Reconeixement merescut

[Un dos i seguit, 17-12-21] 

Fa uns dies, es va confirmar oficialment una de les xafarderies que havíem comentat no fa gaire: que l’Ajuntament de Tarragona lliurarà, el proper 10 de febrer, el Diploma al Mèrit Cultural a Alfred Abad Gascón, per la seva trajectòria com a president de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa durant molts anys, i per la trajectòria també com a compositor de sardanes.

No cal dir que ho trobo plenament justificat, encara que molts pensaran que estic condicionat per la llarga coneixença i amistat que hi tinc. Hauré d’apel·lar a la credibilitat que pugui tenir entre els oïdors habituals, és a dir aquells que ja saben què penso de tot això de les sardanes. I en aquest cas, sóc dels que saben que estem parlant d’una persona discreta i mesurada en les seves manifestacions, però bàsica, essencial, en el moviment sardanista dels últims decennis, no només a nivell tarragoní, sinó també, en bona part, del país. 

Després d’anys de dansaire destacat, l’Alfred va fundar una colla que aviat es va fer un lloc entre l’elit competitiva, va impulsar el creixement en el nombre de colles i tot plegat va esdevenir l’Agrupació actual, amb un ampli panorama d’activitats, encara que fonamentalment sardanistes. En un moment donat, es va proposar escriure sardanes i, com tot el que endega, ho ha fet bé i amb un èxit indubtable. El cas és que les qualitats de seriositat, rigor i exigència màxima a un mateix i als altres, pròpies d’un professional competent en la seva vida laboral, les aplica en el dia a dia a les sardanes, especialment al capdavant de les colles i a dins d’elles, és a dir, no només fent de president, sinó picant pedra tot ballant al màxim nivell i conduint assajos comptant tant amb experts balladors com amb aprenents, que tots creu que són importants. 

Però l’aparent fredor que pot llegir-se a primera vista davant d’aquesta actitud, cal veure-hi, perquè hi és, una dedicació apassionada a una dansa i una música que els esperits sensibles saben apreciar. Un món que és diversió, bellesa i sentiment, però que ell s’hi endinsa conjugant dues maneres d’encarar les coses: aquesta passió i la feina ben feta. I sembla, atesa la persistència en el temps i els èxits assolits, que la cosa ha funcionat molt i molt bé. Per sort, algú a la casa gran de la ciutat això ho ha vist i ha gestionat el reconeixement del febrer vinent. Felicitats!   

No és això!

[Un dos i seguit, 10-12-21]

Aquesta setmana hi havia alegria a Can Tarragona Dansa. Aquesta entitat tarragonina, centrada fonamentalment en les colles de competició, pot estar satisfeta pels resultats obtinguts aquesta temporada: cinc títols del Campionat de Catalunya: Infantil, Juvenil, Punts Lliures Infantil, Colla Completa Infantil i Revesses de Veterans. Si hi afegim els segons llocs dels Alevins i els Veterans, tenint en compte els temps que corren, és un resultat global espaterrant, del que ningú més en pot presumir arreu del país.

Per acabar de fer aquesta sensació més dolça, dilluns es va emetre per TV3 un breu però interessant reportatge fet en un assaig en el local de la Tarragona Dansa. Se centrava en els dansaires més joves, remarcant que s’ho passen molt bé ballant i amb les altres activitats que porten a terme, tot desmentint la idea massa estesa entre els “modernets” que això de les sardanes només és cosa de gent gran.

Es va poder veure pel Telenotícies Comarques, pel Telenotícies Migdia i per l’InfoK, és a dir, una atenció a la que els sardanistes no estan acostumats. Potser la cosa només va grinyolar quan va aparèixer la notícia al web, amb un titular que deia “Trencant tòpics en la sardana: uns joves de Tarragona arrasen barrejant-la amb castells”. El cas és que el redactor va agafar una anècdota puntual (en els punts lliures, en un moment donat fan uns pilars de dos), de manera que passa a ser allò més important. En el cos de la notícia sembla com si, realment, barregessin sardanes i castells a les sardanes de lluïment del Campionat de Catalunya.

En general, ells no l’hi han donat gaire importància, però no ha faltat la polèmica a les xarxes, lamentant que domini la idea que per a que la sardana sigui engrescadora i atractiva per als joves no té altre remei que empeltar-se de castells.  I no és això, creieu-me, no és això.

Lluita eterna

[Un dos i seguit, 3-12-21]

Tot i els greus condicionants amb els quals han hagut de desenvolupar la seva activitat, finalment les colles de competició han pogut completar una temporada escurçada en el temps, però atapeïda de concursos. La cirereta del pastís la va posar, diumenge passat, el concurs-campionat de punts lliures de Sant Feliu de Guíxols, on cal dir que les colles tarragonines hi van fer un molt bon paper.

Ja en farem de valoracions, avui mateix, amb gent que en sap, però ara permeteu-me parlar d’una qüestió potser anecdòtica (o no) que aquesta darrera competició ha suscitat. De fet, sempre hi ha hagut detractors i defensors dels punts lliures, i quan dic «sempre» em refereixo a des de quan tenim notícies de la sardana llarga.

És curiós, perquè entre els comentaris que podem trobar a les xarxes socials sempre n’hi ha que venen a dir coses com que «això no són sardanes», «es desmunta l’esperit autèntic de la sardana» o, fins i tot, que són innovacions que fan malbé «la nostra dansa». Com sempre, totes les opinions són respectables, però he de dir que qui s’expressa d’aquesta manera oblida o ignora que, com ja he dit, els punts lliures, de fantasia o com se’ls vulgui anomenar, n’hi ha hagut des del primer moment,

I, paral·lelament, hi ha hagut qui ha volgut establir normes, decàlegs i, sobretot, ha pretès imposar-ho a tothom com una llei sagrada. Ho ha fet gent molt respectable, segurament carregats de bones intencions, sovint destacats activistes o intel·lectuals. Una croada que ha triomfat, però no del tot, només fins a cert punt, perquè si fem un seguiment de tot allò que s’ha publicat sobre sardanes els últims 150 anys, hi ha una constant: els que insisteixen en les normes i maleeixen els diguem-ne «desviats». I, si hi havia aquesta preocupació constant per mantenir la puresa, això vol dir que seguia havent-hi, en tot moment, molts que s’entestaven a obviar aquelles limitacions.

Que les sardanes s’hagin de ballar en parelles d’home i dona i que no es poden trencar, que als curts els braços hagin d’estar avall, que els passos siguin uns concrets i res més, així com un llarg etcètera, són invents posteriors a la creació de la sardana llarga. En els inicis eren la cosa més normal del món les anelles només d’homes, que les sardanes recollissin músiques de moda del moment i, entre altres coses, que es fessin passos lliures. I, sobretot, si aquella sardana va triomfar i es va escampar per tot el país, va ser perquè era més lliure i desinhibida que el seriós i encarcarat contrapàs o que l’encotillada i monòtona sardana curta.

Per sucar-hi pa!

[Un dos i seguit, 26-11-21]

Com ja sabreu, aquest programa està dedicat, principalment, a les sardanes i als esbarts, amb l’activitat i la música que els caracteritza, però sempre hem reivindicat el valor i l’interès de la música per a cobla, entenent per això qualsevol música, a més de la que té la forma ballable de sardana, que estigui interpretada per aquesta formació instrumental estàndard o per alguna de les infinites combinacions que s’hi puguin fer amb altres instruments o estils.

Una opció, ja ho sabem, minoritària, bàsicament per la ignorància o incomprensió de bona part del món simfònic, per un costat, o d’aquells altres gèneres amb els quals es pot fusionar, per l’altre. Tot i això, iniciatives amb èxit com el festival Amb So de Cobla, de Palamós, la Festa de la Música per a Cobla, de Banyoles, o els Premis Joaquim Serra, a Barcelona, entre altres, permeten cert optimisme.

A més, ara, entre les darreres novetats discogràfiques, hi trobem autèntiques joies per als amants de la bona música per a cobla. Mentre l’entitat Músics per la Cobla segueix la seva tasca ingent i eficaç amb, per exemple, l’obra més desconeguda de Josep Serra, ha aparegut un doble CD amb enregistraments en directe als concerts de Banyoles, amb obres de gran qualitat i una varietat estilística sorprenent. 

Per la seva part, l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona ha publicat el segon volum amb obres d’encàrrec o premiades en els Premis Joaquim Serra que organitza. Un altre fons musical d’envergadura mereixedor d’una més gran difusió posterior a les estrenes respectives, ara facilitada per aquest nou disc enregistrat amb tots els ets i uts per les cobles Mediterrània i Sant Jordi. Per sucar-hi pa, de veritat!

Notícies

 [Noticiari no emès]

- El Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2021, Memorial Joaquim Tristany ja ha completat un dels capítols més importants amb la final de les colles Grans celebrada diumenge passat a Balaguer i on es va proclamar campiona la colla barcelonina «Mare Nostrum». Una final de les més emocionants, ja que la classificació general prèvia al concurs presentava, al capdamunt, la colla «Violetes del Bosc», també de Barcelona, encara que amb només un punt de diferència.

- De fet, hi havia una possibilitat perquè «Mare Nostrum» aconseguís el títol: havia de guanyar les tres sardanes del certamen, cosa que va aconseguir. Amb aquesta victòria ja comptabilitza nou campionats, mentre que la seva colla predecessora, la «Xaloc», havia aconseguit vuit títols a la dècada dels 90. Tanmateix, la suma d'ambdues formacions (17 campionats), queda lluny del domini històric de «Violetes del Bosc», amb 44 campionats des que va aconseguir el primer el 1959.

- Cal remarcar, també, que la colla «Tarragona Dansa», que  ha tornat a competir enguany després de diversos anys sense fer-ho, va aconseguir mantenir el cinquè lloc, una posició prou satisfactòria tenint en compte la joventut dels seus components, acabats d’ascendir de la categoria Juvenil on havien competit fins abans de la pandèmia.

- A la classificació «Mare Nostrum» té 15 punts, mentre que «Violetes del Bosc» 17. La tercera posició ha sigut per a «Mans Amigues», de Cassà de la Selva, amb 33 punts. Les altres colles, per ordre de classificació han sigut «Mirant al Cel», de Sabadell, amb 46 punts i mig; «Tarragona Dansa», de Tarragona, amb 56 punts; «Xàldiga», de Barcelona, amb 60 punts; i «Dansaires del Penedès», del Vendrell, amb 77 punts. Per cert, que aquesta darrera colla també s'ha reintegrat al campionat després de més de 20 temporades d’absència. 

- I aquest diumenge, una altra gran final: la de les colles joves a Valls. Sens dubte, el major punt d’emoció estarà en les colles Juvenils, ja que la tarragonina «Nova Tarragona Dansa» hi arriba  encapçalant la classificació, però seguida per molt de prop per les altres colles, especialment la barcelonina «Maig».

- Efectivament, la «Nova Tarragona Dansa» es presentarà a Valls amb tres punts, mentre que la «Maig» en té només cinc. Segueix, en tercer lloc, la colla «Cabirols», de Sabadell, amb vuit punts i mig; «Il•lusions», de Cassà de la Selva, amb 11; «Montgrí», de Torroella de Montgrí, amb 15; i «Brots de Dintre el Bosc», de Manresa, amb 18.

------------------------

- Pel que fa la categoria Alevina, hi competiran les colles «Dimoniets», de Lleida; «Trapelles», de Sabadell; «Xamosa», de Barcelona; i «Xerinola», de Tarragona. En Infantils, estan inscrites les colles «Escarlata», de Lleida; «Montgrí Mini», de Torroella de Montgrí; «Petits Amunt i Crits», de Terrassa; «Petits Tarragona Dansa», de Tarragona; i «Taps», de Cassà de la Selva.

- En el cas de les colles lliures, a Valls hi estan inscrites les colles Grans «9 de Novembre», de Barcelona; «Amunt i Crits», de Terrassa; «Dansaires del Penedès», del Vendrell; «Dintre el Bosc», de Manresa; «Mans Amigues», de Cassà de la Selva; «Tarragona Dansa», de Tarragona; i «Bell Esplai», de Valls, aquesta fora de concurs.

- Finalment, les colles Veteranes lliures seran «Continuïtat», de Terrassa; «La Lira Vendrellenca», del Vendrell; i «Toc de Dansa», de Tarragona.

--------------------

- La Confederació Sardanista de Catalunya i la Fundació Sardana han fet pública una nova convocatòria d'ajudes per editar materials discogràfics. Aquestes ajudes són per al 2022 i són tant per a cobles com per a entitats. Com en les convocatòries anteriors, les ajudes per a cada volum són de 400 € fins que s'exhaureixi la partida pressupostària assignada. Només en el casos dels discs dobles l'import augmenta fins a 600 €.

- Com a contrapartida, l'impulsor de l'enregistrament proporcionarà 70 unitats a la Confederació, que els distribuirà entre els informadors sardanistes per promocionar-lo. Els beneficiaris han d'incloure el logotip de la Confederació i el de la Fundació Sardana en un lloc visible de la caràtula posterior del disc, tot fent-les constar com a entitats col·laboradores.

- Per aspirar a l'ajuda cal omplir una fitxa en què es demanen diverses dades, així com una descripció del contingut del volum. Aquest document s'ha d'enviar al correu electrònic de la Confederació, és a dir, info@confsardanista.cat. Si qui promou el disc "és una entitat sardanista, tant la cobla que efectua la gravació com l'entitat impulsora han de ser associades a la Confederació". Si és una cobla, aquesta ha de formar part de l'Associació de Cobles de Catalunya. En altres casos, projectes o iniciatives de naturalesa diferent (inclosa l'edició de llibres) el demandant ha d'exposar la singularitat del projecte a la secretaria de la Confederació per valorar la idoneïtat".

--------------------

- Aquest dilluns 15 de novembre se celebrarà el concert del Memorial Joaquim Serra, al Casino l'Aliança del Poblenou de Barcelona, amb una obra per a cobla d'estrena del compositor Sergi Cuenca i Gallego. La composició es titula Divertiment per a cobla i segons el propi Cuenca és talment el que ha viscut escrivint-la.

- Sergi Cuenca és pianista, compositor i director i ha estat molt relacionat amb el sector del teatre musical, amb la participació a espectacles com Chicago, Hair o El rey león. Actualment és l'assistent del director titular del Gran Teatre del Liceu, Josep Pons.

- La part musical correspon a les cobles Mediterrània i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, amb Joan Torras a la percussió. La direcció recau en Bernat Castillejo i el propi Sergi Cuenca. El Memorial Joaquim Serra vol recordar aquest compositor i el seu llegat, per això, cada any es fa un encàrrec a un compositor que, normalment, és aliè a l'àmbit de la música de cobla per difondre-la.

- A les edicions precedents hi han tingut presència autors tan coneguts com Albert Guinovart, Pedro Pardo, Joan Albert Amargós, Francesc Burrull, Joan Vives, Víctor Cordero o els americans Kevin Kaska i Louis Stewart, així com l'anglès Tim Garland, entre d'altres.

-----------------------

- El pianista i compositor Albert Guinovart s’ha fet mereixedor del guardó Agustí Borgunyó, que atorga l’entitat Sabadell més música i que es va lliurar diumenge passat al Teatre Principal d’aquella ciutat durant un concert de la Cobla Simfònica Catalana.

- Sabadell, més Música és una associació sense ànim de lucre, constituïda per tal de promoure activitats adreçades al foment de la música lliure o simfònica per a cobla. Entre altres activitats, per tal d'estimular o reconèixer els valors musicals de persones o entitats que treballen amb els mateixos objectius, es lliura cada any el Premi Nacional Agustí Borgunyó.

------------------

- Ja hem apuntat que diumenge la Unió Anelles de la Flama de Valls celebrarà el 50è Concurs de Colles Sardanistes a la plaça del Pati. Doncs bé, aquest concurs serà el tret de sortida del 50è aniversari de l’entitat. Així, al llarg de 2022, s’ha previst dur a terme actes extraordinaris entre les Festes Decennals, la segona quinzena del mes de maig, amb els actes centrals en escaure’s la data fundacional, la Festa Major de Sant Joan, la Fira de Santa Úrsula i les festes anuals de la UAF, al desembre.

- El cartell anunciador del 50è Concurs és obra del dissenyador vallenc Edu Vidiella, qui ha generat una sèrie de fins a 50 variants del mateix cartell i cada variant funciona com a homenatge a cada una de les edicions que s’han anat fent del concurs de colles entre 1971 i 2021. La base de tots els cartells és la mateixa, però variant l’estampat de fons, una oda a les petjades resultants a l’hora de ballar sardanes, no sols el moment del ball, sinó l’entrada al galop, les pauses abans de començar i fins i tot les possibles imperfeccions que puguin sorgir durant l’actuació. Edu Vidiella també és l’autor de la nova imatge gràfica de l’entitat i del logotip commemoratiu del 50è aniversari fundacional que se celebrarà al llarg de l’any 2022. 

-----------------------------

- “Cor de Vellut” serà el títol del documental que ha produït l’Esbart Santa Tecla per treure a la llum el treball i la manera de fer de Jaume Guasch, director i impulsor de l’entitat durant més de trenta anys a qui des de l’entitat es creu que se li devia un reconeixement  per la feina feta i enguany que fa deu anys que va traspassar s’ha dut a terme aquest audiovisual. 

- Aquest film s’estrenarà el proper dia 8 de desembre al Teatre Tarragona dins la programació del XXI Festival Internacional de Cinema de Tarragona, el REC. Les entrades estaran disponibles properament al mateix web del festival: festivalrec.com

Agenda 13-21 novembre 2021

 [Agenda no emesa]

APLECS

Diumenge 14

- 64è aplec de la Garriga. Tarda, al Pavelló de Can Noguera. Cobles: Jovenívola de Sabadell i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

Dissabte 20

- Aplec de Sant Andreu, a Barcelona. Tarda, a la Plaça de Can Fabra. Cobles: Ciutat de Girona i Ciutat de Cornellà. Amb trobada de colles veteranes i improvisades. Activitat trasllada del 19 de setembre pel mal temps.

Diumenge 21

- 19è aplec de Sant Vicenç dels Horts. Matí, a la Pista Polivalent Municipal Francesc Macià. Cobles: Ciutat de Terrassa, La Principal del Llobregat i Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.

- Aplec de Tardor de Sant Hipòlit de Voltregà. Tarda, al Pavelló. Cobles: La Principal del Llobregat i Marinada.

-----------------------

BALLADES DE SARDANES

Diumenge 14

- 12 h. Tarragona. Rambla Nova. Cobla: Ciutat de Cornellà. Organitza: Casal Tarragoní. Programa:

* Promesa de tardor, de Josep Cassú.

* Poble de Vallirana, de Carles Santiago.

* Les campanes de Breda, de Joan Lluís Moraleda.

* Noces d'or al casal, d’Alfred Abad.

* Vilanova de la Muga, de Rossend Palmada.

* Vigatana, de Josep Saderra.

* Record de Calella, de Vicenç Bou.

* Portal de la Mediterrània, de Joan Lázaro.

* Colla Roca, de Jordi León.

------------------------

CONCURSOS DE COLLES

Diumenge 14

- 11.30 h. Valls. Plaça del Pati. 50è concurs, Final campionats Aleví, Infantil i Juvenil, i colles lliures. Cobla: Contemporània. Estrena de la sardana Valls al cor, d’Olivier Marquès. Amb actuació de la Mulassa de Valls. En cas de mal temps: Sala Kursaal. El restaurant El Tast acollirà el dinar de germanor i de celebració de la 50è concurs, un acte obert a tots els socis de la UAF i a les persones del món sardanista que han estat vinculades en aquest concurs al llarg de les 50 edicions. A la tarda, concert a l’església de Sant Joan.

Diumenge 21

- 17.30 h. Olot. Sala de festes El Torín. Concurs individual de revesses. Cobla: Ciutat de Girona.

-----------------------

CONCERTS

Dissabte 13

- 20.30 h. Vilallonga del Camp. Centre Cultural (sala de cinema). Cobla: La Principal de la Bisbal i Esther Buqueras. Espectacle «Cançons de mar i muntanya».

Diumenge 14

- 18.30 h. Valls. Església de Sant Joan. Cobla: Contemporània. Concert commemoratiu del 50è Concurs de Colles Sardanistes. La cobla Contemporània oferirà un repertori de versions a ritme de sardanes, amb algunes peces d’origen local i d’altres que tindran una clara inspiració en el seguici popular vallenc.

-----------------------

ACTIVITATS DIVERSES

Dissabte 20

- 26a Nit de la Sardana d’Almacelles. Tarda i nit, al Pavelló Polivalent. Cobla: Jovenívola d'Agramunt. 18 h. berenar i jocs per als més petits; 19 h, ballada de sardanes; 19.45 h, Cloenda del 46è Campionat de Colles Sardanistes de la Terra Ferma, amb lliurament de trofeus i diplomes; 21h, actuació de la Coral Estels, lliurament dels premis Sardalleida i Rotllana; 21.30 h, sopar de la Nit de la Sardana.

- 20 h. Reus. Vestíbul del Centre de Lectura. Inauguració de l’exposició fotogràfica del 55è concurs fotogràfic Aplec Baix Camp, veredicte i lliurament de premis. L’exposició es podrà veure fins al 14 de desembre. També es lliuraran els premis de l’encreuat sardanista i del concurs d'instagram. Organitzat per la Colla Sardanista Rosa de Reus.

Colles de competició

[Un dos i seguit, 12-11-21. No emès]

Ja feia força temps que el món de les colles de competició experimentava una preocupant crisi en forma de continuada desaparició de colles, fins al punt que ara sembla impossible, per a qui no hagi viscut, que als anys 80, per exemple, hi pogués haver alguns concursos amb prop d’un centenari d’anelles ballant alhora. Amb tot, moltes de les colles actives d’aquella decadència mostraven una fortalesa i un nivell de qualitat importants.

Poc abans de la pandèmia, la situació semblava estabilitzada, amb altes i baixes diguem-ne normals. Però, és clar, el trasbals d’aquests llargs mesos ho ha afectat tot, també les colles, aquests grups dedicats al bon ballar la sardana. Entre els responsables sempre ha planat la por, el pànic fins i tot, de que l’aturada comportés el refredament de l’afició, tot i que no van ser poques les entitats amb colles i la mateixa Unió de Colles que es van empescar activitats per tractar de mantenir el caliu: des de xats per mitjà de les eines més variades fins a concursos, xerrades i debats telemàtics.

Tant era el temor, que es va procurar que a la mínima oportunitat es reprengués l’activitat competitiva. És per això que aquest 2021 s’ha arribat a concebre un Campionat de Catalunya amb tots els ets i uts, encara que més reduït en el nombre de concursos i extraordinàriament atapeïts en el calendari.

Quan encara queda la final de les colles joves i el concurs de punts lliures, potser ja es pot assegurar que no només s’han salvat els mobles, sinó que s’ha pogut completar una mini-temporada prou digna. També és cert que hem vist més lesionats que mai entre els dansaires, segurament a causa de la insuficient preparació física després de la represa, però sembla que el balanç (que caldrà fer amb prou perspectiva) pot ser bo, com a mínim.

De moment, l’atenció està fixada en la final jove de diumenge a Valls, on, entre altres coses que caldrà remarcar, potser hi hagi la proclamació d’una campiona juvenil tarragonina.

Veterans competitius

[Un dos i seguit, 5-11-21]

Ja ens trobem en plena fase final del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, en una edició molt especial, primer perquè ha adoptat la denominació de Memorial Joaquim Tristany, en homenatge a qui va ser destacat president de la Unió de Colles Sardanistes i impulsor de les sardanes revesses com a compositor. Però la veritat és que allò que l’ha fet més singular és que haurà estat el campionat de la represa després del parèntesi obligat dels temps més durs de la pandèmia i, per això mateix, s’ha hagut de concentrar en molt poques setmanes.

Ara, doncs, és el temps de les finals de les diferents categories, la primera de les quals va tenir lloc dilluns a Girona amb les colles veteranes. Un campionat que ha permès comprovar, un cop més, l’actual alt nivell de moltes d’aquestes colles. Un fenomen impensable fa uns anys i que es va iniciar en el moment que es van començar a incorporar a aquestes anelles dansaires que abans havien protagonitzat, en la categoria de Grans (o absoluta, utilitzant un terme esportiu) una altra revolució, amb una manera de ballar molt més arriscada i exigent físicament, però clarament més espectacular. Un procés que va ser progressiu, primer amb determinades colles i, poc a poc, encomanant-se a la resta.

Aquest ballar, que fa bo el concepte que molts reivindiquen de sardana esportiva, es va afegir a l’esperit competitiu que ja existia i que així tenia encara més raó de ser. Era qüestió de temps, doncs, que arribés a les veteranes, almenys a una part d’aquestes, amb dansaires de la franja més baixa d’edat, quan moltes persones, avui dia, encara gaudeixen d’un mínim de condicions físiques.

I això, vist des de Tarragona, ens ha d’alegrar, ja que la colla “Toc de Dansa” ha aconseguit la segona posició de la classificació general i pot seguir pensant en recuperar un primer lloc que ja havia guanyat en diverses ocasions.

Treure (una mica) el geni

[Un dos i seguit, 29-10-21] 

El sardanisme no ha tret gaires vegades el geni, és a dir, que no s’ha manifestat massa de manera pública per reclamar els seus drets, però ho ha fet. No compto, naturalment, les ocasions en les que ha participat en iniciatives solidàries o de país, com ara les multitudinàries diades nacionals o altres ocasions on els sardanistes hi han sigut de manera significativa i prou explícita, més enllà d’allò que pugui fer cadascú individualment, és clar. S’han organitzat autocars i, fins i tot, quan ha convingut, s’ha constituït la Cobla per la Independència, per exemple. Sense oblidar, és clar, les moltes iniciatives més aviat de caire solidari, com ara la gran mobilització en suport a Bòsnia, on el sardanisme hi fou de manera singular i extraordinària.

Però jo em volia referir, ara, a les manifestacions específicament sardanistes. En el seu moment, es van aplegar moltíssims sardanistes davant la seu de TV3 per reclamar una major atenció d’aquest mitjà a un fenomen d’una importància innegable com és la sardana. Algun efecte va tenir tot allò quan aquest mitjà, atemorit sempre per no semblar “massa antropològic”, segons es deia, va crear un programa específic, vigent durant uns anys. Tot i les mancances pressupostàries, aquelles emissions estaven en molt bones mans –joves i expertes alhora-, però amb el temps allò es va anar diluint. 

L’altra manifestació que ara mateix recordo i que, de fet, és la més recent, va tenir lloc dissabte passat a Montjuïc, a Barcelona, per reclamar que es restauri i es protegeixi el famós monument de Josep Cañas que representa una anella dansant i que sempre ha estat protagonista de postals i mil i una imatges representatives del país. No és la primera vegada que aquesta escultura és objecte d’actes de vandalisme, però ara sembla que l’arranjament triga més del que caldria esperar. Tampoc era aquell el primer acte reivindicatiu, però sembla que les altres vegades es va respondre de manera més diligent.

El monument va ser erigit en ple franquisme, però la coincidència de dates dels atacs fa pensar que ara els que el volen malmetre vindrien a ser els hereus d’aquell règim. 

Així, doncs, de tant en tant, molt de tant en tant, els sardanistes sí que treuen el geni.

Els prejudicis, sempre els prejudicis...

[Un dos i seguit, 22-10-21]

Ja fa temps que diverses cobles practiquen la idea que aquesta formació instrumental pot fer molt més que interpretar sardanes i acompanyar esbarts. De fet, des de sempre, poc o molt, s’han fet experiències en aquest sentit, amb moments culminants com el de la cobla Mediterrània i la Companyia Elèctrica Dharma o la Sardanova, a hores d’ara autèntics clàssics de fusió amb una cobla directament implicada.

Però ha estat els últims anys quan s’han concretat més iniciatives d’aquesta mena, amb el festival “Amb so de cobla”, de Palamós, com a gran síntesi i mostrari. Hi ha cobles que han excel•lit en aquest sentit, com la Sant Jordi, la Montgrins, la Marinada i tantes d’altres. Però la desinhibició, l’emprenedoria i l’enginy han implicat cada cop més cobles diferents, com la Ciutat d’Amposta i la Mirantfont reivindicant la jota, La Principal de Tarragona amb l’atípica Formiga & Cigale, la Reus Jove amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries i, sortosament, un llarg etcètera.

Una opció que darrerament sembla que té força acceptació és la d’una cobla acompanyada d’una o més veus, generalment de caire líric. És el cas del que ofereixen La Principal de la Bisbal, la Contemporània o la Maricel, entre altres. El cert és que hi ha propostes molt diverses i no sempre amb el ressò que es mereixen… En alguns casos, és complicat que tinguin continuïtat, entre altres coses pel cost que suposa, per exemple, contractar per a un mateix espectacle una cobla, un grup com, posem per cas, la Dharma i tots els equipaments que fan falta.

En general, però, el problema són certs prejudicis i la ignorància sobre aquests riquesa musical que comporta la cobla. I, entre tots, estaria bé procuréssim esbandir-los, aquests prejudicis.

Que no calgui tornar enrere

[Un dos i seguit, 1510-21]

Per fi, la setmana passada vam poder tornar a presentar aquest programa, l’Un dos i seguit, en una situació molt propera a la normalitat: des dels estudis de Tarragona Ràdio, en directe i amb tots els membres de l’equip que van poder venir. Ho vam fer amb mampares de protecció i totes aquelles mesures de prevenció que són habituals a tot arreu, però vam tornar a sentir aquella experiència inigualable de la proximitat física -tot i que mesurada-, de la improvisació, els errors que sempre hi ha, la complicitat... La salsa del directe, en definitiva.

Res a veure, doncs, amb el que havia estat el programa els últims mesos: enregistrant només la veu a casa, fer tot de càlculs per tal que quadrés mínimament el temps d’aquells talls de veu i les músiques i enviar-ho a l’emissora, on la Sílvia feia meravelles per tal que tot quedés prou digne. Les possibilitats tècniques i de temps de tots plegats només permetien que hi intervingués un servidor, en unes sessions fredes i no sempre amb la veu amb prou condicions. Però ho vam fer, mentre fou possible, ja que també hi va haver un temps de mutisme total, i va ser per responsabilitat amb el compromís amb l’emissora i amb els oïdors, molts dels quals ens consta que han seguit el programa, encara que només fos per escoltar les sardanes, ja que l’agenda era ínfima i, per força, poc fiable.

Naturalment, ara, altra vegada a l’estudi i amb els companys, només desitgem el mateix que tothom i en tots els àmbits: que no ens calgui mai més tornar enrere i que acabem de derrotar aquest maleït virus. I que ens seguim trobant a les ones i a les places, és clar!

Resiliència

[Un dos i seguit, 8-10-21]

Ara mateix, costa de creure que potser algun dia podrem portar una vida diguem-ne normal, un cop s’hagi superat tot aquest trauma de la pandèmia. En tot cas, abans que això arribi i quan sí que sembla que moltes coses estan apropant-se cada vegada més a aquest punt desitjat, segur que tenen molta feina els sociòlegs, psicòlegs i tota mena d’especialistes que estudien els fets i els comportaments humans. Entre altres coses, hauran de tractar de treure aigua clara sobre els diferents nivells d’afectació a persones, organitzacions i tota mena d’activitats individuals o col·lectives.

Perquè és evident que, malgrat tot, hi ha activitats tradicionals que han despertat aviat de la letargia obligada, però també s’han anat generant propostes noves i en no pocs casos s’ha evidenciat una capacitat d’adaptació a les circumstàncies realment envejable. Allò de la resiliència, vaja. Sense sortir de l’àmbit de la dansa i la música tradicionals, tot i que fa setmanes ja vaig afirmar convençut que caldrà que passi temps per fer balanç, he de reconèixer que m’esperava que la patacada fos més forta del que es pot veure, d’entrada, pel que fa les entitats, les colles i les cobles.

En general, tot i que el panorama general ens ofereix casos de tot tipus, per poc que es pot, es tornen a fer ballades, aplecs, concursos i concerts; s’enregistren i publiquen més discos que mai; es porten a escena espectacles realment innovadors i, fins i tot, es llegeixen tesis doctorals sobre aquesta música. Insisteixo: en aquest monumental bugada segur que s’hauran perdut molts llençols, però també és cert que, de moment, no dormirem destapats, precisament.

Ha començat el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes Memorial Joaquim Tristany

[Un dos i seguit, 1-10-21]

Tot i que enguany ja s’havia fet algun concurs dels anomenats “lliures”, el concurs de Barcelona de diumenge passat va ser molt especial. En una situació de, diguem-ne, normalitat, ja és un concurs de colles sardanistes dels més atractius de l’any, però aquesta vegada es tractava de la primera sessió competitiva de les colles després de l’inici de la pandèmia. S’encetava, així, un Campionat de Catalunya atípic, entre altres coses perquè serà més curt en el temps i en el nombre de concursos, ja que el calendari no permet altra cosa. 

La veritat és que, després de l’aturada total de l’any passat, no s’ha volgut esperar més del que les autoritats i el seny manen, sabent que el temps d’inactivitat massa llarg és el pitjor enemic per mantenir uns col·lectius tant fràgils com les colles de competició.

Diumenge, a més, va ser un dia d’emocions extres: tornar a veure, després d’aquest temps que s’ha fet tant llarg, gent amb qui es comparteixen moltes coses, o veure el recinte ple de colles i públic, encara que amb les pertinents restriccions i mesures sanitàries. Es va poder constatar que, malgrat el paper extraordinari que han fet les xarxes socials durant aquests mesos foscos, no hi ha res com la relació en viu i en directe. 

La festa fou força reeixida, tot i que es va evidenciar que a les colles encara els falta rodatge i, a moltes, sobretot les més joves, els caldrà fer un esforç extra per recuperar dansaires. De fet, hi ha agrupacions que han plegat i altres encara no estan en condicions de sortir a ballar. El pas del temps ens permetrà comprovar, suposo, la magnitud de l’afectació.

Una cosa positiva sí que la podem assegurar: que a les colles de la ciutat de Tarragona no els ha perjudicat tant com es podria haver temut. La veritat és que han pogut tornar a competir a la categoria Gran del Campionat després d’uns anys d’absència i ho fan amb una anella jove, motivada, un nivell realment alt i, sobretot, un potencial encoratjador. Ah! I també torna al Campionat la colla “Dansaires del Penedès”, després de molts anys de limitar-se, voluntàriament, a l’àmbit dels concursos lliures i territorials.

El tarragonisme més genuí

[Un dos i seguit, 24-9-21]

Una festa major important i singular com ho és la de Santa Tecla, a Tarragona, comporta un conjunt d’actes ampli i variat, amb moltes propostes de tot tipus. Però ja sabem que les festes autèntiques, aquelles que destaquen de veritat, com és el cas, ho són no només per la quantitat, pel renom dels que actuen o pel pressupost, sinó per la personalitat de determinats moments d’aquells dies farcits de coses plenament populars.

Hi ha actes que, encara que altres poblacions els vulguin imitar, fora del seu context original mai tenen aquella màgia que només aquell lloc i aquell moment poden aconseguir. La Baixada de l’Àliga?, Dames i Vells en una placeta de la Part Alta?, els Pilars de la Mercè? Segur que aquests i altres ho són d’aquesta mena per als tarragonins, no en tinc el més mínim dubte. Però ja em permetreu que en destaqui un altre: el Retaule de Santa Tecla, amb el qual dilluns vam tornar a experimentar aquella màgia que deia, i que, a més, es mostrava enriquida, multiplicada.

El retaule va ser l’obra magna d’un tarragoní autèntic, el Jaume Guasch, qui va aconseguir fer realitat aquesta meravella amb el seu art, però també sabent aplegar el suport necessari per part municipal, la complicitat dels dansaires de l’Esbart Santa Tecla, la tècnica de músics, coreògrafs i altres artistes imprescindibles per a un muntatge tant complex com aquest, Malauradament, el Jaume va marxa massa aviat, però va tenir temps d’afermar el Retaule, quedant només l’espineta d’un detall: situar l’escenari d’esquena al Retaule de la Catedral, en comptes de la porta principal com fins ara. Això s’ha aconseguit enguany, en la trentena edició de la representació, de manera que el Retaule estàtic, inspirador del que veiem en moviment, s’integra de manera ideal i perfecta en l’espectacle, tot això afavorit per un joc de llums espectacular, que referma allò que expressen les evolucions dels dansaires.

I és que el seu creador ja no hi és, però tot l’engranatge funciona meravellosament, gràcies a que està en bones mans: la coreografia amb Lluís Calduch, la música de Francesc Cassú amb La Principal de la Bisbal en directe... i tanta altra gent compromesa en aquesta manifestació del tarragonisme més genuí. 

No el trobaran a faltar, el concurs

[Un dos i seguit, 17-9-21]

Si les festes de Santa Tecla, en les quals ja ens hi trobem pràcticament immersos, fossin normals, aquest diumenge potser s’hauria celebrat el concurs de colles sardanistes que hi ha estat present de manera pràcticament ininterrompuda des dels anys 40 del segle XX. La veritat és que no sé si hi va haver alguna interrupció, però segurament deuria ser molt puntual i, segur, molt abans que un servidor -que ja comença a tenir una edat- en pugui tenir cap record. Els problemes de l’entitat organitzadora -el Casal Tarragoní- i els estralls produïts per la pandèmia en són les causes principals, però també em fa malpensar que precisament ara, quan arreu del país ja es poden tornar a fer concursos, encara que amb mil i una mesures de seguretat, i quan Tarragona ha estat pionera en fer ballades, justament ara sembla estrany que deixem perdre un acte amb tanta solera. 

Costa entendre que no s’hagin fet els esforços necessaris per salvar el concurs. I no em refereixo només al Casal, que prou feina té, ni tan sols a l’altra entitat sardanista de la ciutat, que no deu voler xafar terreny aliè, sinó que penso en l’Ajuntament. Que, per la raó que sigui, els promotors habituals no hagin pogut impulsar el concurs sembla que no  els ha preocupat el més mínim. No s’han pensat solucions ni alternatives, talment com si fos una idea, una proposta, aliena a les festes, que es feia fins ara perquè a quatre engrescats els venia de gust, no pas perquè fos un element important en el programa. És clar que determinats caps pensants vinculats a les festes no el trobaran a faltar i, alguns, més aviat creuran que s’han tret una nosa del damunt i aquella plaça ocupada durant dues hores en plenes festes de la ciutat més val utilitzar-la per alguna cosa més «autèntica» (i  hi he posat cometes, aquí). 

Desconcert general

[Un dos i seguit, 10-9-21]

Quan parlem del que es pot i del que no es pot fer en aquest temps de pandèmia, correm el risc d’assegurar fermament -i, fins i tot, creure’ns-ho- que allò nostre és imprescindible, que és inconcebible que no es permeti, que la suspensió causa danys irreparables i, sobretot, que és la cosa més segura del món.  

Com sempre, el que cal és fer l’esforç d’adoptar una perspectiva equànime i analitzar-ho tot amb la fredor necessària, pròpia d’aquell cirurgià que necessita serenor i del cap clar en comptes de dedicar-se a maleir la malaltia que ha de tractar. És complicat, certament, i jo no voldria estar en la pell dels que han de dissenyar les mesures, però sí que gosaria reclamar, de la manera més humil possible, que, almenys en l’àmbit festiu i tradicional, concretessin amb major detall les seves decisions. 

Perquè -i amb això insisteixo en una qüestió que he comentat més d’un cop- em sembla aberrant el que passa setmana rere setmana arreu del país: que moltes activitats depenguin d’una lectura de la normativa que ha de fer cada ajuntament. L’aprovació o no, no s’acostuma a decidir (o, com a mínim, es comunica) fins a darrer moment, amb el trasbals que això comporta per a tots els implicats.

Que hi ha una manca de claredat i que cal una major difusió de les possibilitats, recursos i necessitats de cada possible activitat és més que evident. Potser s’hi hauria d’esforçar més la Confederació Sardanista, en aquest sentit, i cal fer veure i entendre que, per exemple, si en un lloc es fan ballades, no és pas per irresponsabilitat, sinó perquè s’han preparat amb unes condicions determinades, atenent la seguretat dels assistents. A l’hora de la veritat, hi ha un desconcert general en veure que en un lloc es pot ballar, al poble del costat no i s’ha de fer un concert, mentre que la de més enllà ni una cosa ni l’altra.

 

Ballant sardanes en temps difícils

[Un dos i seguit, 3-9-21]

Que la situació actual, enmig d’una pandèmia històrica, és, com a mínim, complicada per a tothom, no cal insistir-hi gaire, perquè és prou evident. Una altra cosa és que qui més qui menys es queixi de la seva problemàtica particular, cosa que, evidentment, cal fer sempre que ens sentim perjudicats per algú o per un context determinat. Com acostuma a passar, n’hi ha que criden més que altres o qui sap entomar les patacades amb major o menor habilitat. 

Centrant-nos en el món sardanista, això també passa, és clar, i podem observar una varietat enorme de situacions curioses i no sempre explicables amb facilitat. El context va variant -oscil•lant, a vegades- i una agenda d’activitats d’una sola setmana constitueix un mostrari prou representatiu d’això que dic. Avui, per exemple, podrem anunciar aplecs i ballades on es podrà ballar, d’altres que s’han suspès o ajornat, segons alguns es van suspendre en el seu moment i es faran ara, en certs casos es transformen en concert... I tot això ve determinat per diverses variables: les normes generals (que permeten ballar segons en quines condicions), la interpretació que en fan tant els mateixos promotors com el respectiu ajuntament i, sovint, la darrera paraula la té un tècnic de cultura o la guàrdia urbana de torn.

A Tarragona ciutat s’ha demostrat que es poden ballar sardanes (amb molts condicionants, però es poden ballar), cosa que hem pogut comprovar en les ballades que s’han fet al parc de Saavedra amb un èxit total. Però, en canvi, enguany sembla que ens quedarem sense el concurs de colles (un dels més antics del país) i ballades com les de l’onze de setembre o el dia de la Mercè, mentre que sí que n’hi haurà per Santa Tecla. Inexplicable.

Experimentant, jugant, Amb so de cobla

[Un dos i seguit, 30-7-21]

Una de les cites importants del món de la cobla és de les poques del món de la cultura que hauran sortit força airoses de la pandèmia. No n’ha estat immune, és clar, però l’edició de l’any passat i, segurament, la que ha de tenir lloc la setmana vinent, s’hauran pogut celebrar amb força normalitat. Em refereixo al Festival Amb so de cobla, de Palamós, que si bé és força jove -aquesta serà la cinquena edició-, estic convençut que el podem considerar prou arrelat i, en tot cas, és necessari, és a dir, a la cobla li cal que hi hagi un lloc que mostri i promocioni aquesta formació musical tan peculiar i totes les experiències que amb ella s’hi poden fer.

Efectivament, el festival ha vingut programant des de concerts diguem-ne clàssics de cobla, fins a les més insospitades combinacions, agermanaments i experiments, totes amb el comú denominador que, poc o molt, sempre hi intervingui una cobla o alguns dels seus instruments característics. Els responsables han demostrat tenir sobrat coneixement d’allò que es porten entre mans, tant de l’àmbit estricte de la cobla com d’altres àmbits musicals i així saber detectar els que són susceptibles de treballar amb la cobla.

Sens dubte, d’aquí uns anys potser podrem valorar encara millor la trajectòria i els efectes pràctics del festival. Podrem certificar allò que ara ja s’està veient: que ja no hi ha tabús entre els músics de cobla i, en bona part, tampoc entre els altres. Se’m dirà que, en bona part, això és perquè aquesta manca de prejudicis en treballar amb la cobla ja fa un temps que s’està manifestant, precisament perquè són molts els músics que avui dia ja el practiquen quotidianament el fet d’actuar en fronts molt diversos i, fins i tot, sovint barrejar-los. Això és ben cert, i evident, fins i tot, però precisament per aquesta raó ens convé que hi hagi un lloc, un canal per promoure i mostrar aquestes experiències.

Suposo que les coses no hauran estat fàcils, enguany, per als programadors, però  jo em permetria suggerir una major promoció del festival arreu del país fer-la abans. Ja fa setmanes que sabem que s’han de celebrar un bon grapat de festivals aquest estiu i fins i tot fa temps que els mitjans ens remarquen quins seran les principals estrelles de cada festival. Estaria bé que això també passés en el festival de la cobla. Que una manca d’inversió en propaganda i una anticipació molt limitada no malmetin l’evident qualitat i originalitat d’un conjunt d’espectacles molt remarcables.

De suspensions, ajornaments i adaptacions

[Un dos i seguit, 23-7-21]

Tot i tenir la sensació de ser molt reiteratiu, crec que s’ha de deixar constància de la realitat i fer referència al desgavell que viu el món festiu a causa de les múltiples interpretacions que es fan de la normativa de restriccions per la pandèmia. Ha anat passant fins ara, cíclicament, a mida que s’anaven succeint les onades i la resposta en forma de limitacions.

Pel que fa les sardanes, és a dir, ballades, concerts o concursos de colles, actualment es pot fer de tot, però amb les mesures de prevenció pertinents a cada cas, com és lògic. Sigui perquè no tothom ho ha entès així, perquè alguns volen ser més cauts que ningú, perquè els fa mandra, perquè no veuen rendible electoralment organitzar coses que no són multitudinàries o perquè no poden assumir les precaucions, sigui per la raó que sigui, a l’hora de la veritat hi ha de tot i encara sovintegen les suspensions. Es fan ballades i aplecs per a ballar (amb condicions, és clar), altres s’han adaptat passant a la fórmula del concert i, efectivament, molts han tirat pel dret, ajornant o suspenent actes.

La “culpa” varia segons el lloc: a vegades són les mateixes entitats sardanistes, altres són els responsables municipals (els que tenen la última paraula, en definitiva) i també hi ha casos d’informes negatius per part de la Guàrdia Urbana, com és el cas de Figueres, per exemple. També hi ha el cas contrari a la suspensió total, com és el cas del concurs de Ceret d’aquest dissabte, que es vol fer sí o sí, malgrat sembla poc recomanable si tenim en compte que la majoria de les colles, que hi van des del Principat, fins ara han limitat molt les seves sortides i per anar a concursar a l’altra banda de la frontera els cal complir uns requisits extres que no hi conviden gaire. El resultat? Només quatre colles inscrites, totes veteranes.

Bé, no es tracte de recriminar res a ningú; en tot cas, com altres vegades, aquells que no els costa gaire suspendre una ballada, sense ni haver plantejat fer un concert.

Alts i baixos

[Un dos i seguit, 16-7-21]

Ja hi tornem a ser! La situació creada per la pandèmia, sempre canviant, amb alts i baixos, ha tornat a obligar a endurir les mesures preventives i, és clar, una de les coses que sembla que cal fer primer és prohibir ballar, incloses les sardanes. I, per no sortir d’aquella dinàmica en la que ens havíem trobat fins ara, segueix la incertesa, primer per la manca de concreció (és igual un gran concert de rock amb milers de persones atapeïdes i impossibles de controlar, que una ballada amb accés controlat, inscripció prèvia, etc.?), però també es genera inseguretat davant el fet que la justícia  és qui té l'última paraula. En aquest sentit, la Confederació Sardanista s’ha curat en salut i ha emès un comunicat on vé a dir que «aquestes mesures encara s'han d'aprovar pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i seguidament publicar-se la resolució, per tant en aquest moment encara no són vigents».

A l’hora de la veritat, hi ha un campi qui pugui, cadascú interpretant allò que bonament entén, mantenint actes, suprimint-los, adaptant-los o ajornant-los. A l’Agenda d’avui tindrem de tot, en aquest sentit, amb l’agreujant que fins a darrer moment no podrem saber exactament què passarà amb cada acte.

Naturalment, són molts els sectors perjudicats per aquestes i qualsevol de les mesures que les autoritats puguin adoptar. Jo sempre he blasmat els que es queixen sistemàticament o aquells que es pensen que són els únics afectats, o no volen veure que hi ha activitats o situacions potencialment perilloses per a molta altra gent. Però costa entendre que es consideri que hi ha el mateix o més risc en una ballada com la que el passat 3 de juliol es va fer al Parc de Saavedra -amb totes les mesures de prevenció que calia i més-, que en una terrassa qualsevol amb gent asseguda ben a prop l’un de l’altre sense mascareta i, en molts casos, exhalant fum de tabac i, possiblement, alguna cosa més; o en un concert amb un munt d’individus movent-se pràcticament enganxats l’un a l’altre.

La última normativa divulgada en el moment de redactar això sembla donar-me la raó, però no tinc clar que s’hagi interpretat d’aquesta manera davant l’allau de cancel·lacions d’aplecs i ballades que s’han produït aquests dies.

Música d'alt nivell

[Un dos i seguit, 9-7-21]

Aquest proper dilluns 12 de juliol, el Festival Internacional d'Estiu 2021, dins del Fresc Festival de Sabadell presenta a l'Amfiteatre de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, un concert especial de la cobla Mediterrània amb peces d'autors de música clàssica i simfònica, principalment, sota la direcció de Bernat Castillejo. El programa inclou obres de Haendel, Mussorgski, Debussy, Stravinski i Ginastera, entre altres, transcrites per a cobla. Els arranjaments són obra de Josep Maria Serracant, o del propi Castillejo. 

Als que sabem apreciar la música de qualitat per a cobla se’ns fa la boca aigua, amb notícies com aquesta. S’ha demostrat abastament que amb aquesta formació peculiar que és la cobla es pot oferir música d’alt nivell, tant la que ha estat escrita expressament per a ella, com la que és fruit d’uns bons arranjadors. Tot això va ser plenament explorat,  sobretot als anys 30 del segle passat, amb la cobla Barcelona com a vaixell insígnia, tal i com ha estudiat recentment la tesi doctoral del músic Albert Fontelles-Ramonet i que resumeix esplèndidament ell mateix en el darrer número de la revista «440. Clàssica i jazz».

Actualment, tot i que encara s’està lluny d’una comprensió mínimament generalitzada del valor melòman de la cobla, encara que sigui entre sectors musicals, a poblacions com Barcelona o Sabadell, és possible gaudir habitualment de concerts dignes de qualsevol programació seriosa. Malauradament, a les comarques tarragonines el panorama és desolador, encara que de concerts se’n fan, però són més propers al concepte de concert vermut de festa major que el que comentava fa un moment. Uns concerts, val a dir, que en molts casos són ben interessants, però juguen en una altra lliga. Amb el que dic no pretenc criticar les entitats sardanistes, precisament, la raó de ser de les quals és promoure la sardana com a dansa i moltes demostren tenir preocupació per la qualitat dels programes. 

Cal tenir en compte que el concert que he comentat de Sabadell s'emmarca en el que ofereix cada any centrat en la cobla les Joventuts Musicals d’aquella ciutat gràcies a l'assessorament de l'entitat Músics per la Cobla. Imagino que als gestors d’aquí no els haurà passat mai pel cap programar un concert de cobla semblant. Qui més s’hi va apropar va ser, durant anys, el Festival Pau Casals del Vendrell, amb moltes i sempre interessantíssimes vetllades, però amb el darrer canvi de responsables aquest tipus de música va desaparèixer dels cartells.

Adéu al músic i estudiós Lluís Albert

[Un dos i seguit, 2-7-21]

La sardana és un fet plenament viu, amb tot el que això comporta. Entre altres coses, la vida va aparellada amb la mort, com un fet que cal acceptar i que, d’una manera o altra, sempre està present en la nostra experiència. Així, en un programa com aquest, que pretén fer el seguiment de la vitalitat del sardanisme, de vegades hem de fer referència a fets com el traspàs d’algú que hi estava implicat.

Aquesta vegada ha estat l’adéu a un personatge singular: el músic, compositor, musicòleg, director d’orquestra i de cobla Lluís Albert, mort el passat divendres a l’edat de 98 anys. Una llarga experiència, doncs, que comentarem avui mateix, però de la qual ara m’agradaria destacar la vesant d’estudiós de la sardana, sobretot pel que l’evolució fins la seva forma actual des d’una perspectiva musical. Ho va fer amb un rigor i un coneixement de causa poc habituals fins no fa gaire, treballant en arxius públics i privats, utilitzant una documentació i un mètode científic.

Lluís Albert va ser dels pocs que, en el seu moment, es van allunyar deliberadament de les visions romàntiques i idealitzants que proliferaren durant dècades, massa sovint plagiades sense gaire criteri, de manera que s’havien idealitzat en excés alguns fets o persones i altres aspectes quedaven foscos, sense que ningú els hagués tractat com cal.

Sortosament, n’hi ha hagut d’altres que han seguit aquesta via més seriosa, sobretot els últims anys, amb gent jove i sòlidament formada que analitza de manera professional aquest fenomen que és la cobla i la sardana.

Tornem a ballar sardanes!

[Un dos i seguit, 25-6-21]

Quines ganes tenia de dir el següent!: per fi, dissabte vinent dia 3 de juliol, es podran tornar a ballar sardanes a Tarragona ciutat. No serà una ballada normal, ja que caldrà seguir diverses mesures de seguretat i ha calgut programar el cicle d’estiu en dies, hores i lloc que no són els habituals, però sí, es podran ballar sardanes.

En els últims programes ja avançàvem en qualitat de xafarderia que tot era a punt per part dels organitzadors: les cobles i les mil i una mesures per garantir la seguretat en temps de pandèmia, de manera que només faltava el vistiplau de l’Ajuntament. Aquesta setmana s’ha confirmat que sí, que es pot portar a terme aquesta tanda de tres ballades (a banda de les de festa major), que caldrà inscriure’s prèviament, que es faran al Parc de Saavedra i altres detalls que després us comentarem.

El parèntesi ha estat llarg, des de la tardor del 2019, després de la qual ens hem hagut de conformar amb tres concerts molt interessants, però que no ens satisfeien, és clar, les ganes de ballar, de deixar-nos portar pel ritme característic de la sardana i, si pot ser, en plena Rambla Nova. Ara, la situació permet una obertura progressiva que requereix esforços extres per fer-ho com cal. Malauradament, no tots els promotors tenen capacitat per assumir-ho o no reben el suport necessari per part del respectiu ajuntament. Encara hi ha moltes pors en alguns consistoris (fins a cert punt, comprensibles), però també certa despreocupació en altres per una activitat que sembla que els faci nosa.  

De moment, sembla que a Tarragona hi ha un mínim interès oficial i la confiança en entitats com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que ara fa dos anys va demostrar tenir prou múscul organitzatiu en activitats com aquella memorable gran anella envoltant la Catedral.  

A Amposta, sardanes i jotes

[Un dos i seguit, 18-6-21]

Observant l’agenda d’activitats que us hem preparat per al programa, hi veiem un capítol més d’una autèntica lluita, un estira i arronsa en el qual, cada vegada més, van imposant-se les activitats que sí es poden fer, enfront les que resten suspeses, que eren les predominants lògiques en temps de pandèmia. De moment, també són quantitativament rellevants les transformades, és a dir, aquelles ballades o aplecs que acaben fent-se en format concert. A vegades, aquesta tercera via resulta ben profitosa, ja que permet gaudir d’excel•lents programes per bones cobles, però no sempre és així, malauradament.

Que a cada poble s’opti per un camí o altre depèn de moltes coses, bàsicament la vitalitat de l’entitat organitzadora i la predisposició de l’ajuntament respectiu. Quan ja abans de la crisi les coses es feien per rutina, amb cert cansament i, massa sovint, a contrapèl del consistori, acostumen a ser els casos més clars de suspensió directa. Sortosament, hi ha de tot en el panorama que tenim a la vista i, fins i tot, exemples engrescadors. Aquí hi situaria el cas de l’aplec d’Amposta d’aquest dissabte, fruit de l’entusiasme d’una colla de gent jove i compromesa amb la cultura del país, sense prejudicis i força coneixement. 

Dic totes aquestes floretes perquè no només han recuperat l’aplec, sinó que han creat una cobla amb músics de la terra, en principi allunyats d’uns instruments i una música amb una forta personalitat, però com els músics de veritat que són n’han quedat seduïts. I, això és molt important, han preparat un programa que atorga caràcter propi a la festa, on hi haurà sardanes, però la jota pròpia del poble s’hi combinarà perfectament. Això ja ho vam poder tastar al festival Amb So de Cobla de Palamós d’aviat farà un any, i ells pretenen que sigui la seva marca característica, és a dir, interpretar i gaudir de dues músiques i danses, tant catalana l’una com l’altra, fugint d’algunes actituds ignorants, a vegades, i malintencionades altres, que rebutgen la jota o la sardana, segons el cas.

No són pas els primers que treballen, alhora, per la sardana i per la jota, però el fet que comptin amb el compromís d’un bon equip de músics atorga solidesa i credibilitat a la proposta. De moment, ja van ser beneïts pel món de la cobla a Palamós, ara tenen el seu propi aplec i han estat sol·licitats per a l’Aplec Internacional a l’Alguer el proper mes de setembre. Ni la Covid els ha aturat!

Criteris canviants

[Un dos i seguit, 11-6-21]

Una de les coses per les que des del sector cultural es recordarà aquests temps difícils que estem vivint, a banda, és clar, de les afectacions humanes i econòmiques, és el desconcert i l’angoixa que produeixen els diferents i canviants criteris a l’hora d’actuar davant les restriccions. Tothom entén que han estat mesures necessàries i que tots plegats ens hem hagut d’adaptar a les circumstàncies, però en la pràctica hi ha hagut i hi ha situacions molt diverses que han anat evolucionant cadascuna per la seva banda.

Això ja ho hem comentat altres vegades, però ara, quan sembla que es tendeix a l’obertura progressiva, encara és més evident. Només en allò que ens ocupa en aquest programa es constata que, efectivament, a l’hora de la veritat, la darrera paraula depèn de cada ajuntament. Això comporta que allò que és factible en una població és ben diferent a la del costat: mentre en un lloc fan ballades, a l’altre no poden organitzar res absolutament, passant per aquell que els permeten adaptar l’aplec a un concert, posem per cas. Veiem consistoris que, ja d’entrada, no accepten res, zero absolut, i un altre fa esforços per tractar de realitzar allò que la normativa general i el seny aconsellen. També és habitual que les decisions s’adoptin a darrer moment, amb el trasbals que això causa entitats que acostumen a ser febles i regides per gent totalment voluntària.

Unes entitats, per cert, que en la majoria de casos han treballat de valent per elaborar propostes d’activitats on es garanteixen les mesures de prevenció necessàries. És el cas, per exemple, de Tarragona, on s’ha preparat un cicle de ballades d’estiu i de festa major pensades fins a l’últim detall. Tot és a punt i només falta el vistiplau de l’Ajuntament. Com deien les velles cròniques: seguirem informant.

Prevenció i conscienciació

[Un dos i seguit, 4-6-21]

És evident que tot allò que té a veure amb la pandèmia és la gran qüestió que afecta i interessa a tothom i que, per tant, ocupa gran part de l’atenció als mitjans de comunicació. Darrerament, però, un altre problema important i de caràcter universal també té un espai gens menor en les preocupacions de tot aquell individu mínimament sensible: la violència física i de tota mena, fins i tot la mort, d’unes persones respecte a unes altres, principalment de caire sexual i amb especial incidència en dones i menors.

Ja sabem que no és un fenomen nou, precisament, però ha estat en els darrers temps quan aquests fets han esdevingut més evidents i, sortosament, hi ha més consciència i es comencen adoptar mesures. Impressiona comprovar com aquest altre virus afecta gent i col·lectius de tota mena, fins i tot alguns als quals se’ls pressuposa cert nivell moral i d’ètica. En els que tractem a l'Un dos i seguit, no ens consten situacions d’aquesta mena, però és clar, això no vol dir que no existeixin. Vull creure que aquí sí que hi ha certa immunització, però hem de ser realistes i aplaudir el fet que la Confederació Sardanista de Catalunya hagi aprovat el que anomenen “Protocol per a la prevenció i l’abordatge d’assetjament sexual, per raó de sexe i de qualsevol tipus”. És un text clar i directe que val la pena llegir, ja que és a l’abast de tothom al Portal Sardanista. 

El millor de tot, és que no s’ha implementat com a reacció a un fet lamentable que hagi pogut sortir a la llum, sinó com una mesura preventiva i de conscienciació a la vista del panorama que ens ofereix el món en el qual vivim.

Consistència

[Un dos i seguit, 28-5-21]

Una de les moltes polèmiques que circulen per les xarxes aquests dies ha tingut com a motiu la versió de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors, que es va interpretar en l’acte d’investidura del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès. Va anar a càrrec de la cantant Magalí Saré i el contrabaixista Manel Fortià, que oferien una interpretació força original, tant en la música com en la lletra. Deixant de banda, ara, aquest darrer aspecte, en el qual es va feminitzar els segadors per segadores, que és tota una qüestió de debat immensa, des d’un punt de vista musical també hi ha gran controvèrsia sobre si això cal fer-ho o no, o si és de prou qualitat...

Personalment, la versió em va agradar, la vaig entendre com una manera personal de veure aquesta peça, com tantes n’hi ha en aquesta i moltes altres. De fet, a l’Un dos i seguit cada setmana escoltem una versió diferent d’un altre himne com és La Santa Espina. El meu dubte, però, és si era un bon moment per fer-ho. No em veig capacitat per assegurar res, però sospito que a cap país del món en els actes oficials –i quin ho pot ser més que el d’investidura del president?- no s’interpreti la versió oficial de l’himne respectiu.

Sigui com sigui, crec que els catalans hauríem de tenir prou autoestima per entendre que en aquella cerimònia hauria resultat perfecte qualsevol de les versions oficials que hi ha: la d’orquestra simfònica, d’Antoni Ros Marbà; la coral, d’Oriol Martorell; la de banda, de Joan Lamote de Grignon; la simfònico-coral, de Ros Marbà; i la de cobla, de Francesc Cassú. Ara bé, atesa la dimensió de l’acte, sens dubte que la cobla, amb la seva tímbrica característica, hauria estat sensacional. En realitat, això ja es feia en temps de la República en una versió de Josep Serra. Aleshores, però, els preocupava més atorgar consistència pròpia d’un país de veritat a la cerimònia que fer-se els modernets.

Recuperació!

[Un dos i seguit, 21-5-21]

La nostra agenda d’activitats segueix en la línia habitual dels últims mesos: totalment trastocada i canviant fins al darrer moment. Presenta, això sí, indicis cada vegada més clars de recuperació, o de voluntat de recuperació, per dir-ho de manera més ajustada a la realitat. Segueixen les suspensions i ajornaments, però, poc a poc, els més valents i decidits van introduint elements de llum.

Hem pogut parlar de les primeres ballades i dels primers concursos de colles, sempre seguint mesures de protecció extremes, però que són realitat a molts llocs i en contrast amb altres poblacions que no han sabut o no els han permès fer el pas. Ara, ja es parla dels primers aplecs que no se suspendran, ni s’ajornaran, ni es transformaran en concerts. Uns de manera més tímida que altres, però llocs com Mollerussa o Calella són els que ja ho han anunciat: si no hi ha cap trasbals important, faran els seus aplecs per ballar i, alhora, divulguen en quines condicions ho faran, perquè no es tracta de fer com si tot hagués passat de cop, sinó de no caure en l’excés de prudència, una actitud que sospito que a molts llocs ha estat l’excusa per estalviar-se esforços i pressupostos.

El cert, però, és que la normativa vigent fins al dilluns 24 indica, literalment i entre altres coses, que “pel que fa a la celebració d'esdeveniments amb públic, s'han de celebrar en espais perimetrats, amb públic estàtic i assegut, sense interacció entre actuants i públic i amb control d'aforament”. Costa de lligar això amb les ballades que ja s’han fet i amb altres activitats que ja s’han portat a terme amb el públic poc “estàtic”. Al capdavall, és allò que hem comentat moltes vegades de la incertesa i els greuges comparatius... Esperem que aquestes normes, sovint canviants, evolucionin en un sentit més d’acord  amb la millora del panorama que sembla que s’està produint.

Aprendre coses

[Un dos i seguit, 14-5-21] 

Una de les activitats sardanistes que més bé han entomat tot el trasbals causat per la pandèmia ha estat, sens dubte, el concurs La Sardana de l’Any. Naturalment, també l’ha afectat i no es pot parlar de normalitat en el seu desenvolupament, però el cert és que s’ha pogut fer i només han calgut certes adaptacions –no menors, en alguns casos- per poder assolir els objectius. No oblido, és clar, el fet que l’any passat la final s’hagués de fer sense públic, però es va fer i tothom ho va poder seguir per les xarxes socials en directe i per TV3 en diferit.

L’altra afectació haurà estat el fet que la present edició no es basi en sardanes noves, sinó en la tria de la SuperSardana de l’Any entre els guanyadores de les anteriors edicions d’aquesta segona època del concurs. Però, un cop més, malgrat tots els problemes, la gent ha pogut escoltar les eliminatòries, ha pogut votar i hi haurà una final, aquest dissabte, a l’Espluga de Francolí, altra vegada amb públic en viu i en directe. 

De tot plegat, n’haurem après coses, és clar, alhora que s’ha constatat la resiliència del sardanisme. Només cal esperar que a la resta de sectors, un cop arribem a un estat de certa normalitat, es pugui dir el mateix, que no s’han perdut gaires estovalles en aquesta brutal bugada. En tot cas, seria magnífic que es pogués parlar d’aquelles coses apreses que deia i que, de moment, em referia a La Sardana de l’Any, com per exemple la votació telemàtica, cosa que no només evita riscos d’infecció, sinó que democratitza molt més el concurs, implicant en la decisió final moltíssima més gent que els que tindrem la sort de ser al Casal de l’Espluga.

Torna la sardana esportiva

[Un dos i seguit, 7-5-21]

Doncs sembla que sí, que poc a poc, molt poc a poc i de manera prudent, les coses van situant-se cada vegada més a prop d’una certa normalitat. I en el terreny que aquí ens ocupa, potser amb la sensació que aquelles precaucions encara són més destacades, també podem anar parlant de que cada vegada hi ha una mica més de llum.

Aquesta setmana, la notícia no és menor: diumenge a la tarda, a Sabadell, hi haurà el primer concurs de colles “gros” de la temporada. Sí, ja ho sé que no fa gaires dies va tenir lloc el de Cabrils, i no el vull menystenir, però aquest arriba quan ja no hi ha confinaments territorials i, per tant, podrà comptar amb algunes colles més. No serà vàlid per a cap campionat -una mena d’amistós, per entendre’ns-, però segur que constituirà una manera de desentumir els cossos dels dansaires, de provar coses, de mirar de reüll com estan els altres, potser d’estrenar vestuari o de donar l’alternativa a algun ballador nou.

Com a tarragonins, podem estar orgullosos que malgrat tot el que ha significat aquesta brutal aturada que encara ens afecta, a Sabadell la presència de la ciutat serà notable: tres colles de diferents categories: la infantil “Petits Tarragona Dansa”, la gran “Tarragona Dansa” i la veterana “Toc de Dansa”, tot un luxe. I, atenció, amb el retorn a la competició regular de la colla gran, “Tarragona Dansa”, amb la plantilla fins ara juvenil, un conjunt esplèndid, entusiasta i una solidesa que promet molt i molt.

Que ningú pensi que el concurs de Sabadell es farà a la lleugera. S’han previst unes estrictes normes de funcionament que han de garantir la seguretat de tothom i, alhora, que el concurs resulti lluït. Això contrasta amb les notícies que ens arriben de Reus, en el sentit que probablement no es permetrà celebrar el concurs previst pel dia 20 de juny. Quan encara falta un mes i mig! La notícia positiva és que s’hi veu més predisposició positiva per part de l’Ajuntament de Constantí per al concurs d’una setmana abans, el dia 13 de juny. I Tarragona? De moment, només se senten grills.

Capital, malgrat tot

[Un dos i seguit, 30-4-21]

Després de l’ajornament obligat d’ara fa un any i de patir fins l’últim moment per les canviants circumstàncies en les que tots plegats ens hem de moure, sembla que, finalment, aquest dissabte es podrà celebrar la proclamació de Sant Feliu de Guíxols com a nova Capital de la Sardana. Naturalment, la festa no tindrà el volum, el ressò ni la participació popular que tots hauríem volgut, però la tossuderia dels organitzadors haurà permès encetar amb dignitat un any que cal esperar que vagi evolucionant en positiu i que permeti, progressivament, anar perfilant una programació cada vegada més propera a la desitjada normalitat, sigui quina sigui la que, finalment, haguem d’assumir.

De fet, si fem una mirada panoràmica arreu del país, ens permetrà comprovar que, efectivament, poc a poc, de la mateixa manera que les restriccions es van alleugerint, les activitats també es van desvetllant. Ho fan de manera desigual, però és evident cert reviscolament. Proliferen els concerts, es comença a fer alguna ballada amb mil i una prevencions i les colles sardanistes de competició ja han començat a assajar i a participar en els primers concursos. 

Sobta, però, veure el contrast que hi ha entre aquest neguit –assenyat, això sempre- per procurar reprendre l’activitat en la mesura que es pugui, amb les cancel•lacions a llarg termini fins i tot i sense ni tan sols plantejar-se ajornaments o adaptacions en molts casos. No em refereixo als aplecs, que són més complexos, sinó per moltes ballades que podrien fer-se adoptant aquelles mesures que dèiem, o transformar-les en concerts, per exemple.

Ara bé, siguem positius i pacients i quedem-nos en el fet que ja tenim nova capitalitat i que d’aquí a pocs dies diverses colles tarragonines ballaran el seu primer concurs de la temporada i que també ben aviat a l’Espluga de Francolí es podrà escollir la SuperSardana de l’Any. En tots aquests casos, es farà en millors condicions que l’any passat, això segur!

Panorama complicat, encara...

[Un dos i seguit, 23-4-21] 

Segueix la pugna, la batalla constant entre els organitzadors d’activitats i col·lectius com colles sardanistes i esbarts, per una banda, i la dura realitat que imposa la pandèmia per l’altra. Ha calgut adaptar-se a una situació canviant, amb alts i baixos, amb les mesures de seguretat corresponents, però no sempre clares; la necessitat dels professionals, com ara els músics, d’exercir la seva professió; la també necessària pràctica o gaudi de la gent d’unes activitats, potser no essencials en un primer moment, però sí bàsiques per a la salut emocional i mental, sens dubte...

Ara, quan sembla que es comença a obrir la porta novament i amb l’esperança posada en les vacunes, s’evidencia encara més aquell estira i arronsa per veure què es pot fer i com. Malauradament encara hi ha pors i prevencions amb efectes que ens fan ballar el cap a l’hora de confeccionar l’agenda. Veiem com les colles sardanistes i els esbarts comencen a assajar amb la vista posada en els primers concursos i les primeres actuacions. I és aquí, en la concreció de les activitats  on arriba la disbauxa. 

Parlant de concursos, per exemple, mentre en algunes poblacions es fan mans i mànigues per tal que es puguin celebrar, amb tot de mesures de prevenció, canvis de dates i el que convingui, en altres no sembla que hagin dubtat gaire en suspendre’ls. Així, entre els casos més immediats, mentre aquest diumenge la vila de Cabrils enceta de manera efectiva el calendari competitiu, ja s’ha assegurat que no es faran els concursos de Reus i de Lleida, que estaven programats en dates coincidents o properes als de Constantí o Sabadell, que aquests sí que es preveu fer-los.

No es tracta de criticar ningú per una cosa o l’altra –Déu me’n guardi!-, però sí de constatar aquest panorama complicat en el qual ens hem de moure.

Més reflexió

[Un dos i seguit, 16-4-21]

El món de les colles sardanistes de competició, potser perquè des de feia anys era un dels més vitals que aplegaven més joves de tot el sardanisme, no s’havia preocupat gaire, fora d’alguna acció puntual o d’alguna colla concreta, de debatre, d’analitzar les seves circumstàncies. Concentrats en tot el que implica una participació plena en els concursos i els campionats corresponents, semblava que tant cada una de les anelles com la Unió de Colles ja tenien prou feina. No dic que mai no s’hagi fet res, ni que no s’hagi participat en congressos o altres organitzacions similars d’abast més ampli, però la complexitat del fet competitiu i associatiu de les colles potser hauria merescut una major reflexió.

Ha estat ara, arran de l’aturada bestial que ha comportat la pandèmia, quan s’ha aprofitat l’allunyament del frenesí dels assajos i els concursos per plantejar alguna cosa seriosa i d’abast general de les colles. Ha estat una oportunitat per replantejar i rejovenir la revista de la UCS, per exemple, o per iniciar un cicle de conferències virtuals sobre diversos aspectes que haurien d’interessar tothom qui està involucrat amb aquest sector de la sardana i, crec jo, fins i tot, per a tots els altres.

La primera sessió va tenir lloc aquest passat dimecres i va anar a càrrec del tarragoní Alfred Abad, qui va tractar la qüestió de la interpretació de les sardanes en els concursos, és a dir, com tradueixen els balladors les variacions de la música en la dansa, un aspecte que és molt més complex i difícil del que pot semblar des de fora. L’Alfred, bregat en molts aspectes de la sardana i, particularment en aquest n’és un especialista, ho va tractar de manera valenta, clara i entenedora. Valdrà la pena que els interessats que no van poder seguir la xerrada en directe, accedeixin al canal de You Tube de la Unió de Colles on ja hi està penjat el vídeo. 

Dimecres s’hi van connectar 43 dispositius (ho dic així perquè en no pocs casos ho van seguir diverses persones des de cada un), però crec que el volum de gent que mouen les colles em fa pensar que haurien pogut ser molts més. A veure si corre la veu i les altres tres cites previstes apleguen més gent, no només preocupada per ballar, sinó per entendre una mica més allò que fan i per on es mouen. 

El gran dubte

[Un dos i seguit, 9-4-21]

El gran dubte que tenen plantejat el sardanisme i els esbarts, igual que els altres sectors de la cultura popular i tradicional, és fins a quin punt els afectarà l’actual crisi provocada per la pandèmia. No em refereixo, és clar, al moment actual, ja que és evident que la situació és terrible, amb la major part de l’activitat suspesa. El temor, a banda d’això, és si es podrà recuperar certa normalitat un cop tot hagi passat, que se suposa que tard o d’hora s’aconseguirà aquell estat que ara ens sembla llunyà o, directament, utòpic.

Perquè ens hem d’anar fent a la idea que no n’hi haurà prou amb que algú amb autoritat ens pugui dir que ja està, que està tot controlat i es pot fer de tot, cosa que ves a saber si es produirà. En aquest temps excepcional, s’han perdut persones, s’han eixugat pressupostos, s’han dinamitat esperances i il·lusions, s’han perdut continuïtats i inèrcies... Algú potser haurà portat el seu camí professional o personal cap a altres terrenys... Potser no es gosa expressar-ho, però tothom té por de si podrà comptar amb tota la junta, amb la plantilla de la cobla, amb tots els balladors de la colla de concurs. I, els que hi siguin, caldrà veure en quines condicions tornaran a l’activitat.

La fragilitat de la majoria de les entitats, sobretot, és endèmica, de manera que tot plegat no ha fet altra cosa que agreujar allò que ja era poc robust. Això sí, no han estat pocs els que han procurat que aquest enorme i letal parèntesi no fos total, mantenint, com a mínim, el contacte virtual o exercint l’enginy per improvisar activitats  alternatives. El panorama, certament, és divers, de manera que detectem venerables entitats que ens consta que estan al límit de l’extinció, mentre altres organitzacions ja analitzen com es poden preparar per sortir del túnel. La Unió de Colles, posem per cas, ha preparat un cicle de conferències -virtuals, això sí- que ho tractaran des de diverses perspectives. Potser és això el que cal: optimisme, combinat amb feina rigorosa.

Noves experiències

[Un dos i seguit, 26-3-21]

La situació –vull creure que excepcional- que representa la pandèmia, ha evidenciat una actitud que ja venia de lluny per part de moltes cobles i que nosaltres hem comentat moltes vegades aquí mateix: la de no limitar-se a complir les funcions estàndard d’una formació d’aquest tipus, és a dir, ballades, aplecs, concerts, concursos de colles o acompanyament d’esbarts. Unes feines que, tot sigui dit, són prou importants i riques en possibilitats, que per elles soles ja fan que la cobla sigui un conjunt instrumental extraordinàriament ric i interessant. Però és evident que això no ha de ser un encotillament de cap mena, per molt ampli i valuós que sigui el contingut. Així, no són pocs els músics que han utilitzat la cobla (o part d’ella, com una eina d’experimentació o, senzillament, un instrument per desenvolupar camins musicals diferents.

Se n’han fet de tota mena de provatures més o menys reeixides, fruit d’aquest neguit dels compositors i intèrprets amb menys complexos i nets de prejudicis. Potser qui més ha treballat aquestes vies diferents ha estat la cobla Sant Jordi, però no hem d’oblidar moltes d’altres, com la valentia dels Montgrins, fa anys, amb la Sardanova, per exemple. Encara que les cobles joves potser siguin les més decidides, actualment tampoc s’han d’ignorar les propostes de formacions teòricament més convencionals, com la més que centenària Principal de la Bisbal i els diversos tipus de concert que ofereixen, com el que diumenge es podrà veure al Vendrell.

Aquí, a les comarques tarragonines, tampoc ens quedem enrere, amb iniciatives tant singulars com aquella Formiga & Cigale de La Principal de Tarragona, o els diferents i variats concerts que ha preparat la Reus Jove. Ara, només falta que allò que permetin les restriccions i el coratge dels nostres organitzadors facin que tot això es materialitzi i en podem gaudir.

El gran drama

[Un dos i seguit, 19-3-21]

El gran drama d’allò que tractem en aquest programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, rau en que és vist, generalment, només com unes activitats purament lúdiques i res més. Totalment prescindibles, doncs, en aquests temps que vivim. Molts, resolen la qüestió afirmant que amb la pandèmia allò que cal és que qui ho practica se n’ha d’abstenir. I ja està. 

Aquests, no tenen en compte que de la mateixa manera que els botiguers, els restauradors i tants d’altres professionals han vist afectada la seva font d’ingressos, en el cas que ens ocupa no es tracta, només, d’una gent que balla, que veu ballar o que escolta música. Hi ha autèntics professionals –en el sentit més ampli i noble de l’expressió- que fan possible aquesta música. També ja fa un any que les cobles han vist reduïda la seva activitat a la mínima expressió, amb molt poques actuacions i, en alguns casos, zero.

Durant aquests mesos tan especials que hem viscut i, de moment, encara estem vivint, s’ha pogut comprovar el neguit de moltes entitats per mirar de fer alguna cosa, sempre seguint totes les mesures que ha calgut. A Tarragona, per exemple, ens hem hagut de conformar amb tres concerts (molt interessants, d’altra banda), però sense ballades, concursos ni assajos de les colles de competició. L’excepció més propera va ser el concurs del Vendrell, un dels pocs que es van poder celebrar arreu del país.

Ara, en consonància amb la lenta obertura que es preveu, s’intueix la possibilitat de fer algun concurs a l’abril. Les colles han començat a assajar i ja s’anuncia algun curset, mentre que la resta, ballades i aplecs, resten pendents fins l’últim moment i es van adoptant decisions segons la situació va evolucionant. En definitiva, el panorama segueix sent el mateix que ja hem viscut tantes vegades aquests llargs dotze mesos: incertesa i més incertesa.