Els que són rodons

[Un dos i seguit, 22-1-21] 

El costum de celebrar aniversaris rodons sembla força generalitzat en tots els àmbits, i, és clar, també en els que ens ocupen a l’Un dos i seguit. La setmana passada, per exemple, fèiem una relació força llarga (i no exhaustiva!) dels aniversaris que es preveuen per aquest 2021 pel que fa a compositors de sardanes i música per a cobla. La veritat és que mentre la llegia no vaig poder evitar certa sensació de vertigen i el pensament de que potser en fem un gra massa de tot plegat. 

Tampoc goso afirmar res, perquè sí que sembla indiscutible que cal commemorar esdeveniments tant importants com el centenari d’un gran compositor o la llarga trajectòria de, posem per cas, una entitat de reconegut prestigi. A partir d’aquí, però, mirar de posar límits ja seria complicar-se innecessàriament la vida. De fet, aquestes celebracions tampoc fan cap mal i, com a mínim, són una excusa més per fer bullir l’olla de l’activitat cultural. El problema, en tot cas, estaria en els sempre inevitables oblits.

On no n’hi ha hagut d’oblit ha estat en les commemoracions de, fins i tot, sardanes concretes. La setmana passada ens fèiem ressò de les celebracions a Banyoles dels 75 anys de Somni, del mestre Puigferrer, i ara podem parlar del centenari de l’estrena a Sitges de la sardana La processó de Sant Bartomeu, d’Antoni Català. Són dues celebracions plenament justificades per la qualitat de les dues obres i, sobretot, per l’excepcional popularitat que tenen, la primera arreu del país i la segona potser més localitzada a Sitges. 

Ben mirat, aquest tipus d’actes poden destacar més enmig d’un desert d’activitat a causa de la pandèmia. Uns concerts amb totes les mesures de seguretat pertinents i sense ambició d’atraure altre públic que el local són un trist consol, però l’únic possible en aquestes circumstàncies.

Torna la Supersardana de l'Any

[Un dos i seguit, 15-1-21] 

El desgavell que està causant en pràcticament tots els aspectes de la nostra vida la pandèmia té les seves particularitats en el món de la música i la dansa tradicionals, és clar. Com a tot arreu, cadascú tracta de sortir-se’n com pot, procurant realitzar el màxim d’activitats que les normes i el seny permeten i lluitant, en definitiva, en molts fronts: a més dels tradicionals, els que imposa la situació que hem de viure, ens agradi o no. 

En alguns casos, el panorama és desolador, amb la desaparició total d’activitat, mentre que en altres s’ha pogut anar fent, adaptant, ajornant i, en definitiva, exercint la inventiva que caracteritza els organitzadors més eixerits. 

Les circumstàncies de cada cas particular, però, també hi tenen a veure, com va passar en la darrera edició del concurs La Sardana de l’Any, que, tot i algunes limitacions i certes correccions sobre la marxa, es va poder desenvolupar sencer i arribar a la preceptiva final. És clar que aquella gala va haver de ser sense públic i implantant, a darrera hora, un sistema de vot telemàtic que, vés per on, s’ha vist que és una bona opció que s’utilitzarà fins i tot en cas de completa normalitat a partir d’ara. 

I és que s’ha demostrat , un cop més, que de la necessitat se n’ha de fer virtut, i enguany,  encara que no s’ha vist viable una edició diguem-ne «normal» del concurs, s’ha optat per repetir de l’experiència del 1985, quan la primera època es va cloure amb la tria de la Supersardana de l’Any, a partir de totes les guanyadores fins aleshores. 

En definitiva, no sabem quina serà l’afectació de la pandèmia en el la cultura popular i, en aquest cas, el fet sardanista, però no es podrà dir que hi ha qui treballa amb ganes i imaginació per superar-ho de la millor manera possible. En aquest sentit, aquesta setmana no només sabem com serà La Sardana de l’Any, sinó que ens ha arribat la revista de la Unió de Colles renovada i amb un equip rejovenit, s’anuncia el retorn de la Sardanova... I només són uns pocs exemples!

Seguim, malgrat tot

[Un dos i seguit, 8-1-21] 

Acabem d’estrenar un nou any i, tal i com ens assegura la lògica, aquella a qui no sempre fem cas, poca cosa ha canviat un dia per l’altre. Seguim immersos en la incertesa generalitzada a causa de la pandèmia, amb els mateixos neguits que ens han mortificat els últims mesos i només l’efectivitat a llarg termini de les vacunes ens proporcionen certa esperança.

Això també és vàlid per al sector cultural i, més concretament, l’activitat vinculada amb la sardana, la cobla i els esbarts. Els que hi treballen, però, acostumats a anar sempre contra corrent, han elaborat i presentat una Guia Sardanista per al 2021 amb tot allò que haurien previst si la situació fos normal. No es tracta d’amagar el cap sota l’ala ni res semblant. No és cap inconsciència ni s’han contagiat de l’estupidesa d’aquells que neguen la gravetat de la situació o, senzillament, es neguen a sotmetre’s a cap mínima norma de civisme. 

Senzillament, faran el mateix que han practicat fins ara: portar a terme tot allò que és possible, amb totes les condicions que manen les autoritats i el sentit comú; reconvertiran tot el que calgui en un exercici d’adaptació exemplar i sempre sabent que caldrà fer moltes renúncies. En definitiva, es tracta de combinar optimisme, realisme i sentit comú. Que no es deixi de fer res per oblit o abandó, sinó perquè cal no fer-ho o fer-ho diferent.

També és cert que fins ara hi ha hagut més suspensions de les estrictament necessàries, cosa que ha afectat de manera molt contundent als músics, però també estic segur que la majoria de casos no ha estat una opció de les entitats, sinó d’ajuntaments potser poc reflexius. Allò que ens consta amb absoluta certesa és que han predominat els neguits i les negociacions a totes les bandes que ha calgut per mantenir el màxim d’activitat.

I ara que tots plegats ja en tenim, malauradament, molta pràctica, haurem de procurar, en els temps durs que vindran, millorar-ho encara més.

De tot cor

[Un dos i seguit, 18-12-20] 

A l’Un dos i seguit no hem tingut mai tendència a fer, quan arriben aquests dies, els típics resums, amb relacions més o menys àmplies d’allò més significatiu que ha portat l’any que deixem enrere. No és que no ho trobem interessant, si està ben fet, ni criticarem qui ho faci amb entusiasme. Al capdavall, aquí també ens deixem portar per costums objectivament prescindibles, com les commemoracions d’aniversaris més o menys rodons,  les felicitacions de les festes i altres debilitats semblants. 

Segurament, si no ho hem fet mai és per la por de deixar-nos coses importants i la mandra -ho reconec!- d’assumir la feinada que comportaria fer-ho com Déu mana. Sortosament, el món de la sardana, dels esbarts i la música per a cobla és prou viu per generar notícies d’actualitat setmana rere setmana, les mirades històriques sempre queden bé, la música és un potencial inexhaurible i si tenim algun problema no és, precisament, com omplir el temps que ens cedeix Tarragona Ràdio cada setmana.

Vistes així les coses, comprendreu que, enguany, encara tenim menys ganes de mirar amb deteniment què ha passat els últims dotze mesos. Ho farem quan això sigui important per entendre coses concretes o per encarar millor el futur, un futur més incert que mai per a tothom que és allò que realment ens interessa. No guanyarem res lamentant tot el que ens hem perdut aquest maleït 2020, que és moltíssim i segons qui encara n’ha resultat més perjudicat. Jo crec que l’esperit de la Guia Sardanista 2021que es presenta aquest diumenge a Sabadell és allò que ens cal: feta com si tot fos possible i treballar perquè això sigui així, però sent conscients que, si cal, haurem de tornar a fer renúncies. 

El nostre desig, ara que ve Nadal, és ben simple i complicat alhora: que la Guia es pugui portar a terme completa, que s’ampliï fins i tot, i que en podem gaudir plenament. Amb tot el que això comporta. De veritat. De tot cor.