Ja ho sabem

[Un dos i seguit, 25-6-2011]

Ja ho sabem que, com deia aquell, els temps són dolents per a la lírica, sobretot quan ens asseguren que és imprescindible retallar per totes bandes, fins i tot en aspectes essencials i que, potser ingènuament, havíem arribat a creure que eren intocables, per la seva mateixa essència i perquè al llarg de la història massa gent ha lluitat de valent per fer-ho possible.

Ja ho sabem que qui té el poder real també disposa de les eines necessàries per no sortir-ne gaire escaldat i que tot plegat ho paguin els de sempre.

I també sabem que n’hi ha que, tot i que a vegades, quan els ha convingut, s’han omplert la boca de pàtries, de danses que es fan i es desfan –de fet, no saben i potser no els cal anar més enllà dels tòpics suats-, aquests deixen de banda o senzillament ignoren allò que ja no els serveix, potser perquè no està de moda. I és quan no dubten a retallar per la part més prima, com ho veiem amb les tribulacions que estan patint moltes entitats sardanistes, no ja per encarar el futur (que per a ells només adquireix el color de l’entorn quan van mal dades) sinó per atendre compromisos ja adquirits; és a dir, per dir-ho clar i net, que costa cobrar subvencions aprovades i corresponents a activitats ja celebrades. I són els valerosos organitzadors, aquells que treballen per amor a l’art, que sovint n’han de posar de la seva butxaca o donar la cara per aquells altres que són ells els que es posen els sous. Uns sous que justifiquen (¿?) fent una llei d’associacions que complica encara més les coses a les entitats, o incloent a la famosa llei Omnibus més restriccions a la cultura popular i tradicional. Sinó no seria completa, sembla.