De descreguts i de sacrilegis

[Un dos i seguit, 4-3-22]

Quan la cobla Els Montgrins va participar, de manera decidida, en el projecte de la Sardanova, va assumir un risc important. De fet, molts dels seus seguidors no ho van acceptar i ho van entendre com un sacrilegi. Molt més que, uns anys abans, quan la cobla Mediterrània va fer aquella històrica actuació al Palau de la Música amb la Companyia Elèctrica Dharma, perquè ja se sabia que aquells eren uns joves més aviat descreguts. 

Els que llavors s’escandalitzaven en aquelles experiències, actualment ja deuen donar la causa per perduda davant l’allau de barreges, provatures i experiments desacomplexats que es fan. El darrer esclat d’indignació el van emetre quan la cobla Contemporània va començar a fer sardanes agafant motius que anaven de la música de circ a la de cinema, la lírica, la televisió, el rock, la salsa o els èxits de l’estiu de tota la vida i els del moment. En aquest cas, però, ja no ho consideraven una traïció, perquè no es tractava d’una cobla de tradició centenària, com en el cas dels Montgrins, però sí que ho desqualificaven amb acusacions de manca de qualitat i altres apreciacions políticament incorrectes que em nego a reproduir.

El nucli de tot aquest empipament de segons quins sectors rau en un malentès o, millor, en la ignorància de la història de la sardana. Tenen assumit que aquesta música ha de ser el més pura possible, sense interferències fora de la cançó o les músiques tradicionals catalanes. És la mateixa idea que van tenir –en aquell cas, gens innocent- aquells que van amagar segons quines sardanes de Pep Ventura i van promoure les que creien completament originals o basades en melodies del costumari català. Si de cas, citaven les que recollien motius d’òperes (els grans hits de l’època) o cançons revolucionàries com desviacions primerenques o d’aprenent que, amb el temps, aniria corregint. El cert és que Pep Ventura va escriure sardanes de tot tipus al llarg de tota la seva carrera, com la cosa més normal del món.

De manera que si avui dia en una sardana hi descobrim una cançó de la Rosalia, pensem que no és gens innovadora, al capdavall. Allò important i que, modestament, crec que ens hauria d’importar realment, és que no només es fan aquestes sardanes i altres músiques amb la cobla sinó que aquestes mateixes formacions segueixen oferint el repertori clàssic i composicions noves i originals de tota mena, sovint amb una qualitat general mai vista ni escoltada.