Ballar sardanes és (relativament) fàcil

[Un dos i seguit, 23-11-18]

Ballar sardanes és relativament fàcil. Tal i com gairebé tothom sap, es tracta de fer dos tipus de passos, els anomenats curts i els anomenats llargs, a més dels corresponents moviments per canviar de tirada, és a dir, les repeticions de la música que cal anar seguint. Els neòfits aviat comproven que aquesta senzilla teoria resulta més complicada quan s’ha de portar a la pràctica amb certa gràcia i tot seguint el compàs. Res que no es pugui superar amb un mínim de constància i, si pot ser, millor amb un mestre al costat. Us podria posar algun exemple d’individus més aviat negats per a la dansa en general (ehem!) que han arribat a ballar acceptablement bé sardanes i, fins i tot, al més alt nivell competitiu.

Des del primer moment, però, hi ha hagut balladors de sardanes més agosarats i traçuts que s’han empescat passos diferents, alternatius als esmentats curts i llargs, però sempre seguint el compàs i les tirades d’una sardana normal i corrent. I allò que molts feien de manera més o menys espontània a les ballades i aplecs, va acabar transcendint als concursos. En aquests, sovint s’hi han programat sardanes reservades a aquesta modalitat, com un atractiu més de la competició.

Els anomenats “punts lliures” sempre han tingut detractors, sovint força apassionats, aferrissats defensors de la puresa de la sardana, però el cert és que no se n’han sortit. La veritat és que els practicants dels “punts lliures” de cap manera pretenen substituir la manera tradicional de ballar, entre altres coses perquè fer punts és molt exigent físicament i requereix que tots els que formen una anella ballin els mateixos punts per tal de gaudir-ne i que no sigui una disbauxa.

El cert, però, és que quan es dominen, els “punts lliures” ballats per una colla mínimament competent resulten espectaculars per als espectadors i gratificants per als que els practiquen. El lloc ideal per comprovar-ho és el concurs específic que cada any clou el Campionat de Catalunya i que enguany serà aquest diumenge al matí a Montblanc, l’actual Capital de la Sardana. Una festa especialment concebuda per a que sigui tot un espectacle, no només per les sardanes que ballaran –i com les ballaran!- les colles, sinó per la manera de presentar-lo i per l’escenari: un pavelló amb entrada lliure on serà més fàcil admirar les anelles.

En definitiva, val molt la pena no perdre’s les agosarades coreografies que han preparat algunes de les millors colles del país, entre les quals una de tarragonina, la “Nova Tarragona Dansa”, a la categoria juvenil. Imprescindible!

Colles amb seny

[Un dos i seguit, 16-11-18]

Fa uns dies, el meu admirat Moisés Peñalver, a la seva sempre divertida i incisiva columna de la contraportada del diari “Més Tarragona” relacionava uns quants exemples de fets i situacions que temps enrere es donava per cert que en el futur, és a dir, ara, s’haurien fet realitat i que, finalment, o no han passat o no ho han fet del tot.

Si hagués parlat de concursos de colles de sardanes hi hauria pogut incloure que en ple segle XXI seria perfectament normal que tot l’entramat de punts i classificacions seria gestionat utilitzant els recursos informàtics que segurament hi hauria a l’abast. Doncs aquí hauríem de dir que tampoc, tot i que les eines existeixen amb escreix, no s’apliquen en la competició sardanista. Fa un temps, vam arribar a veure jurats amb tauletes i ordinadors a les taules on es calculaven les classificacions, però els primers van desaparèixer qui sap perquè i els segons no sempre hi són.

Aquesta situació tan peculiar s’ha fet evident arran de la final de les colles Grans i Veteranes de diumenge passat a Balaguer. Després d’una festa esplèndida i força reeixida i quan tothom es felicitava per l’èxit assolit, l’endemà es feia saber que per un error en els càlculs per tal de desfer l’empat al qual havien arribat les dues colles capdavanteres de la categoria Gran, resultava que l’anella que havia estat proclamada campiona de Catalunya a Balaguer... res de res, la que calia considerar com a guanyadora del títol era l’altra.

Una situació absurda i esperpèntica, d’autèntic escàndol, i que només el seny de les anelles afectades ha fet que s’hagi acceptat el resultat de manera plenament esportiva. Ja sabem que ens ocupa una activitat on hi regna el voluntarisme i que sempre ens diran allò de que “encara gràcies que els que hi són fan aquesta tasca”. Però és que no es tracta de criticar persones concretes –que, efectivament, prou feina fan-, sinó el sistema, els mètodes i les eines que utilitzen (o que no s’utilitzen).

A Balaguer tothom va creure que ja era hora que una important cadena de ràdio retransmetés bona part del concurs en directe, alhora que es lamentava l’absència de la televisió pública del país. És clar que abans de reclamar aquesta atenció mediàtica caldria procurar garantir la qualitat d’allò que es vol mostrar.

Cobla a la mexicana

[Un dos i seguit, 9-11-18]

Dilluns vinent se celebrarà a Barcelona una nova edició del Memorial Joaquim Serra, hereu dels que havien estat prestigiosos premis musicals que es van crear per honorar aquell gran músic. D’aquests, s’ha mantingut el seu objectiu essencial, característic de tot aquest tipus de convocatòries, és a dir, promoure la creació de noves obres per a cobla de qualitat, ja siguin en forma de sardana o bé creacions lliures.

Els Premis, efectivament, van propiciar durant anys l’aparició de peces força importants per a cobla, però va arribar un moment que semblava que a aquella aportació li faltava novetat, originalitat i, potser, segons alguns, prou qualitat. Davant d’aquesta situació, el cop de timó dels organitzadors va comportar deixar de banda el concurs per donar pas a obres d’encàrrec, procurant implicar-hi compositors que haguessin escrit mai o molt poc per a cobla, però que hom creu que poden aportar alguna cosa nova i interessant al repertori per a cobla.

El resultat va ser prou reeixit com per engrescar els responsables a cercar creadors de més enllà de la música catalana, fins i tot de països ben allunyats del nostre. La intenció, és clar, és plantejar-los un repte nou per a ells i esperar que la cobla s’enriqueixi amb altres maneres de treballar-la. Així, s’han pogut escoltar treballs de noms com Kevin Kaska, Louis Stewart o Tim Garland, En general, sembla que l’aposta va ser encertada i aquestes peces s’afegeixen a les que han creat, per exemple, músics vinculats a la cobla holandesa Amsterdam.

Enguany, s’ha seguit amb aquest plantejament i tindrem l’oportunitat d’escoltar com sona una cobla interpretant música creada expressament per a ella per una prestigiosa compositora mexicana, María Granillo. Ara bé, potser caldria plantejar-se trobar una fórmula per divulgar més aquestes obres, més enllà de l’estrena que es fa a cada sessió del Memorial. Suposem que, com sempre, el mur infranquejable el formen els prejudicis i la ignorància sobre la cobla de la majoria de promotors de música culta.

El sardanisme més jove, a Valls

[Un dos i seguit, 2-11-18]

Aquest diumenge tindrà lloc una de les festes més boniques i encoratjadores del sardanisme de competició: el concurs de Valls, que, de la mateixa manera que els últims anys, serà la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, és a dir, alevines, infantils i juvenils. La cita és important, perquè arrodoneix les classificacions d’aquestes categories i proclama les respectives campiones, però també perquè els organitzadors, la Unió d’Anelles de la Flama, sempre ho preparen tot perquè sigui, abans que res, una festa.

Sempre hi ha alguna actuació extra -generalment algun element festiu de Valls-, la decoració de la plaça del Blat ajuda a fer ambient, i tot plegat s’arrodoneix amb la cerimònia en la que s’anuncien les colles guanyadores i aquestes reben el reconeixement adient. L’objectiu és que els joves s’ho passin bé en un moment de nervis propis d’una final on, a vegades, tot es decideix en el darrer moment. Que la Unió de Colles segueixi confiant en els vallencs per a organitzar aquesta final jove indica que ho aconsegueixen.

I dèiem que és una diada encoratjadora precisament perquè en aquest cas els protagonistes absoluts són els dansaires més joves, aquells que han de garantir la continuïtat de les colles en el futur. I, ben mirat, el fet que el concurs de Valls com a final jove segueixi vigent vol dir que aquest sector de les colles també és viu, amb problemes immensos, però segueix endavant.

Ja hem comentat moltes vegades que les principals dificultats de les colles de petits no és tant la manca o no de dansaires, com altres elements necessaris perquè funcionin: gent disposada, preparada i amb possibilitat d’anar al davant d’un grup d’aquests; però també cal la complicitat dels pares de la canalla, gent disposada a dedicar un temps a fer d’acompanyant als assajos i les sortides corresponents.

Quan aquests components coincideixen, com és el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, es pot comprovar com l’esforç i la constància són ineludibles, però els resultats esdevenen plenament gratificants. I diumenge, aquests miracles escampats pel país que són les colles alevines, infantils i juvenils, es troben a Valls. Un munt de gent jove ballant, divertint-se i, quan sigui el cas, festejant el resultat. I els monitors, els grans herois de tot plegat, carregant bateries emocionals.