Gent estimulant

[Un dos i seguit, 24-4-26]

Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és  per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.

És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.

65 anys de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 17-4-26]

Això de celebrar aniversaris rodons és una temptació ben legítima i, generalment, serveix per a enfortir l’autoestima dels protagonistes i, en definitiva, sempre té alguna repercussió positiva per a l’entitat o l’activitat de què es tracti. No sempre, però, aquestes commemoracions ens empenyen a mirar el passat, la trajectòria en qüestió, i hi veiem coses brillants, que han tingut rellevants respecte al panorama general de les entitats, en aquest cas sardanistes. 

Però si ens fixem en la celebració dels 65 anys de la Colla Sardanista Rosa de Reus i els 60 anys de l'Aplec Baix Camp, que organitza aquesta entitat, és dels casos que ens hem de treure el barret. Unes commemoracions que ens remeten, doncs, als temps heroics de quan qualsevol organització d’alguna cosa que fos de caire català i sortís mínimament dels esquemes més conservadors volia dir complicar-se la vida. Va començar com una colla de competició com qualsevol altra, però els seus membres aviat van preferir fer aquella feina de formigueta que cal per a ser organitzador de ballades, aplecs i concursos de fotografia i, a més, van optar per fer molts més: preparar un aplec no nomes amb bones cobles, sinó també amb un bon grapat d’activitats  complementàries o paral·leles a l’aplec, un bon concurs de fotografia, cursets a la ciutat i a la comarca, promovent aplecs itinerants que sota el qualificatiu «de muntanya» en molts casos es van consolidar i , en general, sempre han aportat una visió i una manera de fer jove, oberta a considerar qualsevol novetat que enriqueixi el sardanisme.

Al llarg dels anys, la gent de la Rosa de Reus han mantingut aquest esperit jove que els ha caracteritzat. Però, és clar, el temps passa per a tothom i em temo que hi ha una qüestió que encara no han aconseguit solucionar: garantir un relleu solvent de cara al futur. Aquest és un problema prou generalitzat i a moltes poblacions la qüestió s’ha resolt (o no) de manera dràstica: entitats que desapareixen i, en conseqüència, allò que promovien, i en alguns casos, el renaixement posterior amb sang nova. En el cas de la Rosa de Reus seria una llàstima que calgués esperar a temptar la sort d’aquesta manera, sobretot perquè aquella manera de fer i la visió que tenen de la sardana sempre s’ha distingit en un entorn més aviat acostumat a l’anar fent, fins i tot en moments de mínima bonança. 

Tant de bo m’equivoqui i tinguem colla per a molts anys més. En tot cas, moltíssimes felicitats!.

Una aportació realment important

[Un dos i seguit, 10-4-26]

No tinc ni idea de quin ressò, quin impacte, quina audiència en definitiva, tenen els Premis Preludi, aquells que pretenen substituir i millorar allò que coneixíem com La Sardana de l’Any. De moment, abans del parèntesi de dues setmanes que s’ha fet per Setmana Santa, s’han completat les dues àrees dels premis que corresponen als autors joves i al reconeixement de la qualitat. Tant l’una com l’altra les decideix un jurat expert, mentre que allò que vindrà la setmana vinent seria la part més popular, diguem-ne, amb un resultat determinat pel públic en general, és a dir, allò que abans era pròpiament la sardana de l’any anterior preferida pels sardanistes.

Ja sabem que tot plegat ha canviat notablement, que ara les emissores ja no són el centre i eix del concurs i que tan sols en fem divulgació, com a mínim radiant les sardanes seleccionades. Mentre esperem a veure si tot plegat funciona o no, en el sentit de recuperar l’atenció dels sardanistes i mirar de desenvolupar una mecànica més neta i justa, de moment dic, em sembla que els pòdcasts que s’han pogut veure tenen un interès innegable. Que tres grans de la música del país -i específicament també de la cobla- com són Antoni Ros Marbà, Xavier Pagès-Corella i Francesc Cassú ens analitzin les composicions i parlin d’altres aspectes de la sardana és tot un luxe. Més enllà de la seva funció com a jurat, que a posteriori expliquin i raonin les seves tries de manera ràpida però fonamentada és una aportació realment important.

El Vendrell ja és Capital!

[Un dos i seguit, 27-3-26]

Des de dissabte passat ja tenim una nova Capital de la Sardana, i aquesta vegada en una ciutat tan potent en el sardanisme de la província de Tarragona com és el Vendrell. La capital del Baix Penedès ja havia estat Ciutat Pubilla en el seu moment i ara vol fer-se sentir en el món sardanista més del que ja ho era amb les seves colles, una de les quals, la Dansaires del Penedès, és de les més antigues entre les que estan en actiu.

Ja s’han anunciat la major part dels actes que s’aniran celebrant al llarg de l’any i hi podem veure nombroses ballades, concerts i altres activitats que caldrà anar comentant com cal. Ara bé, costa d’entendre que l’inici d’una capitalitat que ha comptat amb una magnífica sardana de la tarragonina Anna Abad escollida amb concurs públic, amb una glossa inaugural feta per un bon escriptor i amb la perspectiva de grans actes amb diverses i sovint amb cobles de primera categoria, a l’acte inaugural no s’hagi apostat per una formació d’aquestes. Vés a saber, a vegades el neguit per voler oferir allò que tenim a casa fa que no ho acabem d’encertar del tot. Per cert, molt bé la idea de fer una ballada d’autors locals. En tot cas, cal reconèixer que l’esmentada programació que s’anirà desenvolupant segur que els farà pujar nota.

Una de freda i una de calenta

[Un dos i seguit, 20-3-26]

Com sempre, en aquest programa d’avui hi haurà música, una agenda, notícies, opinió i altres coses que ens semblen dignes de compartir amb vosaltres. I n’hi ha de tot color, és a dir, coses positives, estimulants, que a vegades han d’anar acompanyades d’altres qüestions que es fa més costa amunt de parlar-ne. 

Per exemple, d’assumptes bonics, que ens aixequen la moral, en tenim alguns, com la festa que va tenir lloc dissabte passat a Sabadell amb un nom singular: Conku Loku, que, encara que no era una idea nova ni massa complicada, si que va mostrar la cara més esbojarrada i divertida de les colles sardanistes. Lluny de la competició tal i com s’entén en el Campionat de Catalunya, tot plegat estava concebut per a gaudir plegats els dansaires que sí, que al llarg de l’any s’esforcen en assajos, desplaçaments i concursos molt exigents, però que han demostrat que també saben passar-ho bé d’una manera més informal, per entendre’ns.

Però després t’arriba a les mans un llibre sobre cultura festiva popular catalana acabat de publicar i signat per un veterà entès en aquestes qüestions i et cau l’ànima als peus en comprovar el tractament absolutament absurd que en fa de la sardana i segons quines altres manifestacions festives catalanes. I allò que més greu em sap és que l’autor és qui és i té el reconeixement que té en certs cercles. Costa d’entendre que es pugui fer un tractament tan anecdòtic, críptic i profundament injust d’un fenomen com és la sardana, que ens agradarà més o menys, però té una importància indiscutible.

"Sardanots"

[Un dos i seguit, 13-3-26]

Tot i que no falten els laments per part dels responsables de les cobles sobre les dificultats a l’hora de cobrir la baixa d’algun músic, el cert és que el panorama actual és molt diferent al de fa quaranta anys, quan hi havia unes plantilles envellides i el nivell musical, en general, havia baixat força. Aquesta història ja s’ha recordat moltes vegades: en aquells moments de decadència, una part del sardanisme va reaccionar creant escoles i cobles infantils. A això, s’hi van afegir, poc després, les circumstàncies del món musical català en general, que van canviar molt i a millor, fet que va beneficiar, també, les cobles.

Ho he simplificat molt, però el cert és que ara tenim més músics de cobla de qualitat i una bona nòmina de compositors que escriuen sardanes i música per a cobla d’un nivell insospitat en altres temps. Hi veiem cares molt més joves, tant dalt dels empostissats com en els programes de ballades, aplecs i concerts on, a més, a vegades aquells instrumentistes i els autors ens ofereixen propostes que van més enllà de les tradicionals, sovint en complicitat amb creadors d’altres gèneres.

En les noves composicions, en general, hi podem trobar de tot, des de música amb poca substància fins autèntiques meravelles que ens permeten gaudir de bona música. En els nous Premis Preludi, per exemple, ja hi hem pogut escoltar autèntics «sardanots», si em permeteu aquesta expressió informal però ben descriptiva, tant en l’apartat d’autors joves com en el que vol reconèixer la qualitat, que tot just comença aquesta setmana. Però una atenta mirada crítica a les programacions de les activitats que aviat proliferaran arreu del país, així com en alguns dels discos que apareixen darrerament, també hi trobarem molt material ben ferm en versions, generalment, de qualitat. Aprofitem-ho!

La meva percepció

[Un dos i seguit, 6-3-26]

Avui insistiré en una qüestió que sempre m’ha preocupat força, que considero que és fonamental i més important del que, malauradament, molts activistes de la sardana creuen. Es tracta de la poca atenció per la correcta divulgació de les activitats que organitzen. Ja he indicat molts cops que a les comarques tarragonines hi ha notables excepcions, com ara la cobla Reus Jove, la Colla Sardanista Rosa de Reus o Joan Morros del Vendrell, per exemple. 

El problema, en massa casos, és la més absoluta manca de cura en fer arribar amb temps les quatre dades que calen per tal que els que ens hi dediquem puguem anunciar les ballades i la resta d’activitats que es porten a terme. Altres, confien exclusivament en les xarxes socials, un mitjà que està molt bé, però que no ha de ser l’únic, crec jo. A més, les publicacions s’haurien de fer amb prou marge i la pertinent insistència per tal de salvar l’evanescència de tot allò que apareix a Facebook i similars. I ja no parlem de l’actitud incomprensible d’aquells que es limitem a dir «hem fet això» o «hem actuat a tal lloc», és a dir, que només ho divulguen amb posterioritat. Per tal que hi quedi una efímera constància, deu ser...

Aquesta dies, posem per cas, m’ha sabut greu no poder anunciar la ballada que dissabte passat es va fer a Vila-seca organitzada per l’esbart Ramon d’Olzina. Un lloable intent de fer reviscolar la sardana en una població on s’havien fet força ballades i on darrerament aquesta activitat havia decaigut totalment. O la xerrada que aquest vespre haurà fet el flamant nou director de la cobla Sant Jordi, el selvatà Miquel Massana al seu poble, parlant del repertori de música per a cobla de concert, com un dels actes previs a l’aplec de Paret Delgada. Interessantíssima, sens dubte, però no ens va arribar la informació a temps!.

I en una mirada més general, de país, em preocupa que molts sardanistes no tinguin ni idea de què passa amb els Premis Preludi, els que substitueixen La Sardana de l’Any. Un cop més, es prioritza l’ús de les xarxes socials i els pòdcats, mentre es menystenen els mitjans tradicionals. Tant de bo el problema sigui només la meva percepció del món sardanista.