Premis Preludi

[Un dos i seguit, 13-2-26]

Aquest proper dilluns comença la primera edició dels Premis Preludi, aquells que han de substituir el que fins ara havia estat La Sardana de l’Any. Era evident que aquesta veterana convocatòria exigia una renovació important i feia temps que se’n parlava. Finalment, segons tot allò que s’ha anat avançant, el canvi és notable i va molt més enllà del nom, encara que l’objectiu segueix essent el de triar la sardana més popular de l’any anterior, però també la de més qualitat entre les estrenades també en aquell període i, finalment, la d’un autor jove, de menys de 30 anys.

Amb la nova fórmula, bàsicament s’aposta de manera decidida per les xarxes socials, per les interpretacions en directe de les composicions seleccionades per un jurat de gran categoria i pel paper residual i complementari dels programes de ràdio tradicionals. Un símptoma d’això darrer és que el pòdcast El Tamborí, que vindrà a ser l’autèntica via de difusió de les sardanes participants estrenarà cada un dels seus diguem-ne capítols en dilluns, mentre que la majoria d’emissores emeten els seus programes en cap de setmana, quan les sardanes corresponents ja portaran un grapat de dies a disposició dels aficionats i l’interès d’escoltar-les per ràdio serà mínim.

Evidentment, caldrà veure el desenvolupament d’aquesta primera temporada dels Premis Preludi, però allò que, d’entrada, pinta bé és la seriositat que s’ha buscat en la tria del jurat, per la cura en la qualitat tècnica dels enregistraments, per l’ús de les noves tecnologies o l’interès en explicar un muntatge tan complex. Això darrer és l’única cosa que em neguiteja: voleu dir que el sardanisme, en general, n’està prou al cas?  

Aquí es va inventar tot!

[Un dos i seguit, 6-2-26]

Seguint amb el fil dels comentaris de les últimes setmanes, hi ha una qüestió de la qual dins del sardanisme se’n parla poc, potser perquè el fenomen s’ha prodigat més per aquestes comarques nostres, on l’activisme és més feble. Em refereixo a la postura de certs estudiosos o, senzillament gent que publica coses sobre cultura popular, en el sentit d’assegurar que la sardana és una cosa importada, que ha desplaçat o ha fet nosa a altres manifestacions festives autòctones.

Al marge de l’anàlisi històrica que caldria fer-se -naturalment, aquest no és el lloc ni el moment-, quan sento aquestes opinions penso que aquells que les diuen i a qui cal suposar estima per tot allò tradicional tarragoní, deuen pensar que tots aquells elements que diuen defensar i que podem exemplificar en els que formen el Seguici de Santa Tecla, tots ells van néixer en aquesta ciutat i després van ser copiats per la resta del país. Aquí es van inventar els balls de bastons, la nostra estimada Àliga és la mare de totes les del país, els primers castellers de Tarragona van exportar les seves construccions a tot arreu on ara hi ha colles, etc.

Potser sí que cada cosa té un origen en un lloc concret i s’ha anat escampant més o menys, però també en aquest procés hi ha hagut evolucions, transformacions i adaptacions en graus diversos... com la sardana mateix, que ja no és com la que va sortir dels límits de l’Empordà, creieu-me. 

Mentalitats obertes

[Un dos i seguit, 30-1-26]

No puc evitar la temptació de seguir parlant de la qüestió de les últimes setmanes en aquest inici de programa: aquelles dues maneres de viure la sardana que, ens agradi o no, ho sapiguem o no, han conviscut al llarg de la història d’aquesta dansa. Dues maneres d’entendre la sardana, però, que mai han estat impermeables l’una respecte l’altra, ni molt menys. De vegades, fins i tot, s’han arribat a entendre i han trobat consensos no elaborats, no gestats per l’entesa entre dues parts, sinó per la mateixa contundència dels fets naturals.

Dèiem, i això segur que sorprendrà a més d’un, que la visió més elaborada i normativa de la sardana  moltes vegades s’havia manifestat contrària a les colles de competició. Més aviat, al fet competitiu  i el suposat encarcarament d’aquestes agrupacions de dansaires, entenent que la seva pràctica és contrària a l’espontaneïtat de la sardana popular. Com ja és prou sabut, aquesta batalla els amants del cànon sardanista ja fa molts anys que la van perdre i, de fet, van acabar assimilant el món de les colles en el seu imaginari d’idealitat sardanista. Ara, això pot sorprendre a molts, de la mateixa manera que les sobta que els diguin que els punts lliures, el ballar tipus «persiana» o les sardanes que adopten temes musicals aliens són coses que s’han fet sempre i, al capdavall, són elements que formen part de l’essència de la sardana. El xoc s’explica perquè allí on els puristes sí que havien triomfat, fins a cert punt, és en el relat, en la teoria de la sardana que es publicava i ensenyava arreu.

Ara, cal obrir mentalitats i deixar que s’expliquin els entesos de veritat. Que d’haver-ne n’hi ha!

"Això no és l'autèntica sardana"

[Un dos i seguit, 23-1-26]

La setmana passada comentava, aquí mateix, aquell fenomen històric que va afectar la sardana quan estava en plena expansió arreu del país, que va comportar que fos erigida en un dels símbols de la catalanitat, fet que va ajudar-la en aquella expansió i va propugnar una mena de depuració i enriquiment en la música i en la dansa que, alhora, va representar una apropiació, ja que aquesta nova idea es va voler imposar única vàlida i noble. Com una mena de religió, vaja.

És evident que no ho van aconseguir del tot, ja que de manera més o menys soterrada segons l’àmbit o l’època, sempre ha estat viva aquella visió més popular, lliure i desenfadada de l’origen. Per això no ha d’estranyar la insistència permanent de tota mena de publicacions amb afany normatiu que s’han publicat al llarg dels anys, en rebutjar allò que entenien com a «desviacions» o vulgaritats i explicar sempre les normes del bon sardanista o quines eren les bones i les males sardanes. Malgrat aquest afany, dic, no van poder amb les sardanes d’en Bou o Mas Ros, de la mateixa manera que no van poder erradicar els concursos de colles (si, si, sovint rebutjats pels puristes!), els punts lliures o -aquest sembla el pecat més gran- fer «la persiana», allò que els més recents «provocadors» ho anomenen les sardanes «satàniques».

Per això em fa molta gràcia que en els comentaris a les xarxes de molts vídeos on es veu aquesta manera de ballar, sovintegin expressions com «això no és l’autèntica sardana», «són innovacions innecessàries», «sembla que ballin el corro de la patata» i similars. Com en molts altres aspectes de la vida, falta un major coneixement de la història.

Manipulacions

[Un dos i seguit, 16-1-26]

Tots sabem que la sardana va passar de ser una dansa pròpia d’un àmbit relativament reduït, a les comarques gironines, a escampar-se arreu del país amb un arrelament desigual, però poc o molt present a tot arreu. Una cosa semblant a allò que va passar posteriorment amb els castells, encara que en sentit geogràfic invers. La diferència ha estat que mentre tothom ha entès com la cosa més natural del món l’expansió castellera, pel que fa la sardana hi ha hagut qui ha atribuït la seva popularització i identificació amb el país a poc menys que a una imposició, a la politització del ball i la música i a un procés de substitució d’altres pràctiques festives que, segons sembla, sense l’imperialisme sardanista sempre haurien florit esponeroses com a elements autèntics de l’essència del poble català. Llegint segons quins autors, aquella ràpida proliferació d’activitats sardanistes d’inicis del segle XX va ser tant extraordinària que sembla que algú hagués muntat una enorme campanya de rentat de cervells amb la perversa intenció d’homogeneïtzar la nació partint d’una determinada part privilegiada per les elits.

Pot semblar exagerat això que dic -o paranoic, dirà algú-, però si repassem determinats textos aquesta és la impressió que pot obtenir un lector forà. Naturalment, si aquest personatge llegeix més i millor, si segueix estant exempt de prejudicis, ho veurà d’una altra manera.  I això no treu que sí, que hi va haver un moment que segons quins sectors van utilitzar la sardana, van manipular la seva història i es van proposar imposar un determinat cànon, mentre la presentaven com un dels elements simbòlics de la pàtria. Gairebé van aconseguir reduir la sardana a una visió molt determinada... però no del tot. Caldrà tornar a parlar-ne de tot això!

Ni elitismes ni esnobismes

[Un dos i seguit, 9-1-26]

Un dels obstacles que ha hagut d’entomar el sardanisme des de fa molts anys és el buit o, fins i tot, el menyspreu per part de determinats sectors de la cultura pròpia del país. Un fet realment trist, la veritat. A vegades, ha estat la part de la diguem-ne alta cultura que, de fet, s’ha mirat amb superioritat la cultura popular en general, sigui el que sigui allò que entenguem per cultura popular. I això és singularment lamentable si recordem al molts noms rellevants de la música i de la literatura nostrades que sí que han sabut valorar, per exemple, les valuoses obres que s’han escrit per a cobla, sardanes o obres lliures.

I hi ha un altre tipus de gent, difícils de definir, però que espero que identifiqueu aviat, que vindrien a ser alguns crítics, artistes, promotors o entesos, amb el comú denominador d’atribuir-se entre ells la modernor, allò que entenen que és realment l’art actual i que realment val la pena. En principi, això no hauria de ser necessàriament dolent si no fos pels tics elitistes o d’aquell menyspreu que deia abans. Quan senten la proximitat d’una sardana els agafa una ànsia irreprimible de fugir o, directament, enfotre-se’n. 

Però no tots, aquesta és la veritat, encara que els més comprensius no es manifesten gaire en aquest sentit. Per això m’ha sorprès l’anunci d’unes jornades en forma de taller sobre la sardana vista, això sí, des d’una òptica força allunyada de prejudicis, encorsetaments i qualsevol tipus de sacralització. Allò que sobta és que es tracta de La Escocesa, a Barcelona, un centre públic de residències artístiques i de producció d'art contemporani, això sí, gestionat de manera col·lectiva a través d’una associació d'artistes. Ara ho entenc: allunyats, també, d’elitismes i esnobismes!!

Sense al·lèrgia?

[Un dos i seguit, 19-12-25]

Sovint, en aquest comentari inicial del programa Un dos i seguit em surt la vena crítica. Perquè crec necessari exposar alguna cosa que em sembla mereixedora de ser corregida i, sobretot, perquè més enllà de l’opinió personal, que sempre serà subjectiva, estic convençut que en el sardanisme hi ha una manca greu de debat, de considerar públicament mancances, errades o aspectes dignes de millora. 

És clar que, a vegades, els pocs que intentem contribuir a posar-hi remei potser ens excedim, encara que sigui una mica. La setmana passada, per exemple, lamentava que una iniciativa tan singular com els diferents concerts de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya no fossin més presents a la televisió, no només com a notícia sinó podent veure els espectacles sencers. O que s’hi poguessin veure tots, ja que algun ja ha estat emès. Doncs bé, pocs dies després ens assabentem que el dia de Nadal TV3 tornarà a emetre el concert de Nadales de la Simfònica i l’endemà, Sant Esteve, ho farà amb el nou, estrenat fa menys d’un més: «Mare Mundi». Tant de bo totes les nostres errades fossin com aquesta!

Ara no voldria perdre’m per l’extrem oposat i pecar d’optimista, però el cert és que hi ha petites mostres d’una certa millora en aquest sentit. Vull dir que no fa pas gaire era impensable que la Xarxa de televisions locals emetés la final de Punts Lliures com si fos una important competició esportiva. Tampoc era habitual (i ja és trist haver de dir-ho) que un programa cultural com Nervi emetés un tema del concert de Miguel Poveda al Liceu dirigit per Joan Albet Amargós i amb La Principal del Llobregat. I encara hi ha algun altre cas recent en aquesta línia.

És clar que això és molt poc, que aquesta i altres manifestacions culturals haurien de ser més presents a la televisió de manera digna (i amb això em refereixo a prou mitjans, horaris lògics i tractaments a càrrec d’entesos), però sembla que determinats responsables televisius els ha abandonat l’al·lèrgia que tenien per aquestes qüestions. Tant de bo!