dissabte, 24 de desembre del 2011

El got, mig ple o mig buit?

[Un dos i seguit, 23-12-11]
 
Avui arribem a l’últim programa de la temporada de l’Un dos i seguit. Un any que -què us he de dir que no sapigueu- ha estat difícil també per a les entitats sardanistes, les cobles i els esbarts. Si habitualment aquesta mena d’associacions ja han de fer equilibris per tirar endavant, ara, com la majoria, encara més. El més greu, però, és que les perspectives de cara al futur immediat encara són més fosques de cara a obtenir recursos de les institucions públiques. Massa acostumats, tots plegats, a confiar en aquestes aportacions ara només es pot abandonar o espavilar-se.
I sembla, malgrat tot, que no són pocs els que han triat aquesta segona opció. Segur que hi haurà menys ballades i concerts –això ja passa des de fa mesos-, però les notícies que ens arriben permeten endevinar que són molts els que segueixen treballant per tal que l’activitat segueixi, d’una manera o altra. La setmana passada ja comentàvem que tot i les dificultats del context, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa tot just ara disposa, per primer cop, de local propi i amb condicions. S’anuncien propostes interessantíssimes amb cobles com la Marinada, la Sant Jordi i algunes altres; a Tarragona es parla de la presentació de la Guia d’Aplecs al febrer, d’una robada d’informadors al març, de fer-hi una final de la Sardana de l’Any més enllà... la vida segueix. El got mig ple, sens dubte.

dimarts, 20 de desembre del 2011

L'autèntica força

[Un dos i seguit, 16-12-11]

Resulta paradoxal que justament quan el panorama general és més complicat i incert; precisament ara quan les famoses retallades arriben a tot arreu i queixar-se pel que fa a la cultura popular semblaria insultant, justament ara és quan una entitat com l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa sembla que ha resolt la que segurament era la seva gran assignatura pendent: disposar d’un local propi i en condicions.
Bé, de fet es tracta d’un lloguer, però en unes condicions assumibles per l’associació, que aviat, quan s’hagi adequat convenientment, podrà disposar de prou espai i sense estar condicionats per altres agrupacions amb qui compartir-lo o per les normes dels propietaris.
Això ha estat possible, malgrat la manca total de qualsevol suport aliè extraordinari i més aviat preveient que els ajuts ordinaris minvin notablement, gràcies al gran miracle d’aquesta mena d’entitats: sens dubte, en primer lloc, una direcció adequada, però també una massa social disposada conscienciada i disposada a aportar-hi quelcom, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats. Un ha fet possible conèixer una oportunitat, l’altre ha contribuït des de la seva tasca professional i molts han fet de mà d’obra barata però molt valuosa alhora.
En definitiva, tot plegat és la millor demostració que es pot funcionar i bé sense fer-ho a cop de talonari o beneficiant-se de privilegis institucionals. Aquesta és l’autèntica força de l’associacionisme que durant molts anys havia caracteritzat aquest país i que darrerament semblava un tant esmorteït.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Adéu, Jaume!

[Un dos i seguit, 9-12-11]

Ja feia mesos que se sabia la trista previsió, però quan finalment el fet s’ha produït, la commoció ha estat tant forta com aquelles notícies dures, contundents, que arriben de sobte: quan comuniquen que algú a qui aprecies, que admires i potser fins i tot amb qui has col·laborat o compartit moltes coses, se n’ha anat.

Aquests dies ja se n’ha parlat força: el Jaume Guasch, director artístic de l’Esbart Santa Tecla de Tarragona, finalment ha mort després d’una greu malaltia. Una pèrdua que encara es fa més dolorosa quan es té en compte que encara era un home jove, que tenia en marxa diversos projectes i, segurament, molts més esperant torn.

Com acostuma a passar en aquests casos, vull dir quan parlem d’una persona que ha realitzat una tasca destacada, la seva era una personalitat forta, potser controvertida, però sens dubte un personatge imprescindible per a entendre què ha passat a la cultura tarragonina els últims anys. Va aportar vitalitat i prestigi a una entitat inicialment modesta com era l’Esbart Santa Tecla, arribant a ser un dels col·lectius més destacats en el seu àmbit; va ser una de les peces essencials en el procés de potenciació de les festes a Tarragona; i, sobretot, va saber implicar en això molta gent, des de la seva pròpia família fins a activistes de més enllà de l’àmbit local.

Permeteu-me que a tot això que aquests dies s’ha comentat força, hi afegeixi la seva contribució, gens menyspreable, al món de les colles sardanistes amb la colla “Juntes les mans”, que durant uns anys va adquirir força rellevància. Un aspecte aquest que després, la dedicació a l’Esbart i les festes va apagar, però segur que, a la vista de la tasca realitzada, ningú li retraurà. Fins sempre, Jaume!

dilluns, 5 de desembre del 2011

Espectacular

[Un dos i seguit, 2-12-11]

Dissabte passat, a la nit, es va completar la tanda de finals de les diferents categories del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes, amb el concurs de punts lliures celebrat al barri de Sant Andreu, a Barcelona. Tal i com es preveia i segons permetien endevinar les dades que s’havien avançat per part dels organitzadors i, també, després d’haver vist la dinàmica seguida els últims anys, la festa fou totalment diferent a allò que són els concursos de colles a l’ús.
Els punts lliures són, per la seva pròpia naturalesa, força espectaculars, però en aquest campionat a una sessió única, se’ns mostren en un context que els fa encara més atractius. Una organització mil·limetrada; una presentació de les colles senzilla i, alhora, diferent i espectacular; un ritme que no permetia espais de temps perduts; un presentador professional; complements com la participació d’un grup de folc o uns diables; un jurat professional paral·lel; un ball final... Uns elements que, ben combinats, van fer que la festa fos tot un èxit: artístic, de públic, de ressò mediàtic... En definitiva, que més d’un es preguntava perquè no es pren nota d’algunes coses de les que es van veure dissabte de cara als concursos diguem-ne normals.

Naturalment, aquell que volia filar prim podia apuntar coses a millorar, algunes de més fàcils de resoldre que altres, com ara, entre aquestes darreres, els problemes de so en un  pavelló pensat per a fer esport, no pas per a música.

Per cert, espaterrants les coreografies que vam poder veure pel que fa, com a mínim, les colles capdavanteres. I felicitar la colla “Tarragona Dansa” perquè es va fer mereixedora del premi del jurat professional: tot un èxit!

dilluns, 28 de novembre del 2011

Un dels camins de futur

[Un dos i seguit, 25-11-11]
Les noves xarxes socials permeten, entre altres coses, desenvolupar debats sobre les qüestions més diverses. La sardana i la cobla no en són una excepció, tal i com hem comentat més d’un cop, i un dels aspectes que hem pogut seguir darrerament, tot i no ser una discussió nova, és més viu que mai. Es tracta de la suposada distància entre els gustos i els criteris a l’hora de triar programes de ballades i concerts entre els organitzadors i els músics.
Aquest plantejament representa una enorme simplificació, ja que segur que ni en una banda ni en  l’altra hi ha gaire homogeneïtat, però no podem negar que molts músics tenen neguit per interpretar coses d’un nivell molt allunyat d’allò que acostuma a agradar a bona part dels balladors. També és cert que hi ha un públic que sí, que sap gaudir de la qualitat quan en pot tenir accés i, fins i tot, molts d’ells saben apreciar les propostes diferents, agosarades a vegades, que diverses cobles estan donant a conèixer.
El problema arriba quan sembla que costa donar a conèixer segons quines obres i espectacles. S’ha denunciat, en aquelles xarxes socials, que les entitats no surten d’allò que han fet sempre, que no arrisquen. Certament difícil això, més enllà del conservadurisme d’alguns sectors, sobretot en temps de crisis i retallades, i més quan segons quines propostes comporten despeses afegides. A més, si és veritat que, com ha dit algú, la cobla no ha d’estar condicionada a dependre només de la sardana, perquè han de ser les entitats sardanistes les responsables? Algú altre ha apuntat que estaria bé que altres organitzacions s’hi impliquessin, o els mateixos músics, com ara la cobla Reus Jove, que la setmana vinent organitza un interessant concert al Teatre Fortuny de bracet amb l’Associació de Concerts de Reus, entitat que, per cert, no fa gaire també va participar en el concert de la cobla Marinada amb músiques de Nino Rota. Potser aquest sigui un dels camins de futur.

diumenge, 20 de novembre del 2011

La sardana, un esport?

[Un dos i seguit, 18-11-11]

La setmana passada fèiem referència, de manera apressada, perquè, com és habitual, ens faltava temps, a una entrevista publicada al bloc “Creuant” al secretari general de l’Esport de la Generalitat, Ivan Tibau. Entre moltes altres coses, l’entrevistador, Albert Font Tarrés, li va preguntar sobre la possibilitat que la sardana de competició sigui reconeguda oficialment com a esport.

Al marge del que va respondre Ivan Tibau –ho podeu llegir complet a www.creuant.cat, m’ha cridat l’atenció el debat que al voltant d’aquesta qüestió s’ha suscitat per algunes xarxes socials. Hi ha qui no li acaba de veure el què, qui s’hi oposa per la seva ideologia contrària a la competició, qui està a favor... S’ha plantejat el fet que una colla de competició, ja que es tracta d’un col·lectiu que es prepara per ballar el millor possible, d’això en fa una activitat artística i, per tant, allunyada de l’esperit esportiu. O, almenys, que hi hauria d’estar, ja que admeten que unes colles ofereixen autèntiques creacions del bon ballar, altres sembla que realitzen una activitat atlètica i, per tant, esportiva, veient aquesta qualitat com quelcom aliè a l’ideal de sardana. I encara hi trobaríem qui vol matisar i creu que, realment, en l’activitat de les colles de competició hi ha els dos components, la qüestió és que en cada cas s’hi concreta una proporció diferent: en unes predomina una tendència i en altres l’oposada.

Naturalment, no s’ha arribat a cap conclusió, però sempre és bo que se’n parli d’aquestes qüestions, que es debati civilitzadament, cosa que en la sardana no sempre s’ha donat. La sardana un esport? Què en penseu?

dimarts, 15 de novembre del 2011

Val la pena

[Un dos i seguit, 11-11-11]

Diumenge passat hi va haver dues cites sardanistes importants a les comarques tarragonines: el concurs de Valls i l’aplec de Salou. El mal temps les va condicionar força, però després de veure quin va ser el desenvolupament d’una i altra, val la pena fer algunes consideracions.
L’aplec de Salou, que des de fa força anys clou la temporada a la demarcació, presenta alguns ingredients que, a priori, haurien de garantir un mínim d’èxit: quatre bones cobles i una programació de sardanes d’alt nivell. A l’hora de la veritat, però, el públic fou molt menor del que era habitual en edicions anteriors, predominant la gent gran.
A Valls, en canvi, on també es va haver d’optar per un lloc alternatiu a recer de la pluja, encara que a l’hora de la veritat no va descarregar, el recinte, que no era pas petit, feia goig: una gernació, bona part de la qual sardanistes ben joves. No en va es tractava de la final de les categories alevina, infantil i juvenil, tot i que també hi havia bona representació de la resta.

Segur que a Salou li va fer molt mal l’amenaça del temps, ja que no és el mateix un aplec a l’aire lliure i en un espai ben agradable que un lloc tancat. També és cert que a Valls l’assistència ja estava assegurada passés el que passés, ja que les colles hi estan compromeses. Però aquests arguments haurien de servir per reflexionar als organitzadors. Caldria que tothom sabés que s’ha de fer l’aplec i que hi ha lloc alternatiu, i això, no va passar. Fins i tot, valdria la pensa considerar la possibilitat de convocar l’aplec directament en un lloc cobert i en condicions i transformar això en un actiu. Caldria pensar, també, en evitar coincidències en un calendari que, en aquesta època de l’any no va pas massa atapeït per aquestes comarques. Segurament, se’n podrien fer més de consideracions que aquí no hi caben, però que urgeix plantejar-les i tenir-les en compte. Val la pena, crec.

dimecres, 9 de novembre del 2011

La final dels petits

[Un dos i seguit, 4-11-11]

Aquest diumenge s’enceta tot un seguit de grans finals per a les colles de competició. A Valls s’hi enllesteixen les categories més joves del Campionat, és a dir, les de les colles alevines, infantils i juvenils, mentre que la setmana vinent, a Balaguer, sabrem quina colla serà la campiona de la categoria principal, la de Grans; el dia 20, a Barcelona, s’acabarà de conformar la classificació dels veterans; i, finalment, el dia 26, també a Barcelona, hi haurà la final de Punts Lliures. Un mes intens, ja que, a més, les colles aprofiten per ballar com a lliures en els concursos de les altres categories i les més engrescades, s’apunten als punts lliures.
De moment, la primera cita, com hem dit, diumenge a Valls, on els organitzadors cada any saben preparar una festa atractiva més enllà del concurs típic i tòpic, cosa realment important quan es tracta dels més petits, les categories que més s’han ressentit de l’important davallada en el nombre de colles que s’ha produït des de fa uns anys. En aquest sentit, és prou simptomàtic que pel que fa als Alevins el Campionat s’hagi convertit en un únic concurs, aquest de Valls. I dic simptomàtic interpretant no només que és causat per la minva de colles sinó per la dificultat de les existents en fer gaires sortides. Diria que es confirma el que hem comentat moltes vegades: que més que poc interès dels petits el problema rau en la manca de constància i compromís dels pares. Tampoc voldria generalitzar, perquè em consta que hi ha colles que han aconseguit una dinàmica d’activitat admirable i alguna d’elles no ens cal anar gaire lluny per trobar-la.  

dilluns, 31 d’octubre del 2011

Més viva que mai

[Un dos i seguit, 28-10-11]

La setmana vinent, del dijous 3 al diumenge 6 de novembre, se celebrarà la 14a edició de la Fira Mediterrània de Manresa, un aparador realment extraordinari de tota mena d’espectacles d’arrel, principalment d’aquí, del país, però també una remarcable participació forana.  Tal i com correspon a una fira de veritat, tot aquest muntatge té un caire professional, és a dir, encarat a aquells que poden contractar espectacles, però sense deixar de banda l’obertura  total al públic en general.
Enguany, crida l’atenció la gran quantitat de propostes que podem situar dins l’àmbit  d’interès bàsic del programa, és a dir, les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. De fet, el que se’ns ofereix en aquest sentit ve a ser una confirmació amb escreix de quelcom que a l’Un dos i seguit hem comentat i defensat moltes vegades: que mai com ara s’havien fet tantes experiències diferents i, a vegades, agosarades de barrejar la cobla o algun dels seus instruments amb altres formacions i estils musicals. No és que a Manresa hi sigui tot el que s’està fent ara –això seria pràcticament impossible-, però sí una bona mostra prou representativa.
No fa pas gaires anys, hi havia una ballada típica de sardanes i poca cosa més. Entenent que estem parlant d’una fira que pretén oferir coses noves, diferents, allò no semblava gaire oportú. Segurament molt digne, però de ballades com aquella ja n’hi ha moltes arreu del país. Enguany, en canvi, hi haurà, per exemple, cobles realment singulars com La Principal de Júpiter, amb el neguit del músic Marc Timón al darrera, o la Cobla Catalana dels Sons Essencials, amb l’incombustible i sempre sorprenent Marcel Casellas. Hi trobem cobla amb cantautors, amb jazz o músiques de mil i un racons del món Això i moltes coses més que després comentarem i que permeten reafirmar que la cobla és més viva que mai.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

No tenim por!

[Un dos i seguit, 22-10-11]

Aquest cap de setmana se celebra una de les festes més multitudinàries de l’any i, alhora, amb una mitjana d’edat dels presents més baixa: la Festa dels Supers, a l’Estadi Lluís Companys de Barcelona. És natural: es tracta del club amb més socis, als quals se’ls presenta l’oportunitat de passar-s’ho bé amb la presència física dels personatges que cada dia poden veure per la televisió.
A més, diumenge, per segon any consecutiu, hi haurà una presència notable de la sardana i els esbarts. Aquests estaran representats per dues seccions infantils d’altres tantes entitats, mentre que pel, que fa les sardanes serà amb una cobla ideal per a aquestes tasques, la Contemporània, i quinze colles infantils, juvenils i alevines, entre les quals dues “Xerinola”, de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Els primers engrescaran l’ambient tal i com saben fer habitualment amb els seus Sardaxous, alhora que explicaran les característiques bàsiques dels instruments més singulars de la cobla; i les colles, a més d’oferir una exhibició, després es barrejaran amb tots aquells nens i nenes que ho vulguin en un taller de sardanes per tal d’iniciar-los en aquesta dansa.
Sens dubte, una magnífica iniciativa per tal d’apropar la sardana als més petits de la millor manera possible: com una activitat divertida i on, malgrat tot, hi ha un bon contingent de gent molt jove que s’ho passa bé i que allí ho demostraran plenament. 

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Virtuals campions

[Un dos i seguit, 15-10-11]

La notícia de la setmana per al sardanisme tarragoní és d’aquelles que dóna gust d’esbombar: una colla de la ciutat, a falta encara de l’últim concurs del campionat, ja es pot considerar matemàticament campiona de Catalunya. Es tracta de la colla de veterans “Toc de Dansa”, la qual ja havia aconseguit aquesta fita en dues ocasions anteriors: ara fa tres anys i també la temporada passada.

Per als que coneguin el funcionament d’aquesta competició sabran que és força exigent, almenys per a les colles capdavanteres; i els que estiguin al dia de la categoria de veterans poden donar fe que aquesta és ben diferent a la de fa anys. Tradicionalment, el gruix de les colles eren de les que ara anomenem grans, mentre que en moments de puixança també hi havia força anelles juvenils i, menys, infantils i alevines. Les veteranes, fins a dates relativament recents ni tan sols disposaven de categoria pròpia i acostumaven a estar formades per persones grans, les quals només pretenien passar-s’ho bé ballant sardanes d’una manera diguem-ne seriosa. En tot cas, l’aspecte competitiu no era, precisament el més important. Colles d’aquestes encara n’hi ha i això és molt bo i admirable, però el que ha canviat és que han sorgit unes quantes colles integrades, bàsicament, per exballadors de colles amb una gran experiència en competició, amb certa edat però amb un estat físic encara acceptable i amb responsables bregats en els campionats i, per tant, amb capacitat, tots plegats, d’exigir-se un nivell força alt, impensable no fa pas gaire en aquesta categoria. Naturalment, són lluny de les possibilitats de colles  formades per nois i noies de vint o trenta anys, però la realitat del campionat demostra que s’hi ha apropat força. 

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Ara, també els divendres

[Un dos i seguit, 8-10-11]

A partir d’aquesta setmana, el programa Un dos i seguit, quan arriba a l’edició 770 (la 1.270 si comptem l’espai que el va precedir amb el mateix tipus de contingut igualment a Tarragona Ràdio), passa a emetre’s, també, els divendres al vespre. Fins ara, i des del primer dia, sempre ho havia fet en dissabte, una cita aquesta que, per cert, no desapareix, ja que a la repetició habitual dels diumenges s’hi afegeix aquesta altra. Així, el setmanal repàs a l’actualitat i tot allò que afecta la sardana, els esbarts i la música per a cobla a Tarragona Ràdio s’ofereix els divendres, en directe, a dos quarts de nou del vespre; en diferit, els mateixos divendres a dos quarts de dotze de la nit, els dissabtes a les 12 del migdia i els diumenges a les 10 del matí; sense oblidar que també el podeu trobar per la TDT i, sempre que es vulgui, per Internet.
Allò que no canvia és la filosofia bàsica del programa: parlar de sardanes, de cobla i d’esbarts per tal d’estar al corrent de les activitats, de les problemàtiques específiques o de les més generals que els afecten i per divulgar aquesta música tan singular i característica del nostre país. Ja ho sabeu i, sobretot, allò que sempre voldríem dir però no sempre hi pensem: que restem oberts a les vostres aportacions, en forma de comentari, d’informació, de queixa, d’opinió, de suggeriment... Gràcies per endavant.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Separar el gra de la palla

[Un dos i seguit, 1-10-11]

La setmana passada feia referència a l’esclat de les anomenades xarxes socials produït els últims anys, fenomen al qual no ha estat aliè el món de la sardana i de la cobla. I no ho ha estat, tal i com deia, sobretot les últimes setmanes, amb una autèntica allau de missatges, de debats, de rèpliques, fins i tot d’excessos, malentesos i sortides de to...
Tot plegat, recordem-ho, incitat per algú que es mantenia en l’anonimat, rere el pseudònim de Pere Puigdeltaulat, qui va exposar un munt d’opinions agosarades sobre la vesant musical de la sardana, sobretot compositors i cobles. I ho diem en passat ja que sembla que s’ha retirat (no sabem si temporalment o de manera definitiva), potser participant-hi rere un altre pseudònim o la seva identitat real, vés a saber! El cas és que s’han encetat públicament debats molt interessants que fins ara s’havien mantingut en privat, sobre qüestions com les condicions laborals dels músics, les programacions i la qualitat de les cobles, les relacions entre músics, públic i organitzadors, etc.
Malgrat les pocasoltades d’algun dels participants i els abusos verbals d’altres, en conjunt el seguiment ha estat enriquidor i encara ho pot seguir essent, perquè les opinions, tot i que amb una notable minva en la freqüència, segueixen. Potser no es pot pretendre que a Facebook s’arregli res concret, però si es parla de coses importants que restaven ocultes, ja serà tot un èxit. Les conclusions fermes, si és que són possibles, és probable que s’hauran d’assolir en altres llocs, però segur que hauran de comptar amb allò que es pugui extreure de bo després de triar pacientment el gra de la palla.

dimecres, 28 de setembre del 2011

Donar la cara

[Un dos i seguit, 24-9-11]

L’aparició de les anomenades xarxes socials gràcies al suport d’Internet és, sens dubte, un dels fenòmens més remarcables dels últims anys pel que fa les relacions humanes. Més enllà del simple entreteniment o la pràctica xafardera que sempre s’ha fet d’una manera o altra, els més desperts ja fa temps que han endevinat les enormes possibilitats d’allò que hi ha al darrere de noms com Facebook, Twitter o Linkedin, per dir-ne només alguns dels més importants.

A escala, això també passa en l’àmbit sardanista. Una prova de les possibilitats –i dels perills, també- de tot això  s’està manifestant aquests dies via Facebook. No és que fins ara no s’hagin produït debats i els més diversos intercanvis d’informació o de parers; el que ha passat és que algú ha sabut engrescar diversos debats paral·lels summament interessants. Aquell algú es manté en l’anonimat, rere el pseudònim de Pere Puigdeltaulat, i el que ha fet és exposar un munt d’opinions agosarades sobre la vesant musical de la sardana, sobretot compositors i cobles. Ha dit, sense la més mínima mania (i, per tant,  lluny de qualsevol correcció política) grans veritats d’aquelles que tothom ha dit alguna vegada en privat o fins i tot que ha tingut el cap i no ha gosat confiar a ningú.

A partir d’aquí, s’hi han afegit altres veus valentes, aquestes amb noms propis prou coneguts la majoria dins el món de la cobla i algun de l’àmbit organitzatiu o simple dansaire. La part positiva de tot això és que hi ha diàleg, que es parla sobre coses que massa vegades es deixen passar per mandra, per inèrcia, per por o per vergonya. És el que té escriure des d’un ordinador des de la comoditat de la llar: que ens deixem anar molt més. I aquest és, també, el problema: tant es deixen anar alguns, que s’arriba a exagerar la nota més d’un cop, s’abusa de les generalitzacions i fins i tot es voreja (o s’hi cau de quatre potes) en el parany de l’insult personal i la difamació. En el cas dels que donen la cara, això és una debilitat comprensible, encara que no sempre justificable, però en el cas de l’incitador, qui ha reconegut la premeditació de tot plegat, protegit per l’anonimat, potser siguin uns altres el qualificatius que mereixi.

dimecres, 21 de setembre del 2011

Desempallegar-se de prejudicis

[Un dos i seguit, 17-9-11]

Potser no hauria de ser necessari dir-ho, però la cobla Reus Jove no només és la de més qualitat de les comarques tarragonines, sinó que això mateix ho podem dir de tota la història de les cobles en aquest àmbit, i, a més, la podem situar entre les que més be sonen arreu del país. No en va darrerament han pogut actuar en aplecs importants del rovell d’ou de la sardana, com ara el de Peralada, per posar només un exemple. I si no hi van més cap aquelles terres segurament és per la distància geogràfica.

Efectivament, són un magnífic conjunt de gent jove, bons músics, amb ganes de fer bona música i, a més, neguit per provar coses noves. Ja comentàvem la setmana passada l’esplèndid concert del passat dia 8 a les Borges del Camp fent d’autèntica big band a la catalana i avui tornarem a escoltar-ne alguna peça. Però això només és una petita mostra del que estan disposats i preparats per oferir-nos. Han preparat un tríptic promocional que m’ha fet venir salivera: a més de molt ben presentat, el contingut és d’allò més suggerent, també: una sèrie de propostes de concerts de jazz (com el de les Borges), junt al pianista Albert Guinovart, la coral Sant Jordi o altres músics d’alt nivell. Són programes realment agosarats i que poques cobles gosarien afrontar ara mateix amb un mínim de garanties.

La part negativa de tot això és que després d’haver fet arribar aquestes propostes arreu el ressò ha estat gairebé nul. Hi ha hagut i hi ha al darrere un esforç molt gran com a músics, de gestió i promocional... però res. L’explicació? Segurament, en part, la feblesa general i el conservadurisme en una part del moviment sardanista; la crisi, que comporta retallades dràstiques a tot arreu; però també la ignorància supina en aquells que habitualment programen música, però només música. Perquè, al capdavall, allò que fa una bona cobla només és això, música, i haurien, crec jo, de desempallegar-se de prejudicis.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Diada Nacional de Catalunya

[Un dos i seguit, 10-9-11]
Demà, com és prou sabut, és la Diada Nacional de Catalunya. Una data en la qual s’hi porten a terme actes molt diversos, segons el grau de consciència nacional de cada consistori o de la capacitat dels sectors més desperts de la respectiva societat civil. De motius de queixa i de reivindicació no en falten, mentre que pocs són els pobles que no han programat algun tipus d’acte festiu.
I entre aquests darrers, les sardanes en són un dels ingredients, fins al punt que aquesta és una de les jornades amb més feina per a les cobles. De fet, la celebració de la Diada va més enllà del dia 11 i abasta notablement avui dissabte.
Fent un seguiment de les actuacions de les cobles trobem de tot: ballades que s’han fet des de fa molts anys, fins al punt que les cobles ja emparaulen la ballada d’un any per l’altre, encara que en alguns casos, com ara Tarragona, són ignorades per la programació oficial, fins al punt que es podria qualificar d’activitat alternativa. També veiem, però, ballades fets a correcuita, en horaris impossibles, perquè no hi havia cobla lliure o ves a saber perquè (i ja m’agradaria veure qui hi va a ballar); cobles que fan autèntiques maratons, on al final del dia ja no sonen com haurien de sonar o, com a mínim, com ho fan habitualment; cobles que tothom creia desaparegudes; o les sempre fredes ballades amb música enregistrada. I no parlem de programes on els ingredients s’hi encabeixen amb calçador: amb cobla, castells i gegants  actuant alhora al mateix lloc...
Curiosament, un dels dies amb més sardanes és quan menys se’n deuen ballar a gust. Això no vol dir que no n’hi hagi d’oportunitats si sabem triar. Aquí a Tarragona, per exemple, encara que coincideixin amb els castells és en punts diferents de la Rambla. Aprofiteu-ho.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Terra de vents

[Un dos i seguit, 3-9-11]

Aquests dies s’està celebrant a Tortosa el festival “Ebre, terra de vents”, tot un seguit d’actuacions amb el comú denominador de ser propostes de música de vent, per allò de la tradició de bandes de música característica d’aquelles comarques.

Enguany ha estat una excepció, però habitualment s’estableix un país o una cultura convidada, sense oblidar, és clar, la música autòctona. Precisament, en aquests moments es deu estar celebrant un d’aquests actes: l’actuació de la cobla Mirantfont, de la Fatarella. I això, que hauria de ser la cosa més normal del món, en realitat no ho és tant. De festivals d’aquesta mena n’hi ha molts, però són pocs en els quals hi podem trobar cobles, talment com si la que fan no es pogués considerar música tradicional, popular, ètnica, del món o qualsevol altre d’aquests qualificatius, a vegades força ambigus, amb els quals es pretén definir quina música s’hi pot trobar.

En el cas de Tortosa, a més, cal valorar el fet que s’hagi inclòs la cobla en el programa, tot obviant visions esbiaixades o, senzillament, curtes de mires, que massa sovint discuteixen la legitimitat d’aquestes formacions musicals  a les terres de l’Ebre.

Algú pot criticar, d’altra banda, que només es tracta d’una ballada de sardanes típica i tòpica i que es compta amb una cobla amb determinades limitacions. Però les moltes possibilitats que es podrien incloure en un festival d’aquests tipus no han de desmerèixer una ballada tradicional, alhora que hem d’entendre que s’ha comptat amb una formació de la terra.  Això no vol dir, naturalment, que no ho haguem de considerar un primer pas i que encoratgem els organitzadors a anar més enllà en futures edicions.

dilluns, 29 d’agost del 2011

La formiga

[Un dos i seguit, 27-8-11]

Aquest cap de setmana, la gent més jove de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa comencen les ja tradicionals colònies de cada estiu. Uns dies en els quals la colla de veterans de la mateixa entitat, la “Toc de Dansa”, és d’estage de preparació de cara a la part més densa de la temporada competitiva, que començarà ben aviat.

Avui, però, ens interessa parar atenció en les colles petites i les seves colònies, pràcticament iguals a les moltes que s’hauran celebrat aquest estiu arreu del país, però que cal veure-les des de la perspectiva de les colles de competició. Encara que allí possiblement no en ballin cap de sardana, constitueixen una de les activitats més esperades de l’entitat. La raó és ben senzilla: els nens i nenes s’ho passen bé i, a més, a un preu molt “arreglat”. Però, a més, serveix per a crear o mantenir l’ambient de manera molt eficaç entre un col·lectiu que té com a raó de ser central la sardana de competició, encara que, com hem comentat moltes vegades, no és la única. Tot plegat ha fet que en un context de moltes dificultats per tirar endavant associacions de tota mena, no només les sardanistes, l’entitat tarragonina tingui més membres que mai, i especialment les seccions més joves.

Molts d’aquests nens i nenes s’hi van implicar arran dels cursets que es fan a les escoles, però també sovintegen els que hi han fet cap engrescats per un amic o parent que ja hi és. Tot un símptoma, com també ho és que la situació del conjunt de la Tarragona Dansa sigui ben diferent del de moltes altres colles que no han sabut, no han pogut o no han cregut oportú mantenir un planter. De problemes no els en falten als de la TD, com és fàcil suposar, però s’assemblen molt més a la formiga que a la cigala del conte.

dimecres, 24 d’agost del 2011

Tot un fenomen

[Un dos i seguit, 20-8-11]

Haver de parlar sovint d’una qüestió qualsevol pot ser bo o dolent. Naturalment, pot ser que es tracti d’un problema que no s’acaba de resoldre o que fins i tot es va agreujant; però també hi ha la possibilitat que allò que ens porti a comentar-ho de manera reiterada sigui perquè és quelcom bo, nou, positiu per la seva naturalesa i perquè es manifesta de manera generosa.

D’aquesta darrera manera és com qualificaríem el munt de vegades que podem comentar que la cobla o alguns dels seus instruments emprenen nous camins i experiències diverses. Per sort, darrerament hem pogut parlar moltes vegades en aquest to, com quan la setmana passada anunciàvem el concert que està preparant la Reus Jove amb diversos músics de jazz.

El problema -perquè ja sabem que de problemes sempre n’hi ha d’haver- és que aquesta mena d’iniciatives, tot i que compten amb l’obertura mental que caracteritza actualment els músics en general i, per tant, els aliens a la cobla –encara que, sovint, aquesta distinció és equívoca-, això els permet treballar plegats sense manies, encara han de vèncer les visions més estretes d’altres sectors. Per exemple: la darrera edició del festival de música de la Porta Ferrada va tenir ressò en els telenotícies en totes les sessions excepte la de cobla, tot i que no només era de cobla el concert. El mateix va passar amb el festival Pau Casals del Vendrell i l’any passat al de Peralada, on la cobla va actuar en col·laboració amb el músic Carles Santos, a qui els mitjans acostumen a riure totes les gràcies... excepte quan ho fa amb cobla. No em direu que no és tot un fenomen digne d’estudi, això.

dissabte, 13 d’agost del 2011

Un aparador

[Un dos i seguit, 13-8-11]

Ja és història la 24a edició de l’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics, que aquesta vegada s’ha celebrat a Grenoble. Una iniciativa que va començar, bàsicament, com un aplec sardanista itinerant, però que, amb el temps, ha acabat sent una mostra de gairebé totes les variants de les manifestacions festives tradicionals catalanes. Així, cada any, a primers d’agost, més 500 persones viatgen a alguna ciutat europea per ballar sardanes, portar gegants, aixecar castells, etc.

La voluntat de quedar bé amb tothom ha  fet que en resulti un nom llarguíssim i poc pràctic –això d’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de Grups Folklòrics- perquè calia expressar que s’hi fa de tot, però també reconèixer que l’origen de l’activitat i el gruix dels que hi van per lliure, no pas perquè els han contractat, són sardanistes.

Al marge d’aquests detalls, la idea i el desenvolupament de tot plegat és prou vàlid: mostrar a altres països la riquesa del nostre patrimoni festiu. Sobretot, perquè no es tracta d’anar allà, actuar en un lloc més o menys adient i fer turisme, sinó que els aplecs es fan en connivència amb les autoritats locals, generalment compartint escenari amb grups autòctons i, sempre que és possible, amb la col·laboració de centres catalans, que, com és prou sabut, n’hi ha arreu del món, gairebé.

Només una objecció d’un que no hi ha pogut anar a Grenoble, però que ha vist algun vídeo per You Tube: potser caldria tenir cura del nivell d’algun dels grups que hi actuen. Si es tracta d'oferir una mena d’aparador, no queda gaire bé que algú desafini de manera força ostensible.

dimecres, 10 d’agost del 2011

Gaietà Renom

[Un dos i seguit, 6-8-11]

A començament dels anys 60 del segle XX es va produir el fenomen realment singular de la Nova Cançó, del qual se n’ha parlat abastament. A vegades, però, pot semblar que abans d’ella no n’hi haguessin d’intèrprets en llengua catalana. Els temps eren difícils, però, malgrat tot, n’hi havia, i alguns amb un ressò popular remarcable. Sovint, es tractava de cantants ja consagrats en llegua castellana que, poc o molt, en un moment donat, també van fer incursions en el català. Altres pocs, a més, hi van incidir força en el català, com ara Emili Vendrell o Gaietà Renom, entre altres. Naturalment, cultivaven un tipus de música propi de l’època i, sobretot, cançó tradicional.

L’èxit que van tenir alguns dels discos que van publicar més d’un d’aquells intèrprets fou molt important, amb un impacte popular que cal valorar de manera justa. I un bon nombre d’aquells èxits eren sardanes, com ara La Pepa Maca, posem per cas -tot un ‘hit’ dels anys 50-, amb un estil que ara costa d’entrar als més joves, encara que siguin sardanistes practicants.

Sense ànim de fer reviure quelcom que és d’una altra època, però sí de reconèixer les qualitats i el paper que van fer en el seu moment, semblen ben justes iniciatives com la d’una associació que reivindica la figura de l’esmentat Gaietà Renom, un autèntic “crack” de la cançó catalana.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Un esperit i una força...

[Un dos i seguit, 30-7-11]

Sortosament, cada vegada és menys novetat dir que les cobles –o, almenys, bona part d’elles- són el sector més inquiet i amb ganes d’obrir nous camins de tot el sector de la cultura catalana poc o molt vinculat amb la sardana. La veritat és que ho he comentat moltes vegades, però no tinc por de pecar de reiteratiu, ja que els fets no fan altra cosa que demostrar que es tracta d’un fenomen gens puntual, viu i amb perspectives de seguir aportant sorpreses agradables.

Ja no es tracta, només, de les propostes més o menys esbojarrades de la Contemporània –que avui, precisament, comença a distribuir el seu nou Sardaxou anomenat “Lírics” i que tastarem al programa- sinó que podem parlar de les sempre diferents i molt treballades propostes de la Marinada, com les encertades adaptacions de música de Nino Rota. Només començar l’any, a Tarragona la Reus Jove i la Sant Jordi ens captivaven a ritme de swing; fa poc la Bisbal Jove donava a conèixer un disc espaterrant, també a ritme jazzístic; ara, la Juvenil d’Agramunt, després d’haver experimentat amb els sons del Mar Negre, interpretarà música antillana amb cobla.

Només són uns exemples, als quals caldria afegir-hi la tasca seriosa, constant i agosarada de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que no dubta en interpretar músiques de Pascal Comelade, confiar-se a prestigiosos directors convidats de prestigi o ajuntar-se tant amb una orquestra simfònica com amb un grup de rock o de jazz, si convé.

Tot plegat és possible perquè, malgrat totes les mancances que es pateix en aquest país en cultura musical, ara hi ha més i més bons músics que mai. Gent jove i preparada que no tenen cap mania en treballar amb la cobla de la mateixa manera que els agrada experimentar amb mil i un gèneres més. Si aquest esperit i aquesta força s’encomanessin als que hi ha a baix de l’entarimat...

diumenge, 24 de juliol del 2011

Divideix i et venceran

[Un dos i seguit, 23-7-2011]

No descobreixo res de nou si dic que, segurament, el futur ens reserva moltes sorpreses pel que fa les noves tecnologies. En tenim proves a cada moment i no només són fets o eines que ens mostrin pels mitjans de comunicació, sinó que les tenim a l’abast amb gran facilitat i, fins i tot, en alguns casos en podem ser actors principals. Una implicació que, en principi, no entén d’edats ni cap altre condicionant. I això és, precisament, el que no sempre s’acaba d’assumir completament per més d’un, fins i tot alguns que s’hi mouen amb certa desimboltura.

Des de fa uns dies, per exemple, hi ha hagut cert enrenou després de la participació de la colla “Maig”, de Barcelona, a l’Acampada Jove de Montblanc. Tot hauria anat molt bé si no fos que, a posteriori, alguns membres amb responsabilitat actual o recent a l’entitat organitzadora, publiquessin a Twitter missatges despectius envers la sardana. Naturalment, cadascú és molt lliure d’opinar el que vulgui, però precisament per això sembla poc coherent que aquests individus després es queixessin, a la mateixa xarxa social, del ressò que havien tingut aquelles piulades. Van dir que si hi havia una mena de “lobbi” sardanista, que si s’havia tret de context, etc. En definitiva, els va sorprendre, primer, que una colla de gent jove volgués participar en aquella festa amb sardanes, però, sobretot, que un mitjà que entenen de gent moderna, jove i enrotllada, també hi siguin ben actius aquells que ells prejutgen com avorrits, carques, conservadors o altres floretes per l’estil. Acostumats a que els amics els riguin les gràcies, quan algú els discuteix quelcom, se sorprenen. Al capdavall, el problema només és d’ignorància i es confirma que no tan sols twittejant seran més savis. Els falta alguna cosa més.

Allò més decebedor és que es tracta de les joventuts d’una formació política amb pretensions de defensar el país, però sembla que, seguint la tònica que caracteritza els seus col·legues no tan joves, allò que més se’ls dóna és dividir. I no pas als adversaris, com tothom sap.

dimecres, 20 de juliol del 2011

Pocs i cansats

[Un dos i seguit, 16-7-11]

 Dissabte passat començava el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes a Vic, un concurs emblemàtic, dels que agraden a les colles malgrat alguna incomoditat, com la difícil audició de la música en segons quins indrets de la plaça. I avui a la nit començaran el seu campionat les colles veteranes a Vilanova i la Geltrú.

Això passa quan ja ens trobem al mes de juliol, amb uns primers concursos que queden totalment isolats en el calendari, ja que aviat vindrà el parèntesi de l’agost, i no serà fins ben entrat el setembre que es reprendran les competicions, llavors de manera intensa. Aquesta modalitat, força recent, es va implantar comptant amb que resultaria més pràctica per a les colles, tot i que no tothom hi està d’acord. A banda dels primers concursos que queden com despenjats, segurament el que s’ha aconseguit és reduir el calendari d’assaig de les colles, si més no de la majoria, i això no se si és bo o dolent. Possiblement bo perquè requereix menys dedicació, però precisament per això desvincula els balladors de les respectives entitats, sobretot si aquestes no són massa fortes i no preveuen altres activitats a més de l’estrictament competitiva.

Un altre aspecte que caldria debatre és si realment cal que en un campionat amb pocs concursos algunes colles descansin. Ara es dóna el cas que les dues principals rivals de la categoria gran, per exemple, no coincidiran fins al concurs del dia de la Mercè, a Barcelona. D’aquesta manera, l’interès per veure-les ballar juntes desapareix i potser caldria aclarir fins a quin punt influeix això en les classificacions.

diumenge, 10 de juliol del 2011

Tot més net


[Un dos i seguit, 9-7-11]

Tal i com vam comentar la setmana passada, ja s’han publicat les bases de la que serà la 23a edició del concurs La Sardana de l’Any. Ja ho sabeu, suposo: és una iniciativa de la Federació Sardanista de Catalunya que consisteix en triar, gràcies a la participació en forma de vots de tothom qui hi vulgui participar, la sardana preferida entre les que s’han estrenat al llarg d’un any. Cada setmana s’emeten unes eliminatòries, fins que en resulten deu finalistes que són interpretades en un concert itinerant (és a dir, que cada any té lloc en una població diferent). Hi participen una llarga llista d’emissores d’arreu del país, entre les quals i des del primer dia de l’actual segona etapa, hi ha Tarragona Ràdio.

Les característiques de tot aquest muntatge fan que resulti difícil garantir una netedat absoluta, tot i que els responsables sempre s’hi han esforçat molt, sobretot mirant d’evitar les campanyes per recaptar vots per a una sardana determinada, per exemple. De cara la propera temporada s’ha implantat un canvi important: ara ja només podran ser receptores de vots aquelles emissores que puguin emetre les corresponents trucades en directe, de manera que queden exclosos aquells espais que són enregistrats o no disposen de la infraestructura pertinent. Això vol dir que Tarragona Ràdio, a partir d’ara, només podrà oferir les eliminatòries i prou, ja que des de fa uns mesos, a causa de les famoses retallades, no s’emet en directe, tal i com ho havia estat des del primer dia, gairebé els inicis de l’emissora. Evidentment, els oïdors podreu votar, però ho haureu de fer per Internet, directament al web de la Federació Sardanista.

L’objectiu és, com dèiem, assegurar al màxim la netedat del procés, ja que els vots que fins ara arribaven a les emissores per correu electrònic o tradicional, o per via telefònica però que no sortien en antena, mai quedaven prou garantits de cara a la Federació Sardanista, més enllà de la nostra paraula, és clar.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Manca d'ambició

[Un dos i seguit, 2-7-11]

De vegades, alguns promotors sardanistes es queixen de la manca de consideració que segons quins sectors tenen per aquests tipus d’activitats. A vegades es tracta de responsables municipals o de mitjans de comunicació, per exemple. No diré que no tinguin raó en molts casos, més que res perquè ja ho he explicat moltíssimes vegades que la sardana és víctima de molts prejudicis totalment irracionals, però també cal tenir en compte que en més d’una i de dues ocasions bona part de la responsabilitat és a dins de casa, no pas a fora (o no només!).
Això ho podríem considerar des de molts punts de vista, però n’hi ha un de bàsic i massa generalitzat: que són els mateixos sardanistes els que a vegades abarateixen allò que fan. No es pot pretendre que una activitat sigui presa seriosament quan els mateixos protagonistes semblen que no se l’acaben de creure. Per exemple: quan s’anuncia un concurs de colles com un concurs-exhibició (en què quedem?). Això, d’entrada, ja fa sospitar i acabem de trobar l’explicació quan les classificacions finals semblen una mena de repartiment més o menys equitatiu entre la procedència de les colles, com si s’hagués volgut acontentar tothom.

Fa molts anys, aquest aspecte dels jurats als concursos era una mena de campi qui pugui i un sistemàtic cau de disputes. No fa gaire, uns articles a la revista “Som” recordaven un lloable intent de posar ordre en aquest sentit que es va portar a terme arreu de Catalunya sota criteris seriosos i que va reeixir força. Actualment, a nivell de Campionat oficial, tot i que de raons sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, es manté cert nivell de formalitat, però en segons quins concursos lliures el panorama s’espatlla força. Sap greu que la feina que ens consta ferma i lloable de molts responsables no acabi de quallar, precisament, per la manca d’ambició en les formes.

divendres, 1 de juliol del 2011

Ja ho sabem

[Un dos i seguit, 25-6-2011]
Ja ho sabem que, com deia aquell, els temps són dolents per a la lírica, sobretot quan ens asseguren que és imprescindible retallar per totes bandes, fins i tot en aspectes essencials i que, potser ingènuament, havíem arribat a creure que eren intocables, per la seva mateixa essència i perquè al llarg de la història massa gent ha lluitat de valent per fer-ho possible.
Ja ho sabem que qui té el poder real també disposa de les eines necessàries per no sortir-ne gaire escaldat i que tot plegat ho paguin els de sempre.
I també sabem que n’hi ha que, tot i que a vegades, quan els ha convingut, s’han omplert la boca de pàtries, de danses que es fan i es desfan –de fet, no saben i potser no els cal anar més enllà dels tòpics suats-, aquests deixen de banda o senzillament ignoren allò que ja no els serveix, potser perquè no està de moda. I és quan no dubten a retallar per la part més prima, com ho veiem amb les tribulacions que estan patint moltes entitats sardanistes, no ja per encarar el futur (que per a ells només adquireix el color de l’entorn quan van mal dades) sinó per atendre compromisos ja adquirits; és a dir, per dir-ho clar i net, que costa cobrar subvencions aprovades i corresponents a activitats ja celebrades. I són els valerosos organitzadors, aquells que treballen per amor a l’art, que sovint n’han de posar de la seva butxaca o donar la cara per aquells altres que són ells els que es posen els sous. Uns sous que justifiquen (¿?) fent una llei d’associacions que complica encara més les coses a les entitats, o incloent a la famosa llei Omnibus més restriccions a la cultura popular i tradicional. Sinó no seria completa, sembla.

dimarts, 14 de juny del 2011

Muda't

[Un dos i seguit, 11-6-11]

Aquest cap de setmana, si la climatologia ho permet, a Tarragona s’hi celebrarà el Muda’t, la segona edició del Tast de Dansa i Música Popular, amb un gran nombre de propostes de les entitats que a la ciutat treballen per a aquesta part de la cultura popular i tradicional catalana: els dos esbarts –Santa Tecla i Dansaire de Tarragona-, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Tot i que s’hi ha inclòs alguna activitat que ja porta una llarga trajectòria, en conjunt són actes totalment nous i, a més, dissenyats amb la intenció d’anar més enllà d’un conjunt d’actuacions estàndard. S’ha volgut aportar algun tret diferent, tot combinant la participació de grups locals amb d’altres de forans. Remarquem, també, que s’ha pensat molt en els més petits i que les ubicacions no s’han limitat als escenaris que poden suposar una aposta segura. És més, hi ha una voluntat expressa d’anar a conèixer racons de la Part Alta, per exemple, o d’arribar-se a Sant Pere i Sant Pau, on aquesta tarda s’inaugura un carrer dedicat al músic tarragoní Joan Juncà.

En el programa hi trobem exhibició, però també participació, balls dels més tradicionals fins als que se’ns mostraran amb nous embolcalls o amaniments; música d’aquí però també de la resta de l’Estat; balls seriosos i altres més esbojarrats; o les sardanes clàssiques fins els “Sardaxous”.

Tot això, doncs, avui i demà pels carrers i places de Tarragona. No us ho perdeu!

diumenge, 5 de juny del 2011

Sardanes per a un any

[Un dos i seguit, 4-6-11]

Sembla que ja s’ha establert com un costum indispensable, com una cita fixa en el calendari, el concert final del concurs La Sardana de l’Any que, aquesta vegada, va tenir lloc dissabte passat a Granollers. Aquesta situació ja s’havia produït als anys 70 i 80, amb la primera època del certamen, fins que la desaparició de l’emissora organitzadora, Ràdio Joventut, va comportar, també, que s’estronquessin aquelles convocatòries que havien aconseguit interessar molts seguidors.
Amb la nova etapa, impulsada per la Federació Sardanista, sembla, doncs, que s’ha aconseguit reprendre el fil. Tot i algunes diferències, sobretot perquè ara es disposa de més mitjans i l’ús de les noves tecnologies i algun detall de les bases, l’essència és la mateixa: fer competir les noves sardanes estrenades al llarg d’un any per un sistema d’eliminatòries setmanals radiades per diferents emissores, en les quals els vots dels oïdors són els que decideixen. Tot plegat culmina amb una gala final on la paraula (el vot) el tenen els assistents.
El concurs sempre ha estat i sempre serà font de polèmica, perquè no pot ser d’altra manera quan hi ha competició i, sobretot, quan s’hi barregen composicions d’estils molt diversos: des de peces intranscendents musicalment parlant però d’impacte ballador, fins sardanes d’un innegable interès qualitatiu, amb tot un seguit de gradacions entremig. I això, combinat amb un públic també variat, cadascú amb les seves manies, gustos i nivell, fent que, a vegades, quedin excloses sardanes que ens semblen francament fermes, des del punt de vista particular de cadascú, naturalment.
Els organitzadors insisteixen a dir que allò que importa és, abans que res, que amb tot aquest muntatge el que es vol i en bona part s’aconsegueix, és divulgar les sardanes noves, siguin de l’estil que siguin, però si s’hi apleguen de diversa mena, millor. Segurament, el més positiu és prendre-s’ho d’aquesta manera, ja que de concursos musicals ja n’hi ha i potser el que caldria és que aquests s’adaptessin a la necessitat de donar a conèixer al màxim les obres que premien.
De totes maneres, el resultat d’enguany de La Sardana de l’Any no ha estat gens malament: el premi a la popularitat a una sardana senzilla però digna i el Premi de la Crítica a una obra de qualitat, també balladora, i amb ganes de sonar diferent. I lesdues, d’autors joves. Balanç positiu, doncs

diumenge, 29 de maig del 2011

De subvencions, estómac i escrúpols

[Un dos i seguit, 28-5-11]

Superat el batibull de les eleccions municipals, ara falta , és clar, pair-ho entre tots, però sobretot els més directament implicats, que tenen com a termini el proper dia 11 de juny, que és quan s’han de constituir els nous consistoris.
Com en molts altres àmbits, el de la sardana i la cobla ja fa temps que pateixen, potser més que en cap altra ocasió similar, una situació de provisionalitat que més que haver de suspendre activitats, que també, ha fet que moltes restin en una mena de llimbs, tot esperant que algú confirmi la tan esperada subvenció.
     
Per la seva naturalesa, les sardanes i la dansa tradicional en general, depenen molt (a vegades totalment) d’aquestes aportacions oficials. Un aspecte delicat, aquest, ja que el problema no és només per la dependència econòmica d’uns governs locals o nacionals d’un determinat color, sinó per la dependència de segons quines concepcions de la festa. En alguns pobles, més que a les ciutats, a vegades s’hi afegeixen les disputes o misèries pròpies de les comunitats petites, més enllà dels partits concrets.
 
No sempre es produeix aquesta dependència absoluta, ja que no poques entitats s’espavilen cercant altres fonts de finançament, però el cert és que no hi ha gaire tradició de mecenatge en aquest tipus d’activitats a Catalunya i sovint, almenys fins ara, resultava més fàcil recórrer a la subvenció.
 
Veurem fins on arriben les famoses retallades en un terreny tradicionalment desnerit com ho és el de les sardanes que, malgrat el que he dit, mai ha gaudit de grans aportacions. El paper d’anar a demanar subvencions serà més desagraït que mai, això segur. En algun cas, com a determinada capital de comarca, on una regidora electa està vinculada a una entitat sardanista, a priori podria semblar més fàcil si arriba a governar, però tenint en compte que representa un partit descaradament xenòfob, tot dependrà de l’estómac o dels escrúpols de cadascun dels demandants.

dilluns, 23 de maig del 2011

Adéus

[Un dos i seguit, 21-5-11]

Malauradament, aquesta setmana El Tema del programa ha de ser ben trist. En primer lloc, hem de lamentar la mort, dissabte passat a Lleida, de Sebastià Gràcia i Petit, tota una referència per al sardanisme d’aquella ciutat i, en bona part, d’arreu del país. Tenia 84 anys i ja feia setmanes que estava hospitalitzat. El funeral va tenir lloc dilluns al matí a la parròquia de sant Pere de Lleida.
Gràcia treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. L’any 1940 fundà a Lleida la colla Sardanista “Santiago Rusiñol”, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, entitat de la qual va ser, durant molts anys, el president i l’ànima. Incansable activista sobretot a Lleida, però també arreu del país, bona part dels seus esforços foren per a la divulgació de la sardana a la ràdio, des de l’any 1948, i des del 1960 per mitjà del programa “La Sardana”, emès per Ràdio Lleida, així com amb una pàgina setmanal al diari “La Mañana”, anomenada “La veu de la sardana”, només interrompuda per la seva malaltia.
Aquesta brillant trajectòria fou reconeguda l’any 1968 amb la Medalla al Mèrit Sardanista i també havia rebut Premis Dia de la Sardana, que lliurava l’Obra del Ballet Popular, els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. Igualment, havia rebutl l’Escut d’Or del Club Esportiu Huracans, el títopl de Lleidatà Distingit, la Rosa d’Or Floricel, la Medalla de Bronze de la ciutat de Lleida i la Creu de Sant Jordi, aquesta l’any 1987. L’últim reconeixement seria el 2010, quan la Federació Sardanista li va lliurar el Premi Sardana a la Continuïtat pel programa que feia a Ràdio Lleida.
Home de caràcter, s’havia mostrat crític quan ho creia convenient i se n’estava d’expressar-ho de manera clara. Una actitud que cultivava en positiu, treballant, com ho demostra el fet que deixés pràcticament enllestits els actes de celebració dels 50 anys de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, la segona de la història. El mateix es pot dir de l’Aplec de la Sardana de Lleida, que s’espera que esdevingui un homenatge pòstum a aquest personatge realment singular.
La notícia de la desaparició de Sebastià Gràcia, però, no ha vingut sola aquests últims dies. Després d’uns mesos en els quals han sovintejat les necrològiques amb forta vinculació sardanista, avui també en tenim una altra, aquest més propera geogràficament parlant. Segons ens comuniquen la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus, també ha traspassat el Josep Ribas (conegut com Pep del Morell), membre de junta de l’entitat.
Tal com diuen ells mateixos, el fet s’ha produït tot just enguany, que celebren el 50 aniversari de l’entitat, i que festegen molts dels actes en els quals va participar. El Josep Ribas, que tenia 53 anys, també havia estat membre de la colla “Morera”, del Morell, i un incansable monitor de sardanes.
En un altre ordre de coses, la setmana passada acabava aquest comentari reivindicant el paper dels compositors per a cobla de Tarragona i suggerint que s’engresqués a escriure per a cobla altres músics amb talent, també residents aquí, que encara no hagin fet. Sense esmentar-lo i ignorant encara la notícia que avui comentarem sobre un concert ben singular que tindrà lloc aquest vespre i en la qual és protagonista, pensava, entre altres, amb el músic Conrad Setó, resident des de fa uns anys a la ciutat i excel·lent pianista i compositor.
El cas és que no és que hagi escrit exactament per a cobla, però sí per a una formació singular que avui es presenta i que sí, inclou instruments de cobla, antre altres. És la Jove Orquestra Catalana d’Instruments Tradicionals, que es donarà a conèixer al Palau de Congressos amb una obra d’en Conrad anomenada Maragall amb so de paraula. Hi ha molts gent implicada en aquest projecte, però sobretot músics joves pertanyents a diferents escoles municipals de música i conservatoris. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

dilluns, 16 de maig del 2011

L'expansió de la sardana

I aquesta és la portada del llibre, que no és que convidi massa a comprar-lo, però que pel fet de ser el meu primer llibre publicat en solitari i que del que hi ha a dins n'estic més que orgullós, doncs, això, feliç com un anís.
Per cert, sembla que a la presentació Déu n'hi do els llibres que es van vendre i després molta gent me n'ha demanat. Per a qui n'estigui interessat encara n'hi ha. No us els acabareu!


Premi i llibre

Per una d'aquelles coses que mai acabes d'explicar-te, fins ara no havia dit res, aquí, del 9è Premi Joan Amades de Cultura Popular que vaig guanyar el 2009, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Tampoc havia dit res, o gairebé, del llibre que va publicar Arola posteriorment. Mai és tard, diuen, si el resultat és bo, com és el cas, modèstia a banda. De moment, aquí hi ha alguna foto del lliurament de premis. La primera, amb tota la colla de premiats, i a l'altra rebent el premi de mà del president de l'Associació Cultural Joan Amades, que era qui atorgava el guardó.





Compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 14-5-11]

A l’aplec Ciutat de Tarragona de diumenge passat s’hi van estrenar quatre sardanes. No es tracta d’un rècord d’estrenes a la ciutat en una sola jornada, però possiblement ho sigui si considerem que tres d’aquestes composicions eren d’autors tarragonins.
El cert és que a hores d’ara hi ha un bon nombre d’autors vius fills de Tarragona, que hi viuen o que hi treballen: els més prolífics Alfred Abad i Rafael Guinovart, però també el Sergi González, l’Anna Abad, el Sergi Guasch, el Joan Moliner, Francesc Rius i, segurament, algun altre.
La majoria no són gaire coneguts i en més d’un cas molts sardanistes de la ciutat ni ho saben que existeixen aquests autors, però a banda del fet que molts són gent jove i amb força carrera per endavant, ja ho sabem que això de fer-se popular creant música no és fàcil, precisament.
No estaria gens malament, però, que es fes alguna acció per donar-los a conèixer, per estimular aquesta creativitat amagada i, potser, continguda, com també seria interessant intentar engrescar algun músic de categoria de la ciutat –que, d’haver-ne, n’hi ha- , que encara no hagi treballat amb la cobla, a fer-ho.

dilluns, 9 de maig del 2011

Feina feta i futur

[Un dos i seguit, 7-5-11]

El passat cap de setmana va ser proclamada Organyà com a nova Ciutat Pubilla de la Sardana. Els actes que tenen lloc en aquestes festes les podem dividir en dos grans grups: uns de fixos, any rere any, de caire més aviat protocol·lari, i, d’altra banda, aquells altres que cada població vol o pot aportar per fer la celebració el més reeixida possible i que són els que atorguen personalitat a cada pubillatge. Entre els primers, els obligats, hi ha l’anunci del cartell dels Premis de la Sardana, que volen ser un reconeixement a persones, entitats, formacions musicals o, fins i tot, empreses, que han treballat per la sardana, la música per a cobla o la dansa catalana en general.
Aquí podem observar dos grans tipus de guardonats: aquells a qui es reconeix una tasca perllongada en el temps i uns altres a qui més aviat es vol posar de relleu la seva originalitat o feina d’innovació. Sens dubte, tant l’un com altre són aspectes importants: els que han mantingut la flama malgrat tot i els que treballen per anar més enllà, mirant al futur i a l’actualització constant d’aquesta part de la cultura del país. En tot cas, els dos àmbits esdevenen imprescindibles per fer possible la continuïtat, és a dir, hem de tenir la feina de fons i la de renovació.

Un altre moment fix de cada proclamació és quan es fa saber quina serà la població proclamada Ciutat Pubilla l’any següent. Cal fer-ho amb temps, per tal que els interessats puguin preparar acuradament l’ampli programa d’actes que això comporta. Aquesta vegada, però, això no ha estat possible. Segons la Federació Sardanista, hi ha diverses poblacions candidates, però a hores d’ara cap ha pogut assegurar el finançament abans de les properes eleccions municipals. Això vol dir que el problema no és tant de manca de diners –que d’això, si veiéssim les interioritats de les 51 Ciutats Pubilles celebrades fins ara tindríem moltes sorpreses- com d’incerteses que van més enllà de la conjuntura econòmica.

dilluns, 2 de maig del 2011

A un pas de la glòria

[Un dos i seguit, 30-4-11]

Aquests dies, diversos comentaristes de la sardana i la música per a cobla a la premsa i a la xarxa han coincidit en tractar i valorar positivament el fet que la música per a cobla –concretament la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona- hagi arribat a la final de la quinzena edició dels “Premios de la Música” que atorga l’Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música. És normal que, tot i que finalment no hagi obtingut premi, hom s’hi faci ressò i nosaltres també ho fem, pel que significa de projecció i de reconeixement de la potencialitat d’aquesta formació musical. El més curiós del cas, però, és que aquesta fita s’hagi aconseguit en l’apartat de jazz, un gènere que, com és prou sabut, no és el que tradicionalment ha tractat la cobla, tot i que darrerament s’hi estan fent experiències força interessants, com la que ens ocupa.
Segurament, el fet que la cobla Sant Jordi en aquest cas hagi treballat amb el prestigiós director, compositor i arranjador Joan Albert Amargós hi haurà influït; de fet, ell ha estat un dels triomfadors de la convocatòria i encara que amb altres treballs, i ha obtingut trofeu en onze de les quinze edicions.
Potser sí que hauria estat més desitjable i potser més natural (per dir-ho d’alguna manera) que aquesta nominació de la Sant Jordi l’hagués motivat un enregistrament enquadrat en l’àmbit clàssic, o en el de música tradicional, i de productes mereixedors d’aquesta promoció n’hi ha de sobres, però ja sabem que la cobla és víctima de prejudicis i ignoràncies diverses. Si la glòria (o gairebé) li ha arribat de la mà del jazz, no només ho hem de considerar un caramelet que mai resultarà amarg, sinó la constatació que l’eina musical que és la cobla serveix per a molt més del que segons qui es pensa.

diumenge, 24 d’abril del 2011

Que se'n parli!

[Un dos i seguit, 23-4-11]
Encara que aparentment, és a dir, vist des de fora dels habituals del sector, sovint no ho sembli, en el món de la sardana i la cobla sempre hi ha hagut debats entre conservadors i innovadors, per anomenar-los d’alguna manera. De vegades, en algun congrés, alguna taula rodona o en escadusseres cartes al director apareixen aquestes qüestions, però generalment la imatge predominant només és una: la dels immobilistes. Els altres hi són, sempre hi han estat, però acostumen a restar ocults, no per elecció pròpia, sinó per raons més complexes. Tant és així que fins i tot llibres pretesament seriosos com algun que ha aparegut fa poc s’ha quedat només amb aquesta mirada superficial i, per tant, falsa.

Com deia, el debat, més o menys ocult, sempre hi ha sigut, encara que darrerament s’està fent més visible, potser perquè proliferen més que mai les noves propostes, sobretot en l’àmbit musical, on els compositors i els intèrprets cada cop tenen menys manies i més ganes i capacitat de fer coses, però també perquè gent d’altres àmbits s’interessen per experimentar amb el so de la cobla, lluny de les visions plenes de prejudicis que fins ara predominaven.

Però em sembla que allò que més està contribuint a fer que se’n parli més obertament són les xarxes socials –Facebook i similars- on tothom hi pot dir la seva o penjar imatges i vídeos. Les possibilitats són moltes i alguns ja les aprofiten, encara que també, com ja sabem, hi ha certs perills. De totes maneres, el més positiu és que se’n parli, que es mostrin i proposin coses, que es discuteixin...

diumenge, 17 d’abril del 2011

Sardanes a les escoles

[Un dos i seguit, 16-4-11]

Ahir al matí es va celebrar –i ja en van 29 edicions!- la festa de cloenda dels cursos d’ensenyament de sardanes a les escoles que porten a terme monitors de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Una activitat, la dels cursos, que sempre ha estat tot un èxit de participació i que ha proveït de no pocs nous dansaires les colles de la ciutat, encara que allò més important és que són molts els nois i noies, bona part dels quals ara ja són adults, que, com a mínim, coneixen els rudiments d’aquesta dansa.

La part més visible i espectacular és, però, la festa en  la qual els joves dansaires exhibeixen allò que han après i ho fan al carrer i amb una cobla. I dic que tot plegat sempre ha estat un èxit, encara que també cal admetre que els organitzadors han sabut fer evolucionar l’activitat, sobretot la festa final. S’ha passat del dissabte a la tarda a un dia feiner al matí, s’ha introduït un concert didàctic previ a l’auditori de Caixa Tarragona i s’hi ha aportat les dosis de dinamisme i clicades d’ullet als petits, copsa que comentarem a les xafarderies.

Els més pessimistes diran que d’aquests prop de 500 infants –com de tots els que els han precedit- seran pocs els que després veurem a la plaça. Potser sí. Però també cal fer cas dels més optimistes i observadors que diuen que tot i que no desesperen per anar a les ballades, sí que, de manera ocasional, en un moment o altre, hi fan cap. Es tracta de donar-los l’oportunitat de conèixer la sardana i no de generar milers d’adeptes. Potser el que faltaria, posteriorment, és fer-los més atractiva la festa sardanista en general. Com també és cert que francament són molts els que s’interessen per anar a una colla, per exemple, però els compromisos familiars (la mandra dels pares, en realitat) ho impedeix. El cert és que la llavor (centenars de llavors!) estan sembrades. Com deia, ara cal treballar les condicions per tal que fructifiquin.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Crítiques

[Un dos i seguit, 9-4-11]

En aquest programa, sovint comentem el fet que, cada cop més, la formació musical que coneixem com a cobla, participa en experiències diferents a les més habituals, en les quals els tòpics l’havien encasellat: la interpretació de sardanes o l’acompanyament d’esbarts. Unes propostes que pràcticament abasten tots els gèneres, amb un major o menor protagonisme de la cobla, ja sigui sencera o algun dels seus instruments característics.

També cal celebrar que les actituds oposades a aquestes actuacions “diferents”, ja siguin des de dins com des de fora de la sardana, igualment són cada vegada menys apassionades i intransigents. Això no vol dir que no hi hagi crítiques negatives, més faltaria. Com és natural, en determinats plantejaments més agosarats és on hi ha més probabilitats de que es manifestin les crítiques a la contra. És el cas del concert que fa poc va oferir, a Barcelona, la cobla Sant Jordi conjuntament amb el músic nordcatalà Pascal Comelade, reinterpretant les seves obres més significatives.

Sembla, segons hem pogut llegir a les cròniques, que s’hi podien distingir dos tipus de públic clarament definits: el que esperava un concert de cobla més o menys tradicional (potser admetent alguna innovació) i el que ja coneixia de quin peu calça Comelade i, per tant, va gaudir força del concert, però segurament no el va sorprendre res.

Jo no hi vaig poder assistir i, per tant, no puc opinar amb un mínim coneixement de causa, però sí que em veig amb cor de fer-hi alguna reflexió. La crítica negativa feia referència a una suposada poca qualitat, a la manca de preparació musical dels intèrprets que acompanyaven Comelade i ell mateix, no pas la cobla. En aquest sentit, coneixent allò que fa habitualment, podríem debatre si els paràmetres de qualitat o de nivell han de ser els mateixos que quan s’analitza una formació diguem-ne clàssica i amb un nivell diguem-ne clàssic. De moment, em quedo amb la constatació que tots els comentaris que he llegit dels crítics habituals a la premsa han lloat l’experiència. Potser estan enlluernats, però el cert és que la mateixa cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que, de fet, és qui va promoure la vetllada i a qui ningú discuteix la competència musical i alguns fins i tot defensen decidits que són, a hores d’ara, la millor formació coblística, fins i tot ells, en parlen amb entusiasme en el seu bloc. I aquests sí que em mereixen força crèdit.