Joves músics a Tarragona

[Un dos i seguit, 10-5-24]

Aquest diumenge, amb el hàndicap (o potser no, vés a saber!) de coincidir amb la jornada electoral, Tarragona celebrarà un dels seus dos aplecs. L’altra és el del Serrallo, a la tardor, però ara, en plena primavera, és el torn del que s’anomena «Ciutat de Tarragona». Aquesta vegada, amb la peculiaritat d’arribar a la cinquantena edició, que aviat està dit!

Com els últims anys, es farà en sessions de matí i tarda al Parc de la Ciutat, un espai més cèntric, espaiós i amb més ombra que el Parc del Francolí, on havia tingut lloc darrerament. Allò que s’hi oferirà és semblant a les últimes edicions: tres cobles, un concurs de colles improvisades i espai per a qui vulgui quedar-se a dinar de carmanyola. Però hi ha un altre element que també s’ha instal·lat en el programa des de fa un temps i que crec interessant remarcar: l’actuació d’alumnes d’instruments tradicionals de l’Escola Municipal de Música de Tarragona, cosa que també fan a l’aplec del Serrallo. És un moment simpàtic per al públic assistent, però sospito que molt important per aquells joves que estudien gralla, sac de gemecs, tarota, tenora, tible o timbal i percussió tradicional, que són els que es poden aprendre en aquest centre. En alguns casos, a més, determinats alumnes tenen l’oportunitat d’actuar integrats amb la cobla Cossetània, cosa que imagino extraordinària per a ells, acostumats a fer-ho sols o amb altres aprenents. 

Igualment em sembla important tenir en compte aquell moment de l’aplec, perquè estic segur que molts no saben que a Tarragona hi ha la possibilitat d’iniciar-se en instruments tant bonics i nostres com la tenora o el tible, però també endimoniadament difícils de dominar. Sortosament, el moment actual no té res a veure amb la situació de les nostres cobles fa vint o trenta anys i hi ha molt de talent jove fent-nos ballar o gaudir de la seva música, però cal no defallir en facilitar l’aprenentatge a noves generacions. I és evident que és bo que, com a mínim en els primers estadis de la carrera, puguin fer-ho aquí, a Tarragona. Què tal si diumenge, a més d’anar a ballar a l’aplec, hi aneu a aplaudir aquests nois i noies?

Quanta precarietat!

[Un dos i seguit, 3-5-24]

La setmana passada insistia, en aquest comentari inicial, en la meva percepció, que crec ben ajustada a la realitat, sobre com ha canviat la manera d’expressar les queixes o, senzillament, de discutir els mil i un aspectes que comporta la competició entre les colles sardanistes. Recordava que s’havia passat dels debats singularment encesos a fer-ho de manera privada, en cercles reduïts i sense aprofitar els pocs però valuosos i útils mitjans que avui dia tenim a l’abast. O de no aprofitar-los prou, que alguna cosa es comenta en el blog «Sardana no resolta», mentre que pel S21.cat encara sembla desconegut per la gent de colla.

I si ara hi torno és perquè el concurs de diumenge passat a Cabrils, per a les colles Grans del Campionat, donaria per a batalles dialèctiques memorables. No hi vaig ser, per la qual cosa no puc opinar amb profunditat, però allò que m’ha arribat de fonts fiables és prou important per fer-nos pensar. Primer, que davant l’amenaça de mal temps s’optés per un lloc alternatiu era lògic i normal, però que aquest espai no tingués les condicions mínimes exigibles ja és una altra cosa. Es van haver de repetir les sardanes perquè no podien ballar totes les colles alhora -i encara gràcies que amb el sistema actual les colles s’enfronten de dues en dues- i el públic (inclosos els balladors que descansaven) no veien res dels que ballaven. La cobla havia d’actuar amb estretors i poca llum, s’havia anunciat que no hi hauria revessa, galop ni germanor i, finalment, sí que n’hi va haver de revessa, però ningú la va resoldre i sembla que ha estat impugnada entre queixes per la interpretació... Un capítol a part mereixerien els vestidors, un mal endèmic a la majoria de concursos per molt importants que siguin.

Davant d’això i de tot allò que segurament em deixo perquè, com dic, jo no hi era, la pregunta és obvia: perquè la gent de colles ho permet tot això? Com podem demanar que mitjans, institucions o empreses tinguin en compte aquesta activitat davant de tanta precarietat?