[Un dos i seguit, 2-7-11]
De vegades, alguns promotors sardanistes es queixen de la manca de consideració que segons quins sectors tenen per aquests tipus d’activitats. A vegades es tracta de responsables municipals o de mitjans de comunicació, per exemple. No diré que no tinguin raó en molts casos, més que res perquè ja ho he explicat moltíssimes vegades que la sardana és víctima de molts prejudicis totalment irracionals, però també cal tenir en compte que en més d’una i de dues ocasions bona part de la responsabilitat és a dins de casa, no pas a fora (o no només!).
Això ho podríem considerar des de molts punts de vista, però n’hi ha un de bàsic i massa generalitzat: que són els mateixos sardanistes els que a vegades abarateixen allò que fan. No es pot pretendre que una activitat sigui presa seriosament quan els mateixos protagonistes semblen que no se l’acaben de creure. Per exemple: quan s’anuncia un concurs de colles com un concurs-exhibició (en què quedem?). Això, d’entrada, ja fa sospitar i acabem de trobar l’explicació quan les classificacions finals semblen una mena de repartiment més o menys equitatiu entre la procedència de les colles, com si s’hagués volgut acontentar tothom.
Fa molts anys, aquest aspecte dels jurats als concursos era una mena de campi qui pugui i un sistemàtic cau de disputes. No fa gaire, uns articles a la revista “Som” recordaven un lloable intent de posar ordre en aquest sentit que es va portar a terme arreu de Catalunya sota criteris seriosos i que va reeixir força. Actualment, a nivell de Campionat oficial, tot i que de raons sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, es manté cert nivell de formalitat, però en segons quins concursos lliures el panorama s’espatlla força. Sap greu que la feina que ens consta ferma i lloable de molts responsables no acabi de quallar, precisament, per la manca d’ambició en les formes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada