La final més jove

[Un dos i seguit, 18-11-16]

El concurs de colles sardanistes de diumenge passat a Valls no va decebre les expectatives i fou tot un èxit organitzatiu, tal i com havíem previst aquí mateix. De fet, l’experiència dels últims anys assenyalava en aquesta direcció, fet que han sabut veure els responsables del Campionat, que han anat mantenint la confiança en la Unió Anelles de la Flama per organitzar, temporada rere temporada, l’organització de la final de les colles joves, des de les alevines a les juvenils, passant per les infantils. La climatologia també hi va col·laborar –un dels grans perills, sobretot en aquesta època de l’any-, completant, així, una matinal competitiva que va resultar gairebé perfecta.

L’entitat vallenca va aportar-hi, entre altres coses, aquelles elements que apuntàvem la setmana passada i que no sempre es valoren prou –o no s’hi aposta suficientment- per part dels organitzadors: agilitat, un presentador coneixedor del tema i mínimament hàbil, bona sonorització, trofeus originals i atractius, participació d’elements festius de la ciutat que van enriquir la festa i van ajudar a eliminar temps morts, etc.

Vés per on, doncs, en aquest cas, la manca de sorpreses ha estat un element ben positiu. Tampoc n’hi va haver de sorpresa –encara que amb algun ensurt, finalment intranscendent- en les classificacions. Remarquem els molt merescuts campionats que es van adjudicar les colles tarragonines “Xerinola” i “Petits Tarragona Dansa”, alevina i infantil, respectivament. La gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa estaven exultants: per primera vegada havien aconseguit que dues de les seves colles fossin campiones de Catalunya el mateix any.

La cirereta del pastís del concurs de Valls haurà estat un altre element positiu: el ressò a la premsa de la festa a diferents mitjans, especialment als Telenotícies de TV3, on es va evidenciar el protagonisme de les colles tarragonines. Insistim: un dia i unes rotllanes més rodones que mai!.

L'escalf de la plaça del Pati

[Un dos i seguit, 11-11-16]

Diumenge passat, a Balaguer, es va viure una de les grans jornades de finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes: les de Grans i de Veterans. Tal i com era previsible, fou tot un èxit des de diversos punts de vista. Primer, per l’organització, puntual i evitant temps morts en una convocatòria complexa i més de quaranta colles; amb un galop que va evitar el perill habitual en aquest casos que no és altre que el de fer-se inacabable; amb sardanes ben triades interpretades per una cobla solvent i ben sonoritzada, un aspecte bàsic en un espai molt ampli; amb uns presentadors que sabien què feien i de què tractaven, amenitzant realment la festa i fent comentaris més enllà dels rutinaris, però sense fer-se pesats; amb molt ressò mediàtic, ben treballat prèviament i a posteriori...

A més, malgrat que la fresca ja es va fer notar, el públic tampoc va fallar a la cita, com tampoc les autoritats i personalitats sardanistes. Sembla, doncs, que l’aposta per fer de Balaguer la seu d’aquesta final és encertada, com també ho és la de Valls, a celebrar aquest diumenge, amb les colles Alevines, Infantils i Juvenils. En aquest cas potser hi ha el handicap de l’espai, molt més limitat que el de Balaguer, circumstància que ha aconsellat restringir la participació de les colles a només les primeres de cada categoria. Però, en canvi, l’ambient i l’escalf de la plaça del Pati està assegurat. Només cal esperar que no torni la mala ratxa de fa uns pocs anys amb les inclemències del temps, que van obligar a traslladar la festa al lloc alternatiu, darrerament la sala Kursaal, un lloc espaiós però sense el lluïment que permet el Pati.

Els tarragonins hi anirem amb la satisfacció de saber que la colla infantil Petits Tarragona Dansa ja és, matemàticament i abans d’anar a Valls, la campiona de Catalunya, i amb l’al·licient, a més, que la colla alevina Xerinola té moltes probabilitats de guanyar el seu, de campionat. Si això es confirma, seria la primera vegada que dues colles de la mateixa entitat ho aconsegueixen. És a tocar!

Els nostres compositors

[Un dos i seguit, 4-11-16]

La composició de sardanes és una de les manifestacions sardanistes més actives. Contínuament se’n fan de noves i moltes s’estrenen aviat, un fet poc habitual en altres sectors musicals. El volum de producció és notable i inclou, naturalment, nivells de qualitat molt diversos. El Concurs La Sardana de l’Any, tot i no ser exhaustiu, ja que es basa en una selecció feta entre totes les sardanes estrenades durant un any, és força representatiu d’aquest fenomen si tenim en compte les composicions participants, potser no tant les finalistes, més descriptives, aquestes, dels gustos del públic que participa en les votacions. De fet, per això es va instituir, dins del mateix certamen, l’anomenat Premi de la Crítica, decidit per un jurat atenent criteris de qualitat.

Avui tenim el goig de fer-nos ressò del fet que la guanyadora de l’eliminatòria del passat cap de setmana és una atractiva sardana del tarragoní Alfred Abad. S’ha classificat per a la fase de semifinals, a més, de carrer, amb un ampli marge de vots respecte les altres dues composicions, força interessants, d’altra banda. El cas de l’Alfred Abad, al marge de si les seves sardanes prosperen a La Sardana de l’Any, és ben curiós. No fa pas massa anys que escriu sardanes i ja n’ha donat a conèixer una trentena, bona part de les quals s’interpreten sovint i per les cobles més diverses, incloses les de més prestigi, una fita gens fàcil, la veritat. La particularitat del seu cas, a més, és que deu ser el primer autor tarragoní que gaudeix d’aquest ressò. 

Les seves són unes sardanes fetes amb força bon gust i que no poden amagar la llarga experiència de l’autor en el món de les colles de competició, on predominen determinats gustos i preferències per sardanes que permetin gaudir a l’hora de ballar i lluir-se en els concursos. El cert, però, és que aquestes sardanes agraden, també, a les cobles, que les inclouen en els seus repertoris, i als balladors d’aplecs, que és on s’interpreten habitualment.

Tampoc hem de perdre vista, a més, altre autors de la ciutat amb un bon ressò i estils comparables, com el Rafael Guinovart i el tarragoní d’adopció Joan Moliner. Tot un luxe!

Canvis i evolucions

[Un dos i seguit, 28-10-16]

La inèrcia, la força del costum, pot ser una dinàmica còmoda i clarificadora de cara a saber què fem i com ho fem, o també per identificar-nos amb una manera de procedir. Hi ha el perill, però, d’arribar a un notable estat d’immobilisme i d’aconseguir que determinada activitat esdevingui encarcarada i, per tant, obsoleta.

Aquest ha estat un dels grans debats de la sardana durant força temps. Una discussió que va apareixent de tant en tant i que, a vegades, ha enfrontat visions molt diferents en determinats aspectes. El cert és que, més enllà de la mesura i la conveniència o no de determinats canvis i evolucions que ha experimentat la sardana n’hi ha hagut i n’hi ha més dels que molts es poden pensar.

És evident que la sardana no es balla ben bé i gual ara que fa cent anys i, si afinem l’observació, també que fa mig segle o menys, sobretot pel que fa les colles de competició. Josep Pla ja ho explicava ben clar quan venia a diferenciar entre el ballar “horitzontal” de la seva joventut, del ballar més “vertical” que ja era evident a meitat del segle XX. És a dir, abans es ballava més movent-se d’un costat a l’altre i ara es marquen més els aires, el balanceig vertical movent-se en el mínim espai possible. Fins no fa gaire encara hi havia gent gran ballant a l’antiga.

Actualment, a la majoria els sorprendria saber que abans es ballava llargs i curts amb els braços amunt, però no tant com ara. Fer els curts avall va ser una moda barcelonina que, senzillament, va arrelar, malgrat les campanyes que gent com el músic Lluís Albert han fet en contra. També pot sobtar saber que a finals del segle XIX no només no era obligatori ballar aparellats, sinó que era habitual veure anelles només d’homes i, sovint, de nois gallejant del seu bon ballar davant les noies....

Un altre canvi que, en realitat, s’està escampant poc a poc però de manera decidida és el de les sardanes de set tirades en ballades de nou sardanes. Al cap de molts anys de polèmiques al voltant d’aquesta qüestió, actualment s’ha arribat al punt que només determinats reductes resisteixen amb la vella fórmula de les deu tirades. I, parlant de renovació, encara caldria referir-se a l’aspecte musical, però valdrà la pena tornar-hi un altre dia.