Torna, per la porta gran, el concurs de colles sardanistes de Santa Tecla

[Un dos i seguit, 15-9-23]

Gairebé des del primer moment de la sardana moderna que hi ha hagut concursos: de cobles, de composició i de balladors. L’esperit competitiu dels humans, doncs, també ha estat i està present en la sardana i la cobla, amb totes les virtuts i els problemes que això comporta. Sense treure importància a cap sector, sens dubte, on els concursos han estat més importants, en quantitat i en transcendència, és en el de la dansa. Amb lògics alts i baixos i força canvis amb el pas del temps, el món de les colles de competició –el de la sardana esportiva, com molts propugnen, ara- representa un sector associatiu gens menyspreable i que comporta una dinàmica de concursos, campionats, classificacions, premis, etc. complex i atractiu alhora.

A Tarragona, de colles i de concursos en tenim des dels primers anys del segle vint, inclosa una fita memorable com ho va ser el concurs que va tenir lloc per les festes de Santa Tecla del 1907 i que va tenir lloc a la plaça de toros. Hi van participar colles de tota la demarcació i la cobla La Principal de Peralada, dirigida llavors per Josep Serra. El concurs seguiria i aniria adquirint prestigi a nivell de tot el país, generalment celebrat a la plaça de la Font, encara que una altra fita remarcable va ser en el concurs del 1949, altra vegada a la plaça de toros, quan es va interpretar i ballar per primera vegada després de la guerra la sardana La Santa Espina.

Malauradament, ara, ja ben entrats en el segle XXI, ja feia uns anys que el concurs de Tarragona s’havia anat esllanguint. Per la raó que sigui, no comptava amb cap competició del Campionat, només del Territorial, i les colles van deixar de trobar-lo atractiu. Fins hi tot va arribar a desaparèixer per la Santa Tecla de l’any passat. La bona notícia va arribar quan es va saber que les dues entitats sardanistes de la ciutat, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, es van associar per recuperar i impulsar el concurs de Santa Tecla. De moment, i no és poca cosa, s’ha aconseguit que sigui vàlid pel Campionat Gran, és a dir, que hi haurà les millors colles del moment. A més, s’ha apostat per trencar inèrcies i fer-lo per la nit i, a més, al Serrallo.

Una bona cita, doncs, aquests dissabte a la nit amb tot l’espectacle d’algunes de les millors colles del moment, sense oblidar que, abans, al teatre Metropol s’haurà commemorat el 50 aniversari de la proclamació de Tarragona com a Ciutat Pubilla de la Sardana amb un original concert a càrrec de la cobla Maricel i Els Francolins. Pot ser una tarda-nit rodona.

Optimisme reflexiu

[Un dos i seguit, 8-9-23]

Naturalment, no compto amb cap dada resultant d’un estudi seriós i ni tan sols he fet cap enquesta ràpida, però crec que a vegades també hem de confiar en la nostra percepció després d’haver fet un seguiment, això sí, d’allò que es va reflectint a les xarxes socials, a banda de la nostra experiència personal, és clar! Em refereixo a la sensació que aquest estiu que ja comencem a exhaurir haurà estat força ric en activitat sardanista i, sobretot, amb una notable participació en gran part dels casos. Ja compto amb que les imatges que podem veure i que acostumen a publicar les cobles i els organitzadors acostumen a ser les més reeixides, però segueixo pensant que han estat moltes les ballades (l’activitat essencial de l’estiu, ja siguin de festa major o dels cicles de temporada), n’hi ha hagut moltes, insisteixo, que han comptat amb força animació i, sovint, amb molts més balladors a banda dels habituals de sempre.

No ho sé, potser sigui la meva tendència natural a veure sempre la part positiva de tot, però la veritat és que alguna cosa hi ha. També penso que l’optimisme ha d’anar acompanyat de la reflexió, de veure, posem per cas, perquè són unes ballades concretes les que triomfen i en quin moment i en quines condicions ho fan. També cal dir que no m’estic referint a un esclat de popularitat, sinó un increment significatiu d’activitat i de participació. Tant de bo sigui una tendència constant i impliqui, també, aplecs, concursos, concerts i altres. Ho anirem veient, sens dubte.

Mestissatge musical amb cobla

[Un dos i seguit, 28-7-23]

A vegades, pot semblar que això de fusionar sardanes o cobla amb altres estils sigui una novetat. Però tal i com hem insistit sovint en aquest programa, la cosa ve de lluny, de sempre realment. No cal mirar gaire enrere per posar exemples: als anys 40 una orquestra de moda de l’època va versionar la Llevantina, amb ritme propi d’aquell temps i triomfant arreu; als anys 60 el grup Mauné i els seus dinàmics, amb tenora inclosa, posava un aire yeyé a temes tradicionals, incloses sardanes; uns anys després, Joan Manuel Serrat ja actuava amb una tenora en directe entre els seus músics; i més cap aquí encara, Marina Rossell cantava la seva deliciosa cançó Arbequines de l’amor amb una instrumentació del Marcel Casellas que comptava amb una cobla sencera.

En Casellas, per cert, n’ha protagonitzat un munt d’iniciatives de barreja de la cobla i altres ritmes i estils, amb la cobla Cotofluix, l’Orquestrina Galana, etc. Però va ser la Companyia Elèctrica Dharma qui, junt la cobla Mediterrània, l’11 de desembre del 1981, al Palau de la Música Catalana, va oferir un concert memorable en molts sentits, però sobretot en aquest del maridatge musical divers. De manera excepcional, el ressò pels mitjans va superar els ambients sardanistes i, cosa que ara veig poc probable que passi alguna cosa semblant, el van retransmetre Radio Nacional de España i Televisión Española.

La importància d’aquella experiència, que després va voltar per tot el país, i sempre va impregnar la feina posterior de la Dharma, ha estat reconeguda pel festival Amb so de cobla, que tindrà lloc la setmana vinent a Palamós. Una cita que ja sembla consolidada i que pretén mostrar la diversitat de propostes en les quals la cobla o una part dels seus instruments hi té un paper prou interessant, alhora que en promou algunes altres. S’entén, doncs, que enguany, en ocasió del mig segle d’activitat del grup, s’hagi fet una excepció i siguin ells, la Dharma, que porten tants anys batallant en aquesta mescla musical, qui amb la cobla La Principal del Llobregat obrin el festival. Un Amb so de cobla que, altra vegada, ha preparat un cartell variat, de qualitat i del qual només lamentem la llunyania física si volem gaudir-ho tot. 

Obertura (mental) o tancament

[Un dos i seguit, 21-7-23]

El fet que una cançó de les moltes que tenen èxit en un moment donat hagi inclòs el ritme propi d’una sardana, que en el moment d’enregistrar-la es decidís comptar amb tota una cobla i que tot plegat es presentés de manera desacomplexada en llocs i moments on fins ara això era impensable, és positiu, sens dubte. Disculpeu que insisteixi sobre aquesta qüestió, però entenc que és lògic que bona part del sardanisme l’hi hagi fet gràcia la mateixa composició, sobretot als joves de les colles de competició, perquè els ha permès aplicar-hi punts lliures i, per una vegada, combinar dues facetes del seu lleure: les sardanes i els grups de rock del moment. 

Perquè sí, senyors, el ressò mediàtic de tot plegat ha evidenciat que malgrat els tòpics i prejudicis hi ha joves que s’ho passen bé ballant sardanes i, ells mateixos, sovint amb poques hores de diferència, els podeu trobar a qualsevol dels llocs que freqüenten la resta de gent de la seva edat. Ja sé -i això ja m’ho haureu sentit dir més d’un cop- que potser el CotixCoti només serà una flor d’estiu, que la moda passarà, com gairebé totes les músiques d’èxit. Aquest cas, però, haurà servit perquè en parlin crítics que mai havien parat atenció en la sardana, que els nois i noies de la Tarragona Dansa sortissin dissabte passat al Col·lapse en hora de màxima audiència, etc.

Malauradament, encara queden vestigis de gent que s’ho mira com quelcom negatiu, que embruta o fa malbé la sardana. Van ser molts més i força més durs en temps de la Sardanova, però encara es fan sentir de tant en tant. I sempre cal dir-los el mateix: que una cosa no treu l’altra, que mai resta, sempre suma, que no hi ha fórmules màgiques (el seu gran argument en contra) però que les coses viuen i, sobretot, perviuen, quan evolucionen i ho fan a base d’obrir-se, mai de tancar-se.

Hi ha molta feina a fer, encara!

[Un dos i seguit, 14-7-23]

És més que evident que ens trobem en ple estiu, i no perquè haguem mirat el calendari, precisament. Però tot just és en aquest temps de calor quan la sardana es manifesta en la seva forma essencial: en ballades de festa major, on hi participa tothom, fins i tot els que potser només en ballen aquell dia, o en algun dels cicles d’estiu que, sobretot, tenen lloc cap al vespre i aprofitant els moments de menys xafogor, si això és possible. És la sardana simple, natural, espontània, sense complicacions...

Però ja sabem, o molts haurien de saber-ho, que la sardana i la cobla són, poden ser, molt més. En aquest programa procurem parlar-ne sempre, d’això, i ho reivindiquem en tot moment. I moltes d’aquestes possibilitats que van més enllà de la manifestació bàsica que he citat, també tenen l’estiu una oportunitat per expressar-se. Ja us podeu imaginar que em refereixo al festival Amb so de cobla que, ben aviat, encetarà una nova edició a Palamós, però el cert és que no és pas l’única proposta que està vigent i que, de fet, es podrà veure i escoltar en algun lloc o altre del país. El problema, però, tal i com denunciava fa uns dies per les xarxes el músic i compositor Xavi Piñol, és que aquesta oferta interessant, variada i, sovint, trencadora, poques vegades surt dels cercles sardanistes o d’aficionats a la música per a cobla. Cal que hi hagi un festival específic, però també estaria bé que la resta del món ho tingués en compte també. I ho tractés com cal, és clar. 

En Piñol cita el cas de la Fira Mediterrània de Manresa, que després d’haver oblidat la cobla moltes vegades, enguany ofereix un -sí, un!!- espectacle amb una cobla sencera implicada. Això, en una programació extensa i interessantíssima, com és habitual. Ja està bé que se’n parli molt i soni a tot arreu el CotixCoti, però pensem que només és una cançó, una sola. Hi ha molta feina a fer, encara!

"Sempre s'ha fet així"

[Un dos i seguit, 7-7-23]

Si mirem enrere en el temps, podrem comprovar que la nostra societat ha millorat en molts aspectes. No em refereixo, ara, a qüestions tècniques, amb transformacions més que evidents, sinó a aspectes aparentment senzills però que tenen una importància considerable. Fa uns anys, no era obligatori que els motoristes portessin casc, o, per no moure’ns del terreny de la mobilitat, no cal retrocedir gaire en la memòria per recordar que els turismes només duien cinturó de seguretat en els seients del davant.

Els perills que es volen evitar amb aquestes mesures ja existien des de sempre, però el cas és que es van donar les circumstàncies que van permetre instaurar-les per a tothom. Alguna cosa semblant m’ha semblat que passa amb la campanya que ara fa la Confederació Sardanista sota el lema «Cuidem als músics», argumentant que a l’estiu especialment cal tenir en compte algunes indicacions per evitar que els integrants de les cobles pateixin en excés les conseqüències del sol i la calor. Concretament, es proposa evitar programar les actuacions en l’horari més calorós, hidratar als músics proporcionant-los aigua durant les ballades, considerar la seva millor ubicació en relació a l’ombra i si és possible instal·lar tendals o dispositius para-sols que els protegeixin.

Us puc assegurar, com a músic de cobla que vaig ser un temps, que el problema de la calor ha existit sempre, així com la poca consideració en aquest sentit per part de molts organitzadors. No tots, corro a puntualitzar, però és tristament real que, moltes vegades, no es preveu algun o tots els punts que exposa aquesta campanya. Ben mirat, són qüestions elementals, que s’haurien de preveure sempre i a tot arreu, però que, insisteixo, la realitat massa vegades desmenteix. Segur que heu vist més d’un cop que la cobla, en un acord de darrera hora amb els promotors o tirant pel dret, han traslladat les cadires a un lloc diferent al previst inicialment. Com en molts altres casos quan s’organitzen activitats, només tracta de no deixar-se portar per la inèrcia o allò terrible de «sempre s’ha fet així i no passava res»!

Un festival de cobla

[Un dos i seguit, 30-6-23]

Tot i que amb cert retard respecte als altres festivals de música que proliferen durant l’estiu, aquesta setmana s’ha presentat el programa de la setena edició de l’Amb So de Cobla, el Festival de Cobla de Catalunya, que tindrà lloc de l’1 al 5 d’agost a Palamós. A banda d’aquest primer retret amable, a priori només podem elogiar l’atractiu de la proposta que, com ja és prou sabut, pretén mostrar les infinites possibilitats de la cobla o algun dels seus instruments, ja sigui amb el format clàssic de concert de cobla, com en les mil i una combinacions possibles amb altres instruments, formacions, veus i estils musicals.

Precisament, crec que el gran nombre de festivals que tenim al davant els propers mesos fan que costi visibilitzar aquesta iniciativa que, amb tot, cada any omple els recintes on es porta a terme. El repte, però, és arribar a un públic més ampli i variat, bona part del qual ni sospita allò que s’ofereix al voltant de la cobla i els múltiples maridatges que es porten a terme, amb més o menys èxit i recorregut. Enguany, en sintonia amb aquesta idea, també podrem escoltar coses que prometen molt, tant per l’originalitat que s’intueix, com, en més d’un cas, pel prestigi d’alguns noms que hi estan implicats, com ara el compositor i pianista Albert Guinovart, posem per cas. I, és clar, també s’entén perfectament la inclusió en el programa d’una experiència musical que ja és històrica, però que segueix vigent i ara més que mai: el concert que oferiran conjuntament l’Elèctrica Dharma i La Principal del Llobregat coincidint amb el cinquantenari dels primers. Serà un merescut homenatge a uns autèntics pioners en el que és la filosofia del festival Amb So de Cobla, així com, és clar, una nova oportunitat de gaudir-ne.