Els oficis de la cultura

[Un dos i seguit, 11-12-20]

La revista de cultura popular i tradicional catalana «Som» ha tingut l’encert de publicar les respostes que diverses cobles d’arreu del país han fet a un breu qüestionari sobre com han patit aquests mesos de confinament i d’apagada gairebé general de la majoria d’activitats culturals.

M’ha sorprès agradablement perquè el que podia haver estat un conjunt de queixes i reivindicacions totalment reiteratives, ha acabat esdevenint tot un seguit de reflexions que, sovint, tenen un interès evident. És clar que en tots els casos es fa palesa la greu situació que, com molts altres sectors de la societat, pateixen els músics, amb una reducció del nombre d’actuacions enorme i que els ajuts només han arribat a segons quin tipus de formació. 

De fet, aquesta varietat en les cobles és una de les qüestions que ara s’ha manifestat de manera més clara. Per si algú no ho sap, hi ha cobles-orquestra amb dedicació total dels seus components i les altres cobles en les quals els intèrprets compaginen aquesta feina amb altres, no sempre de caire musical. Aquesta classificació, molt esquemàtica i, per tant, només orientativa, permet endevinar que la incidència no ha estat igual per a tothom, encara que, precisament, els primers, els de dedicació exclusiva, per entendre’s, han estat aquells que, com deia, algun ajut han arreplegat.

Doncs, bé, aquesta i altres reflexions interessants les han expressat els responsables de les cobles que han accedit a participar en aquest reportatge. Assenyalen, per exemple, el perill que algunes formacions no puguin superar aquest tràngol, es lamenten del tracte rebut per part de les institucions, especialment segons quins ajuntaments, que no han tingut cap escrúpol en suspendre actes sense ni plantejar-se reformulacions o ajornaments. Pel que fa les entitats, en canvi, agraeixen els esforços de la majoria per tractar de salvar el màxim d’activitat.

En general, en totes les opinions hi plana el mateix fantasma de totes les activitats culturals: aquell que -de manera conscient o no- no considera els oficis del sector amb la mateixa dignitat que qualsevol altra. 

Una tasca ingent

[Un dos i seguit, 4-12-20]

El notable volum d’activitat que habitualment es realitza vinculada a la sardana -em refereixo a abans i, espero, després de la pandèmia-, és possible, de la mateixa manera que la d’altres manifestacions populars, a un important contingent de persones que treballen pensant, planificant, gestionant i pidolant a institucions i empreses de manera constant i, generalment, altruista. A ells i elles sempre els he expressat la meva admiració i respecte, sigui quin sigui el grau de dedicació que tinguin, sabedor com sóc de la varietat de circumstàncies personals de cadascú.

Entre aquest col·lectiu important i no sempre prou reconegut ni tampoc conegut, acostuma a haver-ne de ben singulars. En ocasions, destaquen per la diversitat de la seva actuació, com és el cas de l’Antoni Anguela i Dotres, a qui estava dedicada el darrer concert celebrat fins ara del Cicle Cultura Popular als Ateneus, a Barcelona. El motiu era el desè aniversari del traspàs d’aquest activista intens, que va ser directiu d’entitats, estudiós de la sardana, organitzador del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional, va participar en la recuperació del concurs La Sardana de l’Any i, sobretot, fou un home molt preocupat per la difusió del fet sardanista pels mitjans de comunicació.

Va fundar la revista "Som", va ser col·laborador, guionista o realitzador de programes a diferents emissores de ràdio i, fins i tot, a televisió; però estic segur que allò més original i valuós que va crear i impulsar fins al darrer moment fou un eficaç servei d’informació per als que ens dediquem a aquesta tasca de portar la sardana al paper imprès o la ràdio. Ve a ser una  autèntica agència de notícies sardanistes que recull tota la informació i la distribueix a qui convingui. Una tasca ingent que avui dia ha assumit la Confederació Sardanista de Catalunya, però que ell va idear molt abans de disposar d’internet, correu electrònic ni res semblant. Utilitzant correu tradicional, multicopista i moltes hores de feina, esdevingué una eina molt i molt apreciada.

Els que el vam conèixer podem constatar que, malgrat tot això que he dit, no era un personatge envanit per una activitat important però que, al capdavall, li devia reportar més maldecaps i costos econòmics que altra cosa. Llàstima que l’actual situació més aviat ha fet poc visible el merescut record a l’Antoni. Serà qüestió de tornar-hi quan el panorama sigui més propici.  

Una enorme, bestial bugada

[Un dos i seguit, 27-11-20] 

Aquella propietat que ofereix la xarxa social Facebook consistent en recordar als usuaris que fa un temps determinat -un any, sis o els que sigui- vam publicar una imatge o un vídeo, de manera que ens ofereix la possibilitat de tornar-ho a publicar, té la seva part positiva, a vegades de gran emotivitat. En altres ocasions, però, ens pot portar records que no hem demanat i que no sempre són plaents,. També es pot donar el cas que ens facin meditar sobre la fragilitat de tot allò que ens envolta, i això no ha de ser necessàriament dolent, és clar.

Dimecres passat, per exemple, de bon matí se’m feia parar atenció en que feia un any vaig ser a la final del Campionat de Punts Lliures a Girona, una de les grans festes del sardanisme de competició i, de fet, de tot el sardanisme. S’hi veu un pavelló ple de colles, la major part de gent jove, plena de vitalitat, oferint aquelles atractives coreografies a un públic prou nombrós i entusiasta. I, és clar, el primer pensament és el de constatar que si bé només ha passat un any, sembla una eternitat el que hem anat experimentant els mesos següents fins arribar a aquest punt en el qual ningú gosa pronosticar què es podrà o no fer a partir d’ara.

Per si de cas, s’està elaborant la Guia Sardanista del 2021 com si res no hagués passat, pensant que, si convé, sempre s’està a temps de suspendre ajornar o el que calgui, que ara tots plegats ja en tenim pràctica. A més curt termini, la majoria de les entitats ja estan explorant totes les possibilitats que permet el nou desconfinament i, per exemple, a Tarragona s’ha fixat una nova data (i en van unes quantes!) per a l’actuació que la cobla Ciutat de Cornellà havia de fer en substitució del concurs de colles de Santa Tecla. Ja fa temps que és evident que ha de ser concert i esperem que sigui definitiva la data del 19 de desembre.

Només és un exemple, perquè els condicionaments són molts, sobretot les limitacions territorials, ja que habitualment bona part del públic d’aquestes activitats es desplaça d’una població a l’altra. Ara, encara que la situació vagi millorant i suposant que tot plegat assoleixi un determinat grau de normalitat, la gran ombra que fa patir és si totes les cobles sobreviuran, si les colles podran disposar de tots els balladors per tractar de recuperar nivell... en definitiva, a veure quantes estovalles s’hauran perdut en aquesta enorme, bestial bugada.