Una "lluita" soterrada

[Un dos i seguit, 17-6-22]

Més d’una vegada, aquells que, poc o molt, ens movem en l’activitat sardanista, hem hagut de sentir que el sardanisme és quelcom antic, amb olor de resclosit i mancat de força i atractiu pel jovent. Al marge de la falsedat d’això, cosa que molts ja saben i tothom que segueix aquest programa ja haurà intuït, també és cert que hi va haver un moment que determinats sectors amb una visió molt particular del país, de la seva cultura i de què era i havia de ser la sardana, se la van apropiar. Així, directament. 

Els estudis més recents i rigorosos venen a demostrar que quan es produeix la gran transformació de la sardana curta en l’actual, es tractava d’una dansa més aviat d’esquerres (en contraposició al conservador contrapàs), on els nois joves presumien davant les noies i on no faltaven moments conflictius, com mostra Víctor Català a «Solitud», per exemple. 

Amb el nou segle, molts agafarien la sardana com emblema, com a símbol de país, cosa que estava molt bé, però també van començar a establir-hi normes i regulacions en la dansa i van pretendre depurar el repertori segons determinats estàndards de qualitat. Fins a cert punt, se’n van sortir, a costa de perdre espontaneïtat, però una cosa és que aquesta visió arribés a ser dominant en la visió general que es tenia de la sardana, i una altra que arribés a triomfar del tot, ni molt menys.

De fet, si de manera persistent hi ha hagut qui s’ha cregut obligat a recordar normes i blasmar determinades pràctiques és perquè en tot moment ha seguit viva, encara que no sempre prou visible, una sardana autènticament popular i vital. Des del primer dia, molts han rebutjat els punts lliures perquè, de fet, sempre hi ha hagut practicants, a les ballades i als concursos. Unes competicions que sempre han estat maleïdes per segons qui, de la mateixa manera que els obsessionats per certa puresa de la música s’han escandalitzat per la popularitat d’autors com Vicenç Bou, per exemple. Més tard, els hereus dels guardians de les essències es van posar les mans al cap per la Sardanova i les moltes altres iniciatives que han tractat d’anar més enllà del cànon. 

Potser caldria que algú fes un estudi científicament rigorós d’aquesta lluita soterrada que sempre hi ha hagut al llarg dels anys: la dels que defensen aferrissadament uns determinats esquemes que creuen que són els autèntics i els que, potser sense fer gaires escarafalls, han anat fent la seva, prescindint de límits o tabús i, de fet, han mantingut la sardana com quelcom viu de veritat.