dimarts, 3 de desembre del 2013

Petits Tarragona Dansa, triomfen al concurs de punts lliures


[Un dos i seguit, 29-11-13]
 
Per les raons que sigui –i estaria bé que algú de la Unió de Colles s’expliqués en aquest sentit-, des de fa uns anys el gruix dels concursos de colles de competició, sobretot els del Campionat de Catalunya, es concentra just passat l’estiu i fins a finals de novembre. Les últimes setmanes, a més, són frenètiques per als dansaires, sobretot per a les entitats amb anelles a més d’una categoria, com és el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que en té a totes cinc, ja que gairebé no queden caps de setmana lliures d’una o altra competició o cloenda.
 
La traca final serà aquest dissabte a la nit a Platja d’Aro, on s’hi celebrarà el Campionat de Punts Lliures. Un concurs diferent en molts sentits: per la manera de ballar les sardanes, realment creativa i espectacular, però també pel conjunt de la festa, concebuda, precisament, com una gran festa en un recinte tancat i adreçada no només als dansaires sinó també als espectadors.
 
Els punts lliures requereixen molt més esforç físic, de concentració i de coordinació, de manera que no és a l’abast de totes les colles. Veritablement és molt i molt recomanable, ja que segur que serà una sorpresa per a tots aquells que no ho hagin viscut alguna vegada. Tanta és l’exigència per als balladors, que cal esperar que acabi el Campionat ordinari per tal que les colles puguin preparar-se adequadament. Algunes fan punts lliures durant l’any, però el que es podrà veure a Platja d’Aro és, de veritat, una altra dimensió. I, atenció, amb presència tarragonina amb aspiracions per aconseguir podi!    

PD:
Finalment, sí que hi va haver podi a Platja d'Aro. I tant que n'hi va haver! La colla infantil Petits Tarragona Dansa va aconseguir un primer lloc empatada amb la colla Guspira, tot i que si mirem al detall els punts de les dues sardanes els tarragonins quedarien en segona posició, però Déu n'hi do!. Al vídeo podeu veure la primera sardana ballada pels PTD, Blanca Espurna, de Jordi Paulí.

La colla gran de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa es va haver de conformar amb un quart lloc, que tampoc està malament atès el nivel que vam poder veure en aquell concurs.

dimarts, 26 de novembre del 2013

Un concurs agraït

[Un dos i seguit, 22-11-13]

Hi deu haver alguna mena de maledicció que fa que el concurs de Valls, des de fa uns anys, hagi de comptar amb un ingredient afegit no desitjat: la mala climatologia. Pocs són els anys que es pot portar a terme amb normalitat al lloc previst, la plaça del Pati. Un any per la pluja, l’altre per una ventada impressionant, l’altre torna la pluja, el següent per obres al Pati, el següent torna la pluja... Sembla com si la festa estigui condemnada a traslladar-se, la major part d’edicions, a la sala Kursaal, que, com a lloc alternatiu, és força bo. No és l’ideal, per qüestions d’acústica o del pàrquing, que quan plou esdevé un fangar, però permet salvar la situació.

Algú pot pensar que atès el moment de l’any aquesta situació ja seria previsible, però potser no ho sigui tant en un país de poca pluja i que, efectivament, el cap de setmana acostuma a anar precedit i succeït per altres de més plàcids. A l’hora de la veritat, malgrat aquestes inclemències meteorològiques i les incomoditats que han de suportar les colles, el més curiós és que van a Valls amb entusiasme. Naturalment, les colles del Campionat hi són obligades, però el cas és que no només hi són colles amb una activitat regular, sinó que també hi podem veure d’altres que actuen de manera més esporàdica. Les dificultats no espanten els dansaires que saben que el de Valls, malgrat tot, sempre és un concurs agraït.

I jo insisteixo en el que ja dèiem la setmana passada: és un moment ideal per veure en acció els dansaires del futur, les colles més joves ballant el millor que saben. Tot un espectacle i una dosi d’optimisme, que sempre va bé. I encara més quan comprovem que la presència tarragonina és esplèndida, amb colles a totes les categories i amb resultats excel·lents.

dimarts, 19 de novembre del 2013

De moment...

[Un dos i seguit, 15-11-13]


Finalment, totes les colles de l'Agrupació van fer podi,
com la Petits Tarragona Dansa, segona a la categoría Juvenil.

Ara fa una setmana, començava aquest mateix espai de sardanes a Tarragona Ràdio dient: “Diumenge tindrà lloc un d’aquells actes  realment importants de la temporada sardanista: a Balaguer s’hi celebrarà la final del Campionat de Catalunya de les colles grans”. Avui podem tornar a dir-ho, perquè aquest diumenge hi ha una altra cita similar i, a més, encara més a prop de Tarragona: la final de les colles més joves, les Alevines, Infantils i Juvenils, a Valls. 

Permeteu-me, però, que aquesta vegada escombri cap a casa i encara hi posi més salsa, perquè si Balaguer era important, estic convençut que Valls encara ho és més, per diversos motius. Més enllà del fet que es concretaran les classificacions finals d’aquelles categories que he esmentat i, per tant, sabrem quines seran les respectives campiones, hem de tenir en compte que es tracta del futur de les colles de competició. Tenen mèrit i importància –sens dubte!- els Veterans i les colles Grans, però val la pena gaudir del munt de dansaires jovenets que s’aplegaran, un cop més, a la capital de l’Alt Camp.

Un concurs, a més, preparat amb il·lusió i ganes de sortir dels tòpics, objectiu que sempre aconsegueixen la gent de la Unió Anelles de la Flama malgrat que molts anys han de superar els entrebancs que hi posa la climatologia, ja sigui en forma de pluja o de ventades. Sort en tenen de poder comptar amb la sala Kursaal com a lloc alternatiu.

D’això en parlarem, evidentment, com també ho farem del magnífic tercer lloc aconseguit per la colla “Tarragona Dansa” a la categoria Gran. Un podi que mai havia obtingut cap colla tarragonina i que mereix ser remarcat amb lletres ben grosses al nostre titular: “Tarragona Dansa” la tercera millor colla de Catalunya... de moment!

dilluns, 11 de novembre del 2013

La Tarragona Dansa assoleix el podi

[Un dos i seguit, 8-11-13]
 
Diumenge tindrà lloc un d’aquells actes  realment importants de la temporada sardanista: a Balaguer s’hi celebrarà la final del Campionat de Catalunya de les colles grans, és a dir, la que en podríem dir la categoria absoluta d’aquesta competició. Els atractius són diversos: moltes colles, excel•lent organització, un espai més que ampli, bona cobla i sardanes ben escollides... però allò més important és, sens dubte, que hi haurà el bo i millor de les colles actuals disputant-se els primers llocs de la classificació. Enguany, sembla que si no hi ha cap daltabaix, poca cosa canviarà respecte a allò que ja s’ha establert fins ara, és a dir, que el més segur que no passi com algun any que la colla campiona s’ha decidit en l’última sardana del concurs.
Malgrat això, la festa de Balaguer és del tot recomanable, tenint en compte que les colles no renuncien a res fins que no s’acaba de ballar i que l’espectacle està assegurat. Els qui més ho podran assaborir seran els que coneixen la dinàmica de les colles de competició, similar a la de qualsevol esport físic. De fet, ja hi ha qui defensa la definició d’aquesta modalitat sardanista com “Sardana esportiva” i fins i tot hi ha un bloc ben actiu amb aquest nom destinat a divulgar l’activitat d’aquestes colles.
Sigui com sigui, el cert és que la sardana de competició –com a mínim en el cas de les colles més actives- comporta un règim molt rigorós d’assajos, el manteniment d’un mínim de condicions físiques als dansaires; cal que hi hagi entrenadors, encara que a vegades se’ls anomeni d’un altra manera, com ara caps de colla o capdanser; hi ha classificacions, normes, jurats, puntuacions i, fins i tot, polèmiques, recursos i situacions més o menys delicades. Allò que no hi ha, certament, és ressò mediàtic i professionals, però ja sabem que també en l’esport (en uns més que en altres) l’autenticitat no necessàriament va lligada a disposar de diners o que se’n parli a la televisió, la ràdio i als diaris.
I no oblidem, tornant a la cita de Balaguer, que per als tarragonins la final té l’al•licient afegit que és gairebé segur que la colla “Tarragona Dansa” confirmi el tercer lloc, un podi que és la primera vegada que l’aconsegueix una colla de la ciutat. 
PD:
Aquest és el text que es va llegir divendres al programa Un dos i seguit. Aleshores ja es preveia que la colla Tarragona Dansa aconseguiria fer podi, és a dir, el tercer lloc del Campionat de Catalunya. Ara, un cop confirmada aquesta fita històrica, no em puc estar de recalcar-ho, sense esperar al proper divendres. Felicitats, colla!

diumenge, 3 de novembre del 2013

La Fira Mediterrània

[Un dos i seguit, 1-11-13]

Tal i com toca, l’activitat que habitualment reflectim a l’agenda de l’“Un dos i seguit” -sardanes, esbarts i música per a cobla-, a mida que avança la tardor, va minvant. Les ballades són escadusseres, es van tancant els respectius calendaris d’aplecs i les colles de competició ballen les finals corresponents. Malgrat això, sempre podem parlar d’alguna o altra cosa i, de fet, aquests propers mesos tindrem l’oportunitat de tractar de diversos fets rellevants.

Per exemple, entre els ja habituals, de cara als propers dies 7 a 10 de novembre, la XVI Fira Mediterrània de Manresa.  Unes jornades per a un gran aparador d’espectacles d’arrel tradicional que, com indica el seu nom, intenta abastar tot l’àmbit mediterrani, encara que, com és natural, amb una atenció especial a les propostes del país. Un inabastable (per a un individu sol) programa, obert a tothom, encara que pretén interessar sobretot als especialistes, és a dir, els tècnics, , els programadors, els agents, etc. La Fira, doncs, no es limita a aquelles actuacions que dèiem, sinó que preveu espais, serveis i iniciatives de treball per a aquesta mena de professionals.

Tot plegat, comporta que la major part de tot allò que tindrem a l’abast a Manresa estigui concebut amb un esperit de novetat, de renovació fins i tot, sempre tenint com a  base l’essència tradicional en major o menor mesura. De fet, aquest és el sentit bàsic de qualsevol fira: mostrar coses noves i facilitar que els potencials usuaris, o els que ho han de proporcionar a aquest públic, puguin veure o palpar directament aquest producte que han de vendre o consumir, segons el cas.

Al marge de tot això, la Fira també la podem interpretar com una mena de termòmetre de la vitalitat de la cultura popular o d’arrel. En aquest sentit, és evident que de neguit i d’idees no en falten, inclosos els àmbits que en aquest programa ens interessen especialment, sobretot pel que fa les cobles i els esbarts. Ara, només falta que, realment, ho puguem gaudir amb normalitat arreu.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

No us ho mireu de lluny...

[Un dos i seguit, 25-10-13]
Justament avui falten dos mesos pel Nadal i mentre per una banda ja hi ha bona part dels llums propis d’aquelles festes penjats pels carrers, per l’altra costat la climatologia sembla resistir-se a deixar marxar el bon temps propi de dos mesos enrere. Són temps estranys els que ens ha tocat viure, tal i com deia un prestigiós historiador traspassat no fa pas gaire.
Temps estranys, també, per al món de les sardanes, la cobla i la dansa; igual, al capdavall, que per a la resta de la cultura, ja que mentre segons com ho mirem, la crisi, les retallades i les polítiques nefastes semblen indicar que es tracta de quelcom sobrer, que fa nosa, a vegades; en canvi, hi ha manifestacions de vitalitat, de creativitat i una força increïbles. Ben mirat, potser tampoc és estrany del tot, ja que les iniciatives autèntiques, desinteressades des d’un caràcter personalista, no han vingut pas mai d’institucions, polítics o segons quins professionals.
Malgrat tot, avui veurem, a l’Un dos i seguit, com cada setmana, que es fan festes tradicionals unes i totalment noves les altres, sovint plenes de vida; que hi ha colles que volten pel país competint després de deixar-se l’ànima i els diners als assajos i tots els preparatius; que hi ha qui publica discos originals i encara pot lliurar beneficis a una ONG; que hi ha científics que estudien els instruments i gosen proposar-ne de nous per a una formació titllada de carca pels ignorants, però que dia rere dia ens sorprèn amb coses noves; hi ha grups de dansa que tots els dies de l’any estan pensant quina una en poden fer; són molts els músics que escriuen coses com les de sempre però que també experimenten; hi ha un autèntic exèrcit, escampat per tot el país, d’activistes, organitzadors i promotors, que tothora treballen de manera abnegada, com els que aquest diumenge s’aplegaran a Riba-roja per tractar dels aplecs a les comarques tarragonines...
Si us plau: no us mireu la cobla, les sardanes i els esbarts de lluny. Que no us enganyin els prejudicis o la palla eixorca que, com a tot arreu, també hi és. És un món viu, molt putejat tal i com toca a la cultura, però no mort ni encarcarat. Us ho juro!

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Un vell debat

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Qui tria els programes de les ballades i els aplecs? Qui decideix allò que interpretarà una cobla en una actuació determinada? Quins criteris segueixen aquests programadors?

Són preguntes que potser ens haurem fet alguna vegada, sobretot si es tracta d’un programa que ens crida l’atenció, ja sigui en sentit positiu com si ens fa arrufar el nas. La qüestió no és banal i, de fet, ha estat motiu de debat en moltes ocasions i, darrerament, també l’hem pogut seguir a les xarxes socials. És un aspecte que pot ser problemàtic si tenim en compte que l’immens patrimoni que s’ha arribat a acumular amb els anys en forma de música per a cobla inclou estils i nivells de qualitat molt diversos. De fet, a la plaça o a les sales de concert podem escoltar seleccions de tots els colors. Al capdavall, de criteris, com de gustos o de capacitat per preparar programes, potser n’hi hagi tants com persones que s’hi hagin dedicat en un moment o altre.

El més habitual és que siguin les mateixes cobles les que triïn allò que interpretaran, però també es dóna el cas d’una elaboració conjunta o el “suggeriment” (entre cometes) per part de qui paga d’incloure determinades peces. Sovintegen les queixes per part d’alguns músics o de cert públic més culte en el sentit que el nivell de qualitat no és el que entenen que caldria, generalment per les exigències de molts balladors més preocupats per saltar que per gaudir de bona música. Aquests, acostumen a argumentar que, abans que res, la sardana és un ball, etc. etc. El debat també pot ser molt variat i, de fet, ho és quan es manifesta, ja que no sempre la culpa –si és que es pot parlar de culpa- és dels dansaires o organitzadors. També hi ha músics que cerquen el camí fàcil o fugen d’allò que pugui limitar el nombre de contractes. Igualment, cal tenir en compte aspectes que van més enllà de la qualitat, com el fet que pot haver sardanes magnífiques des d’un punt de vista musical, però, no ens enganyem, poc adients per a ballar.

Possiblement, el millor camí siguin els programes variats, que dosifiquen de manera prou hàbil els diferents estils, com els que, sortosament, podem veure que cultiven algunes cobles, entre les quals algunes de les comarques tarragonines, sortosament.

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Quan la barreja és bona

[Un dos i seguit, 11-10-13]

S’ha arribat a un punt, que podem tenir la sensació de repetició, de lloc comú, fins i tot de tòpic, quan tractem el tema d’avui. Però, ben mirat, tant de bo totes les qüestions recurrents fossin com aquesta! Em refereixo a les moltes i diverses experiències de fusió, de mestissatge, que es porten a terme amb un protagonisme més o menys destacat de la cobla. Una dinàmica en la qual qui més enllà hi ha anat és la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Avui, per exemple, actuen enmig d’un un grup de música de cambra d’instruments de percussió. Abans hi ha hagut concerts -i fins i tot discos- amb grans del jazz autòcton, cantautors tant diversos com Roger Mas o Pascal Comelade o la cantant Carme Canela, entre altres.

Ara, acaba de sortir al mercat el disc enregistrat amb el guitarrista flamenc Niño Josele, tota una figura del gènere que no només s’ha avingut a col·laborar amb la Sant Jordi sinó que ho ha fet amb entusiasme, amb la passió que, al capdavall, els músics autèntics no podrien fer el que fan. Un disc que barreja de manera espaterrant flamenc, jazz i música catalana, en bona part gràcies als arranjaments de Joan Díaz. Un concert i un disc que han rebut elogis per part de la crítica musical del país –tant la de clàssica com la diguem-ne moderna-, habitualment refractària a parlar de cobla.

Val la pena fer un seguiment de la premsa parant atenció en les entrevistes que s’han fet els músics amb qui ha treballat la Sant Jordi, no només els que hem esmentat ara, sinó directors de prestigi que s’han posat al davant d’aquesta formació com a convidats. Tots es desfan en elogis no només d’aquesta formació concreta, sinó de la cobla com a grup musical amb una sonoritat característica i plena de possibilitats encara per explorar.

divendres, 11 d’octubre del 2013

Un nou i merescut reconeixement a Lluís Subirana

[Un dos i seguit, 4-10-13]

En el món sardanista és força habitual que, coincidint amb un concert o aplec, es faci algun acte d’homenatge o reconeixement a persones que s’han significat per la seva tasca desinteressada en favor d’aquest sector d’activitat cultural. És bo ser agraït i més quan es tracta de fer-ho d’una trajectòria de feina totalment altruista que, fins i tot, acostuma a comportar despeses i, a vegades, disgustos o enrabiades.

En ocasions, aquests premis, sempre honorífics, estan més o menys institucionalitzats, com ara el Floricel d’Anglès, o els que lliura la Federació Sardanista de Catalunya, com a hereva, en aquest terreny, de l’Obra del Ballet Popular, en forma d’extens cartell de guardons a empreses, entitats, grups i, és clar, individualitats remarcables, que n’hi ha moltes.

Una altra d’aquestes iniciatives d’agraïment té la seva seu a Encamp, a Andorra, i pren el nom de l’entitat sardanista local, La Grandalla, que els lliura coincidint amb el seu aplec, a finals d’agost o a primers de setembre. Enguany, aquesta Grandalla d’Argent, com sempre, és ben merescuda, i ha correspost a Lluís Subirana, un sabadellenc de qui s’ha tingut en compte el seu treball com a estudiós i autor d’un bon nombre d’articles i llibres sobre la sardana, uns quants dels quals publicats per la desapareguda editorial tarragonina El Mèdol. Però també cal tenir en compte que es tracta d’un fi poeta, que s’ha implicat en diverses entitats i iniciatives sabadellenques i, també, d’àmbit més ampli. Com a exemple, citem que fou un dels fundadors de la Federació Sardanista de Catalunya.

A més de tot això, a mi m’agradaria remarcar un altre aspecte: que malgrat ser una persona que ja ha assolit certa edat, sempre ha apostat, de manera decidida, per anar més enllà dels esquemes tradicionals o establerts. Entén que, sense oblidar, ni molt menys, l’essència i la base del sardanisme, cal obrir-se a altres propostes i maneres de veure les coses. L’hem pogut escoltar, parlant en aquest sentit, en debats i congressos; ha estat al costat o al davant d’iniciatives com la Sardanova, posem per cas.

Com deia, un reconeixement ben justificat que, de fet, s’afegeix a altres rebuts anteriorment, com ara la Medalla al Mèrit Sardanista, l’any 2007, o el Premi a l’Actuació Cívica, per la Fundació Lluís Carulla, l’any 2010.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

El futur del sardanisme de competició

[Un dos i seguit, 27-9-13]
 
Aquest diumenge, 29 de setembre, comencen els Campionats de Catalunya de les colles sardanistes en les categories Infantil i Juvenil. Serà a Sitges, població on, per cert, també tenen com a patrona Santa Tecla, festa que habitualment fan durar fins al diumenge següent i la clausuren, precisament, amb el concurs de colles. Es tracta d’una de les cites competitives més atractives, tant per la ubicació –tot i que l’espai és més aviat justet-, com per l’organització i, és clar, la circumstància que els protagonistes siguin els dansaires més joves, encara que no hi falten anelles d’altres categories. De fet, la representació tarragonina serà esplèndida: cinc colles de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, amb les dues que tenen el compromís del Campionat, és a dir, la infantil “Petits Tarragona Dansa” i la juvenil “Nova Tarragona Dansa”, a més de l’alevina “Xerinola”, la gran “Tarragona Dansa” i la veterana “Toc de Dansa”.
Un concurs, doncs, dels que cal recomanar i que permetrà comprovar la situació i el nivell de les colles d’unes categories difícils de mantenir, tal i com ho demostren les dades dels últims anys, tant pel nombre de les que estan realment actives com per les limitacions a l’hora de fer sortides que han obligat a concentrar el Campionat d’aquestes categories en unes poques setmanes. De moment, sembla que s’ha aturat la davallada que s’havia produït els últims anys i algunes entitats han assolit certa consolidació. Una dada important que cal tenir en compte si és que realment té continuïtat, ja que les colles infantils i juvenils són, al capdavall, el futur del sardanisme de competició.

dijous, 3 d’octubre del 2013

Colles veteranes competitives

[Un dos i seguit, 20-9-13]

Diumenge passat va tenir lloc, a la plaça que hi ha al davant de les anomenades Escales Reials, al Port de Tarragona, el 66è Concurs de Colles de les festes de Santa Tecla. Una celebració que, malgrat la sensació de relatiu allunyament del centre de les festes, va ser força lluïda. Un bon nombre de colles, molt de públic i el bon temps van ser els ingredients bàsics que van contribuir a aconseguir-ho. Enguany, el concurs era vàlid per al Campionat de Veterans, fet que, indubtablement, no comporta el mateix atractiu que el Campionat de Grans, com l’any passat, però l’alt nivell aconseguit darrerament per algunes d’aquestes colles de veterans, va permetre garantir una part suficient d’aquell interès.

A més, entre les colles que més es juguen els quartos actualment en aquesta competició n’hi ha una de tarragonina, la “Toc de Dansa”. Sembla que aquesta temporada ho té difícil per renovar el títol aconseguit les últimes tres edicions, però no és impossible. La solució la tindrem el primer diumenge d’octubre a Cornellà, però a hores d’ara ja podem constatar, un cop més, allò que hem comentat algun cop en aquest programa i, de fet, ara mateix, unes línies més amunt: que hi ha un grup de colles veteranes que han arribat a ballar d’una manera que abans semblava reservada a les colles més joves.

Sens dubte, el secret és el fet que aquestes colles tant competitives han incorporat a les seves plantilles balladors i capdansers que, en la seva joventut, van protagonitzar un període especialment ric pel que fa l’espectacularitat en el ballar, en una mesura ben diferent a les èpoques anteriors, quan hi havia moltes més colles però la seva manera de ballar, sense desmerèixer-la en absolut, era més propera a allò que algú ha qualificat com a “sardana esportiva”. Unes colles, les actuals, que no només compten amb balladors experimentats en aquest ballar més vistós, arriscat i exigent, sinó que han adoptat les tècniques i els estils corresponents.

El resultat és clarament positiu de cara a la competició, és clar, encara que a vegades sembla que hi ha dues menes de colles veteranes, aquestes i les segueixen la dinàmica tradicional. De fet, acostumen a estar compostes per generacions diferents. Allò més reconfortant, però, és que els protagonistes –tant els d’unes com de les altres colles veteranes-  no donen gaire importància a aquestes diferències, cadascú sap complir el seu paper i el “bon rotllo” predomina. Potser és un dels privilegis de l’edat i l’experiència: conèixer els propis límits, assumir-los i saber relativitzar quan cal!

dimarts, 10 de setembre del 2013

El sardanisme a la Via Catalana cap a la Independència

[Un dos i seguit, 6-9-13]
 
Falten pocs dies per la Diada Nacional de Catalunya, una d’aquelles dates que les cobles acostumen a tenir plenes pràcticament d’un any per l’altra. Enguany, també serà una jornada amb moltes ballades arreu del país, però amb una programació que els darrers mesos ha experimentat moltes variacions: es tractava d’adequar aquestes activitats a les especials característiques d’aquesta Diada. Algunes s’han passat al matí, altres s’han retardat i, fins i tot, en certs casos, s’han fet coincidir expressament amb trams de la Via Catalana. En el cas de Tarragona, no s’ha canviat res, ja que l’horari habitual –dos quarts de vuit del vespre- anirà bé per arrodonir la diada.
En tot cas, les sardanes no només contribuiran d’aquesta manera al previsible èxit d’aquesta gran manifestació popular, sinó que s’ha pogut confirmar allò que ja es preveia des de feia temps: que si des de sempre bona part del sardanisme ha estat implicat amb iniciatives solidàries o en favor de les llibertats nacionals, però fins ara era, bàsicament, a nivell personal, el panorama ha canviat notablement, tal i com ho està fent la societat catalana en general. Vull dir que ara ja no són només les persones, de manera més o menys anònima, sinó que ara s’ha perdut la por a nivell associatiu a l’hora de moure fitxa, d’empènyer i treballar de manera compromesa en aspectes de país.
És el cas, per exemple, del Manifest llegit el passat 11 de maig al Teatre Tarragona, dins el concert final de La Sardana de l’Any, però també de la creació de la Sectorial corresponent de l’Assemblea Nacional Catalana o la Cobla per la Independència, amb músics de diverses procedències. I, ara, amb motiu de la cadena, hi ha participat de manera explícita tant la Federació Sardanista com moltíssimes entitats de totes les comarques. El resultat és un tram plenament sardanista a Caldes de Malavella coordinat per la Federació, així com desenes de trams més, com el de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, i els molts sardanistes individuals que ens consta que hi seran escampats per la resta del recorregut.
El sardanisme hi és, doncs, de manera potent i en consonància amb l’essència d’aquest conjunt d’accions de les que forma part la Via, és a dir, sorgida i impulsada per la societat civil. Quelcom que hi ha qui no ho acaba d’entendre o fa veure que no ho entén, vet aquí les reaccions de tota mena que suscita, des de les clarament patètiques o interessades a altres més o menys adaptades a les circumstàncies. No hi fa res: la gent que sempre ha treballat per a l’anomenat tercer sector –el cultural i/o social-, ja hi estan acostumats a fer via malgrat tots els entrebancs i dimecres n’oferiran una mostra prou clara. Segur.

dijous, 1 d’agost del 2013

Els programes

[Un dos i seguit, 26-7-13]
 
Els historiadors encara no s’han posat d’acord sobre l’antiguitat de la sardana, encara que sí que sembla clar que, tal i la coneixem ara, o amb unes característiques suficientment semblants, es va formar cap a mitjans del segle XIX. Des del punt de vista musical, no es conserven gaires documents escrits de com eren les sardanes abans d’aquella època, ja que el més habitual era la transmissió oral de la música.

En tot cas, en aquest segle i mig llarg, s’ha generat una quantitat enorme de música per a cobla. Milers de composicions de tota mena, per a tots els gustos i dels nivells de qualitat més variats, que també han tingut els seus seguidors... i les seves polèmiques. Un debat recurrent és el de la qualitat de les programacions a les ballades, els aplecs i, fins i tot, els concerts. Aquestes discussions s’han produït des de “sempre”, entenent per “sempre” des de que disposem de documents als arxius i hemeroteques. Per aquestes fonts, i per allò que ens han explicat els més grans, sabem que, en el seu moment, hi va haver grans trifulgues entre seguidors, per exemple, de Vicenç Bou i d’Enric Morera, el primer considerat per alguns com el paradigma de la manca de qualitat i l’exotisme, i l’altre un model d’originalitat i arrelament a la terra.
 
Sempre s’han criticat les obligades, els autors aficionats, les sardanes programades per compromís, els compositors “xiuladors” o els programes reiteratius i vetats als autors joves. I si al segle XIX ja es criticaven les sardanes que recollien melodies d’òperes i sarsueles, ara mateix són vius debats similars a les xarxes socials. Un debat en el qual hi tenen coses a dir músics, organitzadors i el públic... o no, perquè hi ha qui defensa que això ho haurien de decidir els entesos, és a dir, les cobles. Possiblement, la solució seria trobar un compromís entre aquests sectors, un equilibri entre aquell extrem on hi trobem determinats balladors que reclamen sardanes com aquell que demana un tema al discjòquei  de torn, i l’altre extrem que seria la tria per part dels músics sense tenir gens en compte qui balla, que de tot hi ha.
 
El cert, però, és que darrerament hem pogut observar una millora general en les programacions, sobretot, és clar, de determinades cobles, amb la incorporació desacomplexada d’autors actuals i, fins i tot, dels més inquiets.        

dimecres, 24 de juliol del 2013

Espavilant-se i trencant tòpics

[Un dos i seguit, 19-7-13]
 
Ja ens trobem de ple a l’estiu i en aquest espai que dediquem a l’activitat dels esbarts, les sardanes i la música per a cobla comprovarem que, malgrat totes les adversitats, es porten a terme un nombre gens menyspreable de ballades, concerts, concursos i altres activitats. Veurem com els propers dies podrem triar entre molts aplecs arreu del país i amb característiques i entorns ben diversos; que no són pocs els pobles que celebren festes majors i que, en un moment o altre, algú hi ballarà sardanes; que els esbarts, poc o molt, segueixen treballant; que, en alguns casos, val la pena asseure’s i gaudir de la música per a cobla amb tranquil·litat en un selecte concert; o que les colles competeixen de manera força esportiva...
I un dels símptomes que ens confirmen que l’esnobisme i la “modernor” d’alguns o les retallades de la xocolata del lloro dels altres encara no han pogut esborrar aquesta part de la cultura popular catalana no és, només, la quantitat o la qualitat, sinó, també, el neguit de bona part dels protagonistes per fugir de la rutina i les cotilles. Potser en caldria més d’aquesta inquietud, però tal i com estan les coses Déu n’hi do!. Al llarg del programa d’avui veurem que hi ha qui porta les sardanes més enllà de l’hàbitat habitual, a vegades trencant horaris tòpics o immergint-se en un festival de rock, altres fent allò que sona a moda però que és essencial per visualitzar vitalitat i que en diuen mestissatge musical; fins i tot escoltarem algun exemple d’agermanaments fins no fa gaire inèdits; confirmarem que hi ha molts sardanistes compromesos amb allò que passa al país, etc.
 
Curiosament, com més emmerdat està l’àmbit dels partits, aquell que tradicionalment ha dominat l’impuls polític, i, per tant, la font de la qual es nodria l’activitat cultural, aquesta s’ha hagut d’espavilar, en consonància amb la tendència de la societat  -la gent normal i corrent- que està començant a entendre que la democràcia no és només anar a votar quan ho manen.        

divendres, 19 de juliol del 2013

A cada bugada es perd un llençol

[Un dos i seguit, 12-7-13]
 
Tard o d’hora havia de passar: les implacables retallades, que no només també afecten l’activitat cultural sinó que ho fan de manera especialment punyent, per allò de que es tracta de quelcom accessori, prescindible, i que, en el cas de les sardanes, sembla que aquesta hagi estat una oportunitat d’or per acabar de rematar unes subvencions ja tradicionalment escarransides, finalment han tingut conseqüències d’aquelles que es noten, que són més vistoses.
 
I és que si dic que la reducció de pressupostos en sardanes són més significatives és, precisament, perquè es tracta, en comparació, de xifres que, fins ara, permetien funcionar més o menys bé l’activitat, però que un cop escapçades o, literalment, eliminades, aboquen a la desaparició més d’una iniciativa. Ja hem comentat moltes vegades les filigranes que han de fer els organitzadors, cercant altres fonts en un context de sequera i múltiple competència, o reduint les programacions. Penso, per exemple, en el veteraníssim cicle de ballades d’estiu a Tarragona, que cada any, després dels dubtes sobre la seva continuïtat, s’acaba fent, però sempre amb menys quantitat, fent bona aquella dita de que a cada bugada es perd un llençol. I encara gràcies, ja que a Reus ha desaparegut, sembla que quelcom semblant ha passat a Sant Carles de la Ràpita, mentre  que el de Salou també ha quedat reduït a la mínima expressió.  Sortosament, el del Vendrell segueix amb força.
 
Però, anant a allò amb què començàvem, la veritat és que dies enrere es va parlar força a la xarxa de la suspensió d’un dels grans aplecs de les comarques tarragonines: el de Montblanc, inicialment previst per aquest diumenge amb tres bones cobles, com cada any. Només un mes abans, els organitzadors van decidir deixar-ho córrer, decisió que pot semblar precipitada, però que justifiquen pel retard en la recepció de les subvencions compromeses, un problema que afecta tothom, però que altres han pogut superar, d’una manera o altra. Això sí, asseguren que si la situació millora l’any vinent hi tornaran. Com a mínim, encara no han perdut l’optimisme!

diumenge, 7 de juliol del 2013

Amics:

Aquesta semana, una "oportuna" apagada de llum al barri on hi ha la seu de Tarragona Ràdio va fer que el programa "Un dos i seguit" no pogués sortir en antena. Esperem tornar-hi divendres vinent.
 
Salut!

divendres, 28 de juny del 2013

L’únic camí?

[L'amic Felip Vallejo em va demanar un article per al seu bloc "Sardana esportiva", un escrit que durant un parell de setmanes he "afusellat", en part, per a fer el comentari inicial del programa "Un dos i seguit" i que ara reprodueixo aquí íntegrament]
 
He de confessar que, quan fa uns mesos, vaig assabentar-me que la idea de constituir un organisme representatiu únic del sardanisme era molt més que això, una idea, i tot semblava indicar que s’anava per feina, em va sorprendre. Els que em coneixen saben que sóc optimista de mena, arribant, fins i tot, en molts casos, a alts graus d’ingenuïtat, però no em negaran que la perspectiva històrica, en aquest cas, jugava a favor de l’escepticisme.
Ja va costar anys i panys arribar a crear un ens federatiu per a les colles de competició, mentre que la Federació Sardanista, d’abast més general, encara va trigar molt més. Quedava enrere –no pas sobre el paper, però sí a la pràctica- el cas singular de l’Obra del Ballet Popular, des de fa anys una mena de mort vivent establert en un estat que no fa justícia a la tasca realment important que va realitzar en temps difícils. I, encara més lluny, queda com un capítol remarcable de la història, la Lliga Sardanista d’abans de la Guerra Civil.
És evident que sempre s’ha entès que calia aplegar esforços, ja que a aquestes organitzacions diguem-ne “grans” encara caldria afegir-ne d’altres d’àmbit territorial més restringit, que han viscut o viuen de manera més o menys intensa, com és normal. També sabem que és enormement difícil aconseguir que estructures d’aquesta mena funcionin, que ho facin bé i que perdurin força temps. Perquè si ningú discuteix que cal defensar interessos comuns, també es comprova ben aviat que aquests s’han de complementar amb els particulars de cadascun dels membres. En el cas que ens ocupa, el del sardanisme, aquesta problemàtica encara s’agreuja més si tenim en compte les seves característiques, ja que s’hi poden trobar des d’entitats realment potents i eficaces fins individualitats, algunes d’aquestes perquè ja es tracta de que sigui així (compositors, informadors...), però d’altres perquè moltes vegades són activistes solitaris –més per fatalitat de l’entorn que per gust- els que promouen ballades, aplecs o qualsevol altra manifestació d’aquest tipus. Entre aquests extrems, hi ha de tot: entitats de les dimensions més diverses i volum de feina, entitats ectoplasmàtiques, grups plens de dinamisme, seccions d’associacions més grans, etc.
Aquesta complexitat associativa –segurament poc allunyada d’allò que passa en general arreu del país- sembla que és prou coneguda pels que han assumit la responsabilitat de tirar endavant el projecte de Confederació Sardanista de Catalunya, ja que m’ha semblat veure-ho reflectit en les propostes d’estatuts i de reglament de règim intern que darrerament s’han publicat per tal que els interessats els estudiïn. Jo no n’he fet una lectura aprofundida -tasca que crec que han de realitzar persones més preparades en aquest sentit-, però sí que ho he fet prou com per detectar en el text seriositat i preocupació per tal que, si realment la maquinària del nou organisme es posa en marxa, ho pugui fer en les millors condicions de funcionament, sense més entrebancs que aquells que podríem qualificar d’imponderables.
De moment, en el procés que ha de portar a la unió d’esforços entre la Federació Sardanista, la Unió de Colles i les altres organitzacions territorials, allò que cal superar, entre altres coses, són les reticències i les pors. En bona part, són comprensibles i pròpies de qualsevol canvi substancial, semblants a aquelles que a nivell individual ens poden paralitzar en moments en els quals, en canvi, ens cal el cap fred i, sobretot, prendre decisions assenyades. Altres dubtes poden venir d’experiències com aquelles del gat escaldat de la dita popular i que tenen ben present la gent de les comarques tarragonines, que és on jo visc. Aquí el sardanisme és molt més feble, menys estructurat (no hi ha una federació territorial més enllà de la coordinadora d’aplecs) i, a més, afectat d’aquell complex que diu que estem arraconats per la centralitats catalanes  (a més de l’espanyola) i que tant exploten alguns polítics de manera ben barroera.
Caldrà molta informació per superar-ho, perquè tot i tenir a la mà estatuts i reglament, determinats dubtes fan ombra. Hom es pregunta, respecte la Confederació, que què farà exactament, de què servirà, quins avantatges hi haurà, etc. Es tracta d’aconseguir subvencions, fer més publicitat dels actes? Ho és per tenir un ideari comú? Entitats gens suspectes d’immobilisme com la Colla Sardanista Rosa de Reus, per posar només un exemple, planteja que “si la intenció és aglutinar per aconseguir més subvencions, pot ser que passi tot el contrari, perquè serà molt més fàcil fer una retallada global. Si ara us donàvem cent, ara us en donarem trenta. A més, no sabem com es traslladaran aquestes possibles ajudes al territori, tenint en compte que el nord no té res a veure amb el sud. Els actes sardanistes que es fan en unes comarques no arriben als mínims que aquelles altres consideren acceptables. Per tant, tot dependrà de com s’articuli i com es gestioni”.
Segur que la mare dels ous és aquesta darrera observació: que tot depèn de com ho fem. Insisteixo que em consta no només la bona voluntat dels que ara han assumit allò tant bonic i necessari -però que pocs practiquen realment- de tirar del carro, sinó que són gent que ja han demostrat, abans, eficàcia i responsabilitat. Però si ells (la seva figura, s’entén) són imprescindibles, també és cert que no aconseguiran res sense que la resta del sardanisme s’ho cregui i s’hi impliqui de veritat, cosa que ha d’anar precedida de molta, molta informació. Cal esvair aquells dubtes i respondre preguntes de tota mena, com aquella altra que també es fan els amics de la Rosa de Reus: “ quan es va fer la Federació, perquè no es van aglutinar totes aquestes entitats aleshores. Si era per criteris contraposats, no hi seran ara?”.
Una pregunta que no s’ha d’entendre com paralitzant, més aviat tot el contrari. Perquè –i ara em ve la vena optimista que deia abans- si a nivell de tot el país, fins fa quatre dies pocs s’haurien imaginat que els catalans –sí, sí, la gent, no els polítics- s’arribarien a mobilitzar de la manera com ho han fet per expressar el seu desig de llibertat nacional... perquè el sardanisme no pot arribar a consolidar una organització ferma, adequada a la força que, malgrat tot, encara té? Tant en un cas com en l’altre, segur que no ho tindrem fàcil, però potser és que no hi ha cap altre camí a seguir!

dilluns, 10 de juny del 2013

Torna la “Nova Tarragona Dansa”

[Un dos i seguit, 7-6-13]
 
A partir del proper cap de setmana, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa serà la única entitat que disposarà de colles de competició a totes les categories del Campionat: des dels més petits, els alevins de la colla “Xerinola”, fins als més grans de la veterana “Toc de Dansa”, passant pels infantils “Petits Tarragona Dansa”, la colla gran -o el que podríem anomenar categoria absoluta- “Tarragona Dansa” i, aquesta és la novetat, la juvenil “Nova Tarragona Dansa”.
Unes anelles que al llarg de la seva història han aconseguit èxits notables, com ara els últims campionats de les colles infantil i veterana, l’any passat. Però l’entitat tarragonina destaca no només per aquest palmarès realment envejable, sinó perquè sempre ha tingut clar que volia disposar de representació a tots els àmbits del Campionat de Catalunya; en part per aconseguir una Agrupació potent, que pugui gaudir d’una rica vida social, fins i tot més enllà de les sardanes, sinó també per disposar, en tot moment, d’un planter que garanteixi la continuïtat de la colla diguem-ne principal. Això ho ha aconseguit en diverses ocasions i tampoc ha estat la única entitat, precisament, però resulta summament complicat mantenir-ho en el temps i és normal que, fins i tot les més consolidades, en ocasions hagin de desistir de tenir presència en alguna categoria.

Aquestes absències, a vegades, són provisionals, mentre es treballa per nodrir de nous balladors aquell buit. En realitat, el problema s’agreuja pel fet que cada categoria té estipulades unes franges d’edat determinades i cal disposar de balladors repartits de manera equilibrada a cada una. Uns balladors que quan arriben a determinada edat han de “saltar” a la categoria superior i no sempre n’hi ha a punt per suplir-los a la que abandonen.
Enguany, doncs, la Tarragona Dansa ha aconseguit quadrar aquest complicat trencaclosques, gràcies, sobretot, a la intensa tasca de formació de dansaires petits portada a terme. I diumenge vinent, dins els actes del “Muda’t”, recolliran els fruits en forma de retorn de la “Nova Tarragona Dansa”, de moment en exhibició, però ben aviat –al concurs de Reus, concretament- en competició.

dilluns, 3 de juny del 2013

La lluita dels veterans

[Un dos i seguit, 31-5-13]
 
Amb el concurs de diumenge al Poblenou, a Barcelona, comença el Campionat de Catalunya d’aquesta temporada pel que fa les colles veteranes. Una competició que els últims anys ha estat dominada –si més no pel que fa a la classificació final- per una anella tarragonina: la “Toc de Dansa”. Naturalment, enguany lluitaran per tal de repetir un resultat tan engrescador, però cal reconèixer que no és fàcil: costa mantenir un nivell alt com el que s’ha assolit darrerament i hi ha altres colles amb empenta que segur que no li posaran les coses fàcils.
I quan deia allò del nivell assolit em referia a bona part de les colles veteranes actuals. El cert és que el panorama ha canviat força respecte anys enrere, quan parlar de colles veteranes era fer-ho de dansaires per a qui la qüestió competitiva era quelcom suplementari. De fet, la categoria de colles veteranes és relativament recent –de fet, a Lleida no existeix- i no ha estat fins dates encara més properes que algunes formacions han seguit assajos força exigents i realment competeixen de manera comparable a les colles grans. Naturalment, la seva no és la mateixa dinàmica que la de les colles capdavanteres de la categoria principal del Campionat, però sí amb moltes altres.
En tot cas, aquest cap de setmana torna la lluita, sana i cordial, però lluita, en aquesta categoria que, per cert, enguany tindrà un dels seus capítols al concurs de Tarragona del proper setembre.

dilluns, 27 de maig del 2013

El lloc de cadascú

[Un dos i seguit, 24-5-13]
La cobla Contemporània va néixer l’any 1995 i, durant els primers temps, fou una de tantes de les que, sortosament, van aparèixer o es van rejovenir un cop superat el que va ser un llarg període negre per a les cobles i que havia arribat a preocupar seriosament tothom que estava vinculat amb la sardana. L’envelliment de les plantilles va donar pas, doncs, a una etapa que va revolucionar les cobles, amb gent jove i, sobretot, un nivell mitjà realment alt. Amb el temps, el panorama s’ha estabilitzat i darrerament el moviment més aviat s’aprecia en les iniciatives singulars que porten a terme moltes formacions. Ja hem comentat sovint les diverses apostes per l’experimentació, per la fusió o la recuperació de repertoris oblidats, a vegades de gran qualitat. Qui més qui menys ha anat buscant la seva parcel·la en un àmbit que té les seves limitacions però també possibilitats poc explorades.
Els de la Contemporània també han buscat el seu rol en el panorama festiu català i ho han fet, si més no, amb personalitat. Han venut el producte com ningú, tant des del punt de vista del màrqueting, com en la diguem-ne posada en escena de les seves actuacions   –certament desenfadades!-, així com en una incansable activitat discogràfica. Creen autèntics shows, amb els seus corresponents discos, amb composicions la majoria escrites expressament i adaptant músiques que abans ningú havia gosat donar-los-hi forma de sardana, des de clàssics del cinema a cançons de l’estiu o sintonies de televisió.
Tot plegat no ha estat exempt de polèmica. Se’ls ha acusat de fer massa el pallasso, de no tenir sentit del ridícul, de poc rigor interpretatiu o de generar composicions de qualitat molt baixa.... Unes crítiques sospitosament centrades en aquesta cobla i vestides d’una inusual aparença d’exigència. El cert és que els de la Contemporània han engrescat ballades, aplecs i concerts arreu del país, amb un públic nombrós i fidel. Uns seguidors que són alguna cosa més que els analfabets musicals que a vegades alguns detractors hi han volgut veure. Diversos reconeixements han apreciat la funció de promoció de la música per a cobla des d’una vesant lúdica que realitzen i que no cal comparar amb la d'altres formacions fetes des de plantejaments diferents. Com deia, només cal que cadascú trobi el seu paper en el món de la cobla i procuri fer-lo de la manera més digna possible. Estic segur que totes les opcions són compatibles.

dimarts, 21 de maig del 2013

Sensació de poc

[Un dos i seguit, 17-5-13]

La setmana passada, referint-me a la gran final de La Sardana de l’Any anunciada per a dissabte a la tarda al Teatre Tarragona, acabava pronosticant que només per a veure l’actuació conjunta d’un esbart, una cobla i el grup Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries ja valdria la pena ser-hi. I sí, certament va valer molt la pena! Naturalment, vam poder gaudir de les sardanes finalistes, vam poder votar, vam admirar la colla Tarragona Dansa fent punts lliures, però la novetat era comprovar què en sortiria d’una proposta agosarada com era la de combinar dos àmbits que fins ara semblaven allunyats, tot i viure en un sol país.
 
Per a qui encara no ho sàpiga,  Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries són un grup que ha sabut agafar el relleu dels vells intèrprets de música popular a les terres de l’Ebre, però anant més enllà. Partint d’un respecte i amor immens per aquelles músiques i cançons, els han afegit instrumentacions noves, hi han potenciat l’humor sa de la terra, ho han vestit amb elements teatrals... i ho han sabut vendre.
A les seves comarques els han apreciat i se’ls han fet seus, però també han actuat arreu de Catalunya posant-se públics ben diversos a la butxaca. Dissabte també ho van aconseguir, aquesta vegada amb la complicitat de l’esbart Reus Dansa, de la cobla Reus Jove i de les sàvies adaptacions d’aquest gran element que és en Jesús Ventura. Després de la sorpresa inicial de bona part de l’auditori, aviat el van engrescar de manera absoluta, fins al punt que, en acabar, molts teníem la sensació de poc, de voler-ne més i més. En realitat, es tractava d’un tast, una estrena de part d’un espectacle més gran que s’oferirà properament. I no sé si tothom ho va captar o ho va voler entendre: es va defensar anar més enllà de les discussions absurdes entre sardanes i jotes, demostrant que les dues són patrimoni d’aquesta terra i que val la pena potenciar-les.

dissabte, 11 de maig del 2013

Torna a Tarragona La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 10-5-13]
 
Per fi, després d’una llarga cadena d’eliminatòries que ens ha anat acompanyant durant gairebé tots els programes d’Un dos i seguit des del passat mes d'octubre, aquest dissabte arriba la gran final de La Sardana de l’Any. A més, enguany, amb el retorn a Tarragona, ciutat on ja s’havia celebrat una gala durant la primera època del concurs, concretament el 24 d’abril del 1976, al vell Teatre Metropol. Ara, ho farà al nou Teatre Tarragona, amb més capacitat però que ja s’ha quedat petit per a un acte que ja fa dies que va penjar el cartell d’entrades exhaurides.
Al certamen de La Sardana de l’Any sempre l’ha acompanyat la polèmica, a vegades per l’aire de show que en ocasions ha tingut, però sobretot perquè el conjunt de les sardanes que arriben a la final mai complauen a tothom. Un fet lògic, ja que es tracta d’un concurs popular, és a dir, que hi pot participar tothom qui ho vulgui amb els seus vots i ja sabem que els gustos de les majories no acostuma a agermanar-se gaire amb els dels entesos. Per això, precisament, es va crear un premi paral·lel, el de la Crítica, determinat, fins l’any passat, pels periodistes i divulgadors especialitzats, amb la intenció de premiar les peces de major qualitat musical. Enguany, s’ha optat per que aquest premi el decideixi un jurat diguem-ne tècnic, de músics, però sense canviar-li el nom de la Crítica.
Amb el pas dels anys, aquestes polèmiques han seguit i, de fet, s’han agreujat, ja que per les raons que sigui, ara és més difícil trobar a les finals autors de cert nivell que abans, poc o molt, sempre hi era present. Aquesta vegada, a més, s’ha pogut detectar certa incomoditat per part d’entitats locals, en sentir que els organitzadors, la Federació Sardanista de Catalunya, les han tingut poc en compte. La part positiva, és que la proposta segueix funcionant i que la final que podrem veure al Tarragona presenta, a més les sardanes finalistes, l’estrena d’un espectacle que, com a mínim, crida l’atenció, combinant un esbart, una cobla i les cançons de Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. Només per això, ja valdria la pena ser-hi.

dimarts, 7 de maig del 2013

Quaranta aniversari del pubillatge

[Un dos i seguit, 3-5-13]
Dilluns vinent, dia 6 de maig, farà 40 anys de la proclamació de Tarragona com a Ciutat Pubilla de la Sardana. Tot just enguany, aquesta diguem-ne festa de festes sardanista, s’ha transformat en la que ara s’anomena Capital de la Sardana. D’això ja n’hem parlat i segurament en seguirem parlant, de la mateix manera que tot i reconèixer la conveniència d’un canvi, era obligat deixar clar que, en el seu moment, les ciutats pubilla van fer una funció excepcional per al sardanisme i, n’estic segur, per al país, tenint en compte els temps que corrien.
Aquests dies també s’ha commemorat el cinquantenari de Manresa com a Ciutat Pubilla i aquesta qüestió del paper de resistència i de lluita per Catalunya que va realitzar s’ha remarcat força i, fins i tot, ha tingut el seu punt de polèmica local. Deu anys després, a Tarragona, probablement les coses eren una mica diferents, però el cert és que el franquisme encara era viu, tot i que a les acaballes, i els que ho van viure –la proclamació i les corresponents caravanes de la flama de la sardana, que la portava d’una Ciutat Pubilla a l’altra- expliquen mil i una anècdotes, unes més alegres que altres.
A Tarragona, a més, el pubillatge va representar un autèntic revulsiu. Els últims anys la vida sardanista de la ciutat havia decaigut força i el cert és que, de manera més o menys directa, arran d’aquell fet, van néixer moltes colles sardanistes i es van endegar activitats ben diverses, algunes de les quals han perdurat. Després, hi ha hagut alts i baixos, com és natural, però bona part dels que durant aquest anys han treballat per la sardana es van iniciar al voltant del pubillatge o n’han estat una conseqüència.
En tot cas, diumenge, el Casal Tarragoní, que en el seu moment va ser el nucli d’aquella moguda, commemorarà aquest feliç quarantè aniversari dins de l’Aplec Ciutat de Tarragona que organitza al Parc del Francolí. Una d’aquelles iniciatives que, sortosament, segueixen ben vives.

diumenge, 28 d’abril del 2013

Reeixint en un context cada cop més hostil

[Un dos i seguit, 26-4-13]
Ja ho diuen: davant del mal temps, bona cara. O, potser millor: actitud en positiu, de seguir treballant i empenyent amb idees renovades. Si hi ha crisi i la cultura esdevé, més que mai, la protagonista de la faula de la xocolata del lloro, si els seus protagonistes i els que hi actuen d’una manera o altra volen sobreviure, aquests no tenen alternativa.
 
Sense moure’ns del món sardanista, d’exemples en trobaríem molts, casos d’accions concretes més enllà dels equilibris que comentàvem aquí mateix la setmana passada que han de fer els organitzadors. Des d’importants operacions, valentes i arriscades, com la d’aplegar grans organitzacions i les seves activitats més emblemàtiques convenientment repensades, com ara la Federació Sardanista i la Unió de Colles, fins a la proliferació d’activitats impulsades pel sistema de micromecenatge. En aquest sentit, destaquen els projectes discogràfics, fruit de la il·lusió dels músics joves que, sortosament, proliferen actualment a les cobles. Avui, per exemple, es presenta el pioner, engegat per la cobla Sabadell.
 
La part negativa, ja ho hem comentat més d’un cop, són aquells que, malgrat tot, es van quedant pel camí. No totes les entitats tenen l’oportunitat de cercar dreceres noves o de fugir cap endavant amb èxit. No tots els entorns són iguals i les situacions personals dels activistes no deixen de ser un reflex del conjunt de la societat. La part més esperançadora és que, almenys de moment, encara n’hi ha molts que sí que poden reeixir un context cada cop més inhòspit. Avui, com sempre, a l’Un dos i seguit parlarem d’alguns exemples d’aquesta mena, d’aquells que, malgrat les dificultats, mantenen la flama.

dilluns, 22 d’abril del 2013

Anar fent la viu-viu

[Un dos i seguit, 19-4-13]
No és la primera vegada que en aquest programa parlem d’una qüestió que, malauradament, ja fa temps que és present a tots els àmbits de la societat, i, molt em temo, que caldrà tornar-hi durant força temps. Es tracta, és clar, de la crisi i dels efectes que aquesta té en qualsevol activitat. Les sardanistes no podien ser una excepció, encara que amb les particularitats que li corresponen.
Amb tot, ja hem comentat algun cop que, tot i els evidents estralls que s’han pogut apreciar en el nombre i la qualitat de les activitats, malgrat això, aquestes segueixen sent força nombroses. És clar que s’han programat menys ballades i concerts, que no es fan tants concursos o que alguns aplecs s’han pres un descans esperant temps millors. El que m’ha cridat l’atenció aquesta vegada és que un gran aplec –vull dir, un d’aquells amb tres cobles de primera línia i que acostuma a atraure força públic- com ho era el de Sants, a Barcelona, fos suspès a darrera hora. No sé en quin moment els seus responsables van llençar la tovallola, però el cert és que la 26a edició de l’Aplec de la Sardana de Sants apareixia a la Guia d’Aplecs amb totes les dades pertinents  i no es va anunciar que no es feia fins pocs dies abans de la data prevista, el passat 14 d’abril.

Aquest fet és significatiu de la manera que funcionen la majoria d’entitats sardanistes –i, vull suposar, moltes d’altres-: no només amb molta precarietat per la retallada de subvencions, sinó apurant fins a l’últim moment aquests escassos recursos de què disposen. Si s’haguessin de refiar d’allò que tenen segur abans de començar la temporada, probablement no es faria res i tothom plegaria per sempre més. A l’hora de la veritat, es va esgarrapant una mica d’aquí i una altra mica d’allà i es va fent la viu-viu; potser arriba un ajut a darrera hora, o es compta amb la complicitat de les cobles per pagar-les més endavant, a vegades fins un any més tard, potser perquè una subvenció es fa efectiva també amb aquest retard...
Els de Sants, però, fins i tot quan segurament ho tenien tot a punt -des del dinar dels músics als espais que calia reservar i habilitar, passant pels programes o el concurs de colles improvisades-, van veure-ho més negre que mai. Ja no quedava cap porta per trucar i, potser, qui habitualment trucava, prou feina tenia a casa seva.

dilluns, 15 d’abril del 2013

De silencis i de xerrameques

[Un dos i seguit, 12-4-13]
No estic segur de si ho va dir Martin Luter King, ja que a vegades la memòria ens fa males passades, ni si la cita és exactament com la diré, però allò realment important de segons quines sentències és la idea que porten dins i que volem expressar. Més o menys, va venir a dir que “Allò que em preocupa no és el que diuen els dolents, sinó que em neguitegen els silencis dels bons”.
Això és fàcil aplicar-ho a la situació del país. Dia si, dia també, hem de suportar tota mena d’exabruptes, més o menys ben expressats segons el nivell de cadascú, però amb el comú denominador de voler aturar o aigualir aquell camí que una gran massa de ciutadans entén que Catalunya ha de seguir. Una via que, de fet, poc o molt, ja ha començat, més pel compromís dels ciutadans que per la feina feta per la classe política, encara que pretenguin fer-nos creure el contrari. Una acció que, cada vegada més, recull adhesions i compromisos, encara que, en ocasions, sobraven alguns silencis d’aquells que deia al principi.
En el món sardanista, per exemple, aquests silencis van desapareixent a marxes forçades. Moltíssims van esbandir-se en sec (com diem aquí a Tarragona) l’11 de setembre, altres s’hi van afegir fa poc a la presentació de la sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Cornellà; i demà pot ser una altra fita d’aquestes, ja que la Federació Sardanista de Catalunya, que celebra Assemblea General Ordinària, té punts a l’ordre del dia ben explícits. Sembla que la por que vol escampar la xerrameca dels “dolents” no els acaba de funcionar.
PD:
Bé, a vegades, improvisant més del compte poden passar coses com les d’aquesta setmana: que no acabem de recordar del tot una frase ni estiguem segurs de si realment la va dir la persona que ens ve al cap en aquell moment. Certament, es tractava de Martin Luther King i, tot i que la idea bàsica de la frase era la que exposava al comentari de divendres, ell era molt més contundent, ja que deia, si la traducció castellana que he trobat és correcta, que “Nuestra generación no se habrá lamentado tanto de los crímenes de los perversos, como del estremecedor silencio de los bondadosos”. Doncs això, que mentre uns deixen anar sense manies tota mena de bestieses, molts dels altres encara tenen por. Cada cop menys, però, tal i com ha ratificat aquest dissabte l’Assemblea General Ordinària de la Federació Sardanista.

diumenge, 7 d’abril del 2013

Aviat, antologia del Juncà tarragoní

[Un dos i seguit, 5-4-13]
El proper mes d’octubre farà deu anys del traspàs d’un molt bon músic tarragoní: Joan Juncà i Albert. Nebot d’Antoni Juncà, un dels clàssics de la sardana que caldria reivindicar i treure de l’oblit, el mestre tarragoní, tot i l’ascendència figuerenca, va ser una peça valuosa en el món musical de la ciutat, on, de fet hi havia nascut. Primer, en la seva joventut, sobretot en el món de la música ballable de l’època daurada de les orquestres; després, va escriure amb traça sardanes que, més d’un cop, van ser premiades a concursos de prestigi, com el Pau Casals, el Conrad Saló o el Francesc Basil, per exemple; i, finalment, sense deixar de banda la cobla, va col·laborar intensament amb l’Orquestra i Cor dels Amics de la Catedral.
Els que vam tenir la sort de tractar-lo, sabem que Joan Juncà era una persona discreta i senzilla, gens pretensiosa, potser per això les seves sardanes no han tingut la difusió que, sens dubte, mereixen. La bona notícia és que, ara, han confluït els esforços de diverses persones, entitats i institucions de la ciutat per tractar de reparar aquest greuge. Finalment, aviat serà realitat un vell projecte que tenia el mateix músic però que, dissortadament, no va poder veure en vida: un disc amb una bona selecció de les seves sardanes. Ara fa vint anys sí que va ser possible enregistrar la que segurament és la seva obra culminant: Tarragona 900 anys, a càrrec de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Coral Antics Escolans de Montserrat. Però hi havia l’assignatura pendent de les sardanes: excel·lents, ben fetes i assequibles per a la majoria de cobles. Per acabar-ho d’arrodonir, del disc que ja frissem per escoltar, n’ha tingut cura una cobla tarragonina: la Cossetània, dirigida, en aquest cas, per Bernat Castillejo.

diumenge, 24 de març del 2013

Guardons sardanistes

[Un dos i seguit, 22-3-13]
 
Des de dissabte passat, tenim Capital de la Sardana. Ja ho sabeu: la celebració que pretén actualitzar les antigues Ciutats Pubilles. De moment, sembla que Arenys de Munt ha encetat la capitalitat amb bona nota: amb una prudent combinació d’elements protocol·laris diguem-ne tradicionals amb altres més de caire espectacular. De fet, ara només es tractava de l’inici de tot plegat, ja que la capitalitat és per a tot un any i el programa que s’ha donat a conèixer presenta propostes molt diverses i, algunes, francament suggerents. Precisament per això he utilitzat el qualificatiu de prudent, ja que tot sembla indicar que no s’ha volgut cremar massa pólvora d’un cop i s’aposta per procurar mantenir l’interès d’una manera continuada al llarg dels propers dotze mesos.
De totes maneres, d’entrada ja es va aconseguir un dels grans reptes del sardanisme: captar l’atenció dels mitjans de comunicació més enllà dels espais específicament sardanistes. L’anomenada sardana aèria –una coreografia feta per uns dansaires de colla penjats a una considerable alçada- precisament pretenia aconseguir això. Ja sabem que si hom vol sortir al Telenotícies no ha de fer allò que realitza habitualment (fora dels futbolistes i dels polítics, és clar), per això aquesta vegada es van obtenir els segons de glòria pertinents. Ironies a banda, els organitzadors també han pogut aplegar un bon dossier amb els retalls de premsa que n’han parlat. Primer objectiu aconseguit, doncs.
Un element que es manté respecte les Ciutats Pubilles és l’anunci d’un extens cartell de premis per tal de reconèixer les persones i entitats que han treballat per la sardana. Més enllà dels perills de llistes massa llargues, suposo que cal entendre-ho com una mostra de la vitalitat i de les diferents perspectives des de les quals es pot contemplar la sardana. Certament, enguany hi podem trobar des dels veterans que s’han passat la vida picant pedra sardanista fins gent molt més jove (o no) amb idees fresques posades en pràctica. D’això es tracta, al capdavall.

diumenge, 17 de març del 2013

Sardanistes arromangats

[Un dos i seguit, 15-3-13]
 
(Tercera accepció al DIEC d’arromangar-se: “Decidir-se resoludament a fer alguna cosa”)
Per fi ha arribat el moment: dissabte s’estrena la Capital de la Sardana. I aquesta primera edició del que ha de rellevar les antigues Ciutats Pubilla, ho serà, amb tota la intenció, Arenys de Munt, de la mateixa manera que l’any vinent, l’emblemàtic 2014    –per allò de la commemoració dels 300 anys d’una data prou significativa per al país- correspondrà a Barcelona.
Només fa dues setmanes es presentava la Sectorial sardanista de l’Assemblea Nacional Catalana; fa vuit dies tenia lloc a Juneda una cloenda del Campionat de Catalunya de Colles amb intenció renovadora; s’ha anunciat que els principals ens federatius sardanistes aplegaran esforços; bona part dels músics de cobla ja fa temps que s’empesquen coses noves i mestissatges fructífers; i ara, tal com acabem de dir, neix la Capital de la Sardana, amb una programació que  combina tradició amb propostes noves i, a vegades, agosarades...  Són apunts diversos, aparentment alguns poc connectats amb la resta, però prou significatius si ho contemplem adequadament.
Tard o d’hora havia d’arribar alguna mena de reacció. Les idees, les ganes de trencar encotillaments ja hi eren, només faltava que desapareguessin les pors i les timideses, que maduressin els cervells més joves, que els esperits més conservadors de dins del sardanisme veiessin la llum, o, senzillament, que fossin superats per la força de la raó i la joventut (d’esperit, més que d’edat).
No sé si totes aquestes idees noves que s’estan començant a posar en pràctica són exactament les que calen, si tenen prou consistència, ni si només resultaran una fugida cap endavant . De moment, però, serveixen per constatar que el sardanisme és ben viu, no només perquè fa coses, sinó perquè vol evolucionar i, sobretot, perquè s’ha arromangat per tal de fer feina.

dissabte, 9 de març del 2013

Il·lusió, malgrat tot

[Un dos i seguit, 8-3-13]

Aquest cap de setmana és de festa grossa per a les colles sardanistes de competició. Durant dos dies se celebrarà la cloenda del campionat 2012 a Juneda. Tradicionalment, poc abans d’encetar una nova temporada, s’ha portat a terme un conjunt d’actes a una població diferent i amb estils molt diversos, encara que sempre al voltant d’una cerimònia de lliurament de premis i guardons. Depenent de les possibilitats i l’encert de cada organitzador, hem pogut viure cloendes més o menys reeixides, algunes més modestes però inoblidables, i altres amb més o menys atractiu per a les colles. Hi ha hagut de tot, certament, amb escenaris que han anat des del Liceu (just un mes abans del famós incendi) fins a pavellons i recintes ben diversos.
Enguany, s’ha volgut potenciar l’acte, ampliant la cita a dos dies, preveient actes per a totes les edats i incloent-hi l’Aplec Jove que ja es feia a Juneda des de fa quatre anys, així com l’Assemblea General Ordinària de la Unió de Colles. S’anuncien gimcanes, concerts, ballades, animació pels petits, dinar de germanor i, fins i tot, una festa amb disc joqueis fins la matinada. Tot plegat, sembla anar en la línia de renovació i potenciació que no fa gaire es va encetar amb els concursos de punts lliures, amb aspectes més encertats que altres, però amb una clara intenció de trencar motllos encarcarats i, a vegades, clarament caducs.
També sembla que es vol anar en aquesta direcció pel que fa la nova Capitalitat de la Sardana que es viurà la setmana vinent. Potser sí que, per fi, no són només part dels músics per a cobla els que s’han proposat anar més enllà del manteniment d’una tradició que, massa sovint, ha tingut una imatge d’immobilisme que, sospito, en gran part era justificada. El problema és que el context en el qual es fan aquests canvis no ajuda gaire. De fet la situació del país no ajuda gens a res. O potser sí: hi ajuda la il·lusió, el neguit per anar més enllà que, malgrat tot, té una quantitat creixent de conciutadans.