[Un dos i seguit, 25-3-22]
Avui parlaré d’una qüestió a la qual faig referència cada any per questes dates. Repetiré, doncs, la mateixa idea, però tan se val, perquè em sembla que és prou important. El cas és que dissabte passat, a Balaguer, en un dels diversos elements que conformen l’acte de proclamació de cada Capital de la Sardana, es va anunciar el cartell de premis que cada any reconeixen la feina de la gent o d’institucions que habitualment treballen per a la dansa i la música tradicionals catalanes o que hi han fet una aportació puntual però important.
El que sempre em sembla oportú recordar és que aquesta llista de distincions que cada any va fent-se més i més gran, ben analitzada, esdevé una mostra impressionant del sempre citat encara que no sempre prou reconegut teixit associatiu català. Però, ben mirat, aquest exèrcit d’activistes va molt més enllà d’aquest concepte directament vinculat amb les entitats, ja que, sense deixar de ser cert i molt rellevant, no podem obviar els molts militants individuals que, sovint, fan una feina essencial.
Allò realment important, però, és que hi ha hagut (perquè ja fa anys que es lliuren aquests premis) i hi segueix havent, moltes persones i organitzacions que treballen per la dansa i la música tradicionals. Molts, ho fan de manera discreta encara que efectiva, d’altres són més coneguts, i tots són peces que formen un mosaic desconegut o ignorat per segons qui.
Entre els que han estat premiats fins ara, segur que en falta de gent mereixedora de ser-hi i uns altres potser ho haurien d’haver estat molt abans. Això és inevitable i cadascú pot fer les seves valoracions, però sense oblidar el que, insisteixo, és primordial: que constitueix un patrimoni humà riquíssim que explica la vitalitat i la pervivència d’aquest tipus d’activitats, però que, paradoxalment, no permet entendre el menyspreament que massa sovint ha de suportar.