No cal!

[Un dos i seguit, 4-2-22]

Una de les frases típiques i tòpiques que a vegades hem de sentir d’aquells que ho ignoren tot de les sardanes i, alhora, exhibeixen un grau d’incultura esfereïdor, és aquella que diu «totes les sardanes sonen igual!». Ben mirat, aquesta idea és tant absurda com la d’aquells que veuen tots els xinesos iguals, per exemple. 

Perquè les sardanes et poden agradar més o menys, però per poca sensibilitat que tinguis i hi paris atenció, veuràs que n’hi ha d’estils ben diferents. Ni tan sols és correcte classificar-les, com fan molts dins del sardanisme, en dos grans grups: les de concert i les balladores (o airoses, que diuen alguns, en una expressió horrorosa). Les interseccions entre aquestes dues suposades àrees són tantes i tan variades que mai ens posaríem d’acord en quines obres van a una banda i quines a l’altra. Tampoc sembla útil ni fàcil ordenar les sardanes segons la qualitat (bones o dolentes, en definitiva), criteri que tampoc permetria arribar a un consens. Quin patró utilitzaríem per establir si una obra va a un costat o a l’altre?

En definitiva, millor que ens deixem de romanços i gaudim de l’extraordinària riquesa que representa l’immens patrimoni de sardanes que hi ha escrites. Naturalment, hi ha de tot, des de les perfectament oblidables, fins a autèntiques obres d’art musical, passant per les que, poc o molt, tenen un mínim de qualitat i de gràcia. I, entre totes aquestes, per poc que ens hi esforcem, hi veurem aquella varietat d’estils que deia, fruit dels orígens musicals igualment diversos dels seus autors. Una altra descoberta serà que, efectivament, potser sí que hi ha sardanes més adients per saltar i ballar, i d’altres que es poden gaudir millor en una sala de concerts, però també existeixen les que queden bé a tot arreu, en tots els contextos. Però millor que no les classifiquem a priori, sisplau! No cal!