diumenge, 28 d’abril del 2013

Reeixint en un context cada cop més hostil

[Un dos i seguit, 26-4-13]
Ja ho diuen: davant del mal temps, bona cara. O, potser millor: actitud en positiu, de seguir treballant i empenyent amb idees renovades. Si hi ha crisi i la cultura esdevé, més que mai, la protagonista de la faula de la xocolata del lloro, si els seus protagonistes i els que hi actuen d’una manera o altra volen sobreviure, aquests no tenen alternativa.
 
Sense moure’ns del món sardanista, d’exemples en trobaríem molts, casos d’accions concretes més enllà dels equilibris que comentàvem aquí mateix la setmana passada que han de fer els organitzadors. Des d’importants operacions, valentes i arriscades, com la d’aplegar grans organitzacions i les seves activitats més emblemàtiques convenientment repensades, com ara la Federació Sardanista i la Unió de Colles, fins a la proliferació d’activitats impulsades pel sistema de micromecenatge. En aquest sentit, destaquen els projectes discogràfics, fruit de la il·lusió dels músics joves que, sortosament, proliferen actualment a les cobles. Avui, per exemple, es presenta el pioner, engegat per la cobla Sabadell.
 
La part negativa, ja ho hem comentat més d’un cop, són aquells que, malgrat tot, es van quedant pel camí. No totes les entitats tenen l’oportunitat de cercar dreceres noves o de fugir cap endavant amb èxit. No tots els entorns són iguals i les situacions personals dels activistes no deixen de ser un reflex del conjunt de la societat. La part més esperançadora és que, almenys de moment, encara n’hi ha molts que sí que poden reeixir un context cada cop més inhòspit. Avui, com sempre, a l’Un dos i seguit parlarem d’alguns exemples d’aquesta mena, d’aquells que, malgrat les dificultats, mantenen la flama.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Anar fent la viu-viu

[Un dos i seguit, 19-4-13]
No és la primera vegada que en aquest programa parlem d’una qüestió que, malauradament, ja fa temps que és present a tots els àmbits de la societat, i, molt em temo, que caldrà tornar-hi durant força temps. Es tracta, és clar, de la crisi i dels efectes que aquesta té en qualsevol activitat. Les sardanistes no podien ser una excepció, encara que amb les particularitats que li corresponen.
Amb tot, ja hem comentat algun cop que, tot i els evidents estralls que s’han pogut apreciar en el nombre i la qualitat de les activitats, malgrat això, aquestes segueixen sent força nombroses. És clar que s’han programat menys ballades i concerts, que no es fan tants concursos o que alguns aplecs s’han pres un descans esperant temps millors. El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada és que un gran aplec –vull dir, un d’aquells amb tres cobles de primera línia i que acostuma a atraure força públic- com ho era el de Sants, a Barcelona, fos suspès a darrera hora. No sé en quin moment els seus responsables van llençar la tovallola, però el cert és que la 26a edició de l’Aplec de la Sardana de Sants apareixia a la Guia d’Aplecs amb totes les dades pertinents  i no es va anunciar que no es feia fins pocs dies abans de la data prevista, el passat 14 d’abril.

Aquest fet és significatiu de la manera que funcionen la majoria d’entitats sardanistes –i, vull suposar, moltes d’altres-: no només amb molta precarietat per la retallada de subvencions, sinó apurant fins a l’últim moment aquests escassos recursos de què disposen. Si s’haguessin de refiar d’allò que tenen segur abans de començar la temporada, probablement no es faria res i tothom plegaria per sempre més. A l’hora de la veritat, es va esgarrapant una mica d’aquí i una altra mica d’allà i es va fent la viu-viu; potser arriba un ajut a darrera hora, o es compta amb la complicitat de les cobles per pagar-les més endavant, a vegades fins un any més tard, potser perquè una subvenció es fa efectiva també amb aquest retard...
Els de Sants, però, fins i tot quan segurament ho tenien tot a punt -des del dinar dels músics als espais que calia reservar i habilitar, passant pels programes o el concurs de colles improvisades-, van veure-ho més negre que mai. Ja no quedava cap porta per trucar i, potser, qui habitualment trucava, prou feina tenia a casa seva.

dilluns, 15 d’abril del 2013

De silencis i de xerrameques

[Un dos i seguit, 12-4-13]
No estic segur de si ho va dir Martin Luter King, ja que a vegades la memòria ens fa males passades, ni si la cita és exactament com la diré, però allò realment important de segons quines sentències és la idea que porten dins i que volem expressar. Més o menys, va venir a dir que “Allò que em preocupa no és el que diuen els dolents, sinó que em neguitegen els silencis dels bons”.
Això és fàcil aplicar-ho a la situació del país. Dia si, dia també, hem de suportar tota mena d’exabruptes, més o menys ben expressats segons el nivell de cadascú, però amb el comú denominador de voler aturar o aigualir aquell camí que una gran massa de ciutadans entén que Catalunya ha de seguir. Una via que, de fet, poc o molt, ja ha començat, més pel compromís dels ciutadans que per la feina feta per la classe política, encara que pretenguin fer-nos creure el contrari. Una acció que, cada vegada més, recull adhesions i compromisos, encara que, en ocasions, sobraven alguns silencis d’aquells que deia al principi.
En el món sardanista, per exemple, aquests silencis van desapareixent a marxes forçades. Moltíssims van esbandir-se en sec (com diem aquí a Tarragona) l’11 de setembre, altres s’hi van afegir fa poc a la presentació de la sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Cornellà; i demà pot ser una altra fita d’aquestes, ja que la Federació Sardanista de Catalunya, que celebra Assemblea General Ordinària, té punts a l’ordre del dia ben explícits. Sembla que la por que vol escampar la xerrameca dels “dolents” no els acaba de funcionar.
PD:
Bé, a vegades, improvisant més del compte poden passar coses com les d’aquesta setmana: que no acabem de recordar del tot una frase ni estiguem segurs de si realment la va dir la persona que ens ve al cap en aquell moment. Certament, es tractava de Martin Luther King i, tot i que la idea bàsica de la frase era la que exposava al comentari de divendres, ell era molt més contundent, ja que deia, si la traducció castellana que he trobat és correcta, que “Nuestra generación no se habrá lamentado tanto de los crímenes de los perversos, como del estremecedor silencio de los bondadosos”. Doncs això, que mentre uns deixen anar sense manies tota mena de bestieses, molts dels altres encara tenen por. Cada cop menys, però, tal i com ha ratificat aquest dissabte l’Assemblea General Ordinària de la Federació Sardanista.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Aviat, antologia del Juncà tarragoní

[Un dos i seguit, 5-4-13]
El proper mes d’octubre farà deu anys del traspàs d’un molt bon músic tarragoní: Joan Juncà i Albert. Nebot d’Antoni Juncà, un dels clàssics de la sardana que caldria reivindicar i treure de l’oblit, el mestre tarragoní, tot i l’ascendència figuerenca, va ser una peça valuosa en el món musical de la ciutat, on, de fet hi havia nascut. Primer, en la seva joventut, sobretot en el món de la música ballable de l’època daurada de les orquestres; després, va escriure amb traça sardanes que, més d’un cop, van ser premiades a concursos de prestigi, com el Pau Casals, el Conrad Saló o el Francesc Basil, per exemple; i, finalment, sense deixar de banda la cobla, va col·laborar intensament amb l’Orquestra i Cor dels Amics de la Catedral.
Els que vam tenir la sort de tractar-lo, sabem que Joan Juncà era una persona discreta i senzilla, gens pretensiosa, potser per això les seves sardanes no han tingut la difusió que, sens dubte, mereixen. La bona notícia és que, ara, han confluït els esforços de diverses persones, entitats i institucions de la ciutat per tractar de reparar aquest greuge. Finalment, aviat serà realitat un vell projecte que tenia el mateix músic però que, dissortadament, no va poder veure en vida: un disc amb una bona selecció de les seves sardanes. Ara fa vint anys sí que va ser possible enregistrar la que segurament és la seva obra culminant: Tarragona 900 anys, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Coral Antics Escolans de Montserrat. Però hi havia l’assignatura pendent de les sardanes: excel·lents, ben fetes i assequibles per a la majoria de cobles. Per acabar-ho d’arrodonir, del disc que ja frissem per escoltar, n’ha tingut cura una cobla tarragonina: la Cossetània, dirigida, en aquest cas, per Bernat Castillejo.