Obrir la ment

[Un dos i seguit, 15-12-23]

Darrerament, he tingut ocasió de coincidir, virtualment, amb un bon grup de persones fortament interessades amb el fet sardanista i la seva problemàtica, tots ells vinculats en un grau diferent i on hi ha de tot: músics, periodistes, organitzadors, monitors, balladors, etc. Molts d’ells, implicats en diversos d’aquests àmbits. Són gent amb un alt coneixement d’allò que tracten i estan organitzats tot seguint unes pautes molt serioses i caldrà veure, amb el temps, si tot plegat dóna algun fruit. 

Atesos els ingredients que he apuntat, algú pot pensar que m’he quedat curt, que segur que n’hi haurà de resultats positius. Ja ho veurem, perquè un primer fet que s’ha constatat -la cosa està en els seus inicis, això sí- és que avui dia tots aquells que tenim alguna mena de neguit per alguna cosa que vagi més enllà d’allò bàsic de la vida (treballar, menjar, etc.) anem més que justos de temps. Ben mirat, això que ja patim els que hem començat a debatre, passa a tothom que es mou en el nostre objecte d’estudi: organitzadors, músics, capdansers... Així s’explica que, per exemple, que es puguin percebre moltes iniciatives originals, sovint molt engrescadores, que superen la dinàmica rutinària i conservadora predominant i que aquest obstacle tots el veiem com el principal problema a resoldre. I un dels objectius a tractar segurament serà discernir allò que és vàlid, positiu i que mereix ser escampat arreu, per, posteriorment, poder-ho aplicar mirant de superar les distàncies i ignoràncies mútues. Perquè, és clar, tothom en té de feina i costa obrir la ment, compartir, veure què hi ha més enllà i funciona realment. Fins i tot els que volen fer-hi alguna cosa, tenen aquests problemes de temps. Això sí, com a mínim, sembla que allò d’obrir la ment ja ho tenen bastant superat, que ja és molt!