El “xou” de La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 22-5-15]

Amb la gran final de dissabte passat a Figueres s’ha completat una altra edició del concurs La Sardana de l’Any, un certamen que va recuperar, l’any 2004, l’aleshores Federació Sardanista de Catalunya (actualment Confederació Sardanista) i que ja havia viscut una primera etapa als anys 70 i 80.

Sempre hi ha hagut polèmica al voltant de La Sardana de l’Any, en part quan alguns l’han qualificat, per exemple, de “xou”, de manera clarament despectiva. Però també han aparegut les polèmiques pròpies de tot concurs, aquí corregides i augmentades, ja que es tracta de votacions populars. Alguns se n’han desencantat quan han vist com, sovint, sardanes realment fermes han quedat bandejades per altres de qualitat dubtosa –sempre segons el punt de vista de cadascú, és clar-, potser sense acabar d’entendre que, abans que res, es tracta de divulgar al màxim les composicions noves tot aprofitant aquest muntatge en el qual s’hi han implicat emissores d’arreu del país.

Sembla que els responsables s’estan plantejant una important reestructuració de La Sardana de l’Any. Fins i tot s’havia parlat de canviar-li el nom. En tot cas, el cert és que li cal un nou impuls i un replantejament, això sí.

Un músic singular i emprenedor

[Un dos i seguit, 16-5-15]

Al llarg del temps que portem oferint-vos aquest temps de sardanes, esbarts i música per a cobla, hem tingut l’oportunitat de parlar de molta gent que es mou, d’una manera o altra, en aquests ambients. Són persones més diverses del que es podria pensar i no només per la feina concreta que fan: organitzadors, músics, balladors de plaça, dansaires de colla, compositors, estudiosos, divulgadors, coreògrafs. Naturalment, tots tenen la seva vida, altres activitats i les ocupacions professionals més diverses. Actuen amb un major o menor grau de dedicació, però sempre he mostrat el meu respecte per a aquests individus que fan feina altruista i mai prou reconeguda; o, com és el cas dels músics, amb remuneracions sempre insuficients, que exigeixen altes dosis d’amor per la seva militància a les cobles o escrivint música.

A aquest reconeixement generalitzat, a vegades s’hi afegeix un sentiment d’admiració respecte determinats personatges capaços de fer coses que van més enllà. És el cas del Marcel Casellas, un músic singular, que ha treballat diversos camps, però molt especialment el de la música tradicional, on ha hi ha esmerçat una quantitat d’esforços i ha impulsat projectes originals gairebé innombrables perquè no acabaríem mai. Omnipresent en festivals tipus Tradicionàrius, una de les seves dèries sempre ha estat integrar els instruments de la cobla en les formacions folk més diverses. Ara, ha publicat un llibre-disc amb un bon grapat de les seves sardanes diguem-ne estàndard i uns comentaris sucosos on no s’està de dir les coses clares sobre diversos aspectes. Una aportació valuosa, entre altres coses, perquè el món folk i el de la sardana i la cobla no sempre han anat del tot agermanats, malauradament.

Temps de competició

[Un dos i seguit, 8-5-15]

El passat 19 d’abril va començar la nova temporada del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes amb un concurs a Perpinyà, a terres rosselloneses, malgrat que a alguns pensin que la sardana és cosa només del Principat i, per tant, segons ells, molt espanyola. Va ser una primera jornada que va encetar la competició amb força, amb els dos grups de la categoria gran.

I aquest diumenge, el campionat torna i ho fa encara amb més potència: el matí, a Lleida, segon concurs del grup B Gran, però també l’inici per a les colles infantils i les del grup B Veterà. I, per si això fos poc, a la tarda, a Sabadell, s’hi trobaran les colles del grup A Gran, també en el seu segon concurs, i començaran a competir les Juvenils. Màxima activitat, aquests dies, doncs, per a les colles inscrites al Campionat, amb assajos a tot drap, el neguit per mirar de fer-se aviat amb bones posicions a les taules respectives i els primers desplaçaments de la temporada. Després, vindrà el parèntesi estiuenc i una tardor encara més atapeïda de concursos. Una dinàmica que ja ve essent habitual els últims anys, amb aquests dos grans blocs de competició, als quals sembla que tothom s’hi ha acostumat.

La setmana vinent, comentarem les classificacions i, esperem, els bons resultats de les colles tarragonines. 

A veure si ho sabem apreciar!

[Un dos i seguit, 1-5-15]

Diumenge, arriba l’aplec Ciutat de Tarragona. Tot i que fa uns anys que també se celebra, a la tardor, el del Serrallo, el que té lloc al Parc del Francolí és considerat el de la ciutat, el principal. Serà la 43a edició, una xifra gens menyspreable i que ve a demostrar una notable perseverança i continuïtat, ja que fora del parèntesi després de dues primeres edicions, un cop recuperat ja s’ha vingut celebrant de manera ininterrompuda.

Un treball que porta a terme, any rere any, el Casal Tarragoní, sempre tenint com a base, com a element essencial, les ballades de sardanes amb diferents cobles. Però també hi ha elements diguem-ne complementaris, com els concursos de colles improvisades, els homenatges a persones o, darrerament, a altres aplecs veterans, estrenes, etc.

Enguany, a més, hi haurà un moment que crec que és singularment important, perquè permetrà donar a conèixer al públic de l’aplec i tothom que diumenge passegi pel parc una d’aquelles activitats bàsiques, que es porten a terme de manera eficaç i, a vegades, malgrat molts entrebancs, però que són molts que ignoren. Em refereixo a la petita actuació que faran diversos alumnes d’instruments de cobla de l’Aula d’Instruments Tradicionals de l’Escola Municipal de Música de Tarragona. Serà una actuació modesta, d’un parell de sardanes curtes interpretades per nois i noies que tot just comencen a treballar aquests instruments més aviat feréstecs, però que serà bo que ens adonem, tots plegats, que n’hi ha de gent jove que s’obre camí en aquest terreny i que hi ha la possibilitat d’estudiar tenores, tibles i flabiols am bons mestres i a Tarragona. A veure si ho sabem apreciar!