha qui publica llibres interessants...

Ja ho sé que en aquest mon tot és fràgil i passatger, però permeteu-me gaudir-ne i us convido a fer el mateix!

Lliçons sobre els Preludi

[Un dos i seguit, 5-6-26]

Dissabte passat, amb la celebració de la gran final, es va completar la primera edició dels premis Preludi, destinats a triar, entre un jurat i, en algun cas, el vot dels públic, les millors sardanes de l’any passat: la popular, la de major qualitat musical i una extensió d’aquesta darrera d’autors joves. El balanç general de tot plegat, a primer cop d’ull, és positiu: el nivell de les obres participants i, sobretot, les guanyadores, és molt elevat; el format té aires de professionalitat; s’ha comptat amb la col·laboració d’un trio de directors i compositors d’autèntic luxe, fent de jurat i de comentaristes... Els tarragonins, a més, tenim la satisfacció de saber que la guanyadora del premi popular és tarragonina, l’Anna Abad, que es referma així com un dels autors més destacats dels últims anys i, esperem, dels propers.

Naturalment, també s’hi poden fer crítiques i imagino que els responsables ja estan considerant els punts fluixos que tota obra humana té i en aquest cas no han faltat a la cita. Sense filar massa prim, jo destacaria el problema del vot per als no assistents als concerts, que si no hi són és per alguna cosa: perquè treballen, no s’hi poden desplaçar, etc. Disposar de només el temps que dura cada vetllada és limitar extraordinàriament la participació. També es van patir alguns problemes tècnics, com manca de so en alguns moments o poc coneixement d’allò que s’oferia per part dels tècnics de la retransmissió, que no sempre mostraven allò més important. Per cert, voleu dir que no es podia retransmetre en directe per la televisió convencional? I un altre repte que considero fonamental: aconseguir que més públic potencial s’assabenti de l’existència dels premis Preludi. Amb missatge a les xarxes no n’hi ha prou, és evident.

Bé, cal tenir present que és la primera edició i els canvis respecte a tot allò que s’havia fet amb La Sardana de l’Any són importants. Però, és clar, aquestes i altres observacions que s’hi poden fer caldrà que siguin tingudes en compte.

El repte de descobrir la sardana i la música per a cobla

[Un dos i seguit, 29-5-26]

Per a molts, la música que interpreta la cobla són les sardanes, més o menys agradables i originals, que la gent balla a les places; o aquelles melodies tradicionals que acompanyen les evolucions dels esbarts. De sempre -vull dir des de que aquesta formació instrumental existeix-, que hi ha hagut el repte de fer entendre a qui ho vulgui apreciar, que és molt més. I sí, és una música que es pot ballar, però també, sempre que siguin peces d’un mínim de qualitat i estiguin ben interpretades, que hi ha de tot, també és una música que val la pena escoltar i gaudir-ne. De fet, s’han creat un gran nombre de composicions pensades només per a això, és a dir, per a concert, no pas per a ser ballades, encara que tampoc han faltat coreògrafs que n’han fet versions remarcables.

I si a algú l’hem mínimament convençut i s’endinsa en l’immens patrimoni que ja hi ha de música per a cobla i que va creixent, trobarà que no només hi pot trobar el gust de l’audició de la música, sinó que anirà descobrint estils i combinacions ben diversos. I per combinacions vull dir les no poques experiències de barrejar la cobla amb altres instruments i amb altres cultures musicals. 

Però per arribar fins aquí costarà molt: no tothom està disposat (voluntàriament o inconscientment) a obrir-se a aquest tipus d’exploracions i prescindir de prejudicis i d’imposicions del mercat. En el programa d’avui, per exemple, tindrem algunes mostres d’aquesta diversitat que ofereix la cobla: des d’obres diguem-ne típiques fins a les bogeries (en el més bon sentit de l’expressió) de la cobla Contemporània, passant per adaptacions de clàssics o propostes fresques de gent molt jove i ben preparada. Com deia aquell vell anunci de televisió: la gràcia està en descobrir-ho.

Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...

La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!