[Un dos i seguit, 14-11-26]
En aquest programa procurem, amb certa contenció, fer crítica de tot allò que creiem que ho mereix. I dic això de la contenció perquè, com s’acostuma dir, en aquest àmbit tots ens coneixem o sabem qui és qui. D’altra banda, a mi em resulta penós dir segons què a gent que treballa per amor a l’art i que, moltes vegades, fins i tot li costa diners i maldecaps fer que hi hagi ballades, concerts i concursos.
Però hi ha situacions que exigeixen dir-hi alguna cosa, com és el cas d’aquelles que no són casos perduts i observes que el fruit d’una feinada enorme, d’il·lusió i ganes de sortir dels tòpics encotilladors, es pot malmetre per un detall o una decisió poc afortunada. Davant d’aquestes situacions, entens que és un deure.
Tot això ve a tomb pel concurs de dissabte passat a Valls. Ja fa anys que la Unió d’Anelles de la Flama s’esforça en l’objectiu de preparar una final per a les colles més joves diferent, atractiva i digna de les colles que integren el futur del sardanisme de competició. Un cop més, l’any passat ho van trastocar tot passant el concurs de diumenge a dissabte al vespre a la sala Kursaal, un lloc espaiós i amb la garantia que ni la pluja, el fred o el vent que tants anys han complicat la vida de colles i organitzadors els pugui afectar gaire. Enguany hi han tornat i tot plegat ha tornat a mlostrar aquell neguit que deia, però un error estratègic va enterbolir la sensació final: es van creuar tots els límits fent que la festa durés més de quatre hores. De causes n’hi ha diverses, però res justifica aquest concurs gegant i tothom coincidia que cal que els vallencs en prenguin nota.