Idees joves

[Un dos i seguit, 13-9-24]

És evident que la sardana, com qualsevol activitat humana, cal que tingui prou capacitat d’adaptació a la societat canviant en la qual es mou. Ha de fer com, poc o molt, ha fet sempre: evolucionar. Això darrer pot sorprendre a molts, potser massa condicionats per discursos immobilistes per una banda i els pessimistes per l’altra. Perquè d’evolucionar ha evolucionat, encara que els costi de creure; una altra cosa és que sempre hagi fet aquest canvis en la mesura que caldria i en tot moment.

Hem d’entendre que el sardanisme no és igual ara que fa cinquanta anys, posem per cas. I no diguem si parem atenció en dates més reculades. Per veure-ho, però, cal perspectiva històrica, aspecte aquest que potser no s’ha tractat com caldria. Ja hem comentat més d’un cop que, a més, sempre hi ha hagut una lluita, més o menys soterrada, entre una manera de veure i practicar el sardanisme més oberta i desenfadada i una altra obsessionada en la puresa, en les normes, en un cànon inalterable. 

I, a banda de la mirada històrica, convé una de global del moment actual. Les xarxes ens hi ajuden una mica, encara que poden ser traïdores, com comentàvem la setmana passada. Però si sabem mirar, de la mateixa manera que podem veure que aquest estiu hi ha hagut moltíssimes actuacions de les cobles i, en general, força participació, potser també ens adonarem que hi ha, al llarg de l’any, bastant més que les ballades, els aplecs i els concursos tradicionals. Apareixen, ara aquí, ara allà, amb una freqüència i una força que voldríem més gran, és clar, propostes noves, vitals, amb un aire nou.  

Coses a vegades senzilles o discutides per més d’un, però són brots verds que indiquen que sí, que la sardana és viva malgrat els enterradors que mai no falten. Programes de ràdio com, per posar un cas, l’original Sardazero, que fan possible un equip de gent jove i per a joves d’Olesa Sardanista; la plataforma S21puntcat, els Jovessardanistesdelagrupa, de Molins de Rei, que aposten pel que ells anomenen sardanes satàniques i ho promouen i expliquen amb mitjans i maneres d’ara.

Ja ho veieu: mitjans de comunicació, xarxes, la dansa a la plaça... D’idees i ganes no en falten, potser caldria un major coneixement, més suport... i una crítica fonamentada.

Un miratge?

[Un dos i seguit, 6-9-24]

Tornem de vacances i, com sempre, ho fem amb ganes, empenta renovada i unes sensacions especials pel que fa a una de les qüestions que tractem habitualment en aquest programa. Em refereixo a la sardana com a dansa, sobretot en aplecs i ballades. Evidentment, no he fet cap estudi i només em refio de la meva percepció en viu i en directe, però sobretot per tot allò que he anat observant per les xarxes. 

La veritat és que tinc la sensació que aquest estiu ha estat bo per a la sardana-dansa. Res de l’altre món, però sembla que hi ha hagut més feina per a les cobles i, en general -ja sé que hi ha de tot i zones més vitals que altres-, els actes s’han vist més concorreguts. A l’estiu molta gent que és de vacances s’anima a ballar en una festa major o un dels molts cicles de ballades que s’organitzen, mentre que la resta de l’any ni l’hi passa pel cap anar-hi expressament. Però també és cert que això ha passat sempre, no és pas nou d’ara. 

Potser sí que alguna cosa hi ha tingut a veure el suposat «efecte The Tyets», com asseguren alguns organitzadors de cursets que, aquests sí, han vist incrementar-se la demanda. Sincerament, dubto que sigui massa gran aquesta influència i, en tot cas, caldrà analitzar-ho de manera més diguem-ne «científica» que la visió d’un grapat de vídeos mentre naveguem amb el mòbil.

No sé si només és un miratge, que a vegades veiem allò que volem veure. Potser sí, però alguna cosa hi deu haver i estaria bé que els més apassionats seguidors de ballades i aplecs hi diguessin la seva.

Torna el festival Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 26-7-24)

Ja és un clàssic de cada estiu: els molts festivals musicals que s’escampen pel país i amb tota mena de formats, estils i volum. N’hi ha de força veterans, alguns multitudinaris, altres més reposats, no falten aquells amb cert aire elitista, ni els que més val anar-hi preparats per passar-hi dies, etc. L’oferta és tan important globalment parlant que fins i tot hi ha diaris i revistes que publiquen un bon tou de pàgines especials.

Doncs bé, enmig d’aquest bosc difícil d’abastar, també hi ha un festival dedicat a la cobla, un cartell que enguany ja serà el vuitè i que anirà del 6 al 10 d’agost a Palamós. No el veureu gaires vegades anunciat pels mitjans generalistes, com acostuma a passar en aquest gènere, sigui el que sigui allò que es faci. I això val la pena remarcar-ho, perquè Amb so de cobla. Festival de cobla de Catalunya, que és com s’anomena, té l’objectiu essencial de presentar les mil i una possibilitats que permet una cobla, però sense oblidar eel concert estàndard amb el repertori més selecte de sardanes i música per a cobla. Si visiteu el web del festival podreu veure, a més de la informació pertinent del programa d’aquest any, un recull dels cartells anteriors, una bona manera de comprovar la gran quantitat d’experiències diferents -diferents de veritat!- que s’han fet realitat els últims anys i en les quals, d’una manera o altra, hi és present una cobla sencera, augmentada o només una part, però sempre en col·laboració amb artistes que poden anar del jazz al funk, passant per cantautors o la rumba, per dir només uns quants exemples. 

I això s’ha fet amb noms sovint ben coneguts, com Kepa Junkera, Roger Mas, Cris Juanico, Llibert Fortuny, Albert Guinovart o la Dharma. Que ningú pensi que aquest festival és una gran dosi de cobla «pura» i pateixi per tenir-ne una sobredosi. Res d’això! És un aplec de propostes diverses, a vegades agosarades, altres sorprenents i sempre tenint present, això sí, la tímbrica d’uns instruments propis d’aquest país que mereixen ser tinguts en compte més enllà dels convençuts de sempre. 

Ineludible

[Un dos i seguit, 19-7-24]

Aquest cap de setmana hi ha una d’aquelles cites ineludibles per als sardanistes que vulguin  conèixer ambients diversos i de qualitat a l’hora d’anar a ballar. Es tracta de la Festa de la Sardana de Ceret, a la Catalunya Nord, que enguany arriba a la 66a edició, de manera que ja és una cita prou veterana per tal que els més apassionats la coneguin abastament. I segur que la majoria de balladors de colla de competició hi han estat com a mínim alguna vegada per participar en el seu concurs.

Però Ceret és molt més que l’emblemàtic concurs, ja que durant tres dies hi ha ballades, ballades dobles i concerts viscuts de manera intensa i amb cobles de gran qualitat. És una oportunitat per conèixer un indret diferent, amb les seves particularitats, però que ben bé es pot situar en una hipotètica ruta sardanista bàsica que també inclouria moments obligats com Banyoles, Calella i segurament molts altres depenent dels gustos de cadascú. 

Durant 66 edicions, però, la festa de Ceret també s’ha hagut d’adaptar als temps canviants. Primer era una oportunitat de sortir de l’estat un cap de setmana amb la colla (encara que ben a prop i dins terres catalanes) i respirar un aire més pur en sentit literal i també el metafòric. Més endavant, els costums van obligar els organitzadors a deixar el mes d’agost i situar-se al juliol, per allò de les vacances i el parèntesi estiuenc que va obligar a fer un parèntesi en el Campionat. 

Finalment, per tal d’atraure les colles en temps de davallada demogràfica d’aquestes agrupacions, el concurs ha deixat de ser només per a colles lliures i ha adoptat el format de Copa Catalunya, un dels darrers intents de la Unió de Colles d’engrescar el món competitiu i que sembla que funciona. Però recordeu: Ceret és més que això, com a poble i sardanísticament parlant. 

Us caurà la bava

[Un dos i seguit, 12-7-24]

El món de les colles sardanistes de competició ha passat, en uns quants anys, de ser un dels més potents a experimentar una davallada important en el nombre de grups en actiu. Darrerament, tot i l’aturada anunciada per la veterana i prestigiosa colla Violetes del Bosc, sembla que hi ha certa estabilització i, fins i tot, han sorgit algunes colles de les categories més complicades, que són les de balladors més joves. Ho són, de difícils, perquè requereixen una atenció continuada i amb altes dosis de saber fer i diplomàcia, fins i tot. Es tracta de comptar amb responsables a qui agradi i puguin dedicar-se a aquesta tasca, en la qual han de seduir els nois i noies, però també els pares. I dic que ha de ser una labor persistent ja que aquests balladors aviat han de pujar de categoria i nodrir les infantils, juvenils, etc. Ells, els més petits, sempre han de ser nous, per entendre’ns.

És per això que mai es reconeixerà prou la feina feta per aquests abnegats monitors, alguns amb molts anys d’experiència. En bona part, deuen gaudir de la satisfacció de veure com els que havien estat alumnes seus, ara ja volant lliures, obtenen resultats ben encoratjadors, com els de la colla Tarragona Dansa dissabte passat al mític concurs de Vic, on van guanyar tres dels quatre enfrontaments en joc. A més, ho van aconseguir amb una anella molt jove, plena de ganes i vitalitat. Ho podeu comprovar amb els vídeos que circulen per les xarxes, us caurà la bava.

Sardanes "satàniques"?

[Un dos i seguit, 5-7-24]

Fa gairebé un mes just, comentava aquí mateix la meva percepció -que em consta que comparteixo amb força gent- que, des de sempre (és a dir, des de que en tenim constància documental) hi ha hagut una manera d’entendre la sardana més reglamentada, amb tot un seguit de normes que cal seguir per al bon ballar i una altra més desimbolta, imaginativa i, per tant, divertida. I no em refereixo als passos curts i llargs, al fet de formar rotllanes donant-se les mans o a la necessitat de repartir-les. Més aviat parlo de punts lliures, de ballar rodant, «fer la persiana» o passar de respectar les parelles home-dona de manera estricta i invariable. 

Són moltes més les coses que diferencien aquestes dues postures, algunes de les quals el temps ha fet convergir seguint la santa raó que una cosa no ha de treure l’altra, que poden conviure, en definitiva. I això malgrat les discrepàncies que darrerament han reviscolat arran de l’aposta decidida i valenta d’un engrescador grup de gent jove de Molins de Rei pel que ells anomenen «Sardanes satàniques», de les quals fins i tot han organitzat un curset per aprendre’n. 

Ara, la polèmica més aviat ha vingut perquè algú ha interpretat que ho han presentat com una cosa nova i aviat han sortit els cunyats de torn assegurant que això s’ha fet tota la vida. I, efectivament, com dic, sempre s’ha vist i per poc que haguem voltat pels aplecs ho haurem comprovat. Allò de nou que ofereixen a Molins de Rei és justament el fet de presentar-ho com una cosa bona, divertida i de la que ningú s’ha d’avergonyir, precisament; i, sobretot, que pot ser una manera d’atraure gent nova. 

Només hi voldria fer una observació: és possible que passi com amb el jazz, que per interpretar-lo bé primer cal dominar la música diguem-ne acadèmica, clàssica. Per ballar i gaudir de les «Sardanes satàniques», cal tenir clara la manera estàndard. Que ningú s’enganyi.

Somniar no costa gaire...

[Un dos i seguit, 28-6-24]

Durant l’estiu, és tradicional que a molts pobles i ciutats es facin cicles de ballades de sardanes en unes hores i llocs que les fan més agradables. Malauradament, a les comarques tarragonines molts d’aquests cicles han desaparegut o han acabat, després de les maleïdes retallades, a la mínima expressió, com és el cas de Tarragona. Segueixen ben ferms, això sí, els del Vendrell i Calafell, i molt perjudicat el de Salou.

Parant atenció en la ciutat de Tarragona, on de ballades d’estiu, a banda de les de festa major i la Diada, n’hi haurà tres, no podem evitar recordar aquell temps en el qual el cicle era setmanal, començant per Sant Joan i acabant just abans de començar els actes de Santa Tecla. Es feien a la Rambla com ara, però els dijous a dos quarts d’onze de la nit. I eren tot un èxit, no espaterrant, però sí que l’ambient feia goig. La clau estava en que no només s’hi aplegaven els sardanistes més entusiastes de la ciutat i dels voltants, sinó que era una excusa perfecta per gaudir de la poca fresca que hi podia haver en ple estiu, saludar molta gent, fer-la petar i, potser, ballar alguna sardana. El cert és que molts no ballaven pas, com he dit era una excusa per gaudir de la nit estiuenca, socialitzant, anant a tocar ferro i prendre alguna cosa al Moto, a la Italiana o alguna altra terrassa del passeig.

Els temps han canviat, les famílies ja no fan, en general, aquesta passejos nocturns, prefereixen gaudir de l’aire condicionat i Netflix o viatjar. I les sardanes s’han anat adaptant, per força, canviant dies, hores o seguint estratègies de promoció més o menys encertades. El cert és que a la primera ballada de dilluns passat la Rambla feia goig i no podem evitar preguntar-nos si l’Ajuntament tornés a apostar per un cicle amb uns mínims la cosa funcionaria. Somniar no costa gaire...