El pioner

[Un dos i seguit, 8-6-18]

El programa d’actes previst per a Montblanc Capital de la Sardana 2018 segueix desenvolupant-se, sembla, amb normalitat. Això inclou elements diguem-ne fixos d’aquesta celebració anual i altres que són els que aporten singularitat a cada capitalitat. Entre els que s’han volgut institucionalitzar hi ha una Trobada d’Escoles de Cobla, tot un reconeixement a la tasca que fan aquests centres i un encoratjament als joves músics que comencen. Aquesta és la idea bàsica de la iniciativa, tot i que permet que cada trobada compti amb unes determinades escoles convidades.

Enguany, tenint en compte la proximitat, hi haurà la cobla del Col·legi Pare Manyanet, de Reus; però, a més, també es comptarà amb la pionera: la cobla infantil del Col·legi Santa Maria, de Blanes. Tenen en comú que els dos centres escolars pertanyen a la mateixa comunitat religiosa i que les respectives escoles de cobla van ser creades per la mateixa persona, el pare Joaquim Alqueza. A la trobada de Montblanc d’aquest diumenge se li farà un homenatge, tot reconeixent, sobretot, la dificultat d’aquesta empresa en uns temps especialment complicats per a aquest tipus d’iniciatives i, a més, molt difícils per al món de la cobla.

Les cròniques de l’època ens parlaven, molt seriosament, del perill de desaparició de les cobles per manca de músics. És per això que el fet de crear un lloc on sorgissin nous intèrprets de cobla joves va esdevenir un bàlsam i un exemple que, després, altres iniciatives van seguir, com a Sabadell, Badalona o Bellpuig, entre altres, com ara Reus més recentment.

Actualment, el panorama és molt diferent. No és que no hi hagi dificultats, però el cert és que el panorama de la cobla ha canviat radicalment. Hi ha molta més qualitat general, més joventut, estudis oficials,idees innovadores, etc. És bo, però, que no oblidem persones coratjoses com el pare Alqueza, sobretot si tenim en compte que va obrir camí a nombrosos nois i noies que, després, han nodrit les plantilles de moltes cobles i, alguns, han triomfat, com els germans Jordi i Xavier Molina, per posar només un parell d’exemples.

Anar contra corrent

[Un dos i seguit, 1-6-18]

Avui fa deu anys, gairebé totes les colles sardanistes de competició es van aplegar a Montserrat, en una trobada que tenia l’objectiu de celebrar el mig segle de la Unió de Colles Sardanistes, l’organisme encarregat, bàsicament, d’organitzar el Campionat de Catalunya i coordinar les altres competicions territorials. Fou una festa realment lluïda, que va permetre mostrar l’abast d’aquest tipus de grups malgrat les crisis generals i particulars que han fet que el nombre de colles no sigui, ni de lluny, el que hi havia, per exemple, als anys 80. Malgrat això, aquella trobada a Montserrat va aconseguir fer ballar juntes colles que, habitualment, no coincideixen. N’hi ha que participen al Campionat de Catalunya i altres només als Territorials o, senzillament, no són poques les que es limiten a ballar a més o menys concursos lliures. A més, cadascuna balla a la respectiva categoria, és a dir, alevina, infantil, juvenil, gran o veterana.

Des d’aquell dia 1 de juny del 2008 sembla que el nombre de colles està força estabilitzat, però això no ha de fer que ningú abaixi la guàrdia. En el context actual, l’existència de colles de competició és una autèntica anomalia, un fet excepcional tenint en compte els esforços i dedicació que requereix el seu funcionament normal. No ens enganyem: no és tant agraït socialment parlant com sortir al Seguici ni aixecar castells, no es compta amb els mateixos suports i, en canvi, requereix temps d’assaig i de viatjar sense gairebé subvencions, calen unes condicions físiques mínimes (és allò de la “sardana esportiva”...), resulta imprescindible una estructura organitzativa eficient, dedicar-hi diners, etc.

Això sí, els que ho practiquem sabem que les satisfaccions personals i de grup poden ser importants, però sempre tenint aquella sensació d’anar a contra corrent....