L'Ajuntament de Tarragona per la sardana Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat

[Un dos i seguit, 21-2-20]

Encara que, de vegades, alguns ho ignorin, o sembla que prefereixin ignorar-ho, el fet sardanista (ballades i aplecs, concerts, concursos, colles, músics, compositors...) és força important, molt més del que, sovint, més d’un sardanista actiu n’és conscient. Tant, que resulta totalment lògic que hi hagi una organització federativa que ho aplegui tot, que vetlli pel seu normal desenvolupament, que promogui accions de tota mena per potenciar-ho, que procuri resoldre problemes i millori tot allò que sigui susceptible de millorar, etc.

És una funció que compleix la Confederació  Sardanista de Catalunya i, com deia, la seva existència és percebuda com a normal. Però el cert és que no fa pas massa anys que funciona, concretament des del 1990, tenint en compte la llarga història de la sardana. Hi va haver un primer intent en temps de la República amb la Lliga Sardanista, però la seva activitat va quedar estroncada, com tantes altres coses, amb la Guerra Civil. Posteriorment, l’Obra del Ballet Popular intentaria complir una funció similar, incloent els esbarts. Encara que va realitzar algunes iniciatives molt importants (Ciutats Pubilles, Premis del Dia de la Sardana, etc), mai no va aconseguir-ho del tot.

Sembla que la Federació Sardanista, fa poc reconvertida en Confederació, perquè aplega federacions, va per bon camí. En aquests anys ha fet força feina, molta de la qual destinada a bastir la seva complexa estructura organitzativa que, en part, encara no s’ha completat del tot.

Una de les iniciatives que sí que ha assumit amb decisió és la campanya per aconseguir que la sardana sigui inclosa a la llista representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Una de les vies de treball és procurar que els ajuntaments de Catalunya s’hi adhereixin de forma oficial, és a dir, que ho aprovi el respectiu ple municipal. La llista comença a ser important, però encara hi falten molts ajuntaments, especialment dels més grans. Per això cal valorar de manera molt singular el fet que el de Tarragona, avui mateix, no només hi hagi donat suport, sinó que, a més, en comptes d’aprovar la moció que havia presentat un grup polític, hi hagi hagut un acord unànime per a una declaració institucional que ha llegit l’alcalde i, per tant, no ha calgut votar-la. A més, el de Tarragona és el municipi més important en nombre d’habitants que fins ara s’hi ha adherit.

Excel·lència interpretativa

[Un dos i seguit, 14-2-2020]

Si teniu l’oportunitat d’escoltar amb prou deteniment enregistraments de la cobla Barcelona dels anys 50 del segle passat, podreu gaudir de la que, possiblement, hagi estat la millor cobla de tots els temps, interpretant peces de tota mena, sovint d’una gran exigència, amb una pulcritud i un so extraordinaris. I això, en una època en la que no es podia manipular res en el procés de producció dels discos. Alguna cosa semblant podríem dir de la cobla La Principal de la Bisbal, però l’exemple de la Barcelona ve avalat per aquells enregistraments, gairebé insuperables pel repertori que inclouen en molts casos.

Aquell qualificatiu de «millor cobla de tots els temps» que he gosat expressar, actualment li disputen diverses cobles, singularment la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Ara, els discos es poden enregistrar amb l’ajut de mil i un recursos tècnics, però també els podem contrastar amb la cobla en viu i en directe. A més, els músics d’avui dia cada cop s’enfronten a reptes més compromesos i variats.

Efectivament, no és cap novetat que la Sant Jordi és una de les que de manera més decidida s’han abonat a actuar, amb solvència i, generalment, uns resultats esplèndids, amb gent tant diversa com el cantautor Roger Mas, el guitarrista de flamenc i jazz Niño Josele, l’Orfeó Català o Pascal Comelade. Han experimentat amb grups de dansa urbana, amb Kepa Junkera o els Francolins, i han fet nadales amb la cantant de jazz Carme Canela.

Tot això i més, sense oblidar -més aviat el contrari- el repertori habitual de qualsevol cobla de primer nivell, inclòs allò més nou de les sardanes i obres per a cobla que segueixen estrenant-se de manera imparable. Tan és així, que entre els seus últims discos hi ha una antologia de les més compromeses obligades, ens han recordat els grans ‘hits’ de la història sardanista i, aquesta setmana mateix, han iniciat una col·lecció de grans clàssics, en aquest cas fent abstracció de la popularitat o no dels títols escollits.

Tot això, insisteixo, amb una seriositat i, alhora, una vivacitat interpretativa enlluernadores. El millor de tot -a diferència del que passava en aquells temps de la Barcelona-, és que hi ha força cobles més amb aquests neguits i amb nivells de qualitat dignes de ser tinguts en compte. L’únic dubte que tinc és si disposem de prou públic que estigui a l’alçada per apreciar tot aquest luxe.

El Retaule de Santa Tecla, en imatges de Ramon Giner

[Un dos i seguit, 7-2-20]

Els esbarts dansaires són, com tothom deu saber, unes agrupacions destinades a preservar, divulgar i dignificar les danses tradicionals catalanes. Aquesta definició tan senzilla i comprensible, però, resulta incompleta i només serveix per fer-ne una descripció molt general i, per tant, mai prou rigorosa. El cert és que el segle llarg que fa que hi ha esbarts ha vist moltes coses, també en aquest terreny tant suposadament conservador.

Sí, efectivament, molts esbarts han consagrat la seva existència en cercar la màxima puresa en l’execució de les danses; però, alhora, altres han anat més enllà, molt més enllà en certs casos. Per un costat, el repertori d’un nombre considerable d’esbarts ha superat l’àmbit del Principat per abastar pràcticament tots els Països Catalans i, fins i tot, hi ha hagut casos (polèmics, com Déu mana) que han adoptat balls i músiques de procedències més allunyades, inclòs de musicals clàssics nord-americans. I no només el repertori de balls és el que es pot plantejar de moltes maneres ben diferents, sinó que s’han anat adoptant tot tipus de recursos tècnics i sistemes de preparació física insospitats per aquells que van iniciar el concepte d’esbart.

Una visió optimista de tot aquest panorama podria ser aquella que fa abstracció de les polèmiques que aquesta dinàmica ha generat i es felicita del fet que, al cap i a la fi, hi ha de tot, i això vol dir riquesa i vitalitat per al col·lectiu.

Un dels nous camins que han emprès alguns esbarts des de fa uns anys és el de treballar de manera decidida els respectius patrimonis festius tradicionals de la seva població o comarca. Un cas especialment significatiu de tot això és Tarragona, on els dos esbarts van tenir un paper bàsic, essencial, en la potenciació del seguici festiu i d’altres moments de les festes. Ha estat una gran feina de recuperació i de modernització, tasca que, sortosament, segueixen fent de manera decidida.

L’aparició, aquests dies, d’un llibre ens porta a posar un exemple magnífic: el Retaule de Santa Tecla, un espectacle relativament nou, però basat en elements ancestrals convenientment posats al dia. En pocs anys (vist de la perspectiva de l’antigor d’allò que s’explica) ningú dubta que el Retaule ha esdevingut emblemàtic i imprescindible. El llibre en qüestió mostra un munt de fotos meravelloses del tarragoní Ramon Giner que permeten conèixer les interioritats d’aquesta creació de l’Esbart Santa Tecla, des dels assajos a l’actuació dins la Catedral. Un autèntic tresor de llibre, especialment per a aquells que, cada any, pocs dies abans del de la patrona, ens esborronem a la Catedral de Tarragona.

L'home que va fer la sardana millor, molt millor

[Un dos i seguit, 31-1-20]

En el món sardanista, igual que en qualsevol altra camp d’activitat diguem-ne no professional, cal que hi hagi prou gent que hi treballi, que faci possible que tot rutlli i, sovint, que es facin coses noves. És un patrimoni humà que mai ens cansarem de lloar i de desitjar que sempre hi sigui i que podem veure reflectit en el cartell de guardons que cada any es lliuren per part de la Confederació Sardanista.

Aquests elements actius, imaginatius i, quan cal, agosarats, a vegades destaquen per la seva singularitat. Són personatges que arriben a ser autèntics referents per a determinada activitat, com sens dubte ho ha estat i, -sospito que seguirà essent-ho molt de temps- el Sebastià Alba, capdanser de la colla «Violetes del Bosc», traspassat diumenge passat.

Ningú dubta que el Sebastià fou qui va aconseguir atorgar relleu a aquesta colla ben aviat, des de que hi va entrar l’any 1949, i fins al darrer moment. En uns temps en els quals les colles de competició eren moltíssimes arreu del país i constituïen una opció important de lleure dels joves catalans (alguns encara hem conegut aquells grans camps de futbol atepeïts de colles ballant alhora) ell i d’altres capdansers mítics van saber refinar el ball, fer-lo més vistós i elegant, alhora que més exigent físicament i de dedicació als assajos. Van ser ells els que van portar aquesta activitat cap al concepte de «sardana esportiva», darrerament reivindicat per molts.

Certament, el Sebastià Alba no fou l’únic, però difícilment algú altre podrà algun dia superar la seva continuïtat i la quantitat enorme de campionats aconseguits per la seva colla. Una fita extraordinària, que només s’explica pel seu carisma, sabent envoltar-se de gent vàlida i aplicant tècnica, disciplina i la constància pròpies d’equips esportius d’alt nivell, vet aquí allò que deia fa un moment.

Ah! I un altre aspecte que cal remarcar: el Sebastià i la Violetes van trencar un d’aquells prejudicis que, massa sovint, condicionen la imatge de les colles. Amb la creació de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc va esmenar els que acusen les colles de no preocupar-se de res més que de competir. Una organització que va promoure un dels cicles de ballades més perllongats i de qualitat de Barcelona, aplecs i concursos musicals. Potser sí que li podríem retreure no haver sabut crear planter de balladors, però és evident que el balanç no permet cap dubte sobre la riquesa de la tasca de tota una vida dedicada a fer la sardana millor, molt millor.