Com les grans competicions esportives

[Un dos i seguit, 22-11-24]

La competició entre colles més o menys organitzades de balladors de sardanes és força antiga. A Tarragona, per exemple, el primer concurs documentat és del 1907, tot i que, com podem suposar, les característiques de la manera de ballar i de tota la competició eren ben diferents als actuals. Des d’aquell moment, hi ha hagut colles i concursos fora dels parèntesis de força major, que s’han anat adaptant a les circumstàncies i, en realitat, han estat agents actius i protagonistes de l’evolució del fenomen.

Una evolució que ha fet que la sardana de concurs esdevingués esportiva, amb característiques que, efectivament, fan que es pugui considerar un autèntic esport: per l’exigència física, la necessitat d’assajos (els entrenaments, en definitiva), disposar d’un assajador (un entrenador, de fet), l’establiment de normes, jurats, lligues... i conflictes!

D’altra banda, sabem que la sardana diguem-ne «normativa» ha conviscut, des de sempre, amb alternatives com allò que es coneix com a punts lliures, encara que aquests sempre han tingut que superar els impediments d’algun sector del sardanisme amb una actitud fonamentalista. No són poques les colles de competició que sempre han fet punts lliures i, fins i tot, en determinats concursos era un element més -generalment opcional- de la festa. I d’això no fa quatre dies, precisament.

Més recentment, existeix una competició oficial, concentrada en una sessió amb només punts lliures, que cerca la màxima espectacularitat, ja que es porta a terme en un espai cobert, generalment un pavelló, on l’assistència de públic és obligada. En aquest cas, aquelles característiques esportives que deia, es multipliquen, ja que les colles preparen molts més passos originals i, sovint, ben agosarats.

Aquests dissabte al vespre, ho podrem comprovar a Manresa en una cita molt recomanable que, a més, es podrà seguir en directe per la Xarxa i posteriorment hi haurà la possibilitat de recuperar-ho i tornar-ho a veure. Com a les típiques grans competicions esportives, vaja!

Una altra final d'infart

[Un dos i seguit, 15-11-24]

Finalment, allò que dèiem mig en broma a les xafarderies ha tornat a passar: a la final del Campionat de Catalunya de les colles sardanistes veteranes de diumenge, per tercer any consecutiu el títol s’ha decidit a ultimíssim moment, havent de ballar una sardana extra de desempat, amb una puntuació mínima i amb les dues mateixes colles protagonistes: la tarragonina Toc de Dansa i la Sabadell. La diferència d’enguany és que, aquesta vegada, la balança s’ha decantat pel costat sabadellenc.  

D’aquesta manera, culminava una temporada intensa i ho feia de la millor manera possible: amb aquest frec a frec entre dues anelles que han treballat de valent, amb molts assajos i havent de vèncer, a més dels obstacles que té tothom, els propis d’uns balladors que ja tenen certa edat. 

Per cert, aquella sardana extra de desempat comporta el retrobament amb l’emoció de les sardanes de concurs que no se saben fins l’últim moment i, per tant, no es poden preparar, circumstància que havia estat la norma habitual fins no fa gaires anys. No entraré ara en aquest debat, però sí en l’altre gran atractiu d’aquesta sardana: que la ballen només les dues colles que es juguen el campionat, mentre la resta de la plaça roman expectant a les seves evolucions, possibles errades o diferències d’interpretació. Un autèntic espectacle!

En aquest sentit, estic del tot d’acord amb l’amic Manel Andreu, qui en el seu bloc, just abans del concurs de Balaguer, reclamava això, precisament: que les colles que es juguen el Campionat siguin més rellevants, almenys en aquests concursos decisius. A aquella immensa plaça, amb més de 40 colles ballant alhora, era impossible poder admirar aquestes colles, «perdudes» en un mar de dansaires. Imagino que el jurat, situat al seu costat, sí que les podia analitzar, però per al públic, que lògicament no pot passejar entre les anelles, veure-les correctament era missió impossible. Fer-hi tandes, encara que l’espai no sigui un problema, seria una possible solució.

Ah! i una de freda i una de calenta per a TV3. Molt bé que en parlessin al telenotícies, fins i tot en portada, però els va sortir la vena carrinclona amb el tòpic aquell de «la dansa més bella», etc. etc. i que la crònica no deixés clar que s’hi havia disputat una final del Campionat de Catalunya.

El misteri de la candidatura de la sardana a patrimoni immaterial

[Un dos i seguit, 8-11-24]

Aquesta setmana ha tingut lloc una primera trobada entre els màxims directius de SomSardana -la Confederació Sardanista de Catalunya, per entendre’ns- i la nova consellera de Cultura de la Generalitat i altres càrrecs del Departament. Una reunió lògica i habitual quan es comença una nova etapa política, però que s’ha presentat com una oportunitat per reivindicar, davant els governants, un major suport al sardanisme. Sembla que així s’ha entès i no han faltat les bones paraules i els propòsits encaminats a incrementar, efectivament, l’aposta per aquesta part important de la cultura tradicional del país. De moment, no podem fer altra cosa que reconèixer un marge de confiança i esperar que en els propers mesos hi hagi gestos en la bona direcció.

També es va plantejar la candidatura de la sardana com a patrimoni immaterial de la UNESCO, una qüestió que ja fa temps -massa temps!- que s’arrossega, en la qual sembla que des del sardanisme ja s’han fet els deures, que un nombre important d’ajuntaments i altres institucions han expressat el seu suport, que la Generalitat sembla que també ha complert la seva part... però què passa? Perquè no se’n sap res més?. Segons es dedueix de la nota que SomSardana ha divulgat, es reclama que la Generalitat faci pressió en el Consell del Patrimoni Històric espanyol, que és qui ha de fer el pas decisiu i seria on el tràmit estaria encallat. També s’havia dit que s’estaven fent gestions a Andorra i la Catalunya Nord, territoris on hi ha activitat sardanista, per tal que els estats respectius treballin cadascú per la seva banda. Tres estats demanant-ho es presenta com un argument de pes, però sembla que no acaba de fructificar. Què falla? Quin misteri! O no...