La força dels petits

[Un dos i seguit, 24-5-19]

Ja hem comentat moltes vegades el fet -evident, si ens aturem a observar-ho- que l’activitat sardanista segueix cicles o oscil·lacions d’intensitat, amb uns alts i baixos a cada població que no acostumen a coincidir ni en viles properes. Així,per exemple, molts recordaran que, sobretot als anys 70 i 80, van néixer molts aplecs nous al Baix Camp, en bona part fruit dels esforços de la colla Rosa de Reus i el seu Aplec a Muntanya, on cada any engrescaven el jovent d’un poble diferent per tal de muntar, conjuntament, un aplec que era itinerant per definició, però que sempre comportava la intenció de plantar, amb ell, una llavor. No en van ser pocs els casos, doncs, que aquella llavor va fructificar i van tenir una major o menor continuïtat.

Anys després, va ser la comarca del Tarragonès on van aparèixer molts nous aplecs: Salou, la Nou de Gaià, Torredembarra, Altafulla, el del Serrallo a Tarragona o Roda de Berà, que s’anaven afegint a altres més veterans. Tots aquests –a més d’algun altre intent que no va prosperar- segueixen endavant i cadascun amb la seva pròpia dinàmica, és a dir, amb aquells alts i baixos que dèiem. On sembla que es troben en un moment de notable engrescament és al Morell, no només perquè el seu aplec té ganes d’agafar volada (amb bones cobles, estrenes sovintejades o creació de cert caliu) i també s’hi fan ballades sovint i algun concert. Ara, s’han proposat aconseguir que la vila sigui Capital de la Sardana el 2022, la propera data que ha de decidir la Confederació Sardanista.

El repte és considerable, ja que estem parlant d’una població petita si la comparem amb les que fins ara han assumit aquesta responsabilitat. Això mateix es va comentar quan es va saber que Montblanc seria la capital de l’any passat, el 2018. Amb 7.559 habitants, la capital de la Conca de Barberà se’n va sortir força bé, però hem de tenir en compte que el Morell no en té ni la meitat, d’habitants: 3.649. És clar que allò que importa és la implicació real que hi tingui la població, començant per l’Ajuntament –sembla que el suport ja és oficial- i seguint per la resta d’entitats, no només les estrictament sardanistes. De moment, cal entendre que si s’ha fet la proposta això vol dir que al poble s’ha entès d’aquesta manera. Ànims!

La Sardana de l'Any, tarragonina

[Un dos i seguit, 17-5-19]

L’objectiu era celebrar com cal la 30a edició del concurs La Sardana de l’Any i la Confederació Sardanista s’hi va esforçar per aconseguir-ho: una final en un lloc de luxe, el Gran Teatre del Liceu; tres cobles de qualitat; un espectacle per a la segona part, mentre es realitza el recompte de vots, variat, digne de l’escenari que l’acollia, amb artistes de primer nivell, a vegades íntim, però sovint espectacular. L’organització, acurada, si va tenir errades no es van apreciar des del pati de butaques, i va rebre el premi en forma de públic omplint el teatre, la presència de les màximes autoritats del país (el president de la Generalitat i la consellera de Cultura, principalment) i la satisfacció general pel resultat.

La part negativa fou la menys controlable per una organització honesta: que moltes sardanes de qualitat hagin estat eliminades abans d’arribar a la final i que, escoltant aquesta, la sensació fos que, en molts casos, faltava substància i el nivell fos dels més baixos que es recorden. Sortosament, va quedar prou material interessant per triar i el veredicte del públic no va decebre, com tampoc ho va fer el jurat dels premis Joventut i de la Crítica, amb sardanes interessants i de gent jove.

Els prop de 2.000 assistents, però, foren els que van decidir el Premi Popular per a Montblanc, Capital de la Sardana, d’Alfred Abad, una composició que compagina rigor tècnic i originalitat, fent honor a allò de “popular”, és a dir, la plena acceptació per part de dansaires i de músics. I entre els que més satisfets van sortir del Liceu, a més dels guanyadors, és clar, els pelacanyes que s’hi van desplaçar, ja que és el primer cop que un tarragoní aconsegueix el guardó.

Per sort, els responsables de La Sardana de l’Any no es conformen amb l’èxit d’aquesta trentena final, sinó que com ja hem comentat algun cop, fa temps que treballen en una reforma a fons del concurs per tal de posar-lo al dia i procurar millorar aquells aspectes que sempre cal perfeccionar en qualsevol organització.

30 sardanes de l'any

[Un dos i seguit, 10-5-19]

Aquest diumenge, el concurs La Sardana de l’Any celebrarà la seva 30a final, una fita força important, encara que s’hagi assolit en dues etapes ben separades l’una de l’altra: entre 1971 i 1987 la primera, i 2004 fins l’actualitat l’altra. Un certamen que no ha estat exempt de polèmica, en part perquè hi ha qui creu que s’hi ha fet massa xou, mentre que altres hi han criticat que resulten menystingudes sardanes que, asseguren, tenen més qualitat que la majoria que hi triomfen. Els organitzadors, que mai han negat la conveniència d’anar millorant el sistema que regeix el concurs, sempre recorden que, abans que res, l’objectiu de tot plegat és divulgar al màxim les composicions noves, més enllà de les que guanyin o de les que són eliminades durant les diferents votacions.

En tot cas, La Sardana de l’Any és un concurs força popular dins del sardanisme –una altra cosa seria veure què se’n sap fora dels aficionats habituals- i aquest diumenge es vol celebrar com cal la 30a edició amb una final que tindrà lloc al Liceu i amb un espectacle de luxe. A més, tot i que no han transcendit gaires detalls, asseguren que a partir de la propera edició hi haurà canvis importants.

Fins ara, al llarg de la història del concurs, ja n’hi ha hagut de canvis, però l’estructura bàsica ha estat la mateixa des del primer dia, quan La Sardana de l’Any era una iniciativa i, de fet, una obra personal de l’informador i promotor Jordi Puerto des de Ràdio Joventut de Barcelona. Els profunds canvis que aquesta anys ha experimentat la radiodifusió va portar, en un moment donat, a la desaparició d’aquella emissora i, és clar, el concurs. Després, la Confederació Sardanista reprenia la organització amb saba nova, encara que aprofitant l’experiència del creador de tot plegat. Es van tornar a fer eliminatòries i una final itinerant, però ara amb més mitjans i aprofitant les noves tecnologies. Seguien col·laborant-hi una àmplia xarxa d’emissores, encara que ara ben diferents a les de la primera etapa, és clar, ja que el panorama també havia canviat molt, com hem dit abans.

Veurem si la nova etapa que s’enceta després de l’estiu serveix no només per mantenir la vitalitat del concurs, sinó també per tal que tingui una incidència major més enllà dels aficionats més entusiastes.

Maleïdes inèrcies!

[Un dos i seguit, 3-5-19]

Un esdeveniment cultural com és l’Aplec Internacional que el passat cap de setmana va aplegar unes 500 persones actuant i una xifra similar d’acompanyants no sembla que sigui poca cosa. Per molt moderns i cosmopolites que vulguem ser no podem ignorar un fet com aquest i més quan aquest munt de gent viatja a una ciutat ben llunyana, en aquest cas Copenhaguen. Així ho van entendre al Telenotícies Vespre de diumenge quan, enmig del brogit informatiu de les eleccions li van dedicar una crònica breu –de llampec, podríem dir-ne-, encara que en una hora de màxima audiència.

De grups actuants n’hi havia de tota mena i d’arreu del país. Aquesta és una estratègia dels organitzadors realment lloable: procurar que hi hagi representació del màxim de manifestacions de la cultura tradicional i de, si pot ser, de totes les comarques de Catalunya. A nivell local, lògicament, el ressò que l’Aplec ha tingut als respectius mitjans de comunicació ha estat preferent per als grups propis. Cosa ben comprensible, insisteixo.

Allò que costa més d’acceptar és que en el cas de la ciutat de Tarragona, un cop més s’ha manifestat una inèrcia perversa, que no és nova però que en aquest cas ha quedat més en evidència que mai. El cas és que hi havia dos grups tarragonins a Copenhaguen i les informacions només feien referència a un. Proveu d’endevinar quin ha estat l’oblidat després que us diguem que els grups eren la colla castellera Xiquets de Tarragona i l’altra era la colla sardanista “Nova Tarragona Dansa”.

Ha estat una inèrcia molt generalitzada, per cert: des de les xarxes socials de l’Ajuntament fins a mitjans impresos, radiats i digitals. Sembla que cap d’ells havia consultat el llistat que apareix al web d’Adifolk, entitat organitzadora de tot plegat, i que us vam llegir la setmana passada. Això sí, les queixes de diversos ciutadans van fer rectificar (o completar) les informacions d’alguns d’aquells mitjans.

I si he parlat d’inèrcies en plural és perquè no he pogut evitar fer comparances amb una altra d’inèrcia: la de quan aquests dies s’ha comentat l’atorgament de diverses Creus de Sant Jordi semblava que només n’hi havia una d’important, la d’en Messi –a banda d’aquella altra afectada per la politiqueria, és clar-, oblidant, per posar només un exemple, la merescudíssima al compositor i musicòleg Lluís Albert. Efectivament, maleïdes inèrcies!

Misèries a banda

[Un dos i seguit, 26-4-19]

Ja ho sabem de cada any: a mida que va avançant la primavera, l’activitat sardanista i d’altres manifestacions tradicionals es va engrescant. Ara és temps, per exemple, de grans aplecs, tot mirant d’aprofitar, fins que no arribi el temps de màxima calor, aquest període de l’any amb un –almenys teòric- temps més propici per a les activitats a l’aire lliure.

Aquest cap de setmana n’hi ha diversos, d’aplecs, però un és especial, singular. És l’Aplec Internacional, que cada any porta una àmplia mostra de la cultura popular i tradicional catalana a una o altra ciutat europea, encara que l’any passat es va fer el salt de continent, fins a Washington. Enguany, des d’avui divendres i fins diumenge, la cita és a Copenhaguen, on ja s’hi havia estat l’any 2001. La diferència, a banda que la representació catalana sempre va variant, és que ara, i des del 2017, l’Aplec s’insereix en un festival que ja se celebra a la corresponent població acollidora, de manera que la situació en el calendari va variant, adaptant-se a cada cas.

A la capital danesa hi haurà una bona representació tarragonina: els castellers, amb els Xiquets de Tarragona; les sardanes, amb la colla juvenil “Nova Tarragona Dansa”; diferents elements del bestiari vallenc, amb la Unió d’Anelles de la Flama; les bandes, amb la de Camarles; i les corals, amb la coral Verge del Camí, de Cambrils.

Malauradament, igual que els dos últims anys, els organitzadors han hagut de suportar pressions per part de la diplomàcia espanyola, obsessionada, segons sembla, en perseguir tot allò que soni a català arreu del món, fins i tot unes activitats tant “perilloses” com les que es poden veure a Copenhaguen aquests dies. Misèries a banda, tot sembla indicar que serà una gran festa i una nova oportunitat de mostrar la cultura catalana  a d’altres terres.