Les discussions (assenyades) que enyoro

[Un dos i seguit, 1-12-23]

El passat 28 d’abril vaig fer un comentari inicial del programa Un dos i seguit que vaig titular «Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?». Començava dient que «Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món». 

I, després, venia a dir que, efectivament, les coses han canviat molt i aquella intensitat ha esdevingut calma, si més no de cara enfora. I ho exemplificava amb el blog «Sardana no resolta», del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos amb força coneixement de causa i on no s’hi està d’exposar-hi tota mena d’opinions. Davant d’això hi trobava a faltar més debat, evidentment no com aquella batalla campal (només dialèctica, això sí) però sí creia i continuo creient que s’ha de debatre més, molt més. I no dins de l’àmbit reduït de cadascú, on no se solucionen gaires coses d’interès general, sinó en fòrums com el que ens ofereix aquest blog.

El cas és que el darrer article publicat després del concurs de punts lliures de diumenge i algun comentari que algú hi ha aportat han generat no una allau d’opinions però sí diverses d’interessants i algunes amb aquell punt d’apassionament -molt moderat, això sí-, però prou simptomàtic de com deuen anar els debats a porta tancada, diguem-ne.

El cert és que aquell concurs ha proporcionat «tema», tant l’estrictament noticiable com aquell que alimentaria les discussions que enyoro (les assenyades, vull dir) i, fins i tot, xafarderies. En parlarem.

Punts lliures

[Un dos i seguit, 24-11-23]

Qui més qui menys, té una idea mínima de què són les sardanes: una dansa que es balla sobretot al carrer, en rodona, que tothom hi pot entrar quan vulgui i que això es fa al so d’una petita orquestra molt peculiar anomenada cobla. Potser molts sabran que hi ha dos tipus de passos, els curts i els llargs, que es van repetint en una falsa monotonia. Quan algú hi aprofundeix una mica, només una mica, ja va descobrint més coses, l’hi va trobant el gust i potser esdevindrà un ballador més o menys habitual.

Una de les coses que segurament podrà observar quan hi porti un temps és que a més d’aquells dos tipus de passos, que són els que desenvolupa tothom, n’hi poden haver molts més, moltíssims més, però que requereixen una preparació i una experiència notables: els punts lliures. Allò que curiosament ni molts sardanistes habituals saben és que de punts lliures n’hi ha hagut sempre i no només practicats per les colles de competició. El problema és que els sempre presents defensors de les essències els han combatut en tot moment, de la mateixa manera que ho han fet amb determinades manifestacions musicals de la cobla o, fins i tot, en certes èpoques, les colles de concurs.

Darrerament, sembla que els fonamentalistes de la sardana han afluixat força la seva pressió, potser perquè no n’hi ha tants o perquè han desistir de blasmar la mateixa existència d’un campionat de ballar sardanes i que fins i tot hi hagi un concurs de punts lliures. Potser encara sentim a dir, de tant en tant, aquella frase que diu que «això no són sardanes», però predomina l’actitud positiva davant l’espectacle ple de vida i imaginació que es podrà veure, per exemple, aquest diumenge a Sant Cugat amb el concurs on 21 colles de totes les categories -incloses diverses de Tarragona-, mostraran les seves coreografies, sovint agosarades, però sempre seguint el patró de la sardana de sempre i, sobretot, molt espectaculars. Una festa del tot recomanable i que bé mereixeria un resum com cal a la televisió del país. No ho sé, dic jo...

Del Campionat de Campions de Balaguer

[Un dos i seguit, 17-11-23]

Feia força anys que el concurs de colles sardanistes de Balaguer era un dels més importants de la temporada. El fet que acollís la final d’alguna o més d’una de les categories «grans» del Campionat de Catalunya i l’evidència que es porta a terme en una plaça extraordinàriament espaiosa, enmig d’una festa major molt viscuda i amb una organització eficient, eren raons de pes per justificar-ho. Per les raons que sigui, enguany Balaguer es va quedar sense finals i, per tant, amb l’amenaça de tenir un concurs deslluït per l’absència no només de colles, sinó de l’emoció de veure com es decideixen classificacions.

No sé si de manera intencionada ja des del principi o com una solució d’emergència, es va anunciar que Balaguer estrenaria una nova competició a celebrar en una única jornada: el Campionat de Campions, amb l’objectiu de confrontar, novament, les dues millors colles de cada categoria. A l’hora de la veritat, això no es va aconseguir, ja que no hi van ser la majoria de colles punteres, encara que sí que es va mantenir el poder d’atracció pel que fa al nombre d’anelles, a banda de les que competien per a la final territorial de Lleida. El motiu més probable de l’absència de segons quines anelles és la perspectiva del concurs de punts lliures de diumenge vinent, amb la corresponent necessitat d’assajos intensos un cop acabat el Campionat regular i l’exigència de les bases, per a les colles Grans, d’haver de presentar un vídeo amb la seva coreografia. Certament, almenys pel que fa la Tarragona Dansa, la jornada de diumenge la van dedicar a això (assaig i enregistrament, vull dir), tot i que -oh miracle!- la colla tarragonina també va ser present a Balaguer i, a més, va guanyar el concurs. Això, però, és una altra qüestió que ja tractarem a les xafarderies.

Això sí, sembla que hi va haver alguns desajustos entre els criteris dels organitzadors lleidatans i la Unió de Colles, a més de situacions estranyes pel que fa la revessa. Sens dubte, ara, a la UCS se l’hi gira feina per tal d’aclarir aquestes situacions i cercar una fórmula viable per al Campionat de Campions que el pugui situar en un calendari especialment atapeït per a les colles.

Adéu a Joan Domènech i Moner

[Un dos i seguit, 10-11-23]

No vaig tenir l’oportunitat de tractar personalment l’historiador, polític, gestor i no sé quantes coses més, Joan Domènech i Moner, que ens ha deixat aquesta setmana. Malgrat això, com a fidel seguidor de tot allò interessant que s’escriu sobre sardanes crec haver-me fet una idea força fidel a com era aquest personatge que m’ha semblat apreciat per tothom. Es tracta, per sintetitzar, d’una d’aquelles persones que no només treballen de valent per molt més que les obligacions, sinó que acostumen a estar presents en la major part d’iniciatives culturals que es porten a terme en una àrea determinada del país i hi aporten idees, energia i feina eficaç. 

En Joan Domènech, a més, va ser d’aquells polítics que incideixen de manera realment positiva en la seva comunitat, demostrant clarament que d’aquesta mena, encara que no sembli, n’hi han, realment. Una activitat política que l’hi va servir per incidir de manera important en el món sardanista, a més de la tasca que abans, durant i després va realitzar de manera altruista. Entre aquesta, m’agradaria destacar les diverses biografies que va escriure sobre grans músics del sardanisme, unes obres documentadíssimes i ben treballades. 

En aquests casos s’acostuma a utilitzar el tòpic de que és una gran pèrdua, però es tracta d’una  realitat incontestable i no dubto en utilitzar-la. Que descansi en pau!

Toc de Dansa, campiona de Catalunya en la categoria de Veterans

[Un dos i seguit, 3-11-23]

Finalment, ho han tornat a fer: la colla sardanista veterana Toc de Dansa, de Tarragona, es proclamava campiona de Catalunya en el concurs de dimecres passat a Girona. A més, ho ha fet per segon any consecutiu i amb unes característiques força semblants, ja que el que es va poder veure l’altre dia és un d’aquells concursos plens d’emoció fins al darrer moment, amb dues colles -els Tocs i la Sabadell- que ja arribaven empatades i que van haver de ballar una sardana extra de desempat i que es va resoldre per la mínima. És a dir, més tensió, impossible, tal i com va passar, exactament igual, l’any passat, amb els mateixos protagonistes, però a Balaguer. 

Cal remarcar allò que ja hem vingut dient des de fa temps: que el nivell en aquesta categoria és altíssim en general i que el grau d’implicació de les colles és extraordinari. S’imposen ells mateixos assajos intensos i nombrosos, naturalment, però que no servirien de gaire si no hi hagués molta experiència en els balladors i unes direccions tècniques intel·ligents i igualment amb la saviesa que aporten molts anys anant pel món dels concursos. Això és així en totes les colles que competeixen, però sobretot, és clar, en les capdavanteres, de les quals puc certificar-ho de primera mà de la tarragonina Toc de Dansa, però també puc assegurar-ho dels seus més directes rivals, la colla Sabadell.

Un panorama, aquest de les colles veteranes del Campionat, que era absolutament impensable fa uns anys, com ja hem apuntat alguna vegada. Les coses han canviat molt, no només en aquestes colles sinó en l’esperit i les condicions físiques generals de les persones d’aquestes edats i això s’evidencia de manera molt clara en la competició i tot allò que implica. La qüestió era saber combinar tots aquests elements i és evident que la Toc de Dansa ho han aconseguit amb escreix.

Felicitats, companys!

Vergonyeta

[Un dos i seguit, 27-10-23]

Som molts els que defensem la sardana com allò que creiem que és en essència: una dansa popular en estat pur, és a dir, que la pot ballar tothom qui ho vulgui de manera espontània i natural, bàsicament als carrers i places d’arreu; una música amb uns trets únics i inconfusibles, amb uns instruments propis i un timbre característic, així com una coreografia molt determinada; i valorem el riquíssim patrimoni musical acumulat al llarg dels anys. 

Però també creiem -aquest col·lectiu no organitzat en el qual m’hi incloc- que assumir aquesta perspectiva diguem-ne tradicional no és incompatible amb apreciar la sardana en competició, els punts lliures i altres variacions que algú pugui inventar, les composicions que usen nous llenguatges o les que no tenen en compte la forma de sardana. Igualment ens engresca que, cada vegada més, hi hagi els més diversos maridatges entre la cobla i altres gèneres o instruments. I, insisteixo, convençuts que una cosa no treu l’altra i poden coexistir perfectament.

Si seguiu aquest programa amb certa assiduïtat, sabreu que això ho hem dit moltes vegades, però potser no havíem expressat mai una d’aquelles veritats incòmodes: que a Tarragona ciutat sembla que les noves experiències amb cobla estiguin maleïdes. El cert és que només recordem veure aquí la combinació Dharma i cobla Mediterrània fa moooolts anys, al teatre de la Universitat Laboral, quan encara tenia aquest nom, imagineu-vos! L’altra excepció fou un tast de l’espectacle de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i la cobla Reus Jove, i encara perquè va ser dins la final del concurs La Sardana de l’Any que promou la Confederació Sardanista. Fa poc, hi va haver l’intent, per part del Casal Tarragoní, de portar l’espectacle de la cobla Maricel i l’Anna d’Ivori, frustrat perquè, diuen, el Metropol no té les condicions necessàries. Entremig, hi ha hagut una quantitat enorme de propostes diverses i, generalment, de qualitat, inclosa la Sardanova (encara inèdita aquí) i fins i tot la que La Principal de Tarragona va portar al festival Amb so de cobla, de Palamós, també desconeguda a la ciutat. Vergonyeta que, a vegades, hem d’assumir els tarragonins.

De luxes i fragilitats

[Un dos i seguit, 20-10-23]

Des de fa un temps, entre les colles sardanistes de competició ha adquirit cert arrelament la idea que allò que practiquen aquestes agrupacions té les característiques suficients per considerar-ho un esport. Ja ho hem raonat diverses vegades i ho hem fet, sobretot, constatant aspectes com l’exigència física que comporta, pels assajos o entrenaments, els exercicis de preparació, les classificacions, etc. Caldria afegir-hi altres qüestions, com les polèmiques sobre els resultats o els jurats, les lesions, la convivència entre dansaires, les alineacions...

Naturalment, tot això cal entendre que hi és en la sardana esportiva, però a l’escala corresponent. A més, actualment el Campionat de Catalunya ja no és el que havia estat, no pas pel nivell de qualitat sinó per la quantitat. Vull dir amb tot això que sí, que s’entén que aquesta competició sigui considerada esportiva i mereix ser reconeguda, però potser la cosa grinyola una mica quan es perd un xic la noció de la realitat i s’adopten actituds més pròpies d’èpoques de vaques grasses. I la realitat és que a les colles, en general, no els sobren els dansaires i, en canvi, es detecten situacions que sempre han existit, aquesta és la veritat, però ara costa més d’entendre que no es procuri evitar-les. 

Veiem colles que, a mitja temporada, els pleguen emprenyats elements històrics, altres que releguen balladors amb experiència a funcions secundàries, o unes on alguns dansaires joves veuen com han de fer una pila de quilòmetres a un concurs per ballar una sola sardana... I remarco això de joves, perquè aquests són els més fràgils, són els que tenen moltes opcions temptadores els caps de setmana i necessiten sentir que allò que fan els omple de veritat. Això passa a colles de diverses poblacions i de diferents categories. És real.

No voldria que s’entengués que renyo als responsables de les anelles, gent que valoro i admiro extraordinàriament. Però, voleu dir que, avui dia, les colles, en general, es poden  permetre determinats luxes, pensant, abans que res, en els resultats immediats?