dimarts, 18 de juny del 2024

Una Rosa d’Or més que merescuda

[Un dos i seguit, 14-6-24]

Aquest diumenge 16 de juny, dia Universal de la Sardana, en el marc de l’Aplec de la Sardana d’Anglès es lliurarà, com cada any, el premi Floricel Rosa d’Or 2024, que atorga l'entitat sardanista i cultural Floricel d'Anglès. Es tracta d’un reconeixement que es va instituir el ja llunyà 1967 per a persones que hagin treballat de valent per la sardana. La llista que s’ha vingut formant any rere any és impressionant, tant per la quantitat com per la qualitat dels noms que hi podem veure. Tot plegat, ha fet que des de fa força temps sigui una convocatòria amb un prestigi innegable dins el món de la sardana.

Així, veient que qui rebrà la Rosa d’Or aquest diumenge serà la Teresa Vives i Mariné no pugui fer altra cosa que aplaudir-ho i, és clar, felicitar-la. He coincidit amb ella en tota mena d’actes sardanistes, sobretot a la zona de Tarragona, i fins i tot a la colla veterana Toc de Dansa. Aviat comproves que és una persona vital, afable i que es fa amb tothom. La candidatura per al premi la va fer la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, però podia haver estat qualsevol entitat, colla o sardanista que l’hagi tractat.

Porta més de 30 anys ensenyant sardanes en diferents municipis del Baix Camp i el 2018 fou impulsora de la recuperació de l’Aplec de Riudoms, així com d’una activitat continuada a la vila. L’any 2001 va ser una de les promotores de la colla sardanista Roses de Tardor, també de Riudoms, entitat que presideix des de 2015. A més, tenim el goig de constatar que és companya nostra en la tasca de pasrlar de sardanes a la ràdio, ja que des del 2009, els dissabtes al matí condueix el programa ‘Rotllana màgica’ a LANOVA Ràdio de Reus. Anteriorment també havia estat conductora d’un espai sobre sardanes a l’antiga 'TV Reus' que, l’any 2000, li va valdre el Premi a la Difusió de l’Obra del Ballet Popular.

Una Rosa d’Or, insisteixo, més que merescuda. Moltíssimes felicitats, Teresa!

dissabte, 8 de juny del 2024

Són joves...

[Un dos i seguit, 7-6-24]

Tinc la teoria, que crec que alguna vegada ja l’he citat aquí, però no em sembla sobrer insistir-hi, basada en la idea que des de sempre -vull dir des de que hi ha literatura o algun esment sobre la sardana-, en tot moment hi ha hagut una mena de lluita o competència entre dues maneres d’entendre aquesta dansa. Una és aquella que diu que hi ha d’haver unes normes, un estàndard del fet sardanista, que cal defensar. I a fe que ho han fet sempre, de manera que en tots els mètodes o obres de divulgació calia que hi haguessin aquestes directrius que han de regir el bon ballar. 

Es refereixen a una coreografia precisa i cap altra, la necessitat de mantenir les parelles home-dona, l’obligatorietat de mantenir una compostura molt determinada, que les composicions han de complir certes característiques i un nivell alt de qualitat musical i un llarg etcètera. De fet, en un moment donat, es va publicar una mena de decàleg en forma de rodolins sota el títol «Els cent consells del Consell del Foment», referint-se al Foment de la Sardana de Barcelona. Cent normes, cent!!

L’altra postura és l’original, aquella que va tractar de difondre un molt documentat assaig amb un títol prou significatiu: «Córrer la sardana: balls, joves i conflictes». Resumint molt i molt allò que vull dir: els uns defensen un ballar lliure, sense imposar res (mireu, per exemple, fotos antigues amb anelles  amb només homes), amb punts lliures, amb colles de concurs, sardanes transgressores en tiratge, estètica o barreges... Els altres, sempre han lluitat contra tot això i , sovint, s’han presentat com els defensors de la puresa i l’autenticitat davant pràctiques obsoletes i contaminants. Han arribat a guanyar el relat públic i la mentalitat de molta gent de bona fe; han guanyat batalles però no la «guerra». Si sabeu llegir entre línies tot allò que s’ha publicat, haureu observat que en tot moment hi ha hagut aquest estira i arronsa. De fet, hi ha indicis evidents amb la supervivència dels punts lliures, de les colles de competició, els sardaxous, etc. Si no fos així, no els hauria calgut insistir tant en la defensa d’aquelles normes, no creieu?

La lluita segueix, però. Només cal llegir algunes reaccions a les imatges que cada any circulen per les xarxes de les ballades de matinada a la Patum, a determinades mescles musicals o a la manera de ballar d’aquesta engrescadora colla de gent jove de Molins de Rei, posem per cas. Encoratja veure això, que són joves... 

dimarts, 4 de juny del 2024

Hi vull dir la meva

[Un dos i seguit, 31-5-24]

Dissabte passat va tenir lloc, al Palau de Congressos de Tarragona, la festa final del concurs La Sardana de l’Any, en l’edició corresponent al 2023. Naturalment, després en farem la crònica i, fins i tot, escoltarem algun moment del concert, però això és l’editorial del programa i aquí hi vull dir la meva.

I dic, per exemple, que em va agradar el lloc, un espai ampli, còmode, ben equipat, amb bona sonoritat... No em va agradar, en canvi, que no estigués ple, ni tan sols en tres quartes parts de la capacitat, mentre algun any ha calgut fer dues sessions per acollir el públic. Aquests dies s’han expressat diverses opinions al respecte, segurament totes amb raonaments vàlids. Jo ho sintetitzo en aquests punts:

1) No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Barcelona (o de Tarragona a Girona, etc.) que a la inversa. Vist i demostrat múltiples vegades. Això pel que fa al món sardanista, una altra cosa és que hom vagi a fer el turista al Delta, a la mateixa Tarragona romana, etc. No són pocs els tarragonins que han anat sovint a Calella, Banyoles, les Roquetes, Palamós, etc, però a la inversa ja costa més.

2) La propaganda s’havia confiat només a les xarxes i als programes especialitzats. A la ciutat de Tarragona ningú fora dels que estan més al dia de l’actualitat sardanista sabia que es va fer aquest acte i la majoria segueixen sense saber que s’ha fet. Fins i tot públic potencial que podem considerar sardanista. Les xarxes són indispensables, però no suficients, i, a més, cal utilitzar-les com cal. Sembla que algú va proposar fer una roda de premsa, idea que no va prosperar. Perquè?

3) Aquests dies Tarragona és un bullidor d’activitats, amb l’oferta més alta de l’any: el festival Tàrraco Viva, amb un programa molt dens i publicitat fins a la sacietat; el concert de The Tyets el mateix dia; concert de corals gairebé a la mateixa hora….

4) Hi ha concerts de cobla que omplen auditoris a Tarragona… però són gratuïts, o gairebé. Més d’un i de dos van anar a les ballades del migdia i de la tarda i després van escampar la boira.

Em van agradar moltes de les sardanes finalistes, tenint en compte que es tracta d’un concurs popular, però no tant les que no aporten res, són repetitives, amb poca substància i, per arrodonir-ho, no han instrumentades per l’autor.

Em va entusiasmar l’experiència de l’Arnau Tordera i la cobla Sant Jordi, amb tres maneres ben diferents de treballar amb la cobla. Menys bonica va ser la irresistible necessitat de part del públic de fer saber a tothom que la peça d’estrena no els havia agradat.

També va ser magnífic veure que hi havia càmeres de televisió i que s’hagi anunciat la propera emissió del concert per la Xarxa la plataforma de les televisions locals, espero que sencer. Els hem de felicitar, com també per l’estrena, avui mateix, del vídeo «Paretdelgada: un fil d'esperança». La llàstima és que això no sigui habitual a TV3.

dimarts, 28 de maig del 2024

La Sardana de l'Any

[Un dos i seguit, 24-5-24]

Per fi ha arribat el gran moment de la final del concurs La Sardana de l’Any. Enguany, a més, torna a Tarragona, on ja serà la tercera vegada que s’hi celebra, amb el fet curiós que cada una ha tingut una ubicació diferent: al Metropol, el ja llunyà 1976; al Teatre Tarragona poc després de ser reconstruït; i ara al Palau de Congressos. 

Jo sóc dels que sempre han defensat la idea d’aquest concurs malgrat els molts detractors que en tot moment ha tingut. Naturalment, hi ha moltes coses que caldria millorar, però em quedo amb el balanç positiu basat en la gran campanya de divulgació que es fa de les noves composicions, més enllà fins i tot de si guanya una o l’altra. També crec que massa sovint arriben a la final -i, fins i tot guanyen!- sardanes oblidables, segurament perquè pot més el vot fidel a un autor, a una dedicatòria o a un concepte de sardana del qual vull fugir com de la pesta. Però, és clar, són les meves opinions i els meus gustos i com aquests n’hi ha tants com persones.

Insisteixo, però, afirmant que tot plegat val la pena si se’n parla, si la gent debat sobre la qüestió i si aquestes obres noves sonen més enllà del dia de l’estrena. Això no ha d’impedir que sí, que calgui repensar molts aspectes, com ara el fet que la decisió final recaigui, només, en el públic assistent a la final i potser caldria plantejar tornar a afegir-hi els vots de les emissores, de manera semblant (semblant, només, eh!) a com es fa a Eurovisión. I segur que hi ha altres aspectes que es podrien retocar.

En tot cas, si encara dubteu en assistir-hi, penseu que també es lliuren dos premis més, aquests decidits per un jurat, a autors joves i a una sardana de rellevància musical. I no ens oblidem de la segona part del concert, sempre interessant i aquesta vegada amb estrenes i noves experiències amb l’Arnau Tordera, la seva guitarra i la cobla Sant Jordi.

dimarts, 21 de maig del 2024

Esbarts o companyies de dansa?

[Un dos i seguit, 17-5-24]

Des d’aquest programa sempre hem defensat l’obertura de ment que significa no només acceptar sinó engrescar-se i, si es pot, estimular les noves propostes en el món de la cultura popular. I més si són innovadores i airegen un sector on tothora plana la fama -i, a vegades, la realitat- del resclosit. Sempre m’agrada puntualitzar, però, que això no vol dir que ho accepti tot només pel fet de ser nou o «diferent», ni que calgui arraconar allò tradicional.

M’hi ha fet pensar un cop més en això un article que l’estudiós de la dansa Pompili Massa ha publicat al web dels esbarts. Fa referència al recent lliurament dels Premis Morratxa, acte del qual ja ens en vam fer ressò. Però ell hi era i el que hi va veure l’ha obligat a adreçar-se a tothom per dir-hi la seva. Recomano que el llegiu. No és curt, precisament, però val la pena per a, com a mínim, reflexionar sobre una qüestió que no és nova del tot, encara que potser ara és més vigent que mai. Us llegeixo només un parell de paràgrafs per tal que us feu una idea de quina és la qüestió:

«D'aquestes intervencions en podríem dir museïtzacions, folkloritzacions, adaptacions... Però una altra cosa completament diferent és la producció coreogràfica pròpia d'una Companyia de Dansa on el seu responsable o director artístic s'esplaia creant produccions que són totalment alienes al folklore, fent produccions emanades de la seva imaginació i que en tot cas no representen el nostre poble, la seva manera de ser, sinó únicament la seva persona. Són una mostra de la seva creativitat. En cap cas són la mostra el geni del nostre poble».

Més endavant, insisteix:

«D'altra banda, i personalment, algunes d'aquestes Companyies de Ballet disfressades d'Esbart Dansaire em semblen emanades de la dèria d'un aprenent de coreògraf d'escassa volada que troben en els dansaires d'un esbart, un cos de dansa low cost, o més ben dit, de franc, el qual moltes vegades, no presenten ni les condicions físiques necessàries per a fer allò que el seu coreògraf es lliura a imaginar.»

I encara apunta una qüestió que donaria per a molt més debat:

«I, per cert, després de veure el paper de relegat i de segona que se li va fer fer a la cobla potser sortiria més a compte llogar una batucada que també és d'arrel tradicional i s'estaria més en la línia dels espectacles que es van oferir.»

Ara, a veure si hi ha reaccions a aquesta crítica. Estaria bé que fossin en plan debat, amb arguments i raonades, sisplau.

dimarts, 14 de maig del 2024

Joves músics a Tarragona

[Un dos i seguit, 10-5-24]

Aquest diumenge, amb el hàndicap (o potser no, vés a saber!) de coincidir amb la jornada electoral, Tarragona celebrarà un dels seus dos aplecs. L’altra és el del Serrallo, a la tardor, però ara, en plena primavera, és el torn del que s’anomena «Ciutat de Tarragona». Aquesta vegada, amb la peculiaritat d’arribar a la cinquantena edició, que aviat està dit!

Com els últims anys, es farà en sessions de matí i tarda al Parc de la Ciutat, un espai més cèntric, espaiós i amb més ombra que el Parc del Francolí, on havia tingut lloc darrerament. Allò que s’hi oferirà és semblant a les últimes edicions: tres cobles, un concurs de colles improvisades i espai per a qui vulgui quedar-se a dinar de carmanyola. Però hi ha un altre element que també s’ha instal·lat en el programa des de fa un temps i que crec interessant remarcar: l’actuació d’alumnes d’instruments tradicionals de l’Escola Municipal de Música de Tarragona, cosa que també fan a l’aplec del Serrallo. És un moment simpàtic per al públic assistent, però sospito que molt important per aquells joves que estudien gralla, sac de gemecs, tarota, tenora, tible o timbal i percussió tradicional, que són els que es poden aprendre en aquest centre. En alguns casos, a més, determinats alumnes tenen l’oportunitat d’actuar integrats amb la cobla Cossetània, cosa que imagino extraordinària per a ells, acostumats a fer-ho sols o amb altres aprenents. 

Igualment em sembla important tenir en compte aquell moment de l’aplec, perquè estic segur que molts no saben que a Tarragona hi ha la possibilitat d’iniciar-se en instruments tant bonics i nostres com la tenora o el tible, però també endimoniadament difícils de dominar. Sortosament, el moment actual no té res a veure amb la situació de les nostres cobles fa vint o trenta anys i hi ha molt de talent jove fent-nos ballar o gaudir de la seva música, però cal no defallir en facilitar l’aprenentatge a noves generacions. I és evident que és bo que, com a mínim en els primers estadis de la carrera, puguin fer-ho aquí, a Tarragona. Què tal si diumenge, a més d’anar a ballar a l’aplec, hi aneu a aplaudir aquests nois i noies?

diumenge, 5 de maig del 2024

Quanta precarietat!

[Un dos i seguit, 3-5-24]

La setmana passada insistia, en aquest comentari inicial, en la meva percepció, que crec ben ajustada a la realitat, sobre com ha canviat la manera d’expressar les queixes o, senzillament, de discutir els mil i un aspectes que comporta la competició entre les colles sardanistes. Recordava que s’havia passat dels debats singularment encesos a fer-ho de manera privada, en cercles reduïts i sense aprofitar els pocs però valuosos i útils mitjans que avui dia tenim a l’abast. O de no aprofitar-los prou, que alguna cosa es comenta en el blog «Sardana no resolta», mentre que pel S21.cat encara sembla desconegut per la gent de colla.

I si ara hi torno és perquè el concurs de diumenge passat a Cabrils, per a les colles Grans del Campionat, donaria per a batalles dialèctiques memorables. No hi vaig ser, per la qual cosa no puc opinar amb profunditat, però allò que m’ha arribat de fonts fiables és prou important per fer-nos pensar. Primer, que davant l’amenaça de mal temps s’optés per un lloc alternatiu era lògic i normal, però que aquest espai no tingués les condicions mínimes exigibles ja és una altra cosa. Es van haver de repetir les sardanes perquè no podien ballar totes les colles alhora -i encara gràcies que amb el sistema actual les colles s’enfronten de dues en dues- i el públic (inclosos els balladors que descansaven) no veien res dels que ballaven. La cobla havia d’actuar amb estretors i poca llum, s’havia anunciat que no hi hauria revessa, galop ni germanor i, finalment, sí que n’hi va haver de revessa, però ningú la va resoldre i sembla que ha estat impugnada entre queixes per la interpretació... Un capítol a part mereixerien els vestidors, un mal endèmic a la majoria de concursos per molt importants que siguin.

Davant d’això i de tot allò que segurament em deixo perquè, com dic, jo no hi era, la pregunta és obvia: perquè la gent de colles ho permet tot això? Com podem demanar que mitjans, institucions o empreses tinguin en compte aquesta activitat davant de tanta precarietat? 

divendres, 26 d’abril del 2024

Ai, els ajuts!

[Un dos i seguit, 26-4-24]

Ja està en marxa el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes pel que fa les categories Gran, Veterana i la nova Sènior + 60, mentre que ben aviat, la setmana vinent, s’hi afegiran els Juvenils. La dinàmica d’assajos i preparacions diverses ja fa temps que s’estan desenvolupant i ara cal comptar-hi els viatges a cada cita prevista, els resultats, les alegries, les decepcions, les especulacions dels entesos, etc. No fa gaire, ja vaig esmentar que queden lluny aquells temps de polèmiques intenses entre colles i entre aquestes i la Unió de Colles sobre les més diverses qüestions. De fet, res que no sigui consubstancial amb el món de la competició esportiva, tal i com es tendeix a qualificar ara la de les colles sardanistes.

Actualment, amb la dràstica minva de colles viscuda les últimes dècades, també s’ha esvaït força  la part més virulenta de la polèmica, però també és cert que d’haver-ne n’hi ha, encara que sovint queda circumscrita a un àmbit més, diguem-ne, domèstic. El cert és que de mitjans d’expressió en podem trobar, com el S21.cat, que tantes vegades hem anomenat darrerament, on encara no ha arribat aquest àmbit de discussió. Sí que hem vist alguna cosa al blog del tarragoní Manel Andreu -el Sardana no resolta-, també recomanat aquí mateix i que mereixeria molta més participació. 

Una de les opinions més recents, signada pel veterà i prou coneixedor d’aquest mon Ricard Lloret, exposa una qüestió incòmoda que, com ell mateix diu, en altres temps va ser un d’aquells motius d’encendre molts ànims: els ajuts que les colles poden utilitzar en forma de balladors d’edats diferents a les de la categoria corresponent. Una opció perfectament legal i vull creure que pensada per salvar situacions puntuals d’emergència. El problema arriba quan d’aquest recurs se n’abusa i és utilitzat sistemàticament durant tota una temporada, posem per cas, i quan la colla en qüestió sí que té prou balladors, però, sembla, no amb el nivell suficient. En ocasions, explica el Ricard, «és com si ara els Lamine o Cubarsí de torn anessin a reforçar el juvenil o el B del Barça en alguna competició que els interessés». Legal potser sí que ho seria, però també estrany i segur que gens agradable per als altres equips. 


dimarts, 23 d’abril del 2024

No tanquem portes

[Un dos i seguit, 19-4-24]

El dels músics, sempre ha sigut un sector del sardanisme més descregut que el dels balladors. És a dir, que han pensat que les normes, els cànons, està bé que hi siguin com a referència, però que també va bé i, a més, és convenient, trencar-los de tant en tant. Darrerament, les propostes singulars han proliferat i avui mateix en tindrem un magnífic exemple en el programa i, a més, de qualitat.

Seria injust dir, però, que en la dansa no hi ha hagut, també, esperit renovador. De fet, des del primer dia, des dels inicis de la sardana moderna, ha existit una guerra soterrada entre puristes i «rebels». El problema és que els primers han acaparat la imatge, han tingut l’habilitat o el poder d’imposar una manera d’entendre això de ballar sardanes ben diferent a allò que era durant l’esclat del segle XIX. En ocasions, no se n’han sortit del tot, sobretot quan es van manifestar contraris a les colles de competició; o van aconseguir només en part i momentàniament pel que fa als punts lliures. És ben il·lustratiu llegir entre línies o de manera més explícita tot allò que s’ha anat publicant al llarg dels anys.

Això sí, s’ha de reconèixer que en bona part del sardanisme hi ha incrustada en la seva mentalitat aquella idea que només es pot ballar, per exemple, puntejant i creuant de determinada manera, per parelles mixtes, etc. No ens ha d’estranyar que a alguns els sobti que l’estimulant grup de gent jove de Molins de Rei que està començant a cridar l’atenció arreu del país proposi una manera de ballar que anomenen «sardanes satàniques» i que fins i tot mostren com s’ho fan per tik tok. 

La qüestió no és si això o el fenomen SardaCoti són fórmules màgiques o no. Segur que no, però també estic convençut que allò que cal evitar és tancar portes. Potser, segons com, això sigui comparable a la llengua: és possible que calgui que hi hagi un català estàndard, però segur que existeixen moltes variants dialectals, que parla realment la gent, totes autèntiques i que cal defensar.

dissabte, 13 d’abril del 2024

Ningú creu en la necessitat d'una agenda?

[Un dos i seguit, 12-4-24]

Des del primer dia, aquest programa de Tarragona Ràdio dedicat al món sardanista i els esbarts, ha tingut entre els seus objectius principals oferir una agenda d’activitats com més completa millor: aplecs, ballades, concerts, concursos... Sempre hem volgut proporcionar una guia el més acurada possible per als aficionats que procuren trobar el millor lloc per ballar, així com aquells sardanistes ocasionals, però que també formen part del conjunt de l’afició. 

Per aconseguir-ho, des de fa molts anys hem comptat amb una eina excel·lent: un servei que recull aquestes dades i les proporciona a tots els informadors sardanistes. És una mena d’agència de notícies i activitats que va iniciar fa anys el recordat Antoni Anguela i que ara s’encarrega d’elaborar-ho la Confederació Sardanista. Naturalment, a banda d’això, també són molt útils les aportacions d’organitzadors i cobles. 

I és aquí on, darrerament, ha sorgit un problema important que ens fa qüestionar aquesta funció nostra, almenys a les comarques tarragonines. Abans, amb una elaboració totalment manual, analògica podríem qualificar-la, el butlletí que setmana rere setmana ens arribava era força complet. També teníem molt fàcil la recollida de dades mercès a correus postals, telefonades i contactes personals. Ara, en canvi, amb el poder immens d’Internet, les xarxes, els correus electrònics, els telèfons a la butxaca... sembla que estem més incomunicats que mai. O potser és que ningú hi creu en la necessitat d’una agenda, potser és això...

El cas és que la setmana passada -i només és un exemple-, no vam oferir cap ballada a la demarcació de Tarragona a la nostra agenda. Després, a pilota passada, hem pogut veure un grapat d’imatges deixant constància de nombroses actuacions de les cobles del territori. I aquí ens podem fer moltes preguntes: només interessa a la cobla Reus Jove divulgar prèviament les seves actuacions? Els organitzadors es conformen amb la gent del poble?  Als músics els és igual qui hi hagi mentre al final cobrin? Algú prefereix no fer gaire difusió per si es descobreix que no es compleixen els preceptes legals, amb Hisenda per exemple? O és, senzillament, deixadesa?

dissabte, 6 d’abril del 2024

Si això s'encomanés!

[Un dos i seguit, 5-4-24]

En el llibret d’un dels nous discos que avui estrenarem en el programa, el sempre agut escriptor i prou coneixedor de la cobla i la sardana Jordi Lara, explica de manera magistral el paper que el tenora i compositor Jordi Molina ha fet i està fent en aquest terreny. Una feina essencial per tal, diu, «de renovar aquest ecosistema artístic prou viciat». Que ningú s’ho prengui malament, però té tota la raó: calia que ell i molts altres que l’altre dia exemplificàvem amb uns quants noms aportessin un aire nou, no tinguessin manies en utilitzar tècniques a vegades inèdites en la cobla. Actualment, potser no ho sembli, però durant massa temps s’anaven reproduint esquemes molt dignes però repetitius i hi havia una mena de prevenció no del tot definida sobre què i com s’havia de fer a l’hora d’escriure sardanes.

I el mateix podríem dir sobre la dansa i la gestió de les entitats. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit de perdre la por a fer coses diferents, sempre i quan siguin realitzades amb prou coneixement, és clar. El cert, però, és que d’idees i de gent que ho practica n’hi ha, potser encara pocs, però reals i dignes de tenir seguidors, cadascú a la seva manera, com en el cas d’en Jordi Molina i els seus en la composició. Ja fa dies, posem per cas, que se sent parlar d’una colla de jovent de Molins de Rei que trenquen tòpics: són, efectivament, joves; ballen molt i d’una manera que potser a més d’un no agrada i que estaria a mig camí del ballar suposadament normatiu i dels punts lliures. La veritat és que és un ballar diferent i per al qual cal tenir molt clar, prèviament, el ballar de sempre. Ah, i el més important de tot, pel que es veu en els vídeos que corren per les xarxes, s’ho passen molt i molt bé. Allò més interessant és que no sembla una moda passatgera, tot i que no pertanyen a cap colla de competició: estan organitzats, s’expressen per Instagram i similars, fins i tot han endegat un projecte per mitjà dels pressupostos participatius del poble.

Què bonic seria si això s’encomanés!

dilluns, 25 de març del 2024

Compositors joves

[Un dos i seguit, 22-3-24]

Els que ja comencem a tenir una certa edat, recordem que fa uns anys van aparèixer una sèrie de compositors de sardanes, aleshores força joves, que van aportar frescor, idees noves i, en molts casos, un domini de la cobla fins aleshores només a l’abast de noms molt concrets. Jo era dels que en bona part d’aquells autors que començaven a fer-se notar hi veien la continuïtat dels nostres ídols més enllà de les patums clàssiques: Puigferrer, Conrad Saló, Viladesau i, per als més introduïts, Mauné, Viader, Ferrer Amer i algun altre. Gent que ens feia gaudir escoltant, ballant a plaça i competint amb la colla.

Aviat vam fer-nos nostres els germans Molina, Paulí, Ortí, Beumala, Gasulla... Després en vindrien d’altres com Timón, Alcalà, Carballido i, sortosament, bastants més que han anat fent les seves aportacions. Però el temps passa i encara que la majoria d’aquests segueixen ben actius, els que som patidors de mena sempre ens preguntem a veure si seguirà havent-hi relleu. Crec que aquí ja hem comentat de manera puntual que enguany a La Sardana de l’Any hi veiem molts noms que -ho he de reconèixer- per a mi són nous. A més de joves més o menys consolidats, com la nostra Anna Abad, Xavier Ventosa o Marçal Ramon, entre altres, a les eliminatòries hem pogut escoltar sardanes signades per gent fins ara inèdita, almenys en aquest concurs, com Pau Coma, Felip Morales, Jofre Bardulet, Santi Martínez, Marc Magrí, Miquel Castro o Carles Riba. A més hi trobem casos de primeres sardanes i estils diversos, des d’aquelles que engresquen al més dropo fins a autèntiques peces de concert.

Mireu: tenim molts programes per endavant per tal de criticar i queixar-nos d’allò que calgui. Avui necessito acabar igual que la setmana passada: amb optimisme, què caram!

dilluns, 18 de març del 2024

A vegades, podem ser optimistes

[Un dos i seguit, 15-3-24]

Ahir dijous es va celebrar la gala dels XXVI Premis Enderrock de la Música Catalana, on es van anunciar i lliurar deu guardons per votació popular. Tal i com, fins a cert punt, era previsible, el duet mataroní de música urbana The Tyets es van endur el premi al millor disc de música urbana per Èpic solete, millor cançó per la seva arxiconeguda sardana-reggaeton Coti x coti i el reconeixement com a millor artista de l’any en la votació popular. Durant la cerimònia, també es van lliurar els premis de la crítica –que ja es van fer públics a principi d’any amb la revista Enderrock–, que han coincidit amb el públic, situant The Tyets com l’artista de l’any.

Tot plegat, culmina un any d’èxit sorprenent d’un tema que, per a molts, va ser un descobriment justament a la gala de l’any passat, quan cantant aquesta cançó van aparèixer a la sala uns quants músics amb instruments de cobla i els cantants van animar al públic a ballar-ho com si fos una sardana, tot i que es trobaven en un teatre. Evidentment, tothom ho va fer veure que era una sardana i la majoria va fer el que va poder, com a molts llocs on ha sonat la cançó i on mai hauríem dit que el personal es lliurés als puntejos, més o menys aproximats a allò que es fa en una ballada estàndard. 

En general, les opinions favorables han apagat les sempre inevitables veus apocalíptiques o, senzillament, defensores de les suposades pureses ancestrals. El cas és que l’èxit ha estat rotund, se n’han fet adaptacions en forma de sardana de veritat i també l’hem escoltat i ballat fins a la sacietat. Molts, asseguren que ha crescut la demanda de cursets per aprendre a ballar i ara només faltaria que l’afluència a les ballades i aplecs, així com l’adhesió a alguna colla de competició també creixés.

Ah! I no oblidem que, enguany, els Premis Enderrock han tingut una gala específica dedicada a la música clàssica, jazz i músiques per a públic familiar, que va tenir lloc el passat dijous 7 de març a Girona on, entre altres, es va premiar Joan Magrané com a millor compositor música clàssica i un Premi d’Honor al director i compositor Antoni Ros Marbà. A vegades, podem ser optimistes, clar que sí!

dilluns, 11 de març del 2024

Sang nova

[Un dos i seguit, 8-3-24]

Tenim una nova temporada de La Sardana de l’Any en marxa i, amb ella, moltes coses que acostumen a acompanyar aquest concurs, començant per l’oportunitat de conèixer moltes composicions noves que no sempre tindrien la divulgació mínima que mereixerien, més enllà del moment de l’estrena o de les possibles complicitats que un autor o els destinataris de la peça puguin tenir. No sempre és així, vull dir que a la majoria de sardanes, sobretot quan no són d’autors populars, que es puguin ballar o escoltar sovint costa. I això no sempre succeeix per les seves suposades virtuts o la manca d’aquestes.

Enguany, aquestes circumstàncies encara tenen més interès si parem atenció en els noms dels autors de les sardanes que participen en les eliminatòries, ja que hi podem tenir moltes sorpreses agradables. En primer lloc, perquè hi ha molts autors poc coneguts -als quals cal suposar-hi un mínim de qualitat, ja que els han seleccionat uns especialistes-, bona part dels quals són ben joves, és a dir, nous valors que s’afegeixen a la ja llarguíssima nòmina de creadors que han escrit, poc o molt, per a cobla. És evident que són els noms que més s’han de beneficiar d’aquest objectiu principal de La Sardana de l’Any que he esmentat: la màxima difusió de les sardanes noves. A més, d’aquests autors poc coneguts, cal remarcar-ne la mitjana d’edat ben baixa i, encara més, la notable qualitat i els llenguatges musicals amb ganes d’innovar que els entesos ja hi han detectat.

Aquests fenomen gosaria afirmar que mai s’havia produït en La Sardana de l’Any fins ara en aquesta magnitud. Si repassem l’historial del certamen veurem que predominen noms ja consagrats, algun menys conegut però de certa edat i quan apareixia algun jove valor era un fet realment extraordinari. Tant de bo això no ho enfosqueixin les ja tradicionals polèmiques al voltant del certamen, com ara les campanyes de vots per algun títol, a vegades força descarades, o el suposat mal gust dels votants que, a vegades, elimina sardanes ben interessants i encimbella d’altres que no aporten res de nou. Res que no passi en qualsevol escenari competitiu, ja sigui amb jurat o amb votacions populars. Insisteixo: el més important és que tinguem oportunitat de conèixer aquestes obres noves, fruit d’un esforç, d’una il·lusió i, sovint, d’un talent.

diumenge, 3 de març del 2024

Ho fem prou bé, tots plegats?

[Un dos i seguit, 1-3-24]

Ja han esdevingut habituals els debats, les queixes o els missatges més o menys apocalíptics sobre la influència suposadament excessiva de les noves tecnologies sobre les nostres vides. Darrerament, amb la qüestió de la intel·ligència artificial, l’alarma s’ha fet més gran, ja ho veiem com un perill real, que efectivament ens pot afectar i no en positiu, precisament.

No cal anar tant lluny, de fet. Només cal parar atenció en com fèiem les coses fa uns anys -els que tenim prou perspectiva cronològica, vull dir- i com les fem ara. De sobreviure sense mòbil a la dependència actual, o d’anar incorporant els ordinadors a l’hora de treballar o de fer qualsevol cosa, com redactar aquest mateix text, posem per cas. Jo no ho veig com una cosa negativa, tot el contrari, però no em puc estar de preguntar-me si és que ho fem prou bé, tots plegats. No acabo d’entendre com pot ser que el magnífic portal de la Confederació Sardanista pogués desaparèixer d’un dia per l’altre, sense deixar rastre (no hi havia còpies de seguretat, em pregunto des de la meva ignorància tècnica?), però encara costa d’assumir que sigui tant complicat de muntar l’actual, estancat en una mena de provisionalitat llarga, molt llarga.

I, posats a pensar, els veterans en la informació sardanista recordem aquell servei d’informació que comandava l’enyorat Antoni Anguela, basat en la recopilació d’informació d’entitats i cobles que ens servia en un butlletí ciclostilat que arribava sense faltar mai i a temps, cada setmana, per correu tradicional. Ara, aquest butlletí és electrònic i també l'envien cada setmana al correu electrònic... quan no falla, com aquesta setmana mateix. Té l’avantatge que pots fer allò del «copiar i enganxar» i adaptar el text a l’ordinador... quan no falla la connexió, el wifi, el repetidor del wifi... Res, batalletes de «boomer» aquesta setmana!

dilluns, 26 de febrer del 2024

Les programacions de ballades i aplecs

[Un dos i seguit, 23-2-24]

Si voleu trobar un motiu de discussió apassionat entre sardanistes no us en faltaran, però n’hi ha un  que ha estat viu des de sempre, en determinats moments ha comportat lluites dialèctiques enfervorides i enemistats absurdes, però reals. Avui dia, aquesta intensitat s’ha moderat moltíssim, encara que segueix ben viu un debat que, a vegades, sembla que difícilment pugui portar a un acord.

Em refereixo als repertoris de les ballades i els aplecs, encara que en segons quins concerts també hi hauria alguna cosa a dir. Però allí on hi ha més discrepàncies és quines sardanes (o quin tipus de sardanes, més exactament) s’han de programar i en quina mesura. Hi ha des dels que propugnen un  criteri de qualitat rígid i exigent, fins als qui creuen que a plaça s’ha de saltar com més millor i les sardanes han de ser això: engrescadores a base de bé, o «airoses», com diuen alguns més tímids; i aquesta ha de ser, remarquen, la seva qualitat, no pas la diguem-ne tècnica. 

Naturalment, entre aquests extrems la gamma de grisos és molt gran i la qüestió és trobar-hi l’equilibri per tal de mirar de satisfer a tothom. Tothom menys aquells extrems que deia, que acostumen a ser força intransigents. Els uns diuen que totes les sardanes es poden ballar (és clar, sinó no serien sardanes!), mentre que els altres diuen coses com que si volem simfonies ja anirem a un concert. A més, hi ha un altre debat associat a aquest, que ho acaba de complicar encara més, tot plegat: si els programes els han de fer les cobles o els han d’imposar els organitzadors. I aquí, un cop més, hi trobarem posicions intermèdies, entre les quals un possible i desitjable consens entre les parts.

Si analitzem els programes de diferents actuacions, amb cobles i organitzadors diversos, veurem que sí és possible confeccionar una selecció de sardanes prou variada: composicions d’avui dia, clàssiques, més engrescadores, altres més elaborades... i sempre amb un mínim de qualitat, això sí. Però, és clar, aquesta no deixa de ser la meva percepció i, per tant, una de les moltes opinions possibles.

diumenge, 18 de febrer del 2024

No hi ha fórmules màgiques

[Un dos i seguit, 16-2-24]

Ara que conflueixen diverses circumstàncies des de diferents procedències, com el fenomen CotixCoti, la nova proposta de l’Arnau Tordera -de la que avui en parlarem- o de la plataforma de debat sardanista S21.cat, crec que hi ha un aspecte que no es té prou en compte. Quan es discuteix sobre problemes i novetats com les que he esmentat o d’altres que apareixen de tant en tant, sempre hi ha qui les qüestiona, potser perquè les considera aberracions de la sardana i la cobla tradicionals o perquè dubta de la seva eficàcia de cara a aportar saba nova a aquest mon tan peculiar com és el de la sardana i la cobla. 

Ho van fer, per exemple, davant la Dharma i la cobla Mediterrània, o veient allò que oferien el Santi Arisa i els Montgrins. I, com dic, sempre hi ha algú o altre que o bé hi veu una mena de sacrilegi o mostra el seu escepticisme sobre el futur d’aquestes idees més o menys trencadores. Ho faran, segur, amb el que prepara l’Arnau Tordera, com també es manifesten així quan els més emprenedors diuen de plantejar l’ensenyament de manera diferent o pretenen trastocar el sistema competitiu de les colles, per posar alguns exemples.

La sentència que ells consideren definitiva i concloent és una frase terrible i que em fa molta ràbia: «això no salvarà la sardana, sinó que potser encara en farà perdre de balladors». I, és clar, ho volen demostrar dient que no hi ha pas més sardanistes a plaça després de l’experiència Sardanova, posem per cas. A banda que potser els podríem dir que potser sense aquestes iniciatives encara n’hi hauria menys, crec que la qüestió és que sí, evidentment no hi ha fórmules màgiques ni aquí ni enlloc, però que aquests individus que «perden el temps» elaborant espectacles o pràctiques diferents, allò que aporten, abans que res, és la seva ment oberta i que si alguna cosa ha de permetre progressar i, per tant, seguir fent viva la sardana, és evitar el tancament mental i de les accions que, com a conseqüència, es portin a terme.

Pareu atenció a allò que deia el Santi Arisa en plena ebullició de la seva proposta i que segur comparteixen aquests altres «il·luminats» (en el més bon sentit de la paraula): «la Sardanova no pretén substituir res, ha de conviure amb la sardana tradicional i s’han d’enriquir mútuament». Doncs això.

dilluns, 12 de febrer del 2024

Avui hi torno

[Un dos i seguit, 9-2-24]

Avui hi torno, torno a parlar de la nova plataforma de debat sardanista S21.cat. I confio haver de seguir parlant-ne durant molt de temps. Ja era hora que sorgís i es materialitzés una iniciativa com aquesta, ben pensada, magníficament estructurada i oberta a tothom qui tingui alguna cosa a dir, de manera respectuosa, sobre la sardana, els seus problemes i les possibles maneres de potenciar-la.

El projecte cada vegada més es va fent realitat, és a dir, no només ja és accessible per a tothom, sinó que ja s’hi estan desenvolupant les primeres qüestions, en general molt interessants. Els que ja hi heu fet alguna mirada o potser hi heu participat plenament potser pensareu que caldria una major implicació de la molta gent que són potencials opinadors sobre la sardana i les seves circumstàncies. I això és cert, encara que crec que potser més val que tot plegat vagi agafant consistència de manera potser lenta però segura.

Allò que m’engresca més en aquesta finestra que ha obert el Joan Aranda -un dels més valuosos actius del sardanisme actual- és que les primeres vies de discussió que s’han encetat, tot i manifestar alguns tòpics inevitables, és que també mostren gent amb la ment oberta, amb consciència de les mancances i els obstacles que patim o que tenim al davant. La majoria són individus que ja fa temps que piquen pedra i tenen el coneixement del panorama i que cal fer coses. S’està tractant, per exemple, de problemes greus, com la renovació i la continuïtat de les entitats sardanistes, del jovent, o d’aspectes més puntuals però sempre importants, com La Sardana de l’Any, les programacions o les adaptacions de cançons pop a sardana, posem per cas.

Fins hi tot, s’hi ha donat a conèixer un grup anomenat Xarxa Sardana, que es defineix com «joves que ballem sardanes de competició i hem pensat en un nou projecte per impulsar el món de la sardana de competició, d’una manera moderna i periodística en format xarxa que fins ara no creiem que s’hagi realitzat en aquest ambient». Podem pensar que de propostes suggerents l’infern n’és ple, però el cas és que ho acompanyen amb una llarga exposició del seu projecte, redactat amb tots els ets i uts, amb un to que podríem qualificar de «professional» i que, com a mínim, mereix que tothom hi pari atenció. Si prospera i genera resultats positius ho sabrem amb el temps, però, d’entrada, com el mateix debat S21.cat ja mostren que sí, que hi ha vida i futur en la sardana. Però pensem que no depèn, només, d’ells. No ens conformem en contemplar-ho.  

diumenge, 4 de febrer del 2024

Música en viu o "enllaunada" en els concursos de punts lliures?

[Un dos i seguit, 2-2-24]

Una d’aquelles qüestions que, segons la perspectiva des de la qual les observem, poden semblar menors, però que a l’hora de la veritat no ho són tant, és el debat, que s’arrossega des de fa anys, de si la música dels concursos de punts lliures -els específics de punts lliures, vull dir- ha de ser en viu, a càrrec d’una cobla present a l’acte, o, en canvi, fer-ho com a les últimes edicions, amb música enregistrada. La discussió hi ha sigut, poc en públic, però sembla que ben present en circuits tancats i en les converses entre els més directament afectats -colles i organitzadors- i també entre els afeccionats.

Un dels indicis de que sí que hi ha hagut debat és que l’enquesta que la Unió de Colles acostuma a plantejar per les xarxes sobre les més diverses qüestions que afecten la competició i el resultat de les quals es publica a la revista Unió, la darrera pregunta precisament tractava sobre el que comentem. Concretament deia que «A la final de Punts Lliures, preferiu la música en directe o gravada?». El resultat ha estat que el 62,9 per cent opten pel directe, el 34,8 per la música enllaunada i un percentatge molt petit (que ni s’indica en el gràfic) no es posicions per cap de les dues opcions.

Sembla que les raons a favor de la música enregistrada no són econòmiques, sinó que se suposa que cada enregistrament que es balla és el mateix que s’assaja i preparen els punts i, per tant, asseguren, les anelles no han de patir perquè pugui ser diferent. També s’ha esgrimit l’argument que una activitat que, diuen, és força semblant com són els campionats de ball de saló també es fan d’aquesta manera. Naturalment, en aquests casos caldria comptar amb una orquestra simfònica, un grup específic de tango i tota la varietat de formacions instrumentals que calgués davant els balls tant diversos que allí es practiquen. Però, amics, nosaltres tenim la cobla, una formació única i força versàtil, encara que en aquest cas «només» ha d’interpretar sardanes! Això sí, cal comptar amb una bona cobla i entenc que amb uns bons balladors que han de saber superar reptes tant terribles com petites variacions de ritme.

L’esmentada enquesta potser no sigui gaire representativa, més que res per la mostra tan petita utilitzada, però a mi em sembla prou simptomàtica d’allò que molts comentaven en el darrer campionat a Sant Cugat. És clar que allí la sonorització va jugar una mala passada a tothom, sobretot als balladors, i no era la primera vegada.  Més d’un, però, tot i lamentar-ho, va somriure per sota el nas...

dilluns, 29 de gener del 2024

Una qüestió incòmoda

[Un dos i seguit, 26-1-24]

En aquest programa de Tarragona Ràdio parlem, com bé sabeu, de sardanes, esbarts i música per a cobla. No ens limitem en tractar de cap aspecte concret, però comprendreu que prioritzem anunciar allò positiu, les activitats que poden fer gaudir al públic ballador, als que els agrada escoltar la música o admirar els dansaires. Això sí, entenem que no hem de defugir les males notícies, no només quan es tracta d’acomiadar algú o deixar constància de la desaparició d’un aplec o una cobla, posem per cas. També hi ha qüestions incòmodes que, com en altres aspectes de la vida, hem d’afrontar en un moment o altre. 

En aquest terreny hem de situar un assumpte que ja ha estat exposat per la Confederació i altres agents del sardanisme, sobretot de les cobles, però sembla que no ho ha estat prou i, en tot cas, no totes les entitats ho han assumit com cal. Em refereixo a la conveniència que els contractes amb les cobles siguin fets amb tots els ets i uts, és a dir, que es tingui la seguretat que aquella formació que es contracta està al corrent de totes les obligacions amb la Seguretat Social de tots i cada un dels seus components, així com amb Hisenda. 

La veritat és que s’ha passat, en uns anys, d’un descontrol absolut a una situació molt propera a la normalitat en aquest sentit, però encara hi ha algunes mancances que poden perjudicar i molt aquells que contractin una cobla en situació irregular. Els organitzadors han d’entendre que ells fan d’empresari i en cas d’algun succés o denúncia podrien ser multats amb 6.000 euros per músic. Feu números! Una premissa que es podria considerar des del primer moment és que la cobla estigui adherida a la Federació de Cobles (inclosa a la Confederació, actual Som Sardana), que té publicat el llistat de membres. De fet, els organitzadors d’aplecs haurien de saber que si una cobla no pertany a aquesta Federació no podrà cobrar les subvencions que els pugui correspondre.

Com deia, es tracta d’una situació d’aquelles incòmodes i enutjoses, sobretot quan sabem que la majoria d’organitzadors són voluntaris -un cas a banda és quan qui contracta és un ajuntament, és clar-  i, generalment, moguts només per la bona fe i on sovinteja el tracte gairebé familiar o amical amb els músics. Cal que obrin els ulls i estiguin alerta!

diumenge, 21 de gener del 2024

Cal sembrar molt

[Un dos i seguit, 19-1-24]

En aquesta nova via per debatre i treballar sobre la sardana anomenada S21․cat que justament ara està a punt de posar-se en marxa per al públic en general, s’ha portat a terme un període inicial de prova amb la participació de diverses persones: músics, balladors, gent de colla, informadors, etc. Com no podia ser d’altra manera, entre les qüestions que s’han apuntat -segur que es podran desenvolupar quan tot estigui en marxa- hi ha l’eterna queixa de la manca de gent jove, però ara amb la novetat de si això del CotixCoti serà passatger o no.

És curiós, perquè aquestes discussions les he sentit i llegit tota la vida, i ja començo a tenir certa edat. Ho dic perquè quan jo ho era de ben jove aquells que es lamentaven d’aquesta situació ara ja no hi són, per llei de vida, és clar. A banda que la manca de gent jove no és del tot certa, el cert és que de sardanes se’n segueixen ballant i potser és perquè, a vegades, el fruit d’una sembra en forma de cursos triga a fructificar. Sigui com sigui, la gent balla en determinats moments de la seva vida i en altres no, per gust o per les circumstàncies que sigui. També cal tenir en compte el fenomen de les colles veteranes, actualment amb un nivell altíssim, amb bona part dels balladors que han tornat a la competició després d’haver-la deixat en un període vital anterior.

A l’hora d’analitzar tot això, haurem de tenir en compte molts factors, com veure perquè en alguns llocs i moments sí que hi ha molta gent jove, com ara a poblacions com Martorell o, des de fa molts anys, a la Patum de Berga, en aquelles ballades de matinada multitudinàries i, és clar, en aquella hora, bàsicament joves. Que s’hi ha de fer alguna cosa i que realment s’hi poden fer coses ja s’ha entès en aquells debats previs del S21.cat. I un altre element que potser valdria la pena considerar és que, tal i com defensen determinats sociòlegs, avui dia no som amos i senyors de les nostres vides, només podem intentar fer-hi la nostra en la mesura que ens permeti la societat tal i com funciona ara mateix. Potser haurem d’entendre que, recuperant el símil s’abans, cal sembrar molt per recollir alguna cosa... i no desencisar-nos si no obtenim resultats immediats.

dilluns, 15 de gener del 2024

Ja ens n’estem vacunant!

[Un dos i seguit, 22-12-23]

Al comentari inicial de l’últim programa del 2023 expressava el meu optimisme per l’anunci de la Confederació Sardanista i la seva transformació en Som Sardana. Acabava dient que «a mi, aquest anunci, m’ha semblat una manera d’acabar amb bon gust de boca l’any sardanista». Caldrà veure l’abast real de tot això, però, de moment, el nou portal que s’ha posat en marxa, tot i que encara està «en construcció», diguem-ne, té bona pinta. Però si a això hi afegim la imminent obertura a tothom de la iniciativa S21․cat, de la qual en parlarem com cal avui i en propers programes, les perspectives són ben positives.

Em refereixo, bàsicament, al fet que aquestes dues notícies volen dir que hi ha gent vàlida, amb ganes, experiència i coneixement del fet sardanista disposada a fer més, molt més, que allò clàssic de l’anar fent. Uns ho porten a terme des de l’àmbit institucionalitzat i els altres a partir d’una iniciativa plenament particular; de fet, afegint-se a la proposta d’una sola persona i volent obrir debat i segurament fent coses concretes obrint-se a qui s’hi vulgui afegir i utilitzant eines i tècniques serioses, pràcticament professionals diria jo. 

A més, hi ha alguns altres elements -aquests sí, d’activitats concretes- que també ens ajuden a aixecar l’ànim. Que aquestes festes i els dies post-festes hagin portat diversos concerts interessants a la demarcació o que a l’habitual dinàmica d’altes i baixes en l’activitat d’aquest mateix àmbit ens arribin notícies de la revitalització enèrgica i imaginativa del sardanisme d’una població com la Selva del Camp, també fa goig. I encara podria afegir-hi que l’any tot just encetat també ens porta novetats discogràfiques i de llibres interessants.

Què voleu que us digui: segur que en tindrem de notícies tristes els propers mesos, però sembla que, d’entrada, ja ens n’estem vacunant!