No us ho mireu de lluny...

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Justament avui falten dos mesos pel Nadal i mentre per una banda ja hi ha bona part dels llums propis d’aquelles festes penjats pels carrers, per l’altra costat la climatologia sembla resistir-se a deixar marxar el bon temps propi de dos mesos enrere. Són temps estranys els que ens ha tocat viure, tal i com deia un prestigiós historiador traspassat no fa pas gaire.

Temps estranys, també, per al món de les sardanes, la cobla i la dansa; igual, al capdavall, que per a la resta de la cultura, ja que mentre segons com ho mirem, la crisi, les retallades i les polítiques nefastes semblen indicar que es tracta de quelcom sobrer, que fa nosa, a vegades; en canvi, hi ha manifestacions de vitalitat, de creativitat i una força increïbles. Ben mirat, potser tampoc és estrany del tot, ja que les iniciatives autèntiques, desinteressades des d’un caràcter personalista, no han vingut pas mai d’institucions, polítics o segons quins professionals.

Malgrat tot, avui veurem, a l’Un dos i seguit, com cada setmana, que es fan festes tradicionals unes i totalment noves les altres, sovint plenes de vida; que hi ha colles que volten pel país competint després de deixar-se l’ànima i els diners als assajos i tots els preparatius; que hi ha qui publica discos originals i encara pot lliurar beneficis a una ONG; que hi ha científics que estudien els instruments i gosen proposar-ne de nous per a una formació titllada de carca pels ignorants, però que dia rere dia ens sorprèn amb coses noves; hi ha grups de dansa que tots els dies de l’any estan pensant quina una en poden fer; són molts els músics que escriuen coses com les de sempre però que també experimenten; hi ha un autèntic exèrcit, escampat per tot el país, d’activistes, organitzadors i promotors, que tothora treballen de manera abnegada, com els que aquest diumenge s’aplegaran a Riba-roja per tractar dels aplecs a les comarques tarragonines...

Si us plau: no us mireu la cobla, les sardanes i els esbarts de lluny. Que no us enganyin els prejudicis o la palla eixorca que, com a tot arreu, també hi és. És un món viu, molt putejat tal i com toca a la cultura, però no mort ni encarcarat. Us ho juro!

Un vell debat

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Qui tria els programes de les ballades i els aplecs? Qui decideix allò que interpretarà una cobla en una actuació determinada? Quins criteris segueixen aquests programadors?

Són preguntes que potser ens haurem fet alguna vegada, sobretot si es tracta d’un programa que ens crida l’atenció, ja sigui en sentit positiu com si ens fa arrufar el nas. La qüestió no és banal i, de fet, ha estat motiu de debat en moltes ocasions i, darrerament, també l’hem pogut seguir a les xarxes socials. És un aspecte que pot ser problemàtic si tenim en compte que l’immens patrimoni que s’ha arribat a acumular amb els anys en forma de música per a cobla inclou estils i nivells de qualitat molt diversos. De fet, a la plaça o a les sales de concert podem escoltar seleccions de tots els colors. Al capdavall, de criteris, com de gustos o de capacitat per preparar programes, potser n’hi hagi tants com persones que s’hi hagin dedicat en un moment o altre.

El més habitual és que siguin les mateixes cobles les que triïn allò que interpretaran, però també es dóna el cas d’una elaboració conjunta o el “suggeriment” (entre cometes) per part de qui paga d’incloure determinades peces. Sovintegen les queixes per part d’alguns músics o de cert públic més culte en el sentit que el nivell de qualitat no és el que entenen que caldria, generalment per les exigències de molts balladors més preocupats per saltar que per gaudir de bona música. Aquests, acostumen a argumentar que, abans que res, la sardana és un ball, etc. etc. El debat també pot ser molt variat i, de fet, ho és quan es manifesta, ja que no sempre la culpa –si és que es pot parlar de culpa- és dels dansaires o organitzadors. També hi ha músics que cerquen el camí fàcil o fugen d’allò que pugui limitar el nombre de contractes. Igualment, cal tenir en compte aspectes que van més enllà de la qualitat, com el fet que pot haver sardanes magnífiques des d’un punt de vista musical, però, no ens enganyem, poc adients per a ballar.

Possiblement, el millor camí siguin els programes variats, que dosifiquen de manera prou hàbil els diferents estils, com els que, sortosament, podem veure que cultiven algunes cobles, entre les quals algunes de les comarques tarragonines, sortosament.

Quan la barreja és bona

[Un dos i seguit, 11-10-13]

S’ha arribat a un punt, que podem tenir la sensació de repetició, de lloc comú, fins i tot de tòpic, quan tractem el tema d’avui. Però, ben mirat, tant de bo totes les qüestions recurrents fossin com aquesta! Em refereixo a les moltes i diverses experiències de fusió, de mestissatge, que es porten a terme amb un protagonisme més o menys destacat de la cobla. Una dinàmica en la qual qui més enllà hi ha anat és la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Avui, per exemple, actuen enmig d’un un grup de música de cambra d’instruments de percussió. Abans hi ha hagut concerts -i fins i tot discos- amb grans del jazz autòcton, cantautors tant diversos com Roger Mas o Pascal Comelade o la cantant Carme Canela, entre altres.

Ara, acaba de sortir al mercat el disc enregistrat amb el guitarrista flamenc Niño Josele, tota una figura del gènere que no només s’ha avingut a col·laborar amb la Sant Jordi sinó que ho ha fet amb entusiasme, amb la passió que, al capdavall, els músics autèntics no podrien fer el que fan. Un disc que barreja de manera espaterrant flamenc, jazz i música catalana, en bona part gràcies als arranjaments de Joan Díaz. Un concert i un disc que han rebut elogis per part de la crítica musical del país –tant la de clàssica com la diguem-ne moderna-, habitualment refractària a parlar de cobla.

Val la pena fer un seguiment de la premsa parant atenció en les entrevistes que s’han fet els músics amb qui ha treballat la Sant Jordi, no només els que hem esmentat ara, sinó directors de prestigi que s’han posat al davant d’aquesta formació com a convidats. Tots es desfan en elogis no només d’aquesta formació concreta, sinó de la cobla com a grup musical amb una sonoritat característica i plena de possibilitats encara per explorar.

Un nou i merescut reconeixement a Lluís Subirana

[Un dos i seguit, 4-10-13]

En el món sardanista és força habitual que, coincidint amb un concert o aplec, es faci algun acte d’homenatge o reconeixement a persones que s’han significat per la seva tasca desinteressada en favor d’aquest sector d’activitat cultural. És bo ser agraït i més quan es tracta de fer-ho d’una trajectòria de feina totalment altruista que, fins i tot, acostuma a comportar despeses i, a vegades, disgustos o enrabiades.

En ocasions, aquests premis, sempre honorífics, estan més o menys institucionalitzats, com ara el Floricel d’Anglès, o els que lliura la Federació Sardanista de Catalunya, com a hereva, en aquest terreny, de l’Obra del Ballet Popular, en forma d’extens cartell de guardons a empreses, entitats, grups i, és clar, individualitats remarcables, que n’hi ha moltes.

Una altra d’aquestes iniciatives d’agraïment té la seva seu a Encamp, a Andorra, i pren el nom de l’entitat sardanista local, La Grandalla, que els lliura coincidint amb el seu aplec, a finals d’agost o a primers de setembre. Enguany, aquesta Grandalla d’Argent, com sempre, és ben merescuda, i ha correspost a Lluís Subirana, un sabadellenc de qui s’ha tingut en compte el seu treball com a estudiós i autor d’un bon nombre d’articles i llibres sobre la sardana, uns quants dels quals publicats per la desapareguda editorial tarragonina El Mèdol. Però també cal tenir en compte que es tracta d’un fi poeta, que s’ha implicat en diverses entitats i iniciatives sabadellenques i, també, d’àmbit més ampli. Com a exemple, citem que fou un dels fundadors de la Federació Sardanista de Catalunya.

A més de tot això, a mi m’agradaria remarcar un altre aspecte: que malgrat ser una persona que ja ha assolit certa edat, sempre ha apostat, de manera decidida, per anar més enllà dels esquemes tradicionals o establerts. Entén que, sense oblidar, ni molt menys, l’essència i la base del sardanisme, cal obrir-se a altres propostes i maneres de veure les coses. L’hem pogut escoltar, parlant en aquest sentit, en debats i congressos; ha estat al costat o al davant d’iniciatives com la Sardanova, posem per cas.

Com deia, un reconeixement ben justificat que, de fet, s’afegeix a altres rebuts anteriorment, com ara la Medalla al Mèrit Sardanista, l’any 2007, o el Premi a l’Actuació Cívica, per la Fundació Lluís Carulla, l’any 2010.

El futur del sardanisme de competició

[Un dos i seguit, 27-9-13]
 

Aquest diumenge, 29 de setembre, comencen els Campionats de Catalunya de les colles sardanistes en les categories Infantil i Juvenil. Serà a Sitges, població on, per cert, també tenen com a patrona Santa Tecla, festa que habitualment fan durar fins al diumenge següent i la clausuren, precisament, amb el concurs de colles. Es tracta d’una de les cites competitives més atractives, tant per la ubicació –tot i que l’espai és més aviat justet-, com per l’organització i, és clar, la circumstància que els protagonistes siguin els dansaires més joves, encara que no hi falten anelles d’altres categories. De fet, la representació tarragonina serà esplèndida: cinc colles de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, amb les dues que tenen el compromís del Campionat, és a dir, la infantil “Petits Tarragona Dansa” i la juvenil “Nova Tarragona Dansa”, a més de l’alevina “Xerinola”, la gran “Tarragona Dansa” i la veterana “Toc de Dansa”.

Un concurs, doncs, dels que cal recomanar i que permetrà comprovar la situació i el nivell de les colles d’unes categories difícils de mantenir, tal i com ho demostren les dades dels últims anys, tant pel nombre de les que estan realment actives com per les limitacions a l’hora de fer sortides que han obligat a concentrar el Campionat d’aquestes categories en unes poques setmanes. De moment, sembla que s’ha aturat la davallada que s’havia produït els últims anys i algunes entitats han assolit certa consolidació. Una dada important que cal tenir en compte si és que realment té continuïtat, ja que les colles infantils i juvenils són, al capdavall, el futur del sardanisme de competició.

Colles veteranes competitives

[Un dos i seguit, 20-9-13]

Diumenge passat va tenir lloc, a la plaça que hi ha al davant de les anomenades Escales Reials, al Port de Tarragona, el 66è Concurs de Colles de les festes de Santa Tecla. Una celebració que, malgrat la sensació de relatiu allunyament del centre de les festes, va ser força lluïda. Un bon nombre de colles, molt de públic i el bon temps van ser els ingredients bàsics que van contribuir a aconseguir-ho. Enguany, el concurs era vàlid per al Campionat de Veterans, fet que, indubtablement, no comporta el mateix atractiu que el Campionat de Grans, com l’any passat, però l’alt nivell aconseguit darrerament per algunes d’aquestes colles de veterans, va permetre garantir una part suficient d’aquell interès.

A més, entre les colles que més es juguen els quartos actualment en aquesta competició n’hi ha una de tarragonina, la “Toc de Dansa”. Sembla que aquesta temporada ho té difícil per renovar el títol aconseguit les últimes tres edicions, però no és impossible. La solució la tindrem el primer diumenge d’octubre a Cornellà, però a hores d’ara ja podem constatar, un cop més, allò que hem comentat algun cop en aquest programa i, de fet, ara mateix, unes línies més amunt: que hi ha un grup de colles veteranes que han arribat a ballar d’una manera que abans semblava reservada a les colles més joves.

Sens dubte, el secret és el fet que aquestes colles tant competitives han incorporat a les seves plantilles balladors i capdansers que, en la seva joventut, van protagonitzar un període especialment ric pel que fa l’espectacularitat en el ballar, en una mesura ben diferent a les èpoques anteriors, quan hi havia moltes més colles però la seva manera de ballar, sense desmerèixer-la en absolut, era més propera a allò que algú ha qualificat com a “sardana esportiva”. Unes colles, les actuals, que no només compten amb balladors experimentats en aquest ballar més vistós, arriscat i exigent, sinó que han adoptat les tècniques i els estils corresponents.

El resultat és clarament positiu de cara a la competició, és clar, encara que a vegades sembla que hi ha dues menes de colles veteranes, aquestes i les segueixen la dinàmica tradicional. De fet, acostumen a estar compostes per generacions diferents. Allò més reconfortant, però, és que els protagonistes –tant els d’unes com de les altres colles veteranes-  no donen gaire importància a aquestes diferències, cadascú sap complir el seu paper i el “bon rotllo” predomina. Potser és un dels privilegis de l’edat i l’experiència: conèixer els propis límits, assumir-los i saber relativitzar quan cal!