dissabte, 27 de novembre del 2010

Fer-se grans

[27-11-10]

Les matemàtiques ja ens deien que abans de ballar diumenge passat a la plaça Sóller de Barcelona la colla tarragonina “Toc de Dansa” es podia considerar campiona de Catalunya en la categoria de colles de veterans, però això no va restar interès a una final clàssica en tots els sentits: perquè fa molts anys que es clou aquesta categoria en aquesta plaça barcelonina i perquè la festa va estar lluny de l’espectacularitat i l’escalf que els organitzadors saben donar a la final de les colles més joves a Valls, per exemple, o allò que sembla que ens espera aquesta nit a la final de Punts Lliures a Igualada.

Els organitzadors del concurs barceloní són els mateixos que l’exitós aplec de les Roquetes i això pot ser l’explicació que es mantinguin en esquemes antics. La veritat és que malgrat això i el fred i el vent que feien diumenge passat la final va ser correcta, però li va faltar renovació, similar o potser qualsevol altra com les que s’empesquen en els concursos citats.

Personalment, a més de l’excel·lent resultat de la “Toc de Dansa” em quedo amb la nota positiva del bon rotllo entre els dansaires de les dues colles capdavanteres i, per això mateix, més directament competidores: la “Toc de Dansa” i les “Roques Blaves de la Passió”. Felicitacions mútues i foto conjunta arrodonien la temporada en una imatge inconcebible, encara, en la categoria de colles grans. Algun dia s’hi faran de grans.

divendres, 26 de novembre del 2010

Qüestions recurrents, però positives

[20-11-10]

Sovint, a l’hora de fer comentaris per a aquest programa, ens veiem abocats a tractar qüestions recurrents, és a dir, que sentim la necessitat o l’obligació de dir-hi la nostra encara que ja ho haguem fet moltes vegades, abans. Ara bé, mentre en ocasions això produeix cert cansament, o avorriment, per haver-nos de queixar o de criticar qüestions negatives, altres vegades és ben agradable insistir en evidenciar que hi ha coses que funcionen força bé o que, com a mínim, com és el cas d’avui, s’hi nota il·lusió i ganes de fugir de la rutina.

Tornem a parlar del concurs de Valls de diumenge passat. Ara, a pilota passada, constatem allò que era previsible: que no va ser un concurs típic i tòpic. Al marge de l’espectacularitat, que hi era; de la quantitat de colles, que Déu n’hi do pels temps que corren; malgrat aquestes coses positives, crec que allò que cal remarcar és que es va demostrar que la manca de suport mediàtic, un pressupost raquític o la sempre limitada quantitat de personal per a pencar a l’hora de la veritat no són excuses per fer una festa engrescadora per a tothom, però sobretot els més joves de les colles, per a omplir la plaça de dansaires i de públic i per creure que això de les colles de competició no està pas mort, precisament.

El cert és que hi ha moltes persones que treballen de valent per la sardana arreu del país, però els resultats són molt diferents. Potser valdria la pena que molts observessin els detalls de perquè n’hi ha que sí que aconsegueixen reeixir, com ara Valls o, segurament, el concurs de punts lliures de dissabte vinent a Igualada. I, perquè no dir-ho, sense sortir de Tarragona, perquè funcionen molt i molt bé, per posar només un parell d’exemples, la festa final dels cursets a les escoles o el concert de Nadal.

Hegemonia trencada

[13-11-10]

Diumenge passat es va trencar l’hegemonia de molts anys al capdamunt de les classificacions del Campionat de Catalunya de la colla “Violetes del Bosc”, quan a la final de Balaguer i a darrer moment s’imposava una altra de les colles grans: la “Mare Nostrum”. No és la primera vegada que alguna colla ho aconsegueix, però el cert és que en la llarga trajectòria de la “Violetes” són autèntiques excepcions, fent que sigui impossible que cap altra colla pugui igualar-ho, com a mínim fins d’aquí a molts anys.

El cert és que mirat des de fora de les dues colles implicades -i suposo que, en certa manera, per a elles també- un campionat com el d’enguany és molt més interessant. Imagino que resultava poc estimulant veure com cap altra colla està en disposició de discutir-te el regnat i ara, encara que es perdi, això ha de servir per encarar amb més ganes el proper. Almenys això seria el desitjable, crec.

Pel que fa la “Mare Nostrum” el seu cas té més mèrit si tenim en compte que només un any enrere es trobava en una profunda crisi que la va obligar a abandonar el Campionat i limitar-se a algun concurs lliure. Per a les altres colles hauria de servir d’exemple de que mai s’ha de llençar la tovallola, ja que ells han demostrat que no només poden reviscolar amb força sinó que, a més, hom els ha anat a buscar per a lluir-se durant els actes de l’11 de Setembre, posem per cas, però sobretot per, finalment, guanyar el Campionat. Felicitats!

Cita ineludible

[6-11-10]

El que queda d’any encara ens ha d’aportar moments interessants pel que fa l’activitat sardanista, d’esbarts i de música per a cobla, però cal reconèixer que la festa de demà a Salou representa com una mena de final de temporada luxós: un aplec amb tres bones cobles, un programa de qualitat i aquells elements bàsics que ha de tenir un bon aplec, com ara el seu dinar de germanor, un concurs de colles improvisades, per exemple.

Tot i que a vegades la climatologia fa males passades, com l’any passat mateix, habitualment l’aplec té lloc quan Salou ja no està massificat però encara ve de gust ballar al carrer. I, tot i que costa desempallegar-se d’alguns tics de costellada familiar, el conjunt de la festa és força reeixit i, sobretot, cal reconèixer el mèrit d’organitzar un aplec d’aquestes característiques en els temps que corren.
Ja ho sabeu: demà cita ineludible, matí i tarda, a Salou. Ah! i amb la novetat de la nova ubicació: a la plaça del Centre Cívic de Salou, davant l'Ajuntament.

Som més i més ignorats

[30-10-10]

Una de les notícies que trobarem avui a l’apartat corresponent de l’Un dos i seguit ens diu que l’última versió de l’estudi del tercer sector, iniciat l’any 2008 pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, revela que el conjunt d'associacions sardanistes és el més nombrós de tots. Un total de 600 entitats sardanistes, sumades entre la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes, situen el món de la sardana com el que té més associacions culturals federades dins del món cultural tradicional català. Cal tenir en compte, a més, que la segona plaça l'ocupa a una certa llunyania la Federació Catalana d'Entitats Corals amb 421 associacions.

Evidentment, una cosa és la quantitat d’entitats i una altra la de practicants, però és innegable que, per pocs membres que tingui una entitat, 600 escampades per tot Catalunya és una xifra respectable i que mostra un arrelament i un abast digne de ser tingut en compte. A més, una cosa és la presència aparent d’una activitat i una altra la real. Vull dir, per exemple, que pot ser enganyós interpretar que una activitat determinada és més important que una altra perquè atrau moltíssima gent en moments molt puntuals, mentre una altra en convoca moltes menys però de manera més constant i repartida pel territori. De la mateixa manera, no és més important allò que surt més als mitjans de comunicació que allò altre que resta ignorat. Suposo que ja m’enteneu.



Grans misteris de la comunicació

[23-10-10]

Ja ho dèiem, la setmana passada, en parlar de la primera edició del “Muda’t”, el “Tast de dansa i música popular” que es va celebrar a Tarragona dissabte i diumenge i que va culminar amb el primer aplec de sardanes del Serrallo: a l’hora de la promoció d’activitats d’aquesta mena més val no confiar només en la roda de premsa que es va convocar i, per tant, restar a mercè dels criteris dels caps de redacció.

I no és que diumenge al Serrallo no hi hagués prou gent com perquè el recinte no fes goig, o que no se’n parlés a emissores de ràdio com aquesta. L’absència ha estat gairebé total a la premsa, als papers, en una ignorància que, de fet, no es limita a aquest passat cap de setmana. Si d’aquí a un temps algú vol fer un buidat de premsa local sobre sardanes podria pensar que els últims anys l’activitat d’aquesta mena la ciutat ha estat gairebé nul·la. Potser constarà alguna ballada, amagada enmig de l’extens programa d’actes de la Festa Major, però haurà passat desapercebut que a la ciutat hi ha dues cobles, que de ballades se’n fan pràcticament tot l’any, que hi ha diverses colles de competició actives i que una d’elles haurà estat campiona de Catalunya. Ningú sabrà que a la ciutat hi ha diversos compositors de sardanes vius i plenament creatius, que al concurs de colles de Santa Tecla hi van participar les millors colles del moment i que, malgrat tot, hi havia força públic; que s’hi celebren concerts de música per a cobla...

Són coses que, en tot cas, els que algun cop fem tasques d’investigació a les hemeroteques ho hem de tenir en compte: que no només existeix allò que surt als diaris. I no em demaneu respondre perquè no hi surt. És un dels grans misteris de l’apassionant món de la comunicació (o de la incomunicació, segons com es miri).

Aquest cap de setmana, Muda't

[16-10-10]

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona la primera edició del “Muda’t”, un conjunt d’activitats que el subtítol defineix com “Tast de dansa i música popular”. En definitiva, es tracta de les aportacions de diverses entitats tarragonines que treballen en aquest terreny: els esbarts, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, així com la coordinació de l’Ajuntament de la ciutat.

D’entrada, allò més interessant és que unes organitzacions massa acostumades a anar cada una pel seu cantó, tot i que la seva matèria primera sigui tan semblant, apareguin juntes en el programa. Ignoro en quina mesura han fet les aportacions cada una, encara que el programa permet intuir-ho. En tot cas, hi ha diverses i interessants propostes, des d’un espectacle de dansa a l’animació al carrer, un aplec de sardanes tot el diumenge, tallers de dansa, un ball de gralles infantil o un ball vuitcentista. Els escenaris, avui la Rambla i el Metropol, i demà el Serrallo. Insisteixo: allò més positiu, el fet que, per exemple, un aplec no es presenti deslligat d’altres activitats més o menys similars i que s’hi impliquin diverses entitats. També estan bé iniciatives com la de programar sardanes escrites per dones, o que les cobles de sardanes també interpretin sardanes curtes, relacionant, doncs, l’aplec amb el taller de dansa.

La part negativa, d’entrada, sembla que seria la desafortunada coincidència amb un aplec emblemàtic com el de les Roquetes o el concurs de colles de Santa Teresa al Vendrell, però sobretot la pobre publicitat que se n’ha fet més enllà d’una imprescindible roda de premsa. Confiar-ho tot als criteris dels caps de redacció és massa agosarat.

Més val això que res?

[9-10-10]

Sens dubte, la notícia d’aquesta setmana és que dimarts el Govern de la Generalitat va declarar la sardana com a Element festiu patrimonial d’interès nacional, una qualitat que arriba anys després que es proposés, des del món associatiu sardanista, que aquesta dansa fos declarada Dansa Nacional de Catalunya. La intenció era que això quedés reflectit a l’Estatut, cosa que no va ser possible, per això es va optar per tal que, en comptes d’un acord del Parlament, fos del Govern. Les rebaixes, finalment, han acabat escombrant el qualificatiu de Dansa Nacional perquè ja sabem que, mentre els catalans no ens posem d’acord a decidir una altra cosa, de nació només n’hi ha una que no té, precisament, la sardana com a quelcom emblemàtic.

Queden enrere, doncs, per força, polèmiques tristíssimes, com aquella promoguda per alguns (molt catalans ells) que discutien un suposat protagonisme excessiu que es volia donar a la sardana, ignorant que allò que es demanava era que fos “dansa nacional” i no “La dansa nacional”, una diferència petita però important, perquè la bona no és excloent.

Sigui com sigui, ara la sardana és Element festiu patrimonial d’interès nacional. Més val això que res?

Model trencat

[2-10-10]

L’últim número de la revista digital “Tornaveu”, que publica l’Ens de Comunicació Associativa, ens ofereix un interessant editorial que planteja una qüestió d’aquelles que tothom del món associatiu sap i pateix però pocs gosen comentar públicament. Bàsicament, analitza l’impacte de la crisi en el suport a les festes tradicionals.

Constata que aquest estiu s’ha notat força que les festes majors han patit la manca de recursos municipals i que no hi ha diners per a moltes activitats considerades supèrflues. Recorda que “hem superat tres dècades de democràcia municipal i que els ajuntaments sorgits de les eleccions municipals del 1979 van heretar unes estructures municipals obsoletes, incapacitades per a resoldre els problemes immediats de la ciutadania, però la desastrosa situació econòmica en què es mouen actualment també és conseqüència de la seva gestió”. Assegura l’editorial que precisament és a les partides d’esport i cultura que ara es retallen on l’acció municipal ha provocat un canvi de model incoherent. L’intervencionisme en el camp de l’esport es prou conegut i no ho és menys el que s’ha produït en el camp de les festes i la cultura. Són dues activitats que tenen rendibilitat política. La contractació dels espectacles es fa des del criteri de l’interès polític.

L’editorial de la revista “Tornaveu” es queixa, entre altres coses, que s’ha trencat el model tan nostre de l’autogestió de la cultura i una mostra és que mentre es no es dubta a dedicar grans esforços a segons què, que vesteix molt i té impacte mediàtic o permet lluir els polítics en eterna campanya, altres resten oblidats i pateixen les restriccions.

Us recomanem una lectura atenta i completa d’aquest text, però per si en teniu algun dubte del que denuncia, només cal que aneu avui mateix a passejar pel carrer Mallorca de Tarragona i els seus voltants i, és clar, demà, més o menys al mateix lloc, a més de les actuacions que són la festa autèntica, pareu atenció en el context.

Desapercebuts

[18-9-10]

Malgrat els impediments que pot oferir la climatologia, Tarragona ja es troba de ple en les festes de Santa Tecla. En la immensitat del programa d’actes, que ens obliga a multiplicar-nos i, indefectiblement, no abastar tot allò que ens agradaria gaudir, n’hi ha alguns de força tradicionals que corren el risc de passar desapercebuts. No em refereixo, és clar, al seguici, als castells ni cap altre que, sortosament, acaparen l’atenció dels autènticament festers, sinó a altres com el 62è concurs nacional de colles que no gaudeix de la generositat publicitària que a molts altres els posen en la ment de tothom.

A més, aquest concurs, que enguany tornarà a portar les millors colles del moment a la ciutat, s’ha vist maltractat per totes bandes: ha hagut de canviar d’ubicació un parell de vegades, primer perquè al centre de la ciutat no hi havia cap espai lliure i en condicions per a les sardanes (si per a qualsevol altra manifestació), i després, l’indret inicialment previst i que surt a tots els programes, que és el passeig del Serrallo, ha saltat a causa de la celebració d’altres actes. Fins a darrer moment no s’ha sabut si es disposaria de megafonia i també fins a un parell de dies abans ha calgut canviar el lloc alternatiu en cas de mal temps, passant d’un tinglado del Port al pavelló firal.

Relleu a la primera tenora

[11-9-10]

Tot i que fins fa pocs dies no s’ha comunicat de manera ferma, ja feia un temps que es comentava la possibilitat que Josep Gispert, primer tenora de la cobla La Principal de la Bisbal es retirés. Tot i que es troba en plenes facultats, ja és normal que un paper tan compromès com és el de primer tenora d’una formació com la bisbalenca mai no exhaureixi la vida professional d’un músic. El cas, però, és que Gispert ha batut el rècord de permanència en aquesta situació, ja que hi haurà estat 27 anys, més que qualsevol dels seus predecessors.

D’altra banda, la rumorologia del món sardanista també suposava que el substitut d’en Gispert fos el que finalment ha estat l’escollit: Ferran Miàs, actualment solista de tenora de la cobla Jovenívola de Sabadell i alumne d’en Gispert, precisament. Així, doncs, com és habitual quan un canvi es produeix tant amunt, ara vindrà un efecte de repercussions imprevisibles, ja que caldrà ocupar la plaça lliure de la Jovenívola i així successivament. Un canvi important, doncs, que ha fet que hagin començat més aviat del que és habitual aquestes disquisicions, no pas les gestions dels responsables de les cobles que sempre van funcionant de manera més discreta. Tindrem força tema per a les xafarderies, doncs, d’aquí fins al proper Carnaval.

Per molts anys, Janó!

[4-9-10]

Aquesta setmana s’han presentat els programes de les festes de Misericòrdia, a Reus, i Santa Tecla, a Tarragona. Malgrat la crisi, que a vegades serveix d’excusa per a certes rebaixes inconfessables, de les quals darrerament molts organitzadors sardanistes se’n queixen amargament, víctimes d’aquell fenomen que fa un temps ja vam denunciar com de la xocolata del lloro, malgrat això, dic, el gruix de l’activitat es manté, generalment gràcies a autèntics malabarismes.

Per cert, en el cas de Tarragona, val la pena destacar que, enguany, l’homenatge al Perpetuador de les festes es farà a Joan Salvadó Sorolla, conegut com Janó, un home que en deu saber molt d’aquest art de fer coses malgrat tots els impediments. D’ell es dirà, amb raó, que ha fet un paper callat però bàsic en el procés de recuperació i potenciació de les festes de Tarragona, no només fent coses, treballant, sinó formant una autèntica nissaga a base de set fills i no se quants néts, tots ells festers integrals. Però també volem reivindicar la seva plena vivència sardanista en colles i entitats i que la seva dedicació a les festes en general no l’han apartat de la vivència sardanista. És un plaer saludar-lo a gairebé totes les ballades de la ciutat, on procura no faltar-hi. Felicitats i per molts anys, Janó!

125 aniversari de Vicenç Bou

[28-8-10]

Com és prou sabut, la sardana va passar, en un procés que va durar anys, de ser una dansa tradicional d’unes comarques molt concretes del país, a escampar-se arreu de Catalunya. Però no només va estendre’s territorialment, sinó que experimentà una evolució i unes transformacions, tant des del punt de vista musical com del coreogràfic, que la van fer més rica en varietat i maneres d’entendre-la.

El problema, vist tot plegat amb la perspectiva dels anys, és que algú va pretendre decidir quina havia de ser la manera correcta d’entendre la sardana, excloent, doncs, aquelles que no s’hi adaptaven. Va ser el cas de compositors com Vicenç Bou, autor d’unes sardanes senzilles des del punt de vista de la tècnica musical i amb girs melòdics considerats per alguns puristes com a poc autòctons. El cas és, però, que aquelles sardanes es van fer molt i molt populars, és a dir, la gran majoria del públic se les va fer seves, i encara avui dia, al cap de 48 anys de la mort d’en Bou, són apreciades.

És clar: la gent no entén de cànons ni de suposades legitimitats de catalanitat; si tasta alguna cosa que li agrada, no vol estar-se’n i en demana més. D’aquesta manera, tal i com hem comentat recentment, després de l’expansió de la sardana, aquesta ha tingut dues vies de desenvolupament: aquella que se cenyeix a determinats criteris de puresa i aquella altra, potser a vegades menys visible o allunyada dels centres de decisió, però real, que no entén de normes que els semblen absurdes.

Ara, amb motiu que aquest 2010 se celebra el 125 aniversari del naixement de Vicenç Bou i el 2012 se’n compliran 50 de la seva mort, pot ser un bon moment per posar les coses al seu lloc.

dijous, 25 de novembre del 2010

Sardanista i llibertari

[21-8-10]

Les circumstàncies tan especials per les quals ha hagut de desenvolupar-se Catalunya al llarg de la seva història recent han fet que, a vegades, la imatge d’alguns aspectes de la seva societat s’hagi mostrat, en part, distorsionada.

Em refereixo, en aquest moment, a la incompleta visió que alguns tenen del sardanisme com quelcom exclusivament conservador, carca, en definitiva. Certament, hi és aquesta part dels que habitualment actuen en l’àmbit sardanista i, a més, han estat elements que, en moments clau, han sabut situar-se de manera que sovint ha semblat que ells, i només ells, eren la definició més genuïna de sardanista. A vegades, no eren, necessàriament, actituds polítiques, ja que només actuaven (i encara actuen) com a defensors d’una determinada manera d’entendre la sardana que la veu com a quelcom pur i angelical i són totalment immobilistes davant qualsevol evolució.

El cert, però, és que en la sardana hi ha de tot. De la mateixa manera que hi ha alts i baixos, guapos i lletjos, etc. hi ha gent ferotgement conservadora i altra de progressista (amb totes les variants possibles). Una altra cosa és, com dèiem, que la imatge predominant hagi estat una de molt determinada, o que el poder i la influència l’hagi tingut segons qui. Sigui com sigui, cal reivindicar que sempre hi ha hagut, amagades o no, actituds vitals i progressistes dins la sardana, tant envers al ball i la música com en qualsevol aspecte de la vida, cosa que també afecta, de rebot, a la sardana.

En aquesta línia s’emmarquen alguns actes que s’estan portant a terme a l’actual Ciutat Pubilla de la Sardana, l’Escala, on una exposició homenatja diversos sardanistes locals –però algun amb incidència nacional- que l’any 39 es van haver d’exiliar a causa de les seves idees polítiques. També s’aprofita la commemoració del 140 aniversari del naixement del compositor escalenc Josep Vicenç “Xaxu” per treure a la llum, per exemple, el seu currículum com a militant llibertari. Tota una sorpresa per a més d’un.

Ignoràncies

[14-8-10]

Des de fa molts anys, hem pogut sentir la queixa constant dels promotors d’activitats sardanistes sobre la suposada manca d’atenció per part dels mitjans de comunicació envers allò que amb tants sacrificis preparen durant tot l’any. Accepten que hi ha força programes especialitzats, com aquest mateix que esteu escoltant, però creuen que caldria que n’hi hagués un a la televisió i, sobretot, que les manifestacions sardanistes fossin presents en altres espais informatius o magasins, per exemple. Es reivindica, en definitiva, un tracte normalitzat com el de qualsevol altra activitat cultural del país.

Les respostes a això, les poques vegades que n’hi ha hagut, han vingut aposar en dubte aquesta suposada discriminació o, quan l’han acceptat, l’han justificat amb una també suposada manca de relleu de les activitats en qüestió o en la poca dedicació d’aquells organitzadors a la promoció.

Segurament, tots tenen una part de raó, però aquest estiu s’han repetit alguns fets que m’han fet pensar que hi ha alguna d’aquestes parts que ha quedat molt en evidència. Deixant de banda honroses excepcions, hem pogut comprovar com destacats festivals de música que han programat música per a cobla han estat objecte de constant seguiment per part de la televisió pública catalana i els diaris més importants en tots i cada un dels actes excepte, precisament, els de cobla.

Exemples concrets? El festival de Perelada, on amb la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que va actuar amb el músic Carles Santos. Aquesta du ser la única de les seves actuacions que no ha estat profusament divulgada. El festival de la Porta Ferrada, de Sant Feliu de Guíxols, també amb la Sant Jordi, justament l’endemà hi havia moltíssimes coses més importants, cosa que no ha passat la resta de la programació. O el festival Pau Casals, al Vendrell, on la Mediterrània va col·laborar amb el músic Joan Albert Amargós, de qui sovint es comenten les seves múltiples activitats, però aquesta vegada l’home va tenir el desencert de treballar amb una cobla i, és clar, fou ignorat.

Adéu a l'amic Antoni Anguela

[7-8-10]

Aquest estiu està resultant especialment dur, i no ens referim a la crisis ni a la climatologia. La setmana passada ploràvem la mort d’una jove sardanista, la Clara Zapater, en unes circumstàncies singularment dramàtiques. Ara, novament hem de lamentar el traspàs d’una persona potser no tant jove però igualment amb moltes coses per dir i per fer: l’Antoni Anguela.

Per a molts, potser aquest nom i cognom no els dirà res, perquè era una persona gens amiga de l’ostentació, malgrat ser extraordinariament activa. I ho va ser tant des d’un punt de vista professional, com a cap del Servei de Patrimoni Etnològic de la Generalitat, per exemple, com des de la perspectiva d’activista sardanista. Els que ens dediquem a la informació d’aquesta parcel·la de la cultura catalana sabem de la seva eficiència i constància com a responsable d’Infosardana, una mena d’agència de notícies que havia aparegut invariablement durant trenta anys i que només la greu malaltia que patia va estroncar en el darrer moment.

L’Infosardana ja té nous responsables, com segurament altres dels fronts en els quals combatia l’Antoni, però tots sabem que no abunden els personatges discrets, eficaços i amb iniciativa com era ell.

Quan ens toca d'aprop

[31-7-10]

Quan diumenge passat em vaig posar al dia de tot allò que passa al món, tot llegint la notícia del desastre del festival Love Parade, a Alemanya, vaig pensar: “Ja hi tornem a ser, un altre d’aquells accidents bèsties que s’emporten moltes vides, que anirà seguit del típic serial d’esbrinar què ha passat exactament, de mil i una declaracions i notícies contradictòries, de la cerca de responsabilitats, etc. Poc després, una mica més despert i amb el cap clar vaig veure com en sóc de ruc, perquè allò realment important són les víctimes i els seus familiars, el dolor immens que de manera irreparable afectarà per sempre més a qui ha perdut de manera molt cruel éssers estimats.

Però no ens enganyem, malauradament de fets d’aquesta mena n’hi ha molt sovint arreu del món, mentre la immensa majoria ens ho mirem més o menys afligits, però amb la secreta satisfacció de veure que ens queda lluny, que són uns altres els afectats. Potser quan sents que dues de les persones mortes eren de ben a prop, de Cambrils i Tarragona, et crida una mica més l’atenció i potser miraràs de saber si era algú amb un cognom que et soni...

Aquesta vegada, però, el cor et fa un tomb d’aquells que provoquen un estrany pessigolleig a dins, en el més íntim de les teves entranyes. El cas és que la noia tarragonina morta es diu Clara Zapater... i no n’hi ha gaires a Tarragona amb aquest nom i cognom. Poc després saps que sí, que és aquella noia que, de ben petita, va començar a ballar sardanes a les colles de menuts de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, de la qual formes part. Hi va estar uns quants anys, fins que la vida, fonamentalment els estudis que estava disposada a emprendre de manera seriosa i decidida, la van apartar de la colla. Formà part d’una generació vital i realment molt ferma, que demostrà que això de ballar sardanes podia ser divertit i seriós alhora, i que tampoc era incompatible amb moltes altres coses que acostumen a engrescar els nois i noies de la seva edat, entre els sis i els vint anys, posem per cas.

El cert és que amb ella no hi vaig tenir un tracte gaire directe, però sí amb el seu pare. El Francisco Zapater és un excel·lent advocat, però molt més que això. El vaig conèixer fa molts anys com a professional compromès, quan anava més enllà de les seves obligacions en col·laborar, per exemple, en iniciatives agosarades i pioneres de rehabilitació de joves delinqüents. Segurament, per això i moltes altres coses, es va fer mereixedor d’esdevenir síndic de greuges de la URV, càrrec que va ocupar durant uns anys de manera brillant.

Totes les víctimes mereixen el nostre respecte, però ja em permetran que les meves debilitats humanes m’hagin portat a la ment la tragèdia de la Clara, amb tot un futur pel davant, i aquella altra vesant que han hagut d’assumir els seus éssers estimats. Coratge, Paco!

Un nou aplec

[24-7-10]

Aquesta setmana ens arriba la notícia que un grup d’entusiastes han decidit iniciar un nou aplec. Entusiastes i agosarats per atrevir-se a fer això en els temps que corren, a mitja temporada –és a dir, sense opció a cap subvenció controlada per la Coordinadora d’Aplecs i, és clar, fora del programa-, però també perquè ho fan en un poble petit, el Pont d’Armentera, i de la manera més modesta possible:amb una cobla també modesta.

En realitat, l’exemple no és únic i són molts els aplecs que han començat així, precisament. Alguns han reeixit, altres s’han quedat pel camí i altres van fent. Generalment, mai no manca aquell nucli d’aficionats imprescindible, però una anàlisis acurada dels casos ens permet veure que, a l’hora de la veritat, tot depèn de la sintonia que hi hagi amb l’Ajuntament respectiu, de manera que un canvi de color polític o, senzillament, de titular de l’àrea corresponent, pot fer desaparèixer l’aplec. Malauradament tot és així de fràgil, sobretot als pobles petits, on a vegades només la constància, els contactes i la diplomàcia entesa des de totes les accepcions del terme en els aficionats poden fer que una activitat tingui continuïtat.

No cal dir que no voldríem espantar als amics del Pont d’Armentera i que els desitgem que la seva iniciativa, malgrat anar contra corrent, triomfi, I, és clar, encoratjar als aficionats a anar-hi. El dissabte 7 d’agost a la tarda.

Fer llenya de l'arbre caigut

[17-7-10]

Les colles sardanistes són unes agrupacions de dansaires el principal objectiu de les quals és procurar ballar sardanes de la manera més acurada i vistosa possible. Aquesta definició, que pot semblar molt evident és, però, massa simple. El cas és que de colles en podríem trobar de moltes menes i dimensions: des de la més improvisada que potser no participa gaires concursos a l’any i més aviat són un grup d’amics que ballen sardanes, fins a la que ha esdevingut una entitat d’una envergadura considerable, fins i tot transcendint, en alguns casos, al món de la sardana.

Sigui com sigui, des d’una perspectiva històrica, les colles sardanistes han constituït una part més important del moviment associatiu català del que molts es pensen, del que mai s’ha reconegut i, fins i tot, del que els mateixos protagonistes sospiten. L’estudiós Jordi Puerto va publicar, no fa gaire, una història de les colles que ja ens dóna una pista sobre això que diem, però potser faltaria un estudi més centrat en l’impacte real del conjunt de les colles en la vida cultural del país. Una importància que, sens dubte, amb el temps ha minvat, en part perquè el nombre de colles és molt més petit que el da fa uns anys, però sobretot perquè altres àmbits han anat adquirint major relleu.

Tot això és comprensible que sigui així, constitueix un signe d’apropament a la normalitat, però allò que no ens sembla tant positiu és que a vegades des de les colles es tingui la sensació que es vulgui fer llenya de l’arbre caigut. O, dit de manera més senzilla i clara: que com les colles ja no són el que eren, no val la pena destinar-hi ajuts que en altres destinataris –creuen alguns- lluiran molt més.

De moment, sàpiguen que les colles, tot i el que hem dit, segueixen ben vives, encara hi ha un nombre important de jovent que hi destina part del seu temps i el Campionat de Catalunya de Colles, malgrat tot, ha tornat a posar-se en marxa.



Som una nació

[10-7-10]

Tots els mitjans de comunicació en van plens, ja que la qüestió és prou greu com perquè tothom s’hi vegi implicat. És per això que no ha d’estranyar que si naveguem una mica pels webs sardanistes i d’esbarts més vius hi trobeu referències clares a la manifestació d’aquesta tarda a Barcelona.

És normal que l’anestèsia social que afecta bona part del país i de la qual el vermell futbolero no és més que la cirereta culminant, encara no s’hagi completat a tot arreu, talment com uns gals assetjats per l’Imperi Romà.
Segurament, la majoria faran com el de l’anunci de televisió que troba tota mena d’excuses per no acceptar allò que és més que evident (el gos que em mira, estic cansat....), però vull creure que n’hi haurà molts que sí que ho veuran clar i s’aplegaran, a les sis de la tarda, per declarar que sí, que som una nació i que això ho hem de decidir nosaltres, ningú més.

Ens manen des de molt lluny

[3-7-10]

La setmana passada vam dedicar El Tema del programa a constatar, de manera ràpida i superficial, és clar, com al llarg de la història de la sardana bona part de la gent que hi ha estat vinculada de manera més directa i també aquella que ho ha fet de manera més ocasional, també han manifestat el seu compromís amb causes solidàries o polítiques. Que el tractament havia de ser superficial i esquemàtic ho obligava el fet que ens limitàrem a l’aspecte musical, de manera que només en els primers temps de la sardana actual, és a dir, a mitjans segle XIX això es manifestava de manera totalment explícita en els noms i en el contingut d’aquelles sardanes. Després, aquestes mostres musicals compromeses hi han sigut, però de manera més escadussera i tímida, per raons fàcilment comprensibles.

Si tractéssim de l’activitat de les persones, la cosa hauria estat molt diferent. És una anàlisis pendent que no podem fer aquí però que caldria que algú la treballés com cal. Veuríem –per a alguns amb sorpresa- com sorgirien alguns noms més que coneguts per la seva tasca decidida per al país o per a les causes solidàries més diverses que també han estat vinculats amb la sardana. Sense sortir de Tarragona, podríem posar exemples de persones que formant part d’alguna colla, posem per cas, van conèixer la part més fosca de la repressió, és a dir, la presó i la tortura, o que han estat peces fonamentals de determinades accions solidàries.

Ara, vés per on, no només segueixen vigents moltes raons per evidenciar aquests compromisos que hem qualificat, per abreujar, de solidaris, sinó que es reforcen les amenaces al país. Malauradament, sembla que l’atonia que afecta gran part de la societat catalana facilita les coses als que des de molt lluny es veuen amb cor de dir-nos impunement qui i què som o com ens hem d’organitzar els catalans.

Compromís

[26-6-10]

Al llarg de la història la gent que s’ha vinculat mínimament amb la sardana, és a dir, que ha fet alguna cosa més que ballar-ne alguna de tant en tant, ha estat nombrosa i variada. Dins d’aquesta varietat hi hem trobat molts personatges amb un clar compromís polític o social. És normal: entre tanta gent i, a més, tenint en compte les circumstàncies per les quals ha passat el país, molts en la sardana fins i tot hi ha trobat una eina o una excusa pel seu activisme.

Allò menys habitual és veure reflectit aquest compromís en les composicions musicals, en el seu nom o en el seu contingut. Més enllà de La Santa Espina, allò que predomina és el to romàntic i bucòlic, el bonisme portat a l’extrem.

Ara bé, això no ha estat sempre així. Diversos estudis recents han evidenciat allò que no era cap secret però que quedava com amagat: que hi va haver un temps que la sardana era un ball de moda, quelcom més viu que mai i immers al mig d’una societat en conflicte. Després, ja ho sabem, va venir un procés de depuració estilística i ideològica, més aparent que real, però que va fer que la imatge –i, per tant, els noms de les sardanes- tinguessin un to neutre. Hi ha hagut excepcions, però, i avui en farem un petit repàs al nostre programa.

La xocolata del lloro

[19-6-10]

Entrem ara en un dels moments més interessants de l’any des del punt de vista de l’activitat sardanista i de cobla. És temporada plena pel que fa als aplecs, amb moltes i variades propostes arreu del país; tot i que per a les colles sardanistes enguany el fort els vindrà més endavant, segueixen actuant; i cada vegada més va arribant el torn de les festes majors, moltes d’elles amb sardanes.

Però és que a més de tot això, que no és poc, se’ns presenten propostes més o menys singulars i ben sovint interessants, com les actuacions que s’anuncien de la cobla La Principal d’Amsterdam a, entre altres llocs, a Falset; i apareixen enregistraments de tota mena. A Valls, per exemple, faran una barreja sorprenent de sardanes amb foc que, com a mínim, demostra neguit i poc pecat de rutina en els sardanistes locals.

Són només alguns exemples per demostrar que, malgrat crisis i retallades a la xocolata del lloro, l’activitat no només segueix sinó que moltes vegades ho fa amb originalitat i esperit innovador. Imagineu-vos com serien les coses si aquest part de la cultura tradicional gaudís d’un suport similar al d’altres manifestacions comparables!

Autèntiques escoles de dansa

[12-6-10]

Les últimes setmanes anteriors hem anat repassant bona part dels cursets d’aprenentatge de sardanes que s’estan portant a terme a Tarragona i les comarques més properes. Una iniciativa aquesta que porten a terme diferents entitats i que, junt amb els cursos que periòdicament es fan a les escoles, fan que no hi hagi excusa per aprendre aquesta dansa que, d’altra banda, tampoc resulta tant difícil d’agafar-li el fil de manera més espontània, a qualsevol ballada. Només cal perdre una mica de vergonya i mirar de no destorbar gaire la resta de balladors, és clar.

Més complicat resulta això pel que fa als esbarts, més dedicats a l’espectacle i treballant multiplicitat de danses. Naturalment, ells també ofereixen formació, encara que més encarada a proveir de dansaires els respectius cóssos de ball. Una tasca aquesta que han de desenvolupar permanentment si volen sobreviure, començant, si pot ser, amb els més petits. Així ho fan, posem per cas, els dos esbarts de la ciutat, l’Esbart Dansaire de Tarragona i l’Esbart Santa Tecla, que tant l’un com l’altre disposa de la seva secció infantil que fa la funció d’escola de dansa i de planter. Això no vol dir que aquesta petits no puguin fer actuacions, com la que no fa gaire presentava l’Esbart Dansaire de Tarragona i la que aquest cap de setmana farà l’Esbart Santa Tecla. Serà en format de trobada d’esbarts infantils i juvenils, per tal que els joves dansaires vegin que n’hi ha d’altres com ells a diferents poblacions i s’hi relacionin.

La cita és demà diumenge al migdia al Moll de Costa. Hi seran, a més dels nens i nenes i els nois i noies de l’Esbart Santa Tecla, que seran els amfitrions, els de l’Esbart Sant Julià, de l’Arboç i de l’ Esbart Maragall, de Barcelona.



Assignatura pendent

[5-6-10]

Em sap greu, però he d’insistir en una qüestió, una greu mancança que de sempre afecta els promotors d’activitats sardanistes. De fet, no només a ells, és un mal molt estès, però això no ha de consolar ningú.

Em refereixo a la despreocupació o, com a mínim, la poca valoració que es fa de la conveniència de divulgar adequadament allò que amb tants esforços preparen i ofereixen a tothom. No es tracta de tothom, ja que podria posar molts exemples de promocions ben fetes o, com a mínim, insistents. El cert, però, és que del conjunt d’activitats sardanistes hi ha un important conjunt que s’escapa de l’abast dels informadors com els que preparem aquest programa. I no és, només, que en el algun cas s’escapi algú d’una llista de contactes, el que passa és que intuint que es fa algun acte determinat, a vegades no hi hagut manera humana de trobar informació al respecte. O, el més habitual: que ens assabentem tard.

Un exemple, només, que cal prendre-s així, com un exemple, precisament. Ahir al Vendrell es va celebrar la festa de cloenda dels cursets de sardanes a les escoles. Costa d’entendre que no arribés informació prèvia ni de part dels organitzadors ni de part de la cobla, sobretot quan insistentment se’ls reclamen aquestes dades.

Des de fa molts anys, l’Agrupació Folklòrica Barcelona promou un servei d’informació, com una mena d’agència de notícies sardanista que darrerament ha assumit la Federació Sardanista. Bona part de les dades d’actuacions només les pot obtenir de les cobles, però n’hi ha que, sistemàticament, es resisteixen a col·laborar. El perquè és un misteri.



dimecres, 17 de novembre del 2010

Versatilitat de la cobla

[29-5-10]

La formació musical que coneixem com a cobla ja fa força temps que ha estat identificada amb la sardana: com a intèrpret més genuïna i –això és molt més discutible- com si aquesta hagués de ser la seva única funció, a banda d’acompanyar els esbarts, naturalment.
Ja sabem que això no és cert. És més, s’ha demostrat de manera incontestable que, en realitat, la cobla tal i com la coneixem ara és fruit d’un procés d’evolució llarg, però accelerat a mitjans del segle XIX, quan la sardana no era més que una de les moltes danses, tradicionals o de moda, que oferien. Un format d’actuació que a la Catalunya Nord va ser plenament vigent fins a dates molt més recents.

També és cert que en aquella transformació, els canvis que també va viure la sardana no només foren paral•lels sinó que les influències foren mútues i que finalment les cobles van perpetuar i potenciar la diferenciació entre dos tipus de formació que podien presentar la mateixa colla de músics: la cobla i l’orquestra, i que la primera es va especialitzar en les sardanes.

Malgrat això, poc o molt les cobles sempre han interpretat alguna cosa més que sardanes i danses d’esbarts. Aviat va sorgir el simfonisme per a cobla, amb obres de concert sense els condicionants d’una dansa, i altres provatures que els últims anys s’han multiplicat: cobles o parts d’aquestes barrejades amb orquestres simfòniques, grups de rock o de jazz, acompanyant cantautors i totes les combinacions imaginables. Avui, en el nostre programa també en tindrem algun exemple; llàstima que aquesta vitalitat no sigui més coneguda!