Enhorabona, Jaume!

[Un dos i seguit, 25-6-22]

Ja fa un grapat d’anys que en aquest programa tenim el costum d’encetar-lo amb un comentari inicial, un petit article d’opinió personal d’un servidor, és clar, encara que el programa resta sempre obert a totes les col·laboracions en aquest sentit que algú cregui convenient expressar. Com que fa tant de temps que en parlo de sardanes, esbarts i cobles, segur que hi ha hagut molts errors, però d’això ja en parlarem després, d’un de concret per ser més precís. 

El que també hi ha hagut és reiteracions en segons quines qüestions, en moltes perquè realment s’ho mereixen que s’hi insisteixi. És el cas dels reconeixements a gent que treballa en aquest àmbit de la cultura, sobre els quals sempre dic que, any rere any, són una mena de mostrari de luxe sobre aquest potencial humà que treballa per la dansa i la música del país, sobretot els llargs premis que atorga la Confederació. Però n’hi ha d’altres i, alguns amb un prestigi molt important, com els Floricel Rosa d’Or, que atorguen els sardanistes d’Anglès.

Aquest any, per exemple, l’han atorgat a Jaume Nonell i Juncosa, qui el va rebre durant el 68è Aplec de la Sardana d’Anglès del passat diumenge 19 de juny. Nonell ha treballat en diversos camps de la sardana, dirigint colles sardanistes i promovent iniciatives diverses, però crec que allò que cal remarcar d’ell és la seva llarga, fructífera i rigorosa tasca d’estudi i investigació del fet sardanista. Ho ha fet en articles de revistes i programes d’aplec i una important llista de llibres, signats per ell sol o al costat d'altres autors que sempre s’han significat per la seriositat i el rigor, per un treball científicament impecable i una mentalitat oberta i inquieta. Això té encara més mèrit si tenim en compte que, malauradament, en la bibliografia sardanista hi ha hagut massa visions romàntiques i benintencionades, però no sempre basades en una feina d’investigació de caire professional. 

Sortosament, els darrers temps comença a haver-hi altres estudiosos d’aquesta mena, però és evident que en Jaume Nonell ha destacat per precedir-los, pel volum de la seva aportació i perquè sempre ha estat obert a col·laborar amb tothom. Enhorabona, Jaume!

Una "lluita" soterrada

[Un dos i seguit, 17-6-22]

Més d’una vegada, aquells que, poc o molt, ens movem en l’activitat sardanista, hem hagut de sentir que el sardanisme és quelcom antic, amb olor de resclosit i mancat de força i atractiu pel jovent. Al marge de la falsedat d’això, cosa que molts ja saben i tothom que segueix aquest programa ja haurà intuït, també és cert que hi va haver un moment que determinats sectors amb una visió molt particular del país, de la seva cultura i de què era i havia de ser la sardana, se la van apropiar. Així, directament. 

Els estudis més recents i rigorosos venen a demostrar que quan es produeix la gran transformació de la sardana curta en l’actual, es tractava d’una dansa més aviat d’esquerres (en contraposició al conservador contrapàs), on els nois joves presumien davant les noies i on no faltaven moments conflictius, com mostra Víctor Català a «Solitud», per exemple. 

Amb el nou segle, molts agafarien la sardana com emblema, com a símbol de país, cosa que estava molt bé, però també van començar a establir-hi normes i regulacions en la dansa i van pretendre depurar el repertori segons determinats estàndards de qualitat. Fins a cert punt, se’n van sortir, a costa de perdre espontaneïtat, però una cosa és que aquesta visió arribés a ser dominant en la visió general que es tenia de la sardana, i una altra que arribés a triomfar del tot, ni molt menys.

De fet, si de manera persistent hi ha hagut qui s’ha cregut obligat a recordar normes i blasmar determinades pràctiques és perquè en tot moment ha seguit viva, encara que no sempre prou visible, una sardana autènticament popular i vital. Des del primer dia, molts han rebutjat els punts lliures perquè, de fet, sempre hi ha hagut practicants, a les ballades i als concursos. Unes competicions que sempre han estat maleïdes per segons qui, de la mateixa manera que els obsessionats per certa puresa de la música s’han escandalitzat per la popularitat d’autors com Vicenç Bou, per exemple. Més tard, els hereus dels guardians de les essències es van posar les mans al cap per la Sardanova i les moltes altres iniciatives que han tractat d’anar més enllà del cànon. 

Potser caldria que algú fes un estudi científicament rigorós d’aquesta lluita soterrada que sempre hi ha hagut al llarg dels anys: la dels que defensen aferrissadament uns determinats esquemes que creuen que són els autèntics i els que, potser sense fer gaires escarafalls, han anat fent la seva, prescindint de límits o tabús i, de fet, han mantingut la sardana com quelcom viu de veritat.

Merescut homenatge al mestre Jordi Núñez i Pallerola

[Un dos i seguit, 10-6-22]

Fa una mica més de cent anys van néixer els primers esbarts, és a dir, aquelles agrupacions que recullen i ballen allí on són demanades les més diverses danses tradicionals, sobretot del Principat, però també d’arreu dels Països Catalans. En el seu moment, com que es tractava de danses tant diferents i, per tant, amb un acompanyament musical potser encara més variat, es va optar per utilitzar, majoritàriament, la cobla com a intèrpret estàndard en tots els casos.

Això va generar la necessitat de comptar amb bons arranjadors i directors musicals, noms com Joaquim Serra, Manuel Oltra, Agustí Cohí Grau i d’altres més o menys coneguts. En alguns casos, van fer tant bona feina que més d’un i de dos d’aquests arranjaments han tingut vida pròpia com a peces de concert.

Ja fa uns anys, però, que la possibilitat de veure una actuació d’esbart amb un cobla en viu i en directe és més rara. Hi ha portat, suposo, la possibilitat de comptar amb músiques amb intèrprets molt variats o la temptació d’estalviar-se el cost dels músics i els problemes de sonorització... Em costa imaginar-me una actuació de qualsevol grup d’arreu del mon oferint les seves danses amb música enllaunada. Posats a fer, que en els festivals folklòrics els mostrin una actuació de l’esbart enregistrada i amb una pantalla gegant. L’estalvi també seria notable i l’actuació sempre perfecta, sense errades.

Aquest dissabte es farà un acte d’homenatge a un home a qui aquest panorama deu entristir molt: el mestre Jordi Núñez i Pallerola, a qui se li reconeix una llarga trajectòria  de més de 60 anys, seriosa i eficaç, dirigint cobles en enregistraments i infinitat d’actuacions, fent arranjaments i, fins i tot, component per a danses de nova creació però d’arrel tradicional. Hi haurà gairebé una vintena d’esbarts i, aquesta vegada sí, una cobla fent sonar aquella música que ell ha conduït amb mà ferma tantes vegades. Home afable en el tracte, també és absolutament rigorós en aquesta feina no sempre prou coneguda o entesa per tothom. Indiscutiblement, un homenatge del tot merescut i que ja trigava...

Amb ganes de més

 [Un dos i seguit, 3-6-22]

La primera part del concert final de La Sardana de l’Any, dissabte passat a la tarda, era del tot previsible: el fet que la classificació es decideixi totalment segons els vots del públic assistent i vist el desenvolupament de les diferents eliminatòries, va guanyar la sardana que va aconseguir aplegar més seguidors. I això no vol dir, necessàriament, que sigui una mala sardana ni no valgui la pena tot aquest muntatge anual. Una altra cosa és que es pugui millorar, amb sistemes semblants, posem per cas, a la part de vots que durant la primera època aportaven les emissores col·laboradores, que llavors sí tenien un paper destacat en el certamen.

Les sorpreses -molt i molt agradables, per cert- van arribar a la segona part. La tarragonina Anna Abad, que es va emportar el Premi Joventut amb la sardana La plaça de les il·lusions, va enamorar tothom quan va transformar-se en Anna d’Ivori per oferir-nos un tast de l’espectacle «InTroit», que implica la seva cobla actual, la Maricel, el cor In Crescendo i, entre altres músics, ella mateixa fent de tot: cantant sola o amb el cor i tocant el piano. Es van interpretar obres de l’Anna, d’altres arranjades i, tot plegat,  enllaçat de manera que tothom -cantaires, músics, director i fins i tot ella-  no només interpretaven uns temes, sinó que actuaven, ballaven i s’interpel·laven en una successió de músiques i moments molt diversos que anaven, per posar només dos exemples, de la tendresa d’una versió del País petit de Lluís Llach al dinamisme de la seva Proeses i cançons, inclosos agosarats solos d’alguns músics de la cobla en aquesta darrera. 

En definitiva, es va omplir l’escenari de vitalitat i bona música, deixant-nos aquella sensació que sona a tòpic però que era més autèntica que mai: amb ganes de més. Al capdavall, el secret inconfessable que hi havia en el rerefons era que tinguéssim ganes d’anar al festival Amb so de cobla de Palamós el proper mes d’agost... o esperar a que arribi a Tarragona.