Persianes satàniques

[Un dos i seguit, 25-9-26]

No tothom ho té prou clar, això, però és evident que navegar per les xarxes socials comporta molts riscos. Al marge d’estafes econòmiques, en les quals hi sucumbeixen els més incauts, molts ja sabem que és un lloc on proliferen aquells que ara se’ls qualifica de «cunyats» -en totes les seves variants-, que en els programes d’humor els mostren en una barra de bar; però també és terreny adobat pels anomenats «bots», no només els programes informàtics que divulguen determinades idees o en combaten d’altres, sinó els humans que venen a fer el mateix. Cal, doncs, saber per on anem quan caiem en la temptació de veure què hi ha pel Facebook o l’X, posem per cas. 

Sabent tot això i prenent les precaucions pertinents, tot espigolant, sempre podem trobar coses interessants o, com a mínim curioses. Un cas etern però que darrerament prolifera força és el dels comentaris als vídeos que sovint apareixen mostrant ballades de sardanes. No són pocs els que s’hi poden veure anelles seguint l’estil conegut com a «persiana» o, darrerament, «sardana satànica», que és més provocador. I no falla mai: sempre hi ha els comentaris més o menys educats de gent que, de bona fe suposo, diu que allò no és ballar sardanes, que fan els pallasso, que és fer malbé la sardana, que no en saben... I un etcètera molt llarg. En aquests exemples te n’adones de fins a quin punt s’ha manipulat la història i el relat en general de la sardana, no pas des de fa poc, sinó des de molts anys enrere. 

En un moment donat, a principis del segle XX, sobretot, es va imposar una idea de la sardana molt allunyada dels orígens, amb noves normes i restriccions coreogràfiques i musicals per tal de polir-la i fer-la més «civilitzada». No se’n van sortir del tot, perquè molts d’aquells postulats mai han arribat a generalitzar-se del tot i en d’altres van fracassar completament, però sí que van triomfar en el relat que deia abans, en la imatge general que s’ha anat transmetent d’una generació a l’altre. Però la manera més lliure (i divertida!) d’entendre la sardana és com l’aigua: sempre troba un lloc per escolar-se.

Un d’aquells petits-grans miracles

[Un dos i seguit, 18-9-26]

Tal i com diu el tòpic, el temps passa volant i una de les situacions en les què ho notem és quan se’ns presenta un aniversari rodó i gruixut, però tampoc massa, el suficient per tal que ens adonem que nosaltres vam viurem aquell relativament llunyà inici. A les festes de Santa Tecla d’enguany en tenim uns quants d’aniversaris, tal i com ens recorda el programa oficial, però entendreu que ara i aquí vulguem destacar els 35 anys de representacions del Retaule de Santa Tecla a la Catedral. 

Comparat amb segons quins elements del seguici pot semblar poc, però si ens aturem a pensar en què consisteix i què comporta aquest moment màgic de les festes veurem que, de fet, és una d’aquelles meravelles que, de tant en tant, ens permetem crear i mantenir els tarragonins. El cert és que ha esdevingut un element imprescindible del programa i ho ha fet pràcticament des del primer moment. És clar que estem parlant d’un muntatge fet amb saviesa i a consciència, amb la participació de moltes persones que saben allò que fan, però amb la mà mestra sempre present d’aquell personatge inoblidable que va ser el Jaume Guasch, que ens va deixar massa aviat.

Cada any, la Catedral s’omple de públic de tal manera que costa trobar un lloc on veure el Retaule si no hi has anat amb prou temps. I és que si no hi heu anat mai, val la pena fer l’esforç: són només vint minuts d’una escenificació magistral, uns dansaires compromesos i una música inoblidable interpretada en directe per La Principal de la Bisbal. Insisteixo: un d’aquells petits-grans miracles que, a vegades, sorgeixen d’aquesta ciutat nostra.

Jo m’ho pensaria

Un dos i seguit [12-9-26]

No sé si es va acabar d’entendre el meu comentari inicial de la setmana passada, però per si de cas insistiré en un detall importantíssim: interpretar una mirada prou àmplia del món sardanista en clau optimista o en una altra més decebedora depèn del punt de vista de cadascú, és clar, les seves vivències, el coneixement que tenim d’allò que observem i, sobretot, on i quan realitzem aquesta anàlisis. Cal entendre que hi ha situacions molt diferents, amb organitzacions força diverses i, és clar, resultats extraordinàriament variats. I a mi em sembla que hem de saber veure què funciona en un lloc i perquè, mentre acceptem que cal reflexionar i aprendre’n la lliçó.

Hi ha un aspecte d’una importància innegable, per exemple, que el sempre lúcid Jaume Nonell comenta en la seva darrera columna a la revista Som i que també tracta la Queralt Pedemonte en el seu article de diumenge passat al diari Avui: que hi ha massa ballades que es fan per rutina, a vegades programades per algú d’un ajuntament o que, senzillament, repeteix de manera conscient o no aquells esquemes segons els quals «sempre s’han fet així». Ballades en ple estiu al migdia en una plaça ben assolellada, amb els músics instal·lats de qualsevol manera i uns pocs dansaires veterans ballant per militància, hauria de ser quelcom a extingir. No ens ha d’estranyar que els joves no s’hi atansin ni per casualitat, quan generalment s’estan recuperant de la farra de la nit anterior. Tampoc ens hauria d’estranyar que ballades com la que clou la Patum de Berga, a les tantes de la matinada, estiguin plenes de gent sobretot jove i ballant a base de bé. D’exemples n’hi ha molts, potser no tan extrems, però també dignes de ser analitzats, com la festa major de Granollers, amb els Blancs i els Blaus, aquests darrers amb una cobla formada expressament només per a l’ocasió. Curiosament, totes les imatges que he vist, són nocturnes i amb una gernació.

Entenc que no sempre és fàcil variar costums, com el concurs de diumenge passat a les Borges Blanques. Imagineu-vos la plaça de l’U d’Octubre al migdia i amb la temperatura que feia a les comarques de Lleida. És clar que era festa major i el poble contemplava les sacrificades colles fent el vermut des de sota les voltes. Jo m’ho pensaria, eh!

"La Renaixença"

[Un dos i seguit, 4-9-26]

Quan l’estiu encara no ha acabat -ni de manera oficial ni, encara menys, real-, podem fer valoracions de com ha anat des de la perspectiva sardanista. Ja ho anirem fent, però ara, de moment, una de les coses que podem constatar és que malgrat totes les visions pessimistes i sense oblidar tot allò que, evidentment, mereix ser corregit, si naveguem per les xarxes el cert és que s’hi poden veure moltes imatges encoratjadores. Una gran quantitat d’actes, des de ballades a concerts, atrauen molt públic i, no poques vegades, d’aquell que trenca tòpics negatius sobre l’edat dels dansaires. Insisteixo: això no justifica res i no ha de ser motiu de complaença paralitzant, sinó motiu anàlisi lliure de prejudicis.

I no em puc estar de remarcar una altra alegria recent, aquesta proporcionada per mitjans diguem-ne tradicionals. Si no heu vist o escoltat mai el programa «La Renaixença», tant en ràdio com en televisió és urgent que el seguiu. Un equip de bojos dirigit pel Peyu. amb Mercè Martínez, Arnau Tordera, Laia Glück, Fel Faixedas, Carles Xuriguera i Joel Díaz, fan realitat un espai divertit però que tracta qüestions sempre d’interès, i amb música en directe. A més, la sintonia del programa és feta amb música per a cobla, tal i com vam comentar no fa pas gaire. Dimarts passat van tenir de convidada la Nàdia Cordon, balladora de la colla Mare Nostrum, qui va parlar de moltes coses en poc temps: com funciona la sardana de competició, què és això de la sardana satànica, etc. Allò més curiós és que no recordo una altra entrevista en aquest mateix programa que hagi generat tant interès entre l’equip: tots opinant, preguntant i fent enfadar al Peyu perquè el temps passava. Fins i tot es va criticar la pròpia casa -TV3- perquè no feia cap programa de sardanes. I tot plegat, amb humor i respecte, cosa que no sempre es dona. 

Bon estiu!

[Un dos i seguit, 31-7-26]

Encara que les temperatures que hem hagut de suportar fins ara semblen discutir-ho, ens endinsem en la part central de l’estiu i, en tot cas, en les setmanes en les quals hi ha més ciutadans gaudint de les vacances. Pel que ens interessa en aquest modest espai radiofònic, l’agenda es va transformant, alentint els àmbits dels grans aplecs i dels concursos, mentre que ara predominen les festes majors (amb les seves respectives ballades), així com els molts cicles d’estiu que afecten no poques poblacions arreu del territori.

Però no hem d’oblidar altres fruites del temps, és a dir, els festivals musicals (inclòs el dedicat directament a la música per a cobla); l’Aplec Internacional, enguany a Estocolm; i, és clar, a Tarragona, bona part d’aquestes properes setmanes el protagonisme l’adquirirà la Festa Major de Sant Magí. A gaudir-ho i bon estiu!

Què fan els veïns?

[Un dos i seguit, 24-7-26]

Avui dia, les xarxes socials ens permeten veure imatges actualitzades dels molts cicles de ballades de sardanes d’estiu que es porten a terme arreu del país. Naturalment, n’hi ha que tenen més èxit que altres, però generalment si es fan al vespre o a la nit i amb un mínim de gràcia organitzativa i de promoció, acostumen a anar força bé. En no pocs casos, a més, la concurrència i la participació són notables, com ara en aquelles ballades que comentàvem no fa gaire de Tiana.

Aquells que ho hem conegut, no podem evitar recordar aquell esplèndid cicle que es feia a Tarragona durant tot l’estiu. Des de Sant Joan i fins que no començaven els primers actes de Santa Tecla, cada dijous a la nit, a la Rambla, hi havia ballada. L’assistència no estava gens malament, amb sardanistes locals i de forans, a més d’aquells que aprofitaven l’ocasió per prendre la fresca anant a tocar ferro i gaudir de les sardanes, encara que fos com a espectadors o, fins i tot ballant-ne una o dues. Tot feia ambient.

Ja sé que els temps han canviat i ho vam poder veure divendres passat a la ballada ajornada en el seu moment per la desgràcia d’aquells infants ofegats a l’Arrabassada. Hi havia prou balladors tot i la minsa promoció que s’hi va fer, però la immensa majoria de passejants eren turistes. Han canviat coses com la generalització dels aires condicionats i l’exagerada oferta televisiva o que n’hi ha més que viatgen, de manera que allò d’anar a cercar alguna mica de fresca nocturna a la Rambla fa molta mandra. Potser caldria fer allò de mirar què fan els veïns, és a dir, comprovar què fan aquells a qui sí els funciona.

Eines molt útils

[Un dos i seguit, 17-7-26]

Al llarg de la història de la sardana -imagino que com en altres activitats semblants- hi ha hagut noms propis que han destacat per ser els creadors, els impulsors i, en definitiva, l’ànima de determinades activitats de certa importància. Només com a exemple, ara em venen al cap personatges únics com l’Antoni Anguela, creador, entre altres coses, del servei d’informació als que ens dediquem a parlar de sardanes als mitjans; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any; en Jesús Ventura i un munt de vessants, entre les quals l’entitat Músics per la Cobla; a casa nostra, l’Alfred Abad, amb l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa; i un, per sort, llarguíssim etcètera.

Naturalment, totes aquestes persones no ho han fet sols i han comptat amb equips més o menys amplis per fer realitat entitats, esdeveniments o serveis, però hem de pensar que sempre, en tot allò positiu hi ha algú que sap aplegar energies i idees. Hi he pensat ara que dos d’aquests individus lúcids i constants anuncien l’actualització i la potenciació conjunta de les respectives iniciatives que fa molts anys porten a terme. El Joan Aranda va crear, l’any 1997 sardamania.cat, amb una agenda d’activitats molt completa i un recull de programes de ràdio com el nostre, amb els corresponents enllaços. Per la seva banda, Francesc Manaut, per la mateixa època, muntava boigperlasardana.cat, un web impressionant per la quantitat de dades i estadístiques que ofereix i amb una actualització constant. Allò que han fet ara és col·laborar mútuament i posar al dia els webs des del punt de vista tècnic i fent el seu ús molt més fàcil... però mantenint l’esperit de servei del primer dia. 

Ara, només falta que reneixi S21.cat. Sardanisme per al segle XXI, eh Joan?