Torna, per la porta gran, el concurs de colles sardanistes de Santa Tecla

[Un dos i seguit, 15-9-23]

Gairebé des del primer moment de la sardana moderna que hi ha hagut concursos: de cobles, de composició i de balladors. L’esperit competitiu dels humans, doncs, també ha estat i està present en la sardana i la cobla, amb totes les virtuts i els problemes que això comporta. Sense treure importància a cap sector, sens dubte, on els concursos han estat més importants, en quantitat i en transcendència, és en el de la dansa. Amb lògics alts i baixos i força canvis amb el pas del temps, el món de les colles de competició –el de la sardana esportiva, com molts propugnen, ara- representa un sector associatiu gens menyspreable i que comporta una dinàmica de concursos, campionats, classificacions, premis, etc. complex i atractiu alhora.

A Tarragona, de colles i de concursos en tenim des dels primers anys del segle vint, inclosa una fita memorable com ho va ser el concurs que va tenir lloc per les festes de Santa Tecla del 1907 i que va tenir lloc a la plaça de toros. Hi van participar colles de tota la demarcació i la cobla La Principal de Peralada, dirigida llavors per Josep Serra. El concurs seguiria i aniria adquirint prestigi a nivell de tot el país, generalment celebrat a la plaça de la Font, encara que una altra fita remarcable va ser en el concurs del 1949, altra vegada a la plaça de toros, quan es va interpretar i ballar per primera vegada després de la guerra la sardana La Santa Espina.

Malauradament, ara, ja ben entrats en el segle XXI, ja feia uns anys que el concurs de Tarragona s’havia anat esllanguint. Per la raó que sigui, no comptava amb cap competició del Campionat, només del Territorial, i les colles van deixar de trobar-lo atractiu. Fins hi tot va arribar a desaparèixer per la Santa Tecla de l’any passat. La bona notícia va arribar quan es va saber que les dues entitats sardanistes de la ciutat, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, es van associar per recuperar i impulsar el concurs de Santa Tecla. De moment, i no és poca cosa, s’ha aconseguit que sigui vàlid pel Campionat Gran, és a dir, que hi haurà les millors colles del moment. A més, s’ha apostat per trencar inèrcies i fer-lo per la nit i, a més, al Serrallo.

Una bona cita, doncs, aquests dissabte a la nit amb tot l’espectacle d’algunes de les millors colles del moment, sense oblidar que, abans, al teatre Metropol s’haurà commemorat el 50 aniversari de la proclamació de Tarragona com a Ciutat Pubilla de la Sardana amb un original concert a càrrec de la cobla Maricel i Els Francolins. Pot ser una tarda-nit rodona.

Optimisme reflexiu

[Un dos i seguit, 8-9-23]

Naturalment, no compto amb cap dada resultant d’un estudi seriós i ni tan sols he fet cap enquesta ràpida, però crec que a vegades també hem de confiar en la nostra percepció després d’haver fet un seguiment, això sí, d’allò que es va reflectint a les xarxes socials, a banda de la nostra experiència personal, és clar! Em refereixo a la sensació que aquest estiu que ja comencem a exhaurir haurà estat força ric en activitat sardanista i, sobretot, amb una notable participació en gran part dels casos. Ja compto amb que les imatges que podem veure i que acostumen a publicar les cobles i els organitzadors acostumen a ser les més reeixides, però segueixo pensant que han estat moltes les ballades (l’activitat essencial de l’estiu, ja siguin de festa major o dels cicles de temporada), n’hi ha hagut moltes, insisteixo, que han comptat amb força animació i, sovint, amb molts més balladors a banda dels habituals de sempre.

No ho sé, potser sigui la meva tendència natural a veure sempre la part positiva de tot, però la veritat és que alguna cosa hi ha. També penso que l’optimisme ha d’anar acompanyat de la reflexió, de veure, posem per cas, perquè són unes ballades concretes les que triomfen i en quin moment i en quines condicions ho fan. També cal dir que no m’estic referint a un esclat de popularitat, sinó un increment significatiu d’activitat i de participació. Tant de bo sigui una tendència constant i impliqui, també, aplecs, concursos, concerts i altres. Ho anirem veient, sens dubte.

Mestissatge musical amb cobla

[Un dos i seguit, 28-7-23]

A vegades, pot semblar que això de fusionar sardanes o cobla amb altres estils sigui una novetat. Però tal i com hem insistit sovint en aquest programa, la cosa ve de lluny, de sempre realment. No cal mirar gaire enrere per posar exemples: als anys 40 una orquestra de moda de l’època va versionar la Llevantina, amb ritme propi d’aquell temps i triomfant arreu; als anys 60 el grup Mauné i els seus dinàmics, amb tenora inclosa, posava un aire yeyé a temes tradicionals, incloses sardanes; uns anys després, Joan Manuel Serrat ja actuava amb una tenora en directe entre els seus músics; i més cap aquí encara, Marina Rossell cantava la seva deliciosa cançó Arbequines de l’amor amb una instrumentació del Marcel Casellas que comptava amb una cobla sencera.

En Casellas, per cert, n’ha protagonitzat un munt d’iniciatives de barreja de la cobla i altres ritmes i estils, amb la cobla Cotofluix, l’Orquestrina Galana, etc. Però va ser la Companyia Elèctrica Dharma qui, junt la cobla Mediterrània, l’11 de desembre del 1981, al Palau de la Música Catalana, va oferir un concert memorable en molts sentits, però sobretot en aquest del maridatge musical divers. De manera excepcional, el ressò pels mitjans va superar els ambients sardanistes i, cosa que ara veig poc probable que passi alguna cosa semblant, el van retransmetre Radio Nacional de España i Televisión Española.

La importància d’aquella experiència, que després va voltar per tot el país, i sempre va impregnar la feina posterior de la Dharma, ha estat reconeguda pel festival Amb so de cobla, que tindrà lloc la setmana vinent a Palamós. Una cita que ja sembla consolidada i que pretén mostrar la diversitat de propostes en les quals la cobla o una part dels seus instruments hi té un paper prou interessant, alhora que en promou algunes altres. S’entén, doncs, que enguany, en ocasió del mig segle d’activitat del grup, s’hagi fet una excepció i siguin ells, la Dharma, que porten tants anys batallant en aquesta mescla musical, qui amb la cobla La Principal del Llobregat obrin el festival. Un Amb so de cobla que, altra vegada, ha preparat un cartell variat, de qualitat i del qual només lamentem la llunyania física si volem gaudir-ho tot. 

Obertura (mental) o tancament

[Un dos i seguit, 21-7-23]

El fet que una cançó de les moltes que tenen èxit en un moment donat hagi inclòs el ritme propi d’una sardana, que en el moment d’enregistrar-la es decidís comptar amb tota una cobla i que tot plegat es presentés de manera desacomplexada en llocs i moments on fins ara això era impensable, és positiu, sens dubte. Disculpeu que insisteixi sobre aquesta qüestió, però entenc que és lògic que bona part del sardanisme l’hi hagi fet gràcia la mateixa composició, sobretot als joves de les colles de competició, perquè els ha permès aplicar-hi punts lliures i, per una vegada, combinar dues facetes del seu lleure: les sardanes i els grups de rock del moment. 

Perquè sí, senyors, el ressò mediàtic de tot plegat ha evidenciat que malgrat els tòpics i prejudicis hi ha joves que s’ho passen bé ballant sardanes i, ells mateixos, sovint amb poques hores de diferència, els podeu trobar a qualsevol dels llocs que freqüenten la resta de gent de la seva edat. Ja sé -i això ja m’ho haureu sentit dir més d’un cop- que potser el CotixCoti només serà una flor d’estiu, que la moda passarà, com gairebé totes les músiques d’èxit. Aquest cas, però, haurà servit perquè en parlin crítics que mai havien parat atenció en la sardana, que els nois i noies de la Tarragona Dansa sortissin dissabte passat al Col·lapse en hora de màxima audiència, etc.

Malauradament, encara queden vestigis de gent que s’ho mira com quelcom negatiu, que embruta o fa malbé la sardana. Van ser molts més i força més durs en temps de la Sardanova, però encara es fan sentir de tant en tant. I sempre cal dir-los el mateix: que una cosa no treu l’altra, que mai resta, sempre suma, que no hi ha fórmules màgiques (el seu gran argument en contra) però que les coses viuen i, sobretot, perviuen, quan evolucionen i ho fan a base d’obrir-se, mai de tancar-se.

Hi ha molta feina a fer, encara!

[Un dos i seguit, 14-7-23]

És més que evident que ens trobem en ple estiu, i no perquè haguem mirat el calendari, precisament. Però tot just és en aquest temps de calor quan la sardana es manifesta en la seva forma essencial: en ballades de festa major, on hi participa tothom, fins i tot els que potser només en ballen aquell dia, o en algun dels cicles d’estiu que, sobretot, tenen lloc cap al vespre i aprofitant els moments de menys xafogor, si això és possible. És la sardana simple, natural, espontània, sense complicacions...

Però ja sabem, o molts haurien de saber-ho, que la sardana i la cobla són, poden ser, molt més. En aquest programa procurem parlar-ne sempre, d’això, i ho reivindiquem en tot moment. I moltes d’aquestes possibilitats que van més enllà de la manifestació bàsica que he citat, també tenen l’estiu una oportunitat per expressar-se. Ja us podeu imaginar que em refereixo al festival Amb so de cobla que, ben aviat, encetarà una nova edició a Palamós, però el cert és que no és pas l’única proposta que està vigent i que, de fet, es podrà veure i escoltar en algun lloc o altre del país. El problema, però, tal i com denunciava fa uns dies per les xarxes el músic i compositor Xavi Piñol, és que aquesta oferta interessant, variada i, sovint, trencadora, poques vegades surt dels cercles sardanistes o d’aficionats a la música per a cobla. Cal que hi hagi un festival específic, però també estaria bé que la resta del món ho tingués en compte també. I ho tractés com cal, és clar. 

En Piñol cita el cas de la Fira Mediterrània de Manresa, que després d’haver oblidat la cobla moltes vegades, enguany ofereix un -sí, un!!- espectacle amb una cobla sencera implicada. Això, en una programació extensa i interessantíssima, com és habitual. Ja està bé que se’n parli molt i soni a tot arreu el CotixCoti, però pensem que només és una cançó, una sola. Hi ha molta feina a fer, encara!

"Sempre s'ha fet així"

[Un dos i seguit, 7-7-23]

Si mirem enrere en el temps, podrem comprovar que la nostra societat ha millorat en molts aspectes. No em refereixo, ara, a qüestions tècniques, amb transformacions més que evidents, sinó a aspectes aparentment senzills però que tenen una importància considerable. Fa uns anys, no era obligatori que els motoristes portessin casc, o, per no moure’ns del terreny de la mobilitat, no cal retrocedir gaire en la memòria per recordar que els turismes només duien cinturó de seguretat en els seients del davant.

Els perills que es volen evitar amb aquestes mesures ja existien des de sempre, però el cas és que es van donar les circumstàncies que van permetre instaurar-les per a tothom. Alguna cosa semblant m’ha semblat que passa amb la campanya que ara fa la Confederació Sardanista sota el lema «Cuidem als músics», argumentant que a l’estiu especialment cal tenir en compte algunes indicacions per evitar que els integrants de les cobles pateixin en excés les conseqüències del sol i la calor. Concretament, es proposa evitar programar les actuacions en l’horari més calorós, hidratar als músics proporcionant-los aigua durant les ballades, considerar la seva millor ubicació en relació a l’ombra i si és possible instal·lar tendals o dispositius para-sols que els protegeixin.

Us puc assegurar, com a músic de cobla que vaig ser un temps, que el problema de la calor ha existit sempre, així com la poca consideració en aquest sentit per part de molts organitzadors. No tots, corro a puntualitzar, però és tristament real que, moltes vegades, no es preveu algun o tots els punts que exposa aquesta campanya. Ben mirat, són qüestions elementals, que s’haurien de preveure sempre i a tot arreu, però que, insisteixo, la realitat massa vegades desmenteix. Segur que heu vist més d’un cop que la cobla, en un acord de darrera hora amb els promotors o tirant pel dret, han traslladat les cadires a un lloc diferent al previst inicialment. Com en molts altres casos quan s’organitzen activitats, només tracta de no deixar-se portar per la inèrcia o allò terrible de «sempre s’ha fet així i no passava res»!

Un festival de cobla

[Un dos i seguit, 30-6-23]

Tot i que amb cert retard respecte als altres festivals de música que proliferen durant l’estiu, aquesta setmana s’ha presentat el programa de la setena edició de l’Amb So de Cobla, el Festival de Cobla de Catalunya, que tindrà lloc de l’1 al 5 d’agost a Palamós. A banda d’aquest primer retret amable, a priori només podem elogiar l’atractiu de la proposta que, com ja és prou sabut, pretén mostrar les infinites possibilitats de la cobla o algun dels seus instruments, ja sigui amb el format clàssic de concert de cobla, com en les mil i una combinacions possibles amb altres instruments, formacions, veus i estils musicals.

Precisament, crec que el gran nombre de festivals que tenim al davant els propers mesos fan que costi visibilitzar aquesta iniciativa que, amb tot, cada any omple els recintes on es porta a terme. El repte, però, és arribar a un públic més ampli i variat, bona part del qual ni sospita allò que s’ofereix al voltant de la cobla i els múltiples maridatges que es porten a terme, amb més o menys èxit i recorregut. Enguany, en sintonia amb aquesta idea, també podrem escoltar coses que prometen molt, tant per l’originalitat que s’intueix, com, en més d’un cas, pel prestigi d’alguns noms que hi estan implicats, com ara el compositor i pianista Albert Guinovart, posem per cas. I, és clar, també s’entén perfectament la inclusió en el programa d’una experiència musical que ja és històrica, però que segueix vigent i ara més que mai: el concert que oferiran conjuntament l’Elèctrica Dharma i La Principal del Llobregat coincidint amb el cinquantenari dels primers. Serà un merescut homenatge a uns autèntics pioners en el que és la filosofia del festival Amb So de Cobla, així com, és clar, una nova oportunitat de gaudir-ne.

Veient les coses amb un color més clar

[Un dos i seguit, 23-6-23]

Si fem un seguiment de l’activitat i totes les circumstàncies que afecten un sector cultural determinat, com ara el sardanista, podrem comprovar, entre altres coses, que hi ha de tot: moments feliços, d’altres més problemàtics; constatarem situacions d’autèntica eufòria, però també hem de veure com, en ocasions, les coses es torcen de veritat. 

Aquests dies, seguint en la cosa sardanista, tenim algunes alegries. Segons quines, poden semblar poc rellevants, però sí que són, com a mínim, simptomàtiques del fet que segueix havent gent que treballa picant pedra i, sovint, posant-hi il·lusió i imaginació. Es tracta d’uns quants exemples d’allò que, segurament, té un abast més gran i, en ocasions, profunditat. Jo ho veig així en casos com el concurs musical del 75è aniversari del Grup Sardanista Mirant al Cel, on els primers premis se’ls han endut autors novells i joves, autèntics descobriments que han passat al davant d’alguna patum. També m’ho sembla quan veig que en el concurs de colles de Constantí de diumenge passat hi van ballar més colles infantils i juvenils que de les altres categories, I era en un territorial de Tarragona!! Hi havia colles noves o ressuscitades de Valls, el Vendrell i Constantí mateix.

I, per exposar tan sols un parell de casos més, destaca la presentació de la colla Germanor, de la Selva del Camp, revivint així l’esperit d’un grup de colles que hi hagué a la vila els anys 50 i 60 i que, a més, en una ballada reivindiquen els autors i les sardanes locals. Finalment, crec que cal remarcar el programa valent, variat i compromès que aquests dissabte oferirà la cobla Reus Jove encetant les ballades d’estiu a Tarragona. Costaria trobar-ne de millors en una ballada al carrer per aquestes comarques.

Notícies com aquestes fan veure les coses amb un color més clar, certament.

Coses curioses...

[Un dos i seguit, 16-6-23]

Aquest cap de setmana, mentre esteu escoltant aquest programa, gairebé 600 conciutadans nostres, pertanyents a uns 25 grups de cultura popular i tradicional (inclosos dos de la ciutat de Tarragona), estan protagonitzant el 35è Aplec Internacional a Villach, a Àustria. Una cita anual, que viatja arreu d’Europa, bàsicament, en la qual mai poden faltar les sardanes i la cobla, és clar. Per cert, que la cobla que hi participa, igual que l’any passat, és una formació creada exprés per a l’esdeveniment, circumstància que no és precisament inèdita, però sí que crida l’atenció que la integren només dones i, a més, dones molt joves. Una aposta clara i decidida per reivindicar una major presència femenina en les cobles d’arreu.

No és el primer cop que es forma una cobla femenina. Recordem que en els millors moments de les cobles del col·legi Pare Manyanet, de Reus, durant un temps en va funcionar una. La qüestió, però, més aviat seria que les plantilles fossin més equilibrades en aquest sentit, ja que tot i que la tendència és d’un clar increment, el panorama general encara és del tot insuficient, amb cobles sense cap dona i poques, molt poques, s’apropen al 50 per cent.

Vull creure que el problema no rau en els responsables de les cobles, és a dir, aquells que trien els nous músics de qualsevol cobla. Caldria analitzar perquè en el diguem-ne «mercat» de músics no hi són més presents les dones, o perquè n’hi ha moltes que sí, que formen part d’una cobla durant un  temps, però en pocs casos romanen una quantitat d’anys similar als homes. Curiosament, en aquest sentit la cobla s’assembla més als grups de rock o de jazz, on la part femenina és molt menor, mentre que en el cas de la música clàssica o les bandes el creixement femení ha estat molt més accelerat. Curiós, com deia...

Ai, les modes...!

[Un dos i seguit, 9-6-23]

Els sardanistes portem molts anys queixant-nos que els mitjans de comunicació no ens fan gaire cas, o que quan en parlen ho fan de manera incompleta o esbiaixada. Ha estat massa habitual que aquesta dansa sigui contemplada com una cosa antiga, arnada i en vies d’extinció, ja que només la practiquen els avis. En alguns casos, a més, s’hi ha afegit una mirada perversa, en base a una suposada implantació postissa fora de l’Empordà originari i que en comarques de la Catalunya Nova la sardana més aviat havia desplaçat altres manifestacions teòricament més autèntiques del lloc.

Aquest anar a la contra, d’haver de donar explicacions o, generalment, la sensació d’estar fent una cosa vergonyant per a segons qui, ha fet que ara, quan es publiquen titulars com ara «la sardana està de moda», que hem vist i escoltat diverses vegades en pocs dies, més aviat en desconfiem. Perquè, d’entrada, les modes, de la mateixa manera que venen se’n van, i també costa entendre que una cançó d’un sol grup hagi produït això.

Ara bé, siguem positius i celebrem-ho. Felicitem a qui sigui que s’hagin escrit tants articles i notícies, que programes de les televisions més importants facin connexions en directe en una ballada o que enviïn equips per fer reportatges als assajos de les colles. Però alegrem-nos, també, que, malgrat tot, no només hi ha moltes ballades, concursos i aplecs, que hagi tornat a ser un èxit, per exemple, la ballada del Corpus de Berga a les tantes de la matinada, que compositors com la tarragonina Anna Abad triomfin en un lloc emblemàtic com Calella i segueixin estrenant obres noves, etc. I que tot això no ens faci oblidar que de problemes en tenim i molts, en diversos àmbits i que cal seguir batallant...

Fa pensar...

[Un dos i seguit, 2-6-23]

Una de les qüestions de debat més actuals és la de la intel·ligència artificial: fins a quin punt ha avançat, els perills, les possibilitats, etc. Ara, tot són especialistes i entesos (o suposats) que hi diuen la seva, i això mentre encara tenim ben viu, perquè, de fet, ve a ser el mateix però en una gran evolució diferent, el tema de com ens afecta (també en positiu i en negatiu) el fet que la informàtica ho impregni tot. 

Quan encara hi ha qui no té mòbil i, encara menys, ordinador a casa, el fet és que, fins i tot aquests, es veuen condicionats, d’una manera o altra, per les noves tecnologies. Ja no podem triar, per exemple, si cobrem la nòmina en un sobre o pel banc i, per tant, per mitjà d’un procés informàtic. I això, segur que tots ho hem patit alguna vegada, pot comportar problemes per errades o avaries. Perquè sí, les màquines (per dir-ho d’alguna manera) també s’equivoquen o es posen malaltes.

I això és el que afecta, des de fa una setmana, la Confederació Sardanista de Catalunya. Segons un comunicat que van publicar fa dies: «degut a un problema al servidor, el nostre sistema informàtic ha quedat greument afectat. Us agraïm la vostra comprensió i sobretot tot el suport rebut. Els enginyers informàtics i bons col·laboradors continuen treballant-hi i s’aniran restablint els serveis a mesura que sigui possible». 

Això vol dir que des del passat cap de setmana no funciona el Portal Sardanista amb la seva agenda i tota la resta de seccions, el web de La Sardana de l’Any ni les adreces de correu habituals d’aquest ens. Bé, el món no s’acaba amb això i, d’una manera o altra, la Confederació s’ha seguit comunicant amb tothom i ha rebut missatges, però no em negareu que fa pensar, aquesta situació...

Cuidem-los, sisplau!

[Un dos i seguit, 26-5-23]

En el programa d’avui, tindrem l’oportunitat d’estrenar tres nous enregistraments de sardanes i música per a cobla. Tres produccions d’una qualitat excepcional, un fet que, sortosament, els darrers temps es produeix amb una freqüència inèdita fins ara. Enmig de discos mediocres o amb poca substància, trobem, de tant en tant, meravelles com totes les que genera l’entitat Músics per la Cobla. El cas és que les tres novetats d’avui són totes amb aquest segell, amb música d’autèntics monstres de la música catalana com Manuel Oltra i Eduard Toldrà, així com la direcció, en un cas, d’un altre gran nom, un clàssic vivent com és Antoni Ros Marbà. Tot plegat, amb les interpretacions de la Cobla de Cambra de Catalunya.

Fins ara, ja sigui amb aquesta o altres cobles, han aparegut una quantitat enorme d’enregistraments molt ben fets en tots els sentits; valents, perquè no són comercials, per dir-ho d’alguna manera; i descobridors o recuperadors de molta música injustament oblidada. És clar que darrere de tot això hi ha d’haver gent ferma, que treballa de manera eficaç, constant i compromesa, com sens dubte ho era el recentment desaparegut Jesús Ventura, entre altres, però gosaria afirmar que el puntal de tot plegat és Josep Maria Serracant, un altre home de múltiples facetes, que en el cas de la cobla ha estat i és compositor d’una obra interessantíssima, alhora que gens fàcil per a intèrprets i oïdors; també és organitzador, mecenes i moltes coses més.

Ha estat l'impulsor −i president− de Músics per a la Cobla, la qual al llarg dels anys ha recopilat 35.000 partitures, amb la seva pertinent catalogació i, sovint, restauració, a banda de la publicació dels discos que deia. Al local de Serracant on té la seu aquesta associació, hi assagen les cobles Mediterrània i Sabadell, alhora que també fa funcions d’estudi d’enregistrament de productes propis i aliens. És, en definitiva, un d’aquells personatges necessaris, imprescindibles, per a la música del país, ja que fan possibles coses que cap organisme públic o privat mai no es plantejarà ni tan sols la necessitat. N’hi ha en diversos àmbits i acostumen a fer feina de manera poc sorollosa. Cuidem-los, sisplau!

Tornem-hi!

[Un dos i seguit, 19-5-23]

Avui comentaré una qüestió que ja he tractat altres vegades, però que penso reiterar sempre que m’ho permetin. Es tracta d’una mancança que afecta bona part de la nombrosa activitat sardanista que es porta a terme arreu del país i, gosaria dir, també dels esbarts: la generalitzada despreocupació d’organitzadors, cobles i esbarts per tal d’anunciar de manera adequada les seves activitats. Paradoxalment, una de les queixes més generalitzades del sector és la manca de ressò en els mitjans de comunicació d’allò que porten a terme, però són ells mateixos (no tots, però sí la majoria) els que no fan arribar a temps les previsions d’actuacions, per exemple. 

És trist comprovar com el servei d’informació sardanista que va muntar fa anys el malaguanyat Antoni Anguela (una autèntica agència de notícies sardanista) funcionava més bé, en el sentit que era molt més exhaustiva pel que fa a actuacions, en un temps de correu tradicional i ciclostil que ara, amb tots els avantatges que ofereixen les noves tecnologies. I encara és més greu veure com amb un esforç similar al que certes cobles i organitzadors tenen per penjar imatges i comentaris durant i després de l’actuació, podrien aconseguir un gran impacte propagandístic previ fent arribar les dades als mitjans especialitzats com aquest. I encara més fàcil: amb un sol missatge podrien anunciar un munt d’actuacions fent-lo arribar a la Confederació Sardanista, la qual, amb el seu Infosardana, permet que tots els programes i, de fet, tothom amb connexió a Internet, ho tingui a l’abast.

El volum d’activitat sardanista és, malgrat tot, enorme si veiem l’agenda del Portal Sardanista, però el cert és que el nombre de ballades, aplecs i altres convocatòries és molt més gran, encara. Pensem que això és una carta de presentació de cara a reivindicar més atenció per part de mitjans, institucions i organismes com, posem per cas, els que decideixen allò que fa tant temps que es parla però sembla que no arriba mai i que és el reconeixement com a Patrimoni Cultural Immaterial per la Unesco. No sembla que tothom ho tingui prou clar.

Brots verds

[Un dos i seguit, 12-5-23]

La fama, o només certa popularitat, l’atenció dels mitjans de comunicació, és una cosa voluble, que va i ve, que ara ho tens i la major part del temps probablement no. Això ja ho sabem força bé els sardanistes, que veiem com poques vegades les nostres activitats, per originals i interessants que siguin, reben certa atenció mediàtica. Per això pot sorprendre que ara es parli tant de la cançó que el grup The Tyets ha sabut fer atractiva tot incitant a ballar sardanes (o alguna cosa similar) a tothom, inclòs el públic menys procliu a aquesta activitat. 

A mi em fan sospitar els titulars grandiloqüents que diuen coses com, per exemple, que «La sardana viu la seva pròpia revolució» i coses similars. És clar que ho trobo molt positiu, tot plegat, tot suma i, certament, fa quatre dies ningú s’hauria cregut una repercussió com aquesta. Però, com he dit, aquest tipus de fama acostuma a ser efímera i més aviat confio en altres mostres de, diguem-ne, brots verds, que també hi ha en marxa o a punt de posar-s’hi. N’hi ha que fa temps que batallen per oferir coses noves i, bàsicament, eixamplar perspectives amb plantejaments diversos, diversitat que encara ho fa més valuós, tot plegat. 

En podria citar molts d’exemples, però ara m’ha cridat l’atenció un col·lectiu que no sé si és molt nombrós o no, però els plantejaments del seu portaveu m’han resultat magnífics. Aquests dies circula un vídeo molt ben elaborat de l’activista Joan Aranda que, precisament, vol engrescar gent de tota mena per tal d’analitzar de manera seriosa què es pot fer per la sardana de cara al futur. Ho fa de manera molt clara, sintètica però exhaustiva d’una qüestió que és evident que ha meditat profundament. Mereix, com a mínim, que sigui escoltat i atès, per això avui en parlarem, perquè ens falten caps pensants amb idees clares i que saben expressar-les de manera rigorosa.   

Un munt de Coti x Coti

[Un dos i seguit, 5-5-23]

Déu n’hi do amb el ressò que està tenint el Coti x Coti, aquesta cançó del grup The Tyets que acaba a ritme de sardana i, a més, comptant amb el so de diversos instruments de cobla. L’enregistrament el van realitzar fa un temps amb la cobla Sant Jordi, però la màxima difusió la van tenir quan en la gala dels Premis Enderrock la van interpretar amb músics en directe, una entrada a la sala estudiada i el convit a ballar que van fer a tots els presents els dos membres del grup.

Només és una cançó i no la primera, precisament, que en l’àmbit de les diguem-ne músiques populars modernes utilitza aquest recurs, però ara sembla que la proposta ha caigut en gràcia. S’ha pogut sentir (i ballar!) en llocs ben diferents als habituals de la cobla, la crítica l’ha aplaudit en general i els modernets esnobs, a qui la cobla i similars sempre repugna, no s’han fet sentir gaire. El sardanisme, per la seva banda, s’hi ha obert de ple, fins al punt que avui mateix se n’ha estrenat la versió en forma de sardana i amb cobla sola. La gent de les colles, especialment el sector més jove, s’hi ha entusiasmat, com els nois i noies de la Tarragona Dansa, que n’han fet una coreografia exprés de punts lliures, el vídeo de la qual triomfa a les xarxes. Lluny queden, sembla, les reaccions airades de certs sectors quan va sorgir la Sardanova. La majoria dels sardanistes la van aplaudir i gaudir de valent, però també hi va haver reaccions molt negatives i radicalitzades.

No podem saber si el Coti x Coti tindrà alguna mena de continuïtat, segurament el que han fet és trencar un prejudici i un estereotip negatiu que fa massa temps condiciona la recepció de la sardana i la cobla segons on. Encoratja llegir certes reaccions, principalment les de gent jove que no és sardanista habitual; i també que, a aquesta nit, a l’Eufòria de TV3 un dels participants tingui previst cantar-la amb l’acompanyament de, ni més ni menys, que alguns músics de La Principal de la Bisbal.

Entre l'apassionament i l'atonia, trobem el terme mig?

[Un dos i seguit, 28-4-23]

Fa anys, bastants anys, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a informador sardanista, a una reunió de la Unió de Colles Sardanistes. Fa tant de temps que no recordo què s’hi va tractar ni si era una assemblea, una reunió de treball o què. Sí que puc assegurar que en vaig sortir impressionat per la intensitat de les discussions, fins i tot vaig arribar a sentir vergonya aliena per l’apassionament desmesurat que hi van exhibir els representants de les colles d’aleshores. És clar que eren altres temps en tots els sentits, ja que era una època en la que determinats concursos podien aplegar un centenar d’anelles com la cosa més normal del món.

Ara, tot s’ha empetitit de manera dràstica i encara que no sé (o sí que ho sé) si era gaire lògic ajuntar tantes colles alhora en, posem per cas, un camp de futbol al punt del migdia, podeu comprendre que enyoro un major volum de sardanisme de competició. D’altra banda, tampoc desitjaria que tornés aquella bogeria de reunions on semblava que s’hi decidís el destí de la humanitat, però sí que em sembla que a la gent de colla, ara mateix, l’hi manca un major debat (prou civilitzat, això sí), de la manera que alguns proposen, però que no acaben de tenir prou seguidors, em sembla. En públic, com a mínim.

Penso, per exemple, en el blog «Sardana no resolta» del tarragoní Manel Andreu, on parla de colles i de concursos des d’un profund, apassionat però assenyat coneixement de la qüestió. Fa molts anys que s’hi mou en aquest món sardanista com a ballador i responsable de colles. Sap interpretar allò que hi passa, coneix l’entrellat de cada colla i, fins i tot, diria, de la majoria de balladors de les principals. Cada un dels seus escrits mereixeria mil-i-un comentaris, però poques vegades algú s’engresca  a dir-hi la seva. Potser ho fan en privat, tant a les xarxes com en persona, però estic segur que tothom -del sardanisme de competició, vull dir- sortiria guanyant participant-hi sovint, de manera valenta i educada. Crec que és possible, vaja.

Informadors desmotivats

[Un dos i seguit, 21-4-23]

La Confederació, com a aglutinant de tot el moviment sardanista, encara té algunes assignatures pendents. En el seu si hi ha entitats diguem-ne «generalistes», hi ha les colles de competició, les cobles, els aplecs i, encara en procés de formació, els compositors. Ara, s’ha cregut interessant integrar-hi, també, els informadors, és a dir, la gran quantitat de gent que arreu del país fa això que nosaltres fem aquí, a Tarragona Ràdio i en aquest programa: parlar i informar de sardanes, sobretot per mitjà de les moltes emissores de ràdio existents, bàsicament municipals.

Dissabte passat es va fer una reunió, que no és la primera que implica aquest col·lectiu, però de les anteriors fa molt de temps i no van ser convocades per la Confederació. Es tracta, ara, de trobar la manera de canalitzar la problemàtica específica dels informadors cap aquesta gran organització que és la Confederació. La idea és bona, em sembla a mi, però no sembla que hagi entusiasmat gaire als companys, ja que l’altre dia érem ben pocs. Potser perquè a la convocatòria no es va especificar de manera prou evident la intenció, perquè tothom ja té prou feina o vés a saber perquè, el cas és que tot just ens hi vam aplegar set informadors. 

Malgrat això, tal i com va dir el president Xavier Tresserras, aquest decebedor primer contacte no comporta que s’aparqui la idea, sinó que s’insistirà en una altra trobada, prèviament a la qual es farà arribar a tothom l’acta d’allò tractat dissabte, que és, al capdavall, el resum clar dels objectius que hauria de tenir aquesta associació que, tal i com es va indicar, amb tres persones ja es podria legalitzar. Ara bé, el cert és que el col·lectiu d’informadors representa una xarxa d’espais sardanistes ben diversos: de molt veterans, de ben joves i una vitalitat extraordinària, de modestos però ben dignes i, fins i tot, alguns (pocs, és clar!) de totalment professionals. Vull dir que seria una llàstima que tot aquest patrimoni humà i mediàtic no tingués veu i vot directe en el màxim ens sardanista, tant per tal de tractar-hi la seva problemàtica específica, com per aprofitar el seu punt de vista singular del fet sardanista. A veure si ens engresquem tots plegats!

Cal no defallir

[Un dos i seguit, 14-4-23]

No fa gaire, aquí mateix parlava d’aquelles notícies negatives que, de tant en tant, ens minen la moral, fan que trontolli l’entusiasme que cal per treballar en una activitat com és ballar sardanes, que no comporta cap benefici econòmic, ans al contrari, ens proporciona molts maldecaps si som dels que promouen i organitzen coses. Es tracta, com haureu imaginat, de situacions com les dels aplecs dels quals s’havia anunciat que enguany, a poques setmanes de la data prevista, no es farien. 

Però la idea aquella de que cal no defallir, sobretot en els moments més durs, ara ens sembla més vàlida que mai. El cas és que s’ha anunciat que un d’aquells aplecs, el de Santa Coloma de Farners, finalment sí que es farà. Sembla que aquell anunci tant trist ha fet reaccionar a més d’un i ha estat possible salvar la situació. Un aspecte que crec important que sigui destacat és que l’Ajuntament d’aquella població, que és qui havia reduït notablement la seva aportació per les dificultats econòmiques que es veu que pateix, ha estat una peça important en trobar una solució, no tant en haver incrementat la subvenció (que ignoro si s’ha produït), com en haver assumit el repte de cercar una sortida, inclosa la captació de donacions privades. I  és que, de vegades, el que cal és aquesta valoració de l’activitat que en fa un consistori -en aquest cas, un aplec- allò que més es troba a faltar. Hi ha un gran contrast entre aquest plantejament i aquell altre, massa generalitzat, de fer, només, de repartidor de subvencions, sense fer-se seva una activitat eminentment popular, en el sentit que és de plaça, oberta a tothom.

Els diners de l’Ajuntament, com tots aquells que puguin venir d’altres institucions, sempre són benvinguts, però en massa casos és evident que sense el corcó de l’entitat sardanista de torn no hi hauria res de res. A Santa Coloma, a amés, s’ha propiciat el relleu de la junta de l’entitat sardanista, que ja havia llençat la tovallola, cremada després de molt temps de remar contra corrent i amb una immensa sensació de solitud.

D’altra banda, aquest panorama més agradable ens l’acaba de fer més complet el fet que a l’Agenda dels propers dies podem parlar de dos nous aplecs que comencen des del número u. I aquí, a Tarragona, amb molta feina per fer encara, ens alegra confirmar que sí, que aquest any es recupera el concurs de colles i amb una organització reforçada. Ja ho havíem comentat, però ja entendreu que m’agradi insistir en les bona notícies, oi?

Sardanistes desenfadats

[Un dos i seguit, 31-3-23]

Dissabte passat va tenir lloc, a Sabadell, l’acte principal de celebració del 75è aniversari de la colla Mirant al Cel, una de les anelles importants durant molts anys i encara ara mateix segueix lluitant al Campionat de Catalunya entre les millors colles del moment. La festa tenia com a nucli central un concurs anomenat «Conku Loku», és a dir, un concurs de colles esbojarrat, una mena de gimcana molt divertida que va entusiasmar, sobretot, com és natural, als més joves. 

Jo no hi vaig poder assistir, però les referències que m’han arribat són, majoritàriament, positives. La idea no és nova, ja que fa més de vint anys en va organitzar algunes sessions la colla Roure, de Barcelona, imagino que amb algunes diferències però amb l’esperit festiu idèntic. Ara, és clar, la participació musical de la cobla Contemporània i el seu Sardashow ha contribuït notablement a fer el concurs més engrescat.

Però al marge de les objeccions que algú hi pugui fer, no tant sobre aquest singular concurs en si, sinó sobre l’oportunitat de compaginar-lo amb la cloenda del Campionat de les colles de Barcelona o el temps d’espera entre la competició i el sopar, més enllà d’això dic, és clar que aquest tipus d’iniciatives ajuden a fer més forta l’existència d’unes entitats, les colles sardanistes, molt fràgil per naturalesa i encara més en els moments actuals. Penso, sobretot, en els joves que assagen amb una dedicació exemplar, que viuen un Campionat molt exigent i que a vegades poden dubtar de si aquest esforç val la pena. Els calen jornades com aquesta o com les colònies que s’han organitzat darrerament, moments en els quals poden conviure amb gent de la seva mateixa generació i, per tant, interessos i neguits.

Si a això hi poguéssim afegir un major ressò d’aquestes activitats (les estrictament competitives i les més desenfadades) a les xarxes i mitjans, seria un pas de gegant. Aquests dies, per exemple, amb l’èxit de la proposta de The Tyets introduint músics de cobla i ritme de sardana en una cançó i el ressò generalment positiu a les xarxes que això ha tingut entre un públic no sardanista habitual, ens permet tenir una mica d’esperança.

Estimular la innovació

[Un dos i seguit, 24-3-23]

L’existència de la Confederació Sardanista és una necessitat inexcusable i que només actituds tancades i mentalitats estretes expliquen que no s’hagués creat abans. Als anys 30 del segle passat ja hi va haver l’intent de la Lliga Sardanista, frustrada per les circumstàncies que tots sabem i que tantes altres coses van esguerrar. També ho va intentar l’Obra del Ballet Popular, conjuntament amb els esbarts, però mai se’n va acabar de sortir d’aplegar tot aquest món. No seria fins al 1990 que es crearia la Federació Sardanista, que el 2014 va esdevenir la Confederació, autèntica unió de tots els sectors (colles, entitats, músics, federacions territorials...).

És una organització encara en construcció, però que ja ha assumit moltes responsabilitats, encara que, com tot en aquest món, se l’hi poden criticar moltes coses. No es tracta, ara, de fer balanç, però sí de constatar que de ganes i idees n’hi ha força, una altra cosa és que es puguin portar a terme amb el suport necessari d’associats, institucions o potencials patrocinadors privats. Encoratja comprovar com, a més d’organitzar activitats concretes, com ara La Sardana de l’Any o la Guia Sardanista, posem per cas, s’exploren nous camps d’actuació. Em refereixo a l’anunci del Projecte Innovem, amb el qual s’obrirà una convocatòria per accedir a aquesta iniciativa pensada per al desenvolupament de projectes innovadors relacionats amb la sardana i la cobla. Hi ha un pressupost, no sé si suficient, i la intenció expressa d’incidir en els joves. 

En aquesta línia, és evident que en el llistat dels Premis Capital de la Sardana 2023 donats a conèixer dissabte passat a la nova Capital de la Sardana, Sant Cugat, no només s’han tingut en compte llargues i meritòries trajectòries, sinó també iniciatives recentíssimes com la del grup The Tyets que combina el reggaeton amb la sardana. Caldrà estar atents, més enllà d’iniciatives potser anecdòtiques com aquesta (o no, atès el ressò en les xarxes socials) al desenvolupament d’aquest nou projecte Innovem.

De notícies tristes i de positives

[Un dos i seguit, 17-3-23]

El noticiari que sempre inclou aquest programa de ràdio dedicat a l’activitat sardanista, de les cobles i dels esbarts, ens permet ser, sovint, optimistes, ja que sovintegen les informacions sobre iniciatives engrescadores, potents, originals o que, senzillament, demostren que aquest és un sector, malgrat tot, ben viu. Però tampoc manquen aquelles noves que més aviat, ens porten desencís i pessimisme. Són qüestions que preocupen, com que de cara a aquest proper mes d’abril s’hagin suspès, a darrera hora, dos importants aplecs que eren a la guia oficial, és a dir, que fins fa ben poc hi havia intenció de portar-los a terme.

Fa pensar, que un aplec del rovell de l’ou sardanístic com el de Santa Coloma de Farners sigui un dels afectats i que, a més, amb ell desaparegui l’entitat que l’organitzava. Tampoc era un aplec qualsevol el de Sants, amb una llarga tradició i implantació a la capital catalana. En els dos casos, les causes són la manca de suport municipal. En el primer, per la retirada de l’aportació econòmica i en el segon perquè el que havia de ser l’escenari de l’aplec s’havia cedit (suposadament per un malentès) per a una altra activitat. Aquest segon cas sembla menys transcendent, ja que es preveu tornar-hi l’any vinent, però és preocupant veure la manca d’interès municipal per una celebració que ja portava 32 edicions sempre en el mateix lloc. Aquesta poca empatia sovint s’ha demostrat també més a prop de nosaltres. Per exemple, l’aplec de Salou, que fa pocs anys va veure com plegava l’entitat que el promovia i l’ajuntament es comprometia a organitzar-lo, però ben poc va durar aquell «compromís».

Però no tot ha de ser negatiu, aquesta setmana, perquè es confirma que sí, que Tarragona tornarà a tenir concurs de colles per Santa Tecla i que, a més, serà vàlid per al Campionat Gran. Potser ja serà més polèmica la ubicació, però quedem-nos amb el conjunt positiu de la notícia.

Carnets de genuïnitat

 [Un dos i seguit, 10-3-23]

A tot arreu hi ha debats recurrents, és a dir, qüestions que no acaben de quedar resoltes, però que de tant en tant algú torna a plantejar el problema, se’n parla de manera més o menys acalorada o assenyada i, massa sovint, tot resta, si fa no fa, com abans, i fins a la propera ocasió que es torni a treure a la llum el tema. A vegades, però, sí que s’arriba a un final, més o menys feliç o arrodonit. Pel que fa la sardana, també hi ha situacions d’aquestes, com ara la dels braços amunt o avall ballant els curts, sobre la qual s’han escrit fins i tot llibres, però que sembla tant acabada que la majoria de balladors troben del tot normal, com si s’hagués fet sempre, que els curts es ballin amb els braços avall.

Més complicada ha estat la disputa sobre l’escurçament de tirades, molt present al llarg dels anys, i que ara sembla decantar-se, si no del tot, sí majoritàriament, fins i tot en terra tradicionalment hostil als canvis, de les set tirades.

Altres debats, també intensos en ocasions i que van apareixent i amagant-se de manera cíclica, són d’àmbit més localitzat. Em refereixo a aquells que, per exemple, en ocasions qüestionen el tarragonisme de la sardana, gent que consideren que va ser importada i, atenció!, imposada en detriment d’altres manifestacions més autòctones. Suposo que creuen que els castells es van inventar a Tarragona i després els vam exportar a Valls, Vilafranca i totes les altres poblacions on han arrelat; que a la nostra ciutat es van fer els primers gegants i a la resta de viles amb aquests personatges s’ho han copiat descaradament; que tots els elements del seguici són creacions de tarragonins i que a la resta del país han trobat meravellós imitar-nos amb mulasses, bastoners i tot allò que els ha semblat...

Històricament, aquests il·luminats han estat molt combatius, també de manera cíclica, retornant quan en tenen oportunitat i ganes. Segurament menyspreen aquells sardanistes que no només compaginen la pràctica d’aquesta dansa amb fer castells, sortir amb els Pecats Capitals o protagonitzar les Contalles de Sant Magí, posem per cas. Perquè d’aquests n’hi ha i n’hi ha hagut molts, entre els quals en podem trobar que han tingut un paper molt rellevant en la recuperació i revitalització de la festa més tarragonina. A aquests, els carnets de genuïnitat els fan riure molt, creieu-me.

Dones

[Un dos i seguit, 3-3-23]

El proper dimecres serà el Dia de la Dona Treballadora, un dia d’aquells que serveixen per commemorar, per reivindicar i per fer pedagogia sobre les mancances, en aquest cas del paper de les dones a la nostra societat i, principalment, en el món laboral. També és una oportunitat per analitzar l’estat de la qüestió en àmbits concrets, com podria ser el que ens ocupa en aquest programa. 

Vull creure -perquè no em consta que s’hagi fet un estudi prou detallat- que la situació és força bona si tenim en compte el context general. És clar que no és la ideal, però és incontestable que tendeix a millorar. Veiem dones en càrrecs directius, de balladores n’hi ha moltes més que homes i entre els músics, que és on la presència femenina és més reduïda, hi observem un increment lent però constant del nombre d’intèrprets. Les compositores també són minoria, però no només n’hi ha de noves sinó que algunes, com ara la tarragonina Anna Abad, són molt apreciades per músics i balladors. 

Paradoxalment, en les colles de competició, on les normes escrites i no escrites des de sempre han establert una rígida paritat a les anelles, és on hi ha cert debat. Hi ha qui es pregunta perquè han de ser parelles mixtes les que ballin als concursos? En les colles més petites ja fa temps que s’accepta que aquesta norma tradicional es pugui obviar, però en les altres encara és un tema gairebé tabú. Hi ha raons per canviar les coses que apel·len a que els capdansers tinguin més possibilitats a l’hora de planejar un concurs en funció de la disponibilitat de balladors, però també es pot argumentar que la societat actual ja es discuteix força la rigidesa a l’hora de considerar dos sexes clarament delimitats. 

I no he dit res, fins ara, d’una qüestió que és molt present, malauradament, a les notícies, com és que hi ha molts casos d’abusos o assetjament. El sardanisme disposa d’un protocol, d’unes normes d’actuació en aquest sentit i no em consta cap cas, cosa que m’alegra enormement. Només desitjo que sigui perquè, efectivament, no n’hi ha hagut cap.

Ben retratat!

[Un dos i seguit, 24-2-23]

Cada vegada és menys anecdòtic que formacions musicals ben diverses trobin interessant experimentar amb una cobla o alguns dels seus instruments més característics. Ho hem comentat moltes vegades aquí mateix, però ara ens crida l’atenció el fet que entre les últimes propostes n’hi ha algunes de prou significatives, perquè hi ha implicats una sèrie de grups que es podrien considerar com els més allunyats de l’estètica de la cobla. Parlem, és clar, de grups de rock o de qualsevol dels estils de música diguem-ne moderna. 

Naturalment, hi ha el precedent ja històric de la Companyia Elèctrica Dharma i la cobla Mediterrània, però posteriorment hi va haver un gran buit en aquest sentit i no ha estat fins a dates molt recents que s’hi han atrevit La Iaia, per exemple. Al festival Amb so de cobla, de Palamós s’hi han pogut veure i escoltar combinacions molt variades i suggerents, però la presència del rock i similars ha estat mínima. 

Ara, se’ns presenta una música fresca, engrescadora i que encara no sabem si serà una sola cançó, com una mena d’anècdota, però la veritat és que ha estat molt ben acollit el videopclip que aquests dies circula per xarxes i es pot escoltar a les plataformes musicals. Es tracta del grup The Tyets, que fan el que ells anomenen "trapetón", és a dir, trap i reggaeton, que han presentat el tema Coti x Coti, un avançament del seu nou àlbum que es publicarà el proper 3 de març. Aquesta peça fusiona el reggaeton amb la música per a cobla gràcies a la col·laboració de la cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona. 

De moment, l’esmentat videoclip sembla que triomfa i allò que a mi em crida més l’atenció són els comentaris generalment positius de la gent, aparentment poc vinculada al sardanisme. Només cal esperar que no hi torni a haver comentaris lamentables, com els que algun crític musical ha expressat fa poc sobre la Megacobla, davant la qual no se l’hi ha acudit altra cosa que dir que no sona com si fos objecte de museu ni encotillada. Va quedar ben retratat el paio!

Quin maldecap!

[Un dos i seguit, 17-2-23]

Una qüestió recurrent, cada any per aquestes dates (al voltant de Carnaval), és que les cobles i les orquestres acostumen a efectuar, precisament ara, els canvis de músics: els que es retiren, els nous fitxatges, els moviments d’una formació a l’altra... Sempre es produeix un trànsit important en aquest sentit, tot i que darrerament també sovintegen els canvis en altres moments de l’any. La tradició, però, fixa el Carnaval perquè aviat, amb la quaresma, abans hi havia moltes limitacions per dur a terme actuacions musicals i, de fet, en aquest temps és quan menys festes majors hi ha.

Els canvis (i intercanvis, a vegades) de músics sovint s’ha comparat amb els dels jugadors de futbol. Algú ho pot considerat exagerat i, certament, ho és si ens fixem en l’aspecte econòmic, l’impacte en la societat, el ressò en els mitjans de comunicació i, segurament en el tarannà dels protagonistes, però la dinàmica s’hi assembla força.

Per les xarxes ja fa temps que circulen rumors i notícies confirmades en aquest sentit i és ben segur que els aficionats més fervorosos tindran ocupació a l’hora de valorar la idoneïtat dels canvis a cada cobla. Amb tot, els últims anys s’està produint un fenomen que emmascara una mica aquest seguiment de certes cobles. El cas és que abans era realment estrany que qualsevol cobla hagués de recórrer a suplents gaire sovint, mentre que ara és una pràctica habitual en segons quins casos. S’ha passat de fer alguna substitució per malaltia o per algun motiu greu i excepcional a fer-se molt sovint. Gosaria dir que, moltes vegades, se n’abusa i costa gaudir de segons quina cobla amb la plantilla titular completa. Sens dubte, això ho facilita el fet que actualment hi ha a disposició una gran quantitat de músics força competents i adaptables que no estan compromesos amb cap formació, però es fan un fart d’actuar de bolo. No sé si això és bo o és dolent, la veritat, però segur que és un maldecap per als responsables de les cobles afectades.

Músics i canyes

[Un dos i seguit, 10-2-23]

Un article de Montserrat Juvanteny publicat a l’últim número de la revista de cultura popular catalana  Som ens recorda un aspecte bàsic, essencial, dels instruments més característics de la cobla, les tenores i els tibles. L’escrit es titula «Un matí tallant canyes a l’Empordà» i fa referència a una sortida habitual de cada any d’una colla de músics per tal d’anar a recollir canyes pel camp, amb les quals després s’elaboren les característiques embocadures de doble canya que, al capdavall, és on s’origina el so d’aquests instruments. A diferència d’altres de, diguem-ne, més universals, per al tible i per a la tenora les canyes s’elaboren de manera totalment artesanal, fet que complica encara més la feina d’aquests instrumentistes.

És important saber trobar el canyar adequat, la canya concreta que serà útil, portar a terme un procés d’elaboració acurat que, entre altres coses, requereix temps, molt de temps. I no totes les canyes acabades pel mateix artesà serveixen, o no serveixen de la mateixa manera: unes per a un tipus de música, unes altres per a una de ben diferent.... Així s’entén que els constructors de canyes (moltes vegades, els mateixos instrumentistes) s’apleguin en aquestes trobades i acostumin a intercanviar idees, opinions i canyes. És tot un món, que requereix tècnica, paciència i, un cop més, temps. Un aspecte aquest segurament poc conegut per la majoria del públic, fins i tot per gran part d’aquells que saben apreciar la bona música per a cobla. Potser estaria bé divulgar-ho més, com a mínim entre el públic sardanista.

De la 'llibreteta' a l'aplicació

[Un dos i seguit, 3-2-2]

La recent presentació, a Barcelona, d’una nova aplicació per a telèfons mòbils Android, per a repartir sardanes ha estat acollida de manera diversa, com toca davant de totes les novetats. Hi ha hagut escepticisme, rebuig, mostres de satisfacció o, senzillament, indiferència. Us la podeu descarregar per un preu realment raonable.

El fet ens recorda aquest aspecte inherent a la sardana moderna que és la necessitat de comptar els passos i, en el moment oportú, atenent les regles tradicionalment acceptades, efectuar mentalment els càlculs precisos per a ballar els canvis de tirades com cal i acabar la sardana de la manera correcta. No tothom hi té la mateixa traça i alguns els costa més que altres adquirir la soltesa necessària. La veritat és que cadascú utilitza el mètode que més l’hi convé sempre i quan el resultat sigui el que cal. Al llarg del temps se n’han fet moltíssims i des del primer moment (de la generalització de la sardana com l’entenem ara, vull dir) se n’han publicat en llibres i revistes, alhora que s’han imprès desenes de llibrets, sovint acompanyats de gràfics més o menys ben trobats per intentar ser més entenedors. Tampoc han faltat edicions casolanes, fetes en ciclostil o fotocòpies.

I emparentades amb aquestes publicacions, hi hagué un temps que proliferaven unes llibretetes que molts sardanistes utilitzaven per anar apuntant les sardanes que tenien oportunitat d’escoltar, indicant, de cada una, el nom, l’autor i el tiratge. Era una manera d’anar més segur a l’hora de repartir, ja que així disposaven d’una creixent base de dades ordenada alfabèticament que podien consultar en un instant. Sospito, però, que actualment ja no se n’utilitzen gaire, o potser gens. Vés a saber si és que les habilitats de repartiment s’han incrementat, o que la majoria de balladors confien en què sempre hi ha algú altre disposat a «cantar» els repartiments. Tot pot ser!

Sigui com sigui, naturalment, a més dels múltiples mètodes a l’abast existents, a l’hora d’aprendre a repartir ara podem fer ús d’una nova eina -suposo que prou eficaç- a la butxaca i dins del mòbil, en lloc d’aquella venerable llibreteta.

Difusió de les sardanes noves

[Un dos i seguit, 27-1-23]

La setmana passada, conjuntament amb 93 emissores més d’arreu del país, encetàvem una nova temporada del concurs La Sardana de l’Any. I ja és la 33a edició -comptant, això sí, la primera i la segona èpoques-, i en totes les que he participat he cregut convenient fer un comentari inicial que sempre ve a dir el mateix, però que crec necessari expressar-ho cada vegada.

Vinc a dir que si bé es tracta d’escollir, amb els vots de tothom qui vol participar-hi, la sardana més popular d’entre les estrenades durant l’any anterior, no crec que aquesta sigui la raó bàsica i essencial. Tal i com sempre aclareixen els organitzadors, l’objectiu primer és proporcionar la màxima difusió a aquestes composicions noves, d’estils molt diversos, com ho són les preferències de la gent, de fet.

Al final de tot el procés en resultarà, efectivament, una sardana guanyadora que, segur, serà molt del gust de la majoria, però, probablement, no sigui la única, ni, potser, la millor, ni la que amb més rotunditat es pugui afirmar que realment és la més popular de totes. No es tracta de desmerèixer cap sardana ni cap autor, precisament, sinó de fer entendre que, tot plegat, no és res més que un joc que ajuda -i molt, crec- a que les noves creacions dels compositors siguin més conegudes per un públic el màxim de gran. 

No hi faltaran, un any més, les polèmiques i controvèrsies, amb lamentacions quan determinada sardana que ens ha semblat interessant queda eliminada per una altra que potser trobarem vulgar o, senzillament, menys aconseguida que l’altra. Jo sóc el primer que ho penso més d’un cop i sovint el meu vot no coincideix, ni de lluny, amb el resultat. A algú altre l’hi passarà exactament el contrari amb les mateixes sardanes, n’estic segur. Però, ja dic, hem d’entendre-ho com una gran campanya de difusió.

Instruments minoritaris?

[Un dos i seguit, 20-1-23]

Ja fa uns quants anys que tenim el goig de gaudir d’un molt alt nivell de qualitat general de les cobles, sobretot si el comparem amb el que hi havia fa temps no gaire llunyans. Hi ha molts músics, amb una mitjana d’edat que tampoc té res a veure amb el de fa trenta o quaranta anys, i això és degut, en part, a la tasca immensa que es va fer en la promoció d’escoles de cobla i de cobles joves. També s’ha de tenir en compte la institucionalització dels aprenentatges dels instruments autòctons i els corresponents títols, però també es tracta d’un fenomen més ampli, amb un entorn d’aprenentatge musical que també s’ha socialitzat molt més que abans.

Darrerament, però, s’han sentit algunes veus d’alarma que reclamen atenció, no només en el sector de la cobla, sinó pel que fa a l’ensenyament musical en general. Ara, en el sardanisme preocupa que en poc temps s’hagi a anunciat la desaparició de dues cobles formades, precisament, per gent jove: La Principal de l’Escala i Lo Castell, de Bellpuig, que sembla que han trobat dificultats massa importants per renovar les plantilles respectives. Però la realitat és que les alertes són, un cop més, generalitzades, i apunten a la manca de promoció i de suport en l’aprenentatge d’instruments diguem-ne minoritaris. És a dir, qualsevol estudiant de música ho té tot de cara si vol aprendre clarinet, trompeta o saxo, posem per cas, però ningú l’engresca a dominar el fagot, la trompa o, aquí és on patim nosaltres, la tenora, el tible, el flabiol o el fiscorn.

Ignoro fins a quin punt és cert aquest fenomen o si és una moda localitzada en determinades àrees geogràfiques o sectors socials, ni si és prou gran com per que calgui preocupar-se. Això sí, ja sabem que si algú es queixa és que algun mal pateix i que com en la nostra salut personal una analítica mai ens perjudicarà, més aviat al contrari. 

Cinquanta anys de Tarragona Ciutat Pubilla

[Un dos i seguit, 13-1-23]

Comencem un nou any i ho fem amb la sensació que no hi ha manera de treure’s del damunt la incertesa, aquella que es va instal·lar amb la pandèmia i que ara va associada a noves o no tant noves causes. En allò que ara ens ocupa, veiem com segueixen els problemes per a aquells que gosen organitzar ballades, aplecs o qualsevol activitat d’aquesta mena. El panorama és així, incert, perquè tampoc es pot dir que sigui dolent en general, ja que de la mateixa manera que hi ha cites habituals que desapareixen, sabem que es faran aplecs nous i que hi ha iniciatives que aviat s’han de fer realitat. 

En tot cas, ho anirem comprovant al llarg d’aquesta temporada que, això sí, ens permetrà commemorar aniversaris rodons prou interessants. Aquí, a Tarragona, per exemple, es festejarà els cinquanta anys de la proclamació de Ciutat Pubilla de la Sardana, un esdeveniment que no va ser banal, precisament, ja que va implicar molts sectors de la cultura local, no només els sardanistes, i que va significar un reviscolament d’aquesta activitat, amb la creació de colles noves i l’engrescament de vells i nous sardanistes. De fet, aquest era un dels objectius de les Ciutats Pubilles i vull creue que també ho és ara de les Capitals de la Sardana, és a dir, no només reconèixer la potència de determinades poblacions, sinó també facilitar una empenta cap a endavant a d’altres. Si això fos així, podríem pensar en una capitalitat, ara, per a Tarragona? Un requisit que segur segueix vigent és el compromís real i demostrable de l’Ajuntament de la ciutat. Ho tindríem?