No tanquem portes

[Un dos i seguit, 19-4-24]

El dels músics, sempre ha sigut un sector del sardanisme més descregut que el dels balladors. És a dir, que han pensat que les normes, els cànons, està bé que hi siguin com a referència, però que també va bé i, a més, és convenient, trencar-los de tant en tant. Darrerament, les propostes singulars han proliferat i avui mateix en tindrem un magnífic exemple en el programa i, a més, de qualitat.

Seria injust dir, però, que en la dansa no hi ha hagut, també, esperit renovador. De fet, des del primer dia, des dels inicis de la sardana moderna, ha existit una guerra soterrada entre puristes i «rebels». El problema és que els primers han acaparat la imatge, han tingut l’habilitat o el poder d’imposar una manera d’entendre això de ballar sardanes ben diferent a allò que era durant l’esclat del segle XIX. En ocasions, no se n’han sortit del tot, sobretot quan es van manifestar contraris a les colles de competició; o van aconseguir només en part i momentàniament pel que fa als punts lliures. És ben il·lustratiu llegir entre línies o de manera més explícita tot allò que s’ha anat publicant al llarg dels anys.

Això sí, s’ha de reconèixer que en bona part del sardanisme hi ha incrustada en la seva mentalitat aquella idea que només es pot ballar, per exemple, puntejant i creuant de determinada manera, per parelles mixtes, etc. No ens ha d’estranyar que a alguns els sobti que l’estimulant grup de gent jove de Molins de Rei que està començant a cridar l’atenció arreu del país proposi una manera de ballar que anomenen «sardanes satàniques» i que fins i tot mostren com s’ho fan per tik tok. 

La qüestió no és si això o el fenomen SardaCoti són fórmules màgiques o no. Segur que no, però també estic convençut que allò que cal evitar és tancar portes. Potser, segons com, això sigui comparable a la llengua: és possible que calgui que hi hagi un català estàndard, però segur que existeixen moltes variants dialectals, que parla realment la gent, totes autèntiques i que cal defensar.

Ningú creu en la necessitat d'una agenda?

[Un dos i seguit, 12-4-24]

Des del primer dia, aquest programa de Tarragona Ràdio dedicat al món sardanista i els esbarts, ha tingut entre els seus objectius principals oferir una agenda d’activitats com més completa millor: aplecs, ballades, concerts, concursos... Sempre hem volgut proporcionar una guia el més acurada possible per als aficionats que procuren trobar el millor lloc per ballar, així com aquells sardanistes ocasionals, però que també formen part del conjunt de l’afició. 

Per aconseguir-ho, des de fa molts anys hem comptat amb una eina excel·lent: un servei que recull aquestes dades i les proporciona a tots els informadors sardanistes. És una mena d’agència de notícies i activitats que va iniciar fa anys el recordat Antoni Anguela i que ara s’encarrega d’elaborar-ho la Confederació Sardanista. Naturalment, a banda d’això, també són molt útils les aportacions d’organitzadors i cobles. 

I és aquí on, darrerament, ha sorgit un problema important que ens fa qüestionar aquesta funció nostra, almenys a les comarques tarragonines. Abans, amb una elaboració totalment manual, analògica podríem qualificar-la, el butlletí que setmana rere setmana ens arribava era força complet. També teníem molt fàcil la recollida de dades mercès a correus postals, telefonades i contactes personals. Ara, en canvi, amb el poder immens d’Internet, les xarxes, els correus electrònics, els telèfons a la butxaca... sembla que estem més incomunicats que mai. O potser és que ningú hi creu en la necessitat d’una agenda, potser és això...

El cas és que la setmana passada -i només és un exemple-, no vam oferir cap ballada a la demarcació de Tarragona a la nostra agenda. Després, a pilota passada, hem pogut veure un grapat d’imatges deixant constància de nombroses actuacions de les cobles del territori. I aquí ens podem fer moltes preguntes: només interessa a la cobla Reus Jove divulgar prèviament les seves actuacions? Els organitzadors es conformen amb la gent del poble?  Als músics els és igual qui hi hagi mentre al final cobrin? Algú prefereix no fer gaire difusió per si es descobreix que no es compleixen els preceptes legals, amb Hisenda per exemple? O és, senzillament, deixadesa?

Si això s'encomanés!

[Un dos i seguit, 5-4-24]

En el llibret d’un dels nous discos que avui estrenarem en el programa, el sempre agut escriptor i prou coneixedor de la cobla i la sardana Jordi Lara, explica de manera magistral el paper que el tenora i compositor Jordi Molina ha fet i està fent en aquest terreny. Una feina essencial per tal, diu, «de renovar aquest ecosistema artístic prou viciat». Que ningú s’ho prengui malament, però té tota la raó: calia que ell i molts altres que l’altre dia exemplificàvem amb uns quants noms aportessin un aire nou, no tinguessin manies en utilitzar tècniques a vegades inèdites en la cobla. Actualment, potser no ho sembli, però durant massa temps s’anaven reproduint esquemes molt dignes però repetitius i hi havia una mena de prevenció no del tot definida sobre què i com s’havia de fer a l’hora d’escriure sardanes.

I el mateix podríem dir sobre la dansa i la gestió de les entitats. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit de perdre la por a fer coses diferents, sempre i quan siguin realitzades amb prou coneixement, és clar. El cert, però, és que d’idees i de gent que ho practica n’hi ha, potser encara pocs, però reals i dignes de tenir seguidors, cadascú a la seva manera, com en el cas d’en Jordi Molina i els seus en la composició. Ja fa dies, posem per cas, que se sent parlar d’una colla de jovent de Molins de Rei que trenquen tòpics: són, efectivament, joves; ballen molt i d’una manera que potser a més d’un no agrada i que estaria a mig camí del ballar suposadament normatiu i dels punts lliures. La veritat és que és un ballar diferent i per al qual cal tenir molt clar, prèviament, el ballar de sempre. Ah, i el més important de tot, pel que es veu en els vídeos que corren per les xarxes, s’ho passen molt i molt bé. Allò més interessant és que no sembla una moda passatgera, tot i que no pertanyen a cap colla de competició: estan organitzats, s’expressen per Instagram i similars, fins i tot han endegat un projecte per mitjà dels pressupostos participatius del poble.

Què bonic seria si això s’encomanés!

Compositors joves

[Un dos i seguit, 22-3-24]

Els que ja comencem a tenir una certa edat, recordem que fa uns anys van aparèixer una sèrie de compositors de sardanes, aleshores força joves, que van aportar frescor, idees noves i, en molts casos, un domini de la cobla fins aleshores només a l’abast de noms molt concrets. Jo era dels que en bona part d’aquells autors que començaven a fer-se notar hi veien la continuïtat dels nostres ídols més enllà de les patums clàssiques: Puigferrer, Conrad Saló, Viladesau i, per als més introduïts, Mauné, Viader, Ferrer Amer i algun altre. Gent que ens feia gaudir escoltant, ballant a plaça i competint amb la colla.

Aviat vam fer-nos nostres els germans Molina, Paulí, Ortí, Beumala, Gasulla... Després en vindrien d’altres com Timón, Alcalà, Carballido i, sortosament, bastants més que han anat fent les seves aportacions. Però el temps passa i encara que la majoria d’aquests segueixen ben actius, els que som patidors de mena sempre ens preguntem a veure si seguirà havent-hi relleu. Crec que aquí ja hem comentat de manera puntual que enguany a La Sardana de l’Any hi veiem molts noms que -ho he de reconèixer- per a mi són nous. A més de joves més o menys consolidats, com la nostra Anna Abad, Xavier Ventosa o Marçal Ramon, entre altres, a les eliminatòries hem pogut escoltar sardanes signades per gent fins ara inèdita, almenys en aquest concurs, com Pau Coma, Felip Morales, Jofre Bardulet, Santi Martínez, Marc Magrí, Miquel Castro o Carles Riba. A més hi trobem casos de primeres sardanes i estils diversos, des d’aquelles que engresquen al més dropo fins a autèntiques peces de concert.

Mireu: tenim molts programes per endavant per tal de criticar i queixar-nos d’allò que calgui. Avui necessito acabar igual que la setmana passada: amb optimisme, què caram!

A vegades, podem ser optimistes

[Un dos i seguit, 15-3-24]

Ahir dijous es va celebrar la gala dels XXVI Premis Enderrock de la Música Catalana, on es van anunciar i lliurar deu guardons per votació popular. Tal i com, fins a cert punt, era previsible, el duet mataroní de música urbana The Tyets es van endur el premi al millor disc de música urbana per Èpic solete, millor cançó per la seva arxiconeguda sardana-reggaeton Coti x coti i el reconeixement com a millor artista de l’any en la votació popular. Durant la cerimònia, també es van lliurar els premis de la crítica –que ja es van fer públics a principi d’any amb la revista Enderrock–, que han coincidit amb el públic, situant The Tyets com l’artista de l’any.

Tot plegat, culmina un any d’èxit sorprenent d’un tema que, per a molts, va ser un descobriment justament a la gala de l’any passat, quan cantant aquesta cançó van aparèixer a la sala uns quants músics amb instruments de cobla i els cantants van animar al públic a ballar-ho com si fos una sardana, tot i que es trobaven en un teatre. Evidentment, tothom ho va fer veure que era una sardana i la majoria va fer el que va poder, com a molts llocs on ha sonat la cançó i on mai hauríem dit que el personal es lliurés als puntejos, més o menys aproximats a allò que es fa en una ballada estàndard. 

En general, les opinions favorables han apagat les sempre inevitables veus apocalíptiques o, senzillament, defensores de les suposades pureses ancestrals. El cas és que l’èxit ha estat rotund, se n’han fet adaptacions en forma de sardana de veritat i també l’hem escoltat i ballat fins a la sacietat. Molts, asseguren que ha crescut la demanda de cursets per aprendre a ballar i ara només faltaria que l’afluència a les ballades i aplecs, així com l’adhesió a alguna colla de competició també creixés.

Ah! I no oblidem que, enguany, els Premis Enderrock han tingut una gala específica dedicada a la música clàssica, jazz i músiques per a públic familiar, que va tenir lloc el passat dijous 7 de març a Girona on, entre altres, es va premiar Joan Magrané com a millor compositor música clàssica i un Premi d’Honor al director i compositor Antoni Ros Marbà. A vegades, podem ser optimistes, clar que sí!

Sang nova

[Un dos i seguit, 8-3-24]

Tenim una nova temporada de La Sardana de l’Any en marxa i, amb ella, moltes coses que acostumen a acompanyar aquest concurs, començant per l’oportunitat de conèixer moltes composicions noves que no sempre tindrien la divulgació mínima que mereixerien, més enllà del moment de l’estrena o de les possibles complicitats que un autor o els destinataris de la peça puguin tenir. No sempre és així, vull dir que a la majoria de sardanes, sobretot quan no són d’autors populars, que es puguin ballar o escoltar sovint costa. I això no sempre succeeix per les seves suposades virtuts o la manca d’aquestes.

Enguany, aquestes circumstàncies encara tenen més interès si parem atenció en els noms dels autors de les sardanes que participen en les eliminatòries, ja que hi podem tenir moltes sorpreses agradables. En primer lloc, perquè hi ha molts autors poc coneguts -als quals cal suposar-hi un mínim de qualitat, ja que els han seleccionat uns especialistes-, bona part dels quals són ben joves, és a dir, nous valors que s’afegeixen a la ja llarguíssima nòmina de creadors que han escrit, poc o molt, per a cobla. És evident que són els noms que més s’han de beneficiar d’aquest objectiu principal de La Sardana de l’Any que he esmentat: la màxima difusió de les sardanes noves. A més, d’aquests autors poc coneguts, cal remarcar-ne la mitjana d’edat ben baixa i, encara més, la notable qualitat i els llenguatges musicals amb ganes d’innovar que els entesos ja hi han detectat.

Aquests fenomen gosaria afirmar que mai s’havia produït en La Sardana de l’Any fins ara en aquesta magnitud. Si repassem l’historial del certamen veurem que predominen noms ja consagrats, algun menys conegut però de certa edat i quan apareixia algun jove valor era un fet realment extraordinari. Tant de bo això no ho enfosqueixin les ja tradicionals polèmiques al voltant del certamen, com ara les campanyes de vots per algun títol, a vegades força descarades, o el suposat mal gust dels votants que, a vegades, elimina sardanes ben interessants i encimbella d’altres que no aporten res de nou. Res que no passi en qualsevol escenari competitiu, ja sigui amb jurat o amb votacions populars. Insisteixo: el més important és que tinguem oportunitat de conèixer aquestes obres noves, fruit d’un esforç, d’una il·lusió i, sovint, d’un talent.

Ho fem prou bé, tots plegats?

[Un dos i seguit, 1-3-24]

Ja han esdevingut habituals els debats, les queixes o els missatges més o menys apocalíptics sobre la influència suposadament excessiva de les noves tecnologies sobre les nostres vides. Darrerament, amb la qüestió de la intel·ligència artificial, l’alarma s’ha fet més gran, ja ho veiem com un perill real, que efectivament ens pot afectar i no en positiu, precisament.

No cal anar tant lluny, de fet. Només cal parar atenció en com fèiem les coses fa uns anys -els que tenim prou perspectiva cronològica, vull dir- i com les fem ara. De sobreviure sense mòbil a la dependència actual, o d’anar incorporant els ordinadors a l’hora de treballar o de fer qualsevol cosa, com redactar aquest mateix text, posem per cas. Jo no ho veig com una cosa negativa, tot el contrari, però no em puc estar de preguntar-me si és que ho fem prou bé, tots plegats. No acabo d’entendre com pot ser que el magnífic portal de la Confederació Sardanista pogués desaparèixer d’un dia per l’altre, sense deixar rastre (no hi havia còpies de seguretat, em pregunto des de la meva ignorància tècnica?), però encara costa d’assumir que sigui tant complicat de muntar l’actual, estancat en una mena de provisionalitat llarga, molt llarga.

I, posats a pensar, els veterans en la informació sardanista recordem aquell servei d’informació que comandava l’enyorat Antoni Anguela, basat en la recopilació d’informació d’entitats i cobles que ens servia en un butlletí ciclostilat que arribava sense faltar mai i a temps, cada setmana, per correu tradicional. Ara, aquest butlletí és electrònic i també l'envien cada setmana al correu electrònic... quan no falla, com aquesta setmana mateix. Té l’avantatge que pots fer allò del «copiar i enganxar» i adaptar el text a l’ordinador... quan no falla la connexió, el wifi, el repetidor del wifi... Res, batalletes de «boomer» aquesta setmana!