La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!

Què més es pot demanar?

[Un dos i seguit, 1-5-26]

La setmana passada, en aquest mateix comentari, exposava la meva opinió sobre les oscil·lacions que acostumen a esdevenir-se en la trajectòria de l’activitat sardanista a cada població. Hi ha moments de relativa fortalesa de les entitats o els grups promotors i, indefectiblement, altres de decadència i, fins i tot, de desaparició. Davant d’aquest fet, apostava per una visió que defugi el pessimisme estèril i tingui en compte les revifalles que, a vegades, es produeixen. Posava exemples de poblacions de la demarcació on hi ha hagut relleus en els responsables i allò que semblava mort o gairebé, reviscolava. Casos com Mont-roig, la Selva del Camp, Alcanar i d’altres que podríem citar permeten fer-se aquest plantejament en positiu.

I si en torno a parlar de manera tan immediata és perquè darrerament ens havia fet patir el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa: una entitat amb una trajectòria magnífica, amb colles de primer nivell i un munt d’activitat sardanista ben meritòria. Tot plegat, plenament vigent, però amb l’amenaça del fet que a la darrera assemblea general no s’havia presentat cap candidatura per a renovar la junta directiva. Les alarmes van sonar de manera estrident i, finalment, dissabte passat, en una assemblea extraordinària, sí que es va presentar i aprovar una junta nova. A més, es tracta d’equip amb moltes qualitats: cent per cent femení, amb una mitjana d’edat que no supera gaire els vint-i-cinc anys i amb molta experiència en el món de les colles. Què més es pot demanar?

Gent estimulant

[Un dos i seguit, 24-4-26]

Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és  per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.

És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.

65 anys de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 17-4-26]

Això de celebrar aniversaris rodons és una temptació ben legítima i, generalment, serveix per a enfortir l’autoestima dels protagonistes i, en definitiva, sempre té alguna repercussió positiva per a l’entitat o l’activitat de què es tracti. No sempre, però, aquestes commemoracions ens empenyen a mirar el passat, la trajectòria en qüestió, i hi veiem coses brillants, que han tingut rellevants respecte al panorama general de les entitats, en aquest cas sardanistes. 

Però si ens fixem en la celebració dels 65 anys de la Colla Sardanista Rosa de Reus i els 60 anys de l'Aplec Baix Camp, que organitza aquesta entitat, és dels casos que ens hem de treure el barret. Unes commemoracions que ens remeten, doncs, als temps heroics de quan qualsevol organització d’alguna cosa que fos de caire català i sortís mínimament dels esquemes més conservadors volia dir complicar-se la vida. Va començar com una colla de competició com qualsevol altra, però els seus membres aviat van preferir fer aquella feina de formigueta que cal per a ser organitzador de ballades, aplecs i concursos de fotografia i, a més, van optar per fer molts més: preparar un aplec no nomes amb bones cobles, sinó també amb un bon grapat d’activitats  complementàries o paral·leles a l’aplec, un bon concurs de fotografia, cursets a la ciutat i a la comarca, promovent aplecs itinerants que sota el qualificatiu «de muntanya» en molts casos es van consolidar i , en general, sempre han aportat una visió i una manera de fer jove, oberta a considerar qualsevol novetat que enriqueixi el sardanisme.

Al llarg dels anys, la gent de la Rosa de Reus han mantingut aquest esperit jove que els ha caracteritzat. Però, és clar, el temps passa per a tothom i em temo que hi ha una qüestió que encara no han aconseguit solucionar: garantir un relleu solvent de cara al futur. Aquest és un problema prou generalitzat i a moltes poblacions la qüestió s’ha resolt (o no) de manera dràstica: entitats que desapareixen i, en conseqüència, allò que promovien, i en alguns casos, el renaixement posterior amb sang nova. En el cas de la Rosa de Reus seria una llàstima que calgués esperar a temptar la sort d’aquesta manera, sobretot perquè aquella manera de fer i la visió que tenen de la sardana sempre s’ha distingit en un entorn més aviat acostumat a l’anar fent, fins i tot en moments de mínima bonança. 

Tant de bo m’equivoqui i tinguem colla per a molts anys més. En tot cas, moltíssimes felicitats!.

Una aportació realment important

[Un dos i seguit, 10-4-26]

No tinc ni idea de quin ressò, quin impacte, quina audiència en definitiva, tenen els Premis Preludi, aquells que pretenen substituir i millorar allò que coneixíem com La Sardana de l’Any. De moment, abans del parèntesi de dues setmanes que s’ha fet per Setmana Santa, s’han completat les dues àrees dels premis que corresponen als autors joves i al reconeixement de la qualitat. Tant l’una com l’altra les decideix un jurat expert, mentre que allò que vindrà la setmana vinent seria la part més popular, diguem-ne, amb un resultat determinat pel públic en general, és a dir, allò que abans era pròpiament la sardana de l’any anterior preferida pels sardanistes.

Ja sabem que tot plegat ha canviat notablement, que ara les emissores ja no són el centre i eix del concurs i que tan sols en fem divulgació, com a mínim radiant les sardanes seleccionades. Mentre esperem a veure si tot plegat funciona o no, en el sentit de recuperar l’atenció dels sardanistes i mirar de desenvolupar una mecànica més neta i justa, de moment dic, em sembla que els pòdcasts que s’han pogut veure tenen un interès innegable. Que tres grans de la música del país -i específicament també de la cobla- com són Antoni Ros Marbà, Xavier Pagès-Corella i Francesc Cassú ens analitzin les composicions i parlin d’altres aspectes de la sardana és tot un luxe. Més enllà de la seva funció com a jurat, que a posteriori expliquin i raonin les seves tries de manera ràpida però fonamentada és una aportació realment important.

El Vendrell ja és Capital!

[Un dos i seguit, 27-3-26]

Des de dissabte passat ja tenim una nova Capital de la Sardana, i aquesta vegada en una ciutat tan potent en el sardanisme de la província de Tarragona com és el Vendrell. La capital del Baix Penedès ja havia estat Ciutat Pubilla en el seu moment i ara vol fer-se sentir en el món sardanista més del que ja ho era amb les seves colles, una de les quals, la Dansaires del Penedès, és de les més antigues entre les que estan en actiu.

Ja s’han anunciat la major part dels actes que s’aniran celebrant al llarg de l’any i hi podem veure nombroses ballades, concerts i altres activitats que caldrà anar comentant com cal. Ara bé, costa d’entendre que l’inici d’una capitalitat que ha comptat amb una magnífica sardana de la tarragonina Anna Abad escollida amb concurs públic, amb una glossa inaugural feta per un bon escriptor i amb la perspectiva de grans actes amb diverses i sovint amb cobles de primera categoria, a l’acte inaugural no s’hagi apostat per una formació d’aquestes. Vés a saber, a vegades el neguit per voler oferir allò que tenim a casa fa que no ho acabem d’encertar del tot. Per cert, molt bé la idea de fer una ballada d’autors locals. En tot cas, cal reconèixer que l’esmentada programació que s’anirà desenvolupant segur que els farà pujar nota.