Lliçons sobre els Preludi

[Un dos i seguit, 5-6-26]

Dissabte passat, amb la celebració de la gran final, es va completar la primera edició dels premis Preludi, destinats a triar, entre un jurat i, en algun cas, el vot dels públic, les millors sardanes de l’any passat: la popular, la de major qualitat musical i una extensió d’aquesta darrera d’autors joves. El balanç general de tot plegat, a primer cop d’ull, és positiu: el nivell de les obres participants i, sobretot, les guanyadores, és molt elevat; el format té aires de professionalitat; s’ha comptat amb la col·laboració d’un trio de directors i compositors d’autèntic luxe, fent de jurat i de comentaristes... Els tarragonins, a més, tenim la satisfacció de saber que la guanyadora del premi popular és tarragonina, l’Anna Abad, que es referma així com un dels autors més destacats dels últims anys i, esperem, dels propers.

Naturalment, també s’hi poden fer crítiques i imagino que els responsables ja estan considerant els punts fluixos que tota obra humana té i en aquest cas no han faltat a la cita. Sense filar massa prim, jo destacaria el problema del vot per als no assistents als concerts, que si no hi són és per alguna cosa: perquè treballen, no s’hi poden desplaçar, etc. Disposar de només el temps que dura cada vetllada és limitar extraordinàriament la participació. També es van patir alguns problemes tècnics, com manca de so en alguns moments o poc coneixement d’allò que s’oferia per part dels tècnics de la retransmissió, que no sempre mostraven allò més important. Per cert, voleu dir que no es podia retransmetre en directe per la televisió convencional? I un altre repte que considero fonamental: aconseguir que més públic potencial s’assabenti de l’existència dels premis Preludi. Amb missatge a les xarxes no n’hi ha prou, és evident.

Bé, cal tenir present que és la primera edició i els canvis respecte a tot allò que s’havia fet amb La Sardana de l’Any són importants. Però, és clar, aquestes i altres observacions que s’hi poden fer caldrà que siguin tingudes en compte.

El repte de descobrir la sardana i la música per a cobla

[Un dos i seguit, 29-5-26]

Per a molts, la música que interpreta la cobla són les sardanes, més o menys agradables i originals, que la gent balla a les places; o aquelles melodies tradicionals que acompanyen les evolucions dels esbarts. De sempre -vull dir des de que aquesta formació instrumental existeix-, que hi ha hagut el repte de fer entendre a qui ho vulgui apreciar, que és molt més. I sí, és una música que es pot ballar, però també, sempre que siguin peces d’un mínim de qualitat i estiguin ben interpretades, que hi ha de tot, també és una música que val la pena escoltar i gaudir-ne. De fet, s’han creat un gran nombre de composicions pensades només per a això, és a dir, per a concert, no pas per a ser ballades, encara que tampoc han faltat coreògrafs que n’han fet versions remarcables.

I si a algú l’hem mínimament convençut i s’endinsa en l’immens patrimoni que ja hi ha de música per a cobla i que va creixent, trobarà que no només hi pot trobar el gust de l’audició de la música, sinó que anirà descobrint estils i combinacions ben diversos. I per combinacions vull dir les no poques experiències de barrejar la cobla amb altres instruments i amb altres cultures musicals. 

Però per arribar fins aquí costarà molt: no tothom està disposat (voluntàriament o inconscientment) a obrir-se a aquest tipus d’exploracions i prescindir de prejudicis i d’imposicions del mercat. En el programa d’avui, per exemple, tindrem algunes mostres d’aquesta diversitat que ofereix la cobla: des d’obres diguem-ne típiques fins a les bogeries (en el més bon sentit de l’expressió) de la cobla Contemporània, passant per adaptacions de clàssics o propostes fresques de gent molt jove i ben preparada. Com deia aquell vell anunci de televisió: la gràcia està en descobrir-ho.

Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...

La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!

Què més es pot demanar?

[Un dos i seguit, 1-5-26]

La setmana passada, en aquest mateix comentari, exposava la meva opinió sobre les oscil·lacions que acostumen a esdevenir-se en la trajectòria de l’activitat sardanista a cada població. Hi ha moments de relativa fortalesa de les entitats o els grups promotors i, indefectiblement, altres de decadència i, fins i tot, de desaparició. Davant d’aquest fet, apostava per una visió que defugi el pessimisme estèril i tingui en compte les revifalles que, a vegades, es produeixen. Posava exemples de poblacions de la demarcació on hi ha hagut relleus en els responsables i allò que semblava mort o gairebé, reviscolava. Casos com Mont-roig, la Selva del Camp, Alcanar i d’altres que podríem citar permeten fer-se aquest plantejament en positiu.

I si en torno a parlar de manera tan immediata és perquè darrerament ens havia fet patir el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa: una entitat amb una trajectòria magnífica, amb colles de primer nivell i un munt d’activitat sardanista ben meritòria. Tot plegat, plenament vigent, però amb l’amenaça del fet que a la darrera assemblea general no s’havia presentat cap candidatura per a renovar la junta directiva. Les alarmes van sonar de manera estrident i, finalment, dissabte passat, en una assemblea extraordinària, sí que es va presentar i aprovar una junta nova. A més, es tracta d’equip amb moltes qualitats: cent per cent femení, amb una mitjana d’edat que no supera gaire els vint-i-cinc anys i amb molta experiència en el món de les colles. Què més es pot demanar?

Gent estimulant

[Un dos i seguit, 24-4-26]

Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és  per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.

És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.