A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.

Els que arrisquen

[Un dos i seguit, 28-2-25]

El sardanisme és un àmbit d’activitat cultural força ric i variat, que va més enllà d’uns que toquen i uns altres que ballen i ja està. Hi ha concerts, hi ha concursos de colles, entitats que promouen sardanes i altres coses... En definitiva, és un conjunt associatiu gens menyspreable en nombre i diversitat, cosa que comporta, lògicament, l’existència d’un nombre important d’activistes i professionals per tal que tot això funcioni. Organitzadors, balladors de competició o de plaça (ocasionals o no), intèrprets de les cobles, compositors, gestors, etc.

Sense menysprear el més mínim aquestes funcions diguem-ne estàndard, també cal saber veure el paper, sovint brillant, que han fet, que fan i espero que facin en el futur, algunes individualitats generadores d’idees i activitats que destaquen per la seva originalitat i que, sovint, esdevenen gairebé imprescindibles. No dic, tampoc, que ho facin tot ells, que a vegades també, però s’ha de reconèixer, quan es dóna, aquest paper estratègic de determinats personatges.

Parlo de gent com l’enyorat Antoni Anguela, que va iniciar el servei d’informació per a aquells que, precisament, informem sobre la sardana; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any, també continuada per altres entusiastes; pel Santi Arisa i la Sardanova; i per altres més recents i plenament actuals com Josep Loredo i la seva impressionant base de dades de músics, o en Joan Aranda i la plataforma S21.cat. Ja sé que n’hi ha molts més, que en pocs casos la feina ha estat d’una sola persona i que tots ja han rebut reconeixements per allò que han generat, però el que m’agradaria significar és aquest punt d’originalitat i de valentia que cal per portar a la pràctica coses que molts poden tenir al cap però, de fet, són poquíssims aquells que, de veritat, s’arremanguen i arrisquen.

Col·legues

[Un dos i seguit, 21-2-25] 

Aquests dies s’ha fet realitat un dels millors homenatges que es poden fer a un compositor, en aquest cas en Jesús Ventura: que s’interpreti i s’enregistri la seva obra completa i fer-ho amb tots els ets i uts tècnics i de difusió. Efectivament, ja podem escoltar en CD totes les sardanes que va escriure aquest personatge singular que va ser el Jesús, desaparegut prematurament i l’activitat del qual va abastar, amb solvència, terrenys molt diversos al voltant de la sardana i de la cobla.

En el seu moment, quan encara estava en plena activitat, els companys de la Mediterrània ja el van obsequiar amb un primer volum amb sardanes seves, i ara també és la Mediterrània la que ha tingut cura de la resta de composicions, presentades en un esplèndid àlbum doble. Música de la bona, sempre atractiva per escoltar i per a ballar, però que només és una de les seves facetes, com he dit: també va ser instrumentista de tible i de flabiol, va dirigir cobles, va arranjar danses catalanes, va presentar durant anys un programa de ràdio, va escriure un llibre sobre la història de la sardana a Barcelona, va dirigir entitats...

I una d’aquestes entitats, que va fundar junt amb altres elements ben valuosos, és tot un luxe per a tota cultura i més en una de tan soferta com és la catalana i, encara més, la cobla: és l’associació Músics per la Cobla, amb una tasca immensa per dignificar la música per a cobla, tant pel que fa a la recuperació de músiques oblidades i la seva restauració i catalogació, com en la formació d’una cobla només per a enregistrar música de qualitat, sovint oblidada.

Es tracta de persones úniques, que quan desapareixen deixen un buit gens tòpic i amb un llegat que ens obliga a no desaprofitar-lo i, si pot ser, fer-lo progressar.

I així ens va....

[Un dos i seguit, 14-2-25]

El programa que ara comencem és històric. Segurament, per motius no precisament positius. El cas és que un servidor porta realitzant i presentant espais com aquest a la ràdio local de Tarragona la xifra gens menyspreable de més de 40 anys de manera gairebé ininterrompuda, i el programa d’avui serà el primer -remarco: el primer en 40 i escaig anys!!- que no inclourà una agenda d’activitats. 

Poc o molt, sempre hi havia alguna cosa per anunciar per als següents vuit dies pel que fa a aplecs i concursos arreu del país i ballades de sardanes, concerts o actuacions d’esbarts a la demarcació de Tarragona. És important tenir en compte això darrer, ja que segur que hi ha moltes activitats i força interessants més enllà de Tarragona, però ja comprendreu que no es tracta, en un programa de ràdio local, amb abast i audiència una mica més enllà de la ciutat, que volguéssim fer una agenda completa de tot l’àmbit de la sardana i els esbarts.

L’explicació pot tenir dues vessants: una de raonable i una altra de clarament pessimista. La primera explica la manca d’aplecs i concursos pel moment del calendari en el qual ens trobem, en el qual els aplecs estan més espaiats i la temporada de concursos encara no ha començat. El costat fosc, diguéssim, és el que afecta aquestes comarques, on, per un costat, l’activitat ha davallat de manera evident, sobretot a l’hivern, mentre per l’altra banda la poca que es fa pateix l’abúlia, el cansament o el que sigui dels més directament interessats, és a dir, músics i promotors, a l’hora d’esforçar-se mínimament en divulgar allò que fan. O, més ben dit, de fer-ho prèviament, no pas a posteriori, com si allò més important no fos anunciar allò que faran sinó deixar constància de que ho han fet. I, a vegades, ni això. I així ens va....

Un munt de sardanes

[Un dos i seguit, 7-2-25]

Potser alguna vegada us haureu preguntat quantes sardanes hi ha escrites. El cas és que a la base de dades accessible per internet boig.sardanista.cat hi consten més de 32.500 títols, una xifra impressionant, encara que potser una part d’aquest material s’hagi perdut per les diverses vicissituds patides pels arxius, però sigui quin sigui el nombre, segur que segueix sent considerable. L’arxiu de l’entitat Músics per la Cobla, que sembla que és el més important, disposa de les particel·les de 16.912 títols de sardanes i música per a cobla, amb 2.452 autors.

Malgrat això, se segueixen escrivint sardanes i, com passa en tot aquest immens bagatge que dèiem, segueix havent de tot: des de música intranscendent, per dir-ho benèvolament, fins a autèntiques joies de gran qualitat, amb totes les gradacions que vulgueu entremig. Part de la responsabilitat d’aquesta riquesa musical és fruit dels concursos musicals, una activitat que ara viu un notable renaixement. Si fa poc us anunciàvem la convocatòria a Constantí del Premi Centcelles de Composició Musical, que per primer cop estarà dedicada a la música de cobla, també des conformava una nova edició del Premi Musical de Composició Sardanista de les Viles de Banyoles i Ceret Manel Saderra Puigferrer, ara se n’anuncien dos més: el Primer Concurs de Composició de Sardanes Obligades de Riudellots i el Concurs de Composició per triar les sardanes oficials de celebració de les 75 edicions del concurs de colles de la Catedral de Barcelona, aquest amb doble convocatòria: una per a autors joves i una altra per a majors de 30 anys.

I tot això s’afegeix a altres iniciatives escampades pel país, com ara el Concurs d’Agramunt o el que va organitzar pel Grup Sardanista Mirant al Cel, del qual ja es va anunciar la voluntat de continuïtat. Benvinguts siguin aquests certàmens si ens aporten música nova, és a dir, si es tracta de sardanes que aportin alguna cosa més que repetir els esquemes i les estètiques de sempre. 

L'avorrit debat de les sardanes balladores

[Un dos i seguit, 31-1-25]

Com a tot arreu, en l’àmbit sardanista també hi ha diversos debats que es van mantenint en el temps, a vegades latents, altres ben vius. N’hi ha un, però, que sospito que no es resoldrà mai, malgrat que s’han anat exposant uns arguments que, sovint, semblen força convincents. I, a mida que anem escoltant o participant d’aquests intercanvis d’opinions, cada vegada anem veient que els tertulians es van perdent en divagacions o posicions irreductibles que, al capdavall són situacions igualment estèrils. 

Em refereixo a l’eterna discussió sobre sardanes balladores o no, de concert, etc. Hi ha des dels que creuen que a les programacions ha de predominar el criteri de la qualitat (tant difícil de determinar com és!), altres que allò que volen a plaça és que la música els engresqui i alguns advoquen per escollir aquelles sardanes que tenen les dues qualitats. N’hi ha que asseguren que de balladores ho són totes, perquè si no es poguessin ballar no serien sardanes, mentre que, a l’altra costat, els més dinàmics es lamenten que les sardanes de qualitat fan que s’avorreixin...

Apareixen conceptes com sardanes «patxangueres» o sardanes «airoses». Aquest darrer, a mi, particularment, em produeix un rebuig incontrolable. I sembla que la correcció política, sortosament, ha deixat enrere el de sardanes «racials», que deunidó!.

El cas és que els programadors, generalment membres de les cobles, sovint d’acord amb els organitzadors, tenen un  problema gros si volen acontentar la majoria. A mi els millors em semblen els que saben combinar estils molts diversos i aconsegueixen seleccions variades, amb autors clàssics i actuals, sardanes d’alt nivell musical amb d’altres que et fan venir les ganes de ballar des del primer compàs. Tot i això, encara que de programes d’aquests n’hi ha molts, sempre apareixen els balladors disconformes, que voldrien sardanes d’aquella o d’una altra mena i, a més, no tenen manies en manifestar-ho de manera ben evident. Com si la ballada la paguessin ells, només.

El Premi Centcelles de Composició 2025, dedicat a la música per a cobla

[Un dos i seguit, 24-1-25]

Cada any s’estrenen un grapat de sardanes noves, una xifra que segurament deu ser impossible de determinar exactament, però tot sembla indicar que són moltes, més de les que la majoria ens podem imaginar. Al concurs La Sardana de l’Any hi participen 40, només una selecció, potser representativa, però lluny de la totalitat.

Entre aquestes sardanes n’hi ha d’estils molt diversos i amb nivells de qualitat també ben variats, però això no treu que pugui ser interessant que hi hagi concursos musicals de noves composicions, no tant per estimular la composició en nombre però sí en qualitat, és clar. En altres èpoques n’hi havia més que en l’actualitat, encara que segueix constant la convocatòria conjunta de Banyoles i Ceret, a més d’algun altre concurs ocasional.

Aquesta setmana, ens ha sorprès la notícia de la presentació d’un concurs de sardanes ben a prop de Tarragona, a Constantí, el Premi Centcelles de Composició Musical, que si bé amb aquesta ja porta cinc edicions, aquesta vegada s’ha dedicat a la música per a cobla. Un fet, aquest, poc habitual, perquè es tracta d’una iniciativa no sorgida estrictament del món sardanista, encara que hi pugui haver gent d’aquest àmbit implicada, però que jo entenc com un plus de prestigi i, possiblement, un al·licient per incorporar noms nous a la ja llarga nòmina d’autors que han treballat per a aquest conjunt instrumental tant particular i tant nostre.