Excepcionalitat

[Un dos i seguit, 13-3-20]

Ens ha tocat viure uns temps curiosos, ben especials, sens dubte. Ara, amb tot el terrabastall causat pel Coronavirus, sembla que gairebé no quedin coses que no s’hagin trasbalsat. Hem hagut d’aprendre que més val pecar d’excés de prevenció que no haver de tractar de guarir, després, una malaltia encara poc coneguda i de la que, per tant, ignorem l’abast real.

I, és clar, la sardana, els esbarts i la música per a cobla també s’han vist afectades. Com ho han estat totes les activitats públiques i que apleguen cert nombre de gent. A més, ateses les característiques essencials de la sardana -una dansa popular a la qual hi pot participar tothom i que es basa en formar rotllanes de gent donant-se les mans-, aquesta és una activitat clarament de risc de contagi. Confiar en què ens rentarem les mans després de cada sardana i que, abans, no ens haurem tocat la cara, per exemple, resulta poc creïble.

És comprensible, doncs que a més de les iniciatives que han anat adoptant els organitzadors, la Confederació Sardanista de Catalunya hagi aconsellat que els propers dies (el mateix termini que s’ha establert per al tancament dels centres educatius, en principi) les entitats s’abstinguin de celebrar actes públics, suspenent-les o, si és possible, ajornar-les per a dates més propícies.

Doncs això: que ens caldrà ser pacients, tot seguint atentament els consells dels entesos i les autoritats. Sortosament, avui dia les xarxes socials ens permeten estar al corrent de les suspensions, ajornaments o -esperem que sigui aviat- la represa de la normalitat.

Massa tard....

[Un dos i seguit, 6-3-20]

L’inici de la nova temporada del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes cada vegada és més a prop i aquesta vegada presenta l’al·licient que canvia radicalment, amb estructures noves, nou sistema de valoració, jornades de formació de jurats, entre altres novetats de les quals encara no ha transcendit gaire cosa més que algun aspecte que ja ha estat una mica polèmic. I remarco això d’«una mica», ja diré perquè.

Aquestes novetats es comunicaran oficialment el proper diumenge 15 de març en un acte que tindrà lloc a Barcelona. Un tràmit normal, és clar, per tal d’informar a les colles de tots els detalls: novetats, calendaris, organització, etc.

Evidentment, està molt bé que es repensi el campionat, que es vulguin fer canvis per tal de millorar el seu funcionament i fer-lo és atractiu per a les colles i per al públic. Podem discutir sobre com i quins canvis s’apliquen, però suposo que tothom té molt clar que un actitud immobilista en aquest terreny seria absurda.

Però allò que em pregunto i vull creure que més d’un i de dos també s’ho pregunten és perquè s’ha trigat tant en reaccionar. Sabíem que el Campionat pateix una crisi profunda i, com en qualsevol altre camp, sempre m’ha semblat que no fer res i limitar-se al lament coral és una actitud trista i suïcida. Costa entendre perquè s’ha deixat que passi tant el temps, de manera que només s’ha aconseguit que s’agreugés la pèrdua de vitalitat de les colles. I amb això no em refereixo, només, al nombre d’efectius, sinó a la seva capacitat crítica, l’empenta  a l’hora de defensar una determinada visió de la competició.

Mai hauria dit que enyoraria determinades reunions a les quals havia assistit, fa anys, les quals no tenien res a envejar a segons quines polèmiques de l’esport més mediàtic. Actualment, no diré que no hi hagi discussió, però que aquesta -molt més reduïda, això sí- no transcendeixi públicament és prou significatiu.

Però no siguem negatius. El cas és que ara hi ha algú que ha tingut l’ànim de plantejar canvis i que aquests s’aplicaran a partir d’aquesta temporada. Caldrà estar-ne atents.

Però... i el tible?

[Un dos i seguit, 28-2-20]

Darrerament, hem pogut comentar els lloables esforços d’una bona colla d’intèrprets de fiscorn, un dels instruments característics de la cobla, per potenciar-lo i divulgar-lo al màxim. A més de trobades i xerrades, sembla que ja és a punt una associació que haurà de canalitzar aquests esforços.

És curiós, perquè també és notable l’activitat pròpia que porten a terme els professionals i aficionats al flabiol, amb una trobada i festa anual que ja és una de les cites obligades de cada tardor. Per la seva part, la tenora, sens dubte l’instrument més conegut de la cobla, ja ha estat celebrada, estudiada i elogiada fins a l’infinit, mentre que altres components, com la trompeta, el trombó o el contrabaix, els podem trobar de mil maneres arreu del món i no necessiten gaire tracta específic en l’entorn de la cobla.

Però... i el tible? No crec que ningú dubti del seu valor a la cobla (o sol i en altres conjunts) i que és un dels timbres que més la caracteritzen. Perquè, a vegades, sembla que el tible quedi en un segon pla a l’hora de parlar-ne, com si el seu fos un paper menor. El cert és que es tracta d’un instrument difícil, a vegades ingrat per a l’instrumentista, però si cau en bones mans (i bons llavis) pot emetre sons amb un encant molt particular.

Potser per tot això, sembla que aquesta és la plaça que costa més de cobrir quan hi ha una baixa en una cobla. El cas és que ja hi ha hagut i n’hi segueix havent de músics que dominen el tible i l’allunyen  d’una visió massa encallada en l’estridència i una afinació deficient que, potser a vegades, sí que ha estat certa. Sens dubte, caldria que aquests tiblaires fessin valer la seva tasca de maners decidida i col·lectiva, més enllà d’alguna iniciativa individual que hi ha hagut, força lloable, això sí!!