Una bona manera d’acabar l’any!

[Un dos i seguit, 20-12-24]

Moltes vegades, s’ha pogut observar un menyspreu més o menys explícit per a la sardana i la cobla procedent d’altres sectors de la música i la dansa tradicionals. No és un fenomen general, ni molt menys, però sí significatiu perquè acostuma a sorgir d’alguns personatges amb certa influència en aquest àmbit. Llegint segons quins llibres o articles es va veient aquesta postura absurda però real que, en ocasions, discuteix l’autenticitat tant de la sardana com de la cobla. A vegades, sembla que algú tingui l’obsessió per confrontar, per exemple, la sardana amb la jota, quan no són pocs els pobles on s’han compaginat admirablement els dos balls i, fins i tot, en alguns els promotors són els mateixos. I això ho hem vist fa anys, abans que alguns sembla que hagin descobert la jota i entenguin la suposada «recuperació» amb allò tan clàssic de fer fora un per posar-hi l’altre.

Jo sempre ho he vist com una actitud que no beneficia absolutament a ningú, com a aquells que també han volgut confrontar castells amb sardanes, sent com són dues coses tan diferents. I encara sort que tampoc falten uns altres a qui agrada més sumar que restar. Penso, per exemple, amb personatges com Marcel Casellas, sempre a punt per fer coses noves amb la música pròpia com a base i, gairebé sempre, amb el so de la cobla o algun dels seus instruments. Per cert, un dels habituals col·laboradors d’en Casellas, el Joan Moliner, sempre ho ha practicat això de treballar la cobla i la sardana sense cap problema per intervenir també en grups i experiències de tota mena. Ara, per exemple, en Moliner fins i tot ha engrescat (o s’han engrescat mútuament, no ho sé) a escriure per a cobla amb un gran de la música popular de qui no en coneixíem res, fins ara: Conrad Setó. Una bona manera d’acabar l’any!