dimarts, 18 de juny del 2024

Una Rosa d’Or més que merescuda

[Un dos i seguit, 14-6-24]

Aquest diumenge 16 de juny, dia Universal de la Sardana, en el marc de l’Aplec de la Sardana d’Anglès es lliurarà, com cada any, el premi Floricel Rosa d’Or 2024, que atorga l'entitat sardanista i cultural Floricel d'Anglès. Es tracta d’un reconeixement que es va instituir el ja llunyà 1967 per a persones que hagin treballat de valent per la sardana. La llista que s’ha vingut formant any rere any és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels noms que hi podem veure. Tot plegat, ha fet que des de fa força temps sigui una convocatòria amb un prestigi innegable dins el món de la sardana.

Així, veient que qui rebrà la Rosa d’Or aquest diumenge serà la Teresa Vives i Mariné no pugui fer altra cosa que aplaudir-ho i, és clar, felicitar-la. He coincidit amb ella en tota mena d’actes sardanistes, sobretot a la zona de Tarragona, i fins i tot a la colla veterana Toc de Dansa. Aviat comproves que és una persona vital, afable i que es fa amb tothom. La candidatura per al premi la va fer la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, però podia haver estat qualsevol entitat, colla o sardanista que l’hagi tractat.

Porta més de 30 anys ensenyant sardanes en diferents municipis del Baix Camp i el 2018 fou impulsora de la recuperació de l’Aplec de Riudoms, així com d’una activitat continuada a la vila. L’any 2001 va ser una de les promotores de la colla sardanista Roses de Tardor, també de Riudoms, entitat que presideix des de 2015. A més, tenim el goig de constatar que és companya nostra en la tasca de pasrlar de sardanes a la ràdio, ja que des del 2009, els dissabtes al matí condueix el programa ‘Rotllana màgica’ a LANOVA Ràdio de Reus. Anteriorment també havia estat conductora d’un espai sobre sardanes a l’antiga 'TV Reus' que, l’any 2000, li va valdre el Premi a la Difusió de l’Obra del Ballet Popular.

Una Rosa d’Or, insisteixo, més que merescuda. Moltíssimes felicitats, Teresa!

dissabte, 8 de juny del 2024

Són joves...

[Un dos i seguit, 7-6-24]

Tinc la teoria, que crec que alguna vegada ja l’he citat aquí, però no em sembla sobrer insistir-hi, basada en la idea que des de sempre -vull dir des de que hi ha literatura o algun esment sobre la sardana-, en tot moment hi ha hagut una mena de lluita o competència entre dues maneres d’entendre aquesta dansa. Una és aquella que diu que hi ha d’haver unes normes, un estàndard del fet sardanista, que cal defensar. I a fe que ho han fet sempre, de manera que en tots els mètodes o obres de divulgació calia que hi haguessin aquestes directrius que han de regir el bon ballar. 

Es refereixen a una coreografia precisa i cap altra, la necessitat de mantenir les parelles home-dona, l’obligatorietat de mantenir una compostura molt determinada, que les composicions han de complir certes característiques i un nivell alt de qualitat musical i un llarg etcètera. De fet, en un moment donat, es va publicar una mena de decàleg en forma de rodolins sota el títol «Els cent consells del Consell del Foment», referint-se al Foment de la Sardana de Barcelona. Cent normes, cent!!

L’altra postura és l’original, aquella que va tractar de difondre un molt documentat assaig amb un títol prou significatiu: «Córrer la sardana: balls, joves i conflictes». Resumint molt i molt allò que vull dir: els uns defensen un ballar lliure, sense imposar res (mireu, per exemple, fotos antigues amb anelles  amb només homes), amb punts lliures, amb colles de concurs, sardanes transgressores en tiratge, estètica o barreges... Els altres, sempre han lluitat contra tot això i , sovint, s’han presentat com els defensors de la puresa i l’autenticitat davant pràctiques obsoletes i contaminants. Han arribat a guanyar el relat públic i la mentalitat de molta gent de bona fe; han guanyat batalles però no la «guerra». Si sabeu llegir entre línies tot allò que s’ha publicat, haureu observat que en tot moment hi ha hagut aquest estira i arronsa. De fet, hi ha indicis evidents amb la supervivència dels punts lliures, de les colles de competició, els sardaxous, etc. Si no fos així, no els hauria calgut insistir tant en la defensa d’aquelles normes, no creieu?

La lluita segueix, però. Només cal llegir algunes reaccions a les imatges que cada any circulen per les xarxes de les ballades de matinada a la Patum, a determinades mescles musicals o a la manera de ballar d’aquesta engrescadora colla de gent jove de Molins de Rei, posem per cas. Encoratja veure això, que són joves... 

dimarts, 4 de juny del 2024

Hi vull dir la meva

[Un dos i seguit, 31-5-24]

Dissabte passat va tenir lloc, al Palau de Congressos de Tarragona, la festa final del concurs La Sardana de l’Any, en l’edició corresponent al 2023. Naturalment, després en farem la crònica i, fins i tot, escoltarem algun moment del concert, però això és l’editorial del programa i aquí hi vull dir la meva.

I dic, per exemple, que em va agradar el lloc, un espai ampli, còmode, ben equipat, amb bona sonoritat... No em va agradar, en canvi, que no estigués ple, ni tan sols en tres quartes parts de la capacitat, mentre algun any ha calgut fer dues sessions per acollir el públic. Aquests dies s’han expressat diverses opinions al respecte, segurament totes amb raonaments vàlids. Jo ho sintetitzo en aquests punts:

1) No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Barcelona (o de Tarragona a Girona, etc.) que a la inversa. Vist i demostrat múltiples vegades. Això pel que fa al món sardanista, una altra cosa és que hom vagi a fer el turista al Delta, a la mateixa Tarragona romana, etc. No són pocs els tarragonins que han anat sovint a Calella, Banyoles, les Roquetes, Palamós, etc, però a la inversa ja costa més.

2) La propaganda s’havia confiat només a les xarxes i als programes especialitzats. A la ciutat de Tarragona ningú fora dels que estan més al dia de l’actualitat sardanista sabia que es va fer aquest acte i la majoria segueixen sense saber que s’ha fet. Fins i tot públic potencial que podem considerar sardanista. Les xarxes són indispensables, però no suficients, i, a més, cal utilitzar-les com cal. Sembla que algú va proposar fer una roda de premsa, idea que no va prosperar. Perquè?

3) Aquests dies Tarragona és un bullidor d’activitats, amb l’oferta més alta de l’any: el festival Tàrraco Viva, amb un programa molt dens i publicitat fins a la sacietat; el concert de The Tyets el mateix dia; concert de corals gairebé a la mateixa hora….

4) Hi ha concerts de cobla que omplen auditoris a Tarragona… però són gratuïts, o gairebé. Més d’un i de dos van anar a les ballades del migdia i de la tarda i després van escampar la boira.

Em van agradar moltes de les sardanes finalistes, tenint en compte que es tracta d’un concurs popular, però no tant les que no aporten res, són repetitives, amb poca substància i, per arrodonir-ho, no han instrumentades per l’autor.

Em va entusiasmar l’experiència de l’Arnau Tordera i la cobla Sant Jordi, amb tres maneres ben diferents de treballar amb la cobla. Menys bonica va ser la irresistible necessitat de part del públic de fer saber a tothom que la peça d’estrena no els havia agradat.

També va ser magnífic veure que hi havia càmeres de televisió i que s’hagi anunciat la propera emissió del concert per la Xarxa la plataforma de les televisions locals, espero que sencer. Els hem de felicitar, com també per l’estrena, avui mateix, del vídeo «Paretdelgada: un fil d'esperança». La llàstima és que això no sigui habitual a TV3.

dimarts, 28 de maig del 2024

La Sardana de l'Any

[Un dos i seguit, 24-5-24]

Per fi ha arribat el gran moment de la final del concurs La Sardana de l’Any. Enguany, a més, torna a Tarragona, on ja serà la tercera vegada que s’hi celebra, amb el fet curiós que cada una ha tingut una ubicació diferent: al Metropol, el ja llunyà 1976; al Teatre Tarragona poc després de ser reconstruït; i ara al Palau de Congressos. 

Jo sóc dels que sempre han defensat la idea d’aquest concurs malgrat els molts detractors que en tot moment ha tingut. Naturalment, hi ha moltes coses que caldria millorar, però em quedo amb el balanç positiu basat en la gran campanya de divulgació que es fa de les noves composicions, més enllà fins i tot de si guanya una o l’altra. També crec que massa sovint arriben a la final -i, fins i tot guanyen!- sardanes oblidables, segurament perquè pot més el vot fidel a un autor, a una dedicatòria o a un concepte de sardana del qual vull fugir com de la pesta. Però, és clar, són les meves opinions i els meus gustos i com aquests n’hi ha tants com persones.

Insisteixo, però, afirmant que tot plegat val la pena si se’n parla, si la gent debat sobre la qüestió i si aquestes obres noves sonen més enllà del dia de l’estrena. Això no ha d’impedir que sí, que calgui repensar molts aspectes, com ara el fet que la decisió final recaigui, només, en el públic assistent a la final i potser caldria plantejar tornar a afegir-hi els vots de les emissores, de manera semblant (semblant, només, eh!) a com es fa a Eurovisión. I segur que hi ha altres aspectes que es podrien retocar.

En tot cas, si encara dubteu en assistir-hi, penseu que també es lliuren dos premis més, aquests decidits per un jurat, a autors joves i a una sardana de rellevància musical. I no ens oblidem de la segona part del concert, sempre interessant i aquesta vegada amb estrenes i noves experiències amb l’Arnau Tordera, la seva guitarra i la cobla Sant Jordi.

dimarts, 21 de maig del 2024

Esbarts o companyies de dansa?

[Un dos i seguit, 17-5-24]

Des d’aquest programa sempre hem defensat l’obertura de ment que significa no només acceptar sinó engrescar-se i, si es pot, estimular les noves propostes en el món de la cultura popular. I més si són innovadores i airegen un sector on tothora plana la fama -i, a vegades, la realitat- del resclosit. Sempre m’agrada puntualitzar, però, que això no vol dir que ho accepti tot només pel fet de ser nou o «diferent», ni que calgui arraconar allò tradicional.

M’hi ha fet pensar un cop més en això un article que l’estudiós de la dansa Pompili Massa ha publicat al web dels esbarts. Fa referència al recent lliurament dels Premis Morratxa, acte del qual ja ens en vam fer ressò. Però ell hi era i el que hi va veure l’ha obligat a adreçar-se a tothom per dir-hi la seva. Recomano que el llegiu. No és curt, precisament, però val la pena per a, com a mínim, reflexionar sobre una qüestió que no és nova del tot, encara que potser ara és més vigent que mai. Us llegeixo només un parell de paràgrafs per tal que us feu una idea de quina és la qüestió:

«D'aquestes intervencions en podríem dir museïtzacions, folkloritzacions, adaptacions... Però una altra cosa completament diferent és la producció coreogràfica pròpia d'una Companyia de Dansa on el seu responsable o director artístic s'esplaia creant produccions que són totalment alienes al folklore, fent produccions emanades de la seva imaginació i que en tot cas no representen el nostre poble, la seva manera de ser, sinó únicament la seva persona. Són una mostra de la seva creativitat. En cap cas són la mostra el geni del nostre poble».

Més endavant, insisteix:

«D'altra banda, i personalment, algunes d'aquestes Companyies de Ballet disfressades d'Esbart Dansaire em semblen emanades de la dèria d'un aprenent de coreògraf d'escassa volada que troben en els dansaires d'un esbart, un cos de dansa low cost, o més ben dit, de franc, el qual moltes vegades, no presenten ni les condicions físiques necessàries per a fer allò que el seu coreògraf es lliura a imaginar.»

I encara apunta una qüestió que donaria per a molt més debat:

«I, per cert, després de veure el paper de relegat i de segona que se li va fer fer a la cobla potser sortiria més a compte llogar una batucada que també és d'arrel tradicional i s'estaria més en la línia dels espectacles que es van oferir.»

Ara, a veure si hi ha reaccions a aquesta crítica. Estaria bé que fossin en plan debat, amb arguments i raonades, sisplau.

dimarts, 14 de maig del 2024

Joves músics a Tarragona

[Un dos i seguit, 10-5-24]

Aquest diumenge, amb el hàndicap (o potser no, vés a saber!) de coincidir amb la jornada electoral, Tarragona celebrarà un dels seus dos aplecs. L’altra és el del Serrallo, a la tardor, però ara, en plena primavera, és el torn del que s’anomena «Ciutat de Tarragona». Aquesta vegada, amb la peculiaritat d’arribar a la cinquantena edició, que aviat està dit!

Com els últims anys, es farà en sessions de matí i tarda al Parc de la Ciutat, un espai més cèntric, espaiós i amb més ombra que el Parc del Francolí, on havia tingut lloc darrerament. Allò que s’hi oferirà és semblant a les últimes edicions: tres cobles, un concurs de colles improvisades i espai per a qui vulgui quedar-se a dinar de carmanyola. Però hi ha un altre element que també s’ha instal·lat en el programa des de fa un temps i que crec interessant remarcar: l’actuació d’alumnes d’instruments tradicionals de l’Escola Municipal de Música de Tarragona, cosa que també fan a l’aplec del Serrallo. És un moment simpàtic per al públic assistent, però sospito que molt important per aquells joves que estudien gralla, sac de gemecs, tarota, tenora, tible o timbal i percussió tradicional, que són els que es poden aprendre en aquest centre. En alguns casos, a més, determinats alumnes tenen l’oportunitat d’actuar integrats amb la cobla Cossetània, cosa que imagino extraordinària per a ells, acostumats a fer-ho sols o amb altres aprenents. 

Igualment em sembla important tenir en compte aquell moment de l’aplec, perquè estic segur que molts no saben que a Tarragona hi ha la possibilitat d’iniciar-se en instruments tant bonics i nostres com la tenora o el tible, però també endimoniadament difícils de dominar. Sortosament, el moment actual no té res a veure amb la situació de les nostres cobles fa vint o trenta anys i hi ha molt de talent jove fent-nos ballar o gaudir de la seva música, però cal no defallir en facilitar l’aprenentatge a noves generacions. I és evident que és bo que, com a mínim en els primers estadis de la carrera, puguin fer-ho aquí, a Tarragona. Què tal si diumenge, a més d’anar a ballar a l’aplec, hi aneu a aplaudir aquests nois i noies?

diumenge, 5 de maig del 2024

Quanta precarietat!

[Un dos i seguit, 3-5-24]

La setmana passada insistia, en aquest comentari inicial, en la meva percepció, que crec ben ajustada a la realitat, sobre com ha canviat la manera d’expressar les queixes o, senzillament, de discutir els mil i un aspectes que comporta la competició entre les colles sardanistes. Recordava que s’havia passat dels debats singularment encesos a fer-ho de manera privada, en cercles reduïts i sense aprofitar els pocs però valuosos i útils mitjans que avui dia tenim a l’abast. O de no aprofitar-los prou, que alguna cosa es comenta en el blog «Sardana no resolta», mentre que pel S21.cat encara sembla desconegut per la gent de colla.

I si ara hi torno és perquè el concurs de diumenge passat a Cabrils, per a les colles Grans del Campionat, donaria per a batalles dialèctiques memorables. No hi vaig ser, per la qual cosa no puc opinar amb profunditat, però allò que m’ha arribat de fonts fiables és prou important per fer-nos pensar. Primer, que davant l’amenaça de mal temps s’optés per un lloc alternatiu era lògic i normal, però que aquest espai no tingués les condicions mínimes exigibles ja és una altra cosa. Es van haver de repetir les sardanes perquè no podien ballar totes les colles alhora -i encara gràcies que amb el sistema actual les colles s’enfronten de dues en dues- i el públic (inclosos els balladors que descansaven) no veien res dels que ballaven. La cobla havia d’actuar amb estretors i poca llum, s’havia anunciat que no hi hauria revessa, galop ni germanor i, finalment, sí que n’hi va haver de revessa, però ningú la va resoldre i sembla que ha estat impugnada entre queixes per la interpretació... Un capítol a part mereixerien els vestidors, un mal endèmic a la majoria de concursos per molt importants que siguin.

Davant d’això i de tot allò que segurament em deixo perquè, com dic, jo no hi era, la pregunta és obvia: perquè la gent de colles ho permet tot això? Com podem demanar que mitjans, institucions o empreses tinguin en compte aquesta activitat davant de tanta precarietat?