Brots

[Un dos i seguit, 25-2-22]

Encara que no voldria caure en l’error d’un triomfalisme prematur, sembla evident que la pandèmia està afluixant i, en conseqüència, es van obrint les finestres, per dir-ho de manera figurada. Potser es trigarà a constatar el mal que s’haurà fet al moviment sardanista més enllà de la suspensió d’uns actes concrets. Perquè és cert que s’han apagat nuclis d’activitat o que determinades cites habituals han deixat de ser-ho de manera definitiva. Però també es pot constatar que encara hi ha moltes flames que no s’han apagat del tot, que no només volen revifar, sinó que potser ho facin amb més energia, fins i tot.

Un dels sectors que poden haver patit més és el de les colles de competició. Es parla de la desaparició de la categoria de colles alevines, la dels més petits, de si determinades colles ja no sortiran més... Tanmateix, fa pocs dies, a la cloenda de Sant Feliu de Guíxols, s’anunciava que hi hauria canvis importants en el nou campionat, sense especificar, de moment, quins, però demanant a les colles que “tinguin la ment oberta”. Sigui el que sigui allò que es prepara, renovació real o fugida cap endavant, el fet positiu és que hi ha ganes de treballar-hi, que no es cau en la rutina. En definitiva, en la línia de la sectorial, el departament o com l’hi vulguin dir, de la Unió de Colles consagrat a promoure el sector més jove de la competició. Encoratja veure que es fan coses en la línia de les colònies del desembre passat, amb anelles mixtes (de dansaires de diferents colles, vull dir) que van ballar a Artés, o la cita semblant al concurs de Manresa, del passat cap de setmana.

I podríem posar molts més exemples, alguns aparentment simples com el missatge a les xarxes de la gent de la cobla Cossetània, quan comentaven que “Després de dos anys... tornen les nits dels dilluns”, referint-se a la represa dels assajos; o el de l’Obra del Ballet Popular, anunciant una sessió de coordinació del proper 65è Aplec d’Esbarts a Montserrat. Són alguns dels brots que anuncien el renaixement de la vida cultural, social i cara a cara. Tant de bo res ho estronqui!

De monuments

[Un dos i seguit, 18-2-22]

De monuments a la sardana n’hi ha un munt arreu de Catalunya, molts com a llegat de les Ciutats Pubilla o les Capitals de la Sardana. A Tarragona, per exemple, se’n van erigir dos: el que actualment és al primer tram de la Rambla Nova i el de Sant Pere i Sant Pau, ben diferents entre ells, per cert. Però n’hi ha un que cal reconèixer-lo com el més divulgat de tots: el de Montjuïc, a Barcelona. 

Hi ha ajudat, en aquesta popularitat, potser en part, el fet que estigui on està, a la capital i en un lloc ben visible, però hem d’acceptar com un argument decisiu la seva fotogènia. És simple el concepte, però alhora ben fet, obra de l’escultor de Banyeres del Penedès Josep Cañas, autor, també, dels monuments als castells del Vendrell i de Vilafranca. La seva imatge ha estat reproduïda infinitat de vegades, en postals i tota altra mena d’objectes turístics, així com en llibres, discos i revistes, i no només els directament relacionats amb la sardana.

Potser aquesta celebritat ha propiciat que més d’un cop hagi estat objecte d’atacs i bretolades diverses, fent malbé parts importants i, fins i tot, desapareixent alguna figura sencera. La coincidència amb dates assenyalades ha fet sospitar que es tractava d’alguna cosa més que una simple bretolada. Ara, sembla que per fi han començat els treballs de restauració i de restitució, cosa que, evidentment, és una molt bona notícia, però que arriba amb setze (setze!!) mesos després del darrer atac, singularment violent, però que no justifica aquesta tardança per part dels serveis municipals corresponents. Han calgut moltes queixes i reclamacions, en diverses ocasions concretades en actes públics amb ballades incloses i la implicació de personatges famosos.

Bé, quedem-nos en la part positiva d’aquest afer, encara que sempre tindrem la temença pel fet que el monument està situat en un lloc aïllat i solitari per la nit, que és quan els més «valents» acostumen a actuar.

Descansa en pau, amic!

[Un dos i seguit, 11-2-22]

Dissabte passat va morir, als 88 anys, Jaume Salavert, un destacat músic tarragoní, amb una llarga trajectòria en el món de les bandes i les orquestres de ball, encara que on la majoria de tarragonins i sardanistes el recordaran és al capdavant de la cobla La Principal de Tarragona interpretant la tenora. Hi va començar com a flabiolaire quan encara s’anomenava La Principal del Camp, fins que ell va impulsar la seva «tarragonització» (si em permeteu l’expressió), en la denominació i amb músics d’aquí, sobretot.

Músic dels d’abans, és a dir, amb una formació més pràctica -i amb altres músics veterans- que acadèmica, també va ser mestre  de molts instrumentistes de flabiol, clarinet, saxo, tible o tenora, alhora que tenia força traça en la construcció de canyes, el gran maldecap dels músics de tenora i de tible. Una tasca, la d’instrumentista, responsable i representant de la cobla que va fer en un temps especialment complicat, quan faltaven músics joves per rellevar les baixes a les cobles d’aleshores.

Ja em perdonareu que personalitzi, però al Jaume sempre l’hi estaré agraït per la seva santa paciència en l’intent de fer de mi un músic i que em permetés tenir l’immerescut privilegi de formar part de la plantilla de La Principal de Tarragona durant uns anys i on, a banda d’uns pocs joves, hi havia un bon grapat de gent experimentada com ell, curtits en mil i una revetlles, concerts, ballades i una xifra estratosfèrica de quilòmetres voltant pel país. Conviure amb ells, el seu humor particular i el record de les seves vivències va ser quelcom impagable. De fet, abans de tot això,  amb l’excusa de recollir dades per a l’agenda del meu programa de sardanes, ja m’arribava a la fusteria del carrer de la Nau on treballava i on les converses sobre música sempre eren enriquidores.

Uns mons, el dels artesans de la Part Alta i el dels músics d’abans que ja han desaparegut, però estaria bé recordar sempre aquesta gent autèntica, franca i treballadora, com el Jaume Salavert. Descansa en pau, amic!!

No cal!

[Un dos i seguit, 4-2-22]

Una de les frases típiques i tòpiques que a vegades hem de sentir d’aquells que ho ignoren tot de les sardanes i, alhora, exhibeixen un grau d’incultura esfereïdor, és aquella que diu «totes les sardanes sonen igual!». Ben mirat, aquesta idea és tant absurda com la d’aquells que veuen tots els xinesos iguals, per exemple. 

Perquè les sardanes et poden agradar més o menys, però per poca sensibilitat que tinguis i hi paris atenció, veuràs que n’hi ha d’estils ben diferents. Ni tan sols és correcte classificar-les, com fan molts dins del sardanisme, en dos grans grups: les de concert i les balladores (o airoses, que diuen alguns, en una expressió horrorosa). Les interseccions entre aquestes dues suposades àrees són tantes i tan variades que mai ens posaríem d’acord en quines obres van a una banda i quines a l’altra. Tampoc sembla útil ni fàcil ordenar les sardanes segons la qualitat (bones o dolentes, en definitiva), criteri que tampoc permetria arribar a un consens. Quin patró utilitzaríem per establir si una obra va a un costat o a l’altre?

En definitiva, millor que ens deixem de romanços i gaudim de l’extraordinària riquesa que representa l’immens patrimoni de sardanes que hi ha escrites. Naturalment, hi ha de tot, des de les perfectament oblidables, fins a autèntiques obres d’art musical, passant per les que, poc o molt, tenen un mínim de qualitat i de gràcia. I, entre totes aquestes, per poc que ens hi esforcem, hi veurem aquella varietat d’estils que deia, fruit dels orígens musicals igualment diversos dels seus autors. Una altra descoberta serà que, efectivament, potser sí que hi ha sardanes més adients per saltar i ballar, i d’altres que es poden gaudir millor en una sala de concerts, però també existeixen les que queden bé a tot arreu, en tots els contextos. Però millor que no les classifiquem a priori, sisplau! No cal!