[Un dos i seguit, 26-2-2011]
Des de fa uns anys, als Països Catalans s’està produint una notable revitalització de les músiques i les danses tradicionals. Hi ha molts focus de promoció, com ara el Tradicionàrius, a Barcelona, però la veritat és que n’hi ha arreu del país. Ara, el periodista Ferran Riera acaba de publicar el llibre “A la plaça fan ballades. Una història de les músiques d’arrel als Països Catalans”, editat per Cossetània, on ofereix la seva particular visió de la història i l’actualitat d’aquest tipus d’activitats. Una publicació summament interessant, encara que alguna de les tesis que defensa són discutibles, com és natural en qualsevol obra d’assaig.
Ell és, per exemple, un dels més destacats defensors de la idea que la sardana no només s’ha beneficiat d’un suport descarat i privilegiat de les institucions, sinó que, històricament, hauria arraconat altres danses, músiques i instruments tradicionals, com ara la jota. En una entrevista que li fa el també periodista Albert Font Tarrés que podem trobar al sempre interessant bloc “Creuant”, hi insisteix, alhora que es declara contrari a que hi hagi una Dansa Nacional de Catalunya. Entre altres coses més, destaca el fet que a totes les festes majors hi ha sardanes, com si això fos quelcom negatiu, o com si la seva presència fos excloent respecte altres activitats.
Se’n podrien oposar molts d’arguments a aquestes opinions, però aquest no és el moment d’entretenir-s’hi. De moment, em quedo amb el que l’Albert Font planteja a Ferran Riera a l’entrevista i que aquest obvia respondre i és que si hi ha moltíssimes activitats sardanistes arreu de Catalunya és perquè hi ha ben viva una gran xarxa d’entitats que són les que les impulsen.
Riera també s’apunta al corrent d’opinió que presenta la sardana i la cobla com quelcom tancat i estàtic. Cita el cas del músic Jordi Molina i les seves múltiples activitats, moltes vegades innovadores, com quelcom isolat, pràcticament anecdòtic. Només això ja demostra una gran ignorància de les moltes altres experiències que s’estan portant a terme. Que aquestes no tinguin el ressò i el reconeixement que mereixen no eximeix de tenir rigor a qui gosa opinar al respecte.