Aplecs arreu del país

[Un dos i seguit, 24-3-17]

Aquest cap de setmana s’enceta la temporada oficial d’aplecs a les comarques tarragonines. Serà diumenge i, enguany, a Sant Carles de la Ràpita. Tot i que els aplecs acostumen a ser programats gairebé sempre per les mateixes dates any rere any, precisament la mobilitat de les festes de Carnaval i Setmana Santa fa que l’inici de temporada sigui la part més variable.

Comença, així, una bona oportunitat de conèixer país tot ballant sardanes. Es pot seguir el calendari d’aplecs combinant la dansa amb altres atractius de cada zona i comprovar com en són de diferents els amfitrions de cada festa, no només per la manera de plantejar el seu aplec sinó per l’entorn de cada celebració. Evidentment, no és el mateix l’aplec de la Ràpita que el de la Mussara, posem per cas. També és ben diferent ballar a Torredembarra o fer-ho a Flix, o menjar la mona als aplecs de la Pobla de Montornès i Roda de Berà o anar al d’Ascó o Benissanet.

Val la pena, doncs, aconseguir una Guia Sardanista en paper o accedir-hi en el format digital, programar el cap de setmana o, fins i tot, la temporada, tenint en compte, entre altres coses, els complements, és a dir, les activitats que sovint acompanyen les sardanes, com ara les ofertes gastronòmiques, que en alguns casos són molt recomanables.

I, per aquells que vulguin anar més enllà, encara poden descobrir més festes i indrets amb les nom poques ballades que, sobretot amb les festes majors, també mostren el caràcter de cada racó del país. 

Amb una foto no n'hi ha prou

[Un dos i seguit, 17-3-17]

Tal i com és costum, durant la proclamació de Figueres com a Capital de la Sardana 2017 de dissabte passat, es va donar a conèixer la llista de guardonats en els Premis que hi van associats i que porten el nom genèric, precisament de Capital de la Sardana. Els atorga anualment la Confederació Sardanista de Catalunya i seran lliurats la propera tardor, també a Figueres. Es tracta de reconèixer i divulgar la feina d’anys, una iniciativa singular o innovadora o, fins i tot, el suport a la sardana i la dansa catalana en general per part de persones, col·lectius o empreses.

De premis amb aquest esperit n’hi ha diversos i, algun, amb prestigi i veterania, però aquests que ara s’han publicat són els més amplis i els, diguem-ne, oficials, ja que són els promoguts per la màxima entitat sardanista, la Confederació. Ara bé, al marge del valor que tinguin, el cert és que representen un valuós mostrari de la riquesa, vitalitat i diversitat d’aquesta part de la dansa i de la música catalanes. Això ho hem comentat diverses vegades, però el cert és que mereix ser destacat.

Si agafem el llistat de premiats dels últims cinc anys, posem per cas, obtindrem una visió no total però sí prou representativa del fet sardanista. Massa sovint el valorem amb fotos fixes, és a dir, visions molt i molt parcials, a vegades positives i engrescadores, i d’altres tot el contrari. No es pot valorar un fenomen tant estès arreu del país i viscut de manera tant diversa amb flashos sempre incomplets per definició.

Els premis ens mostren, efectivament, des d’aquell individu que, de manera totalment desinteressada i anònima s’ha passat mitja vida ensenyant a ballar, o aquell aplec que ha estat cinquanta anys fidel a la cita anual, fins a un projecte nou i engrescador, sobretot per a la gent jove, o un vídeo fet amb gràcia per mostrar, precisament, com és realment la sardana. Això i molt més ens mostren els premis si els llegim detingudament i en una mostra el més àmplia possible d’edicions. Més d’un dels que encara no entenen la sardana i les seves possibilitats hauria de fer-ho i comprovaria que de “fotos” (entre cometes) se’n podrien fer moltíssimes.

La nostra capital

[Un dos i seguit, 10-3-17]

Aquest dissabte, la ciutat de Figueres serà proclamada com a nova Capital de la Sardana, un títol que dura, justament, un any, de manera que el mes de març del 2018 ens disposarem a celebrar el mateix però a Montblanc.

El precedent d’aquesta capitalitat era, recordem-ho, les Ciutats Pubilles, també amb la intenció de fer que una ciutat sigui el centre d’atenció sardanista i, en la mesura del possible, del país, durant dotze mesos. La idea va néixer i concretar-se en ple franquisme i amb les dificultats i les connotacions pròpies de l’època. Entre altres coses, es feia una caravana festiva que, durant uns dies, unia la Ciutat Pubilla que acabava el seu protagonisme amb la que era a punt d’iniciar-lo. Una comitiva amb vehicles privats, publicitaris, músics i tothom que hi volia participar, que voltava per diverses comarques sense fer, precisament, el camí més curt, amb parades a aquelles poblacions que volien rebre’ls. A més, tal i com ens podem imaginar, tot plegat sovint adquiria característiques d’afirmació de país, per dir-ho de manera senzilla. Curiosament, una població tant potent sardanísticament parlant com Figueres no ho va ser mai Ciutat Pubilla.

Amb el temps, el país ha canviat i el sardanisme també, fent que les caravanes perdessin atractiu i, finalment, desapareguessin, obligant a replantejar les Ciutats Pubilles. L’actualització no ha estat de nom, encara que sí que es manté l’esperit de voler centrar l’atenció sardanista en una vila concreta. Precisament, ara se l’anomena Capital de la Sardana i, a més dels actes protocol·laris i els extraordinaris que s’hi puguin fer, es tracta de potenciar els habituals de cada població, implicar-hi la resta dels seus habitants i les seves entitats i situar-hi actes d’abast general, com ara concursos del Campionat de Catalunya, la presentació de la Guia Sardanista, etc.

Al llarg de la història de les Ciutats Pubilles i les Capitals n’hi ha hagut de més reeixides que altres, naturalment. Entre les millors es recorda el pubillatge de Tarragona, l’any 1973, mentre que ara tot sembla indicar que la tradició de Figueres es farà notar en el seu èxit. De cara a l’any vinent, doncs, el repte el tenim més a prop, a Montblanc, on s’hi haurien d’abocar no només els sardanistes locals, sinó els de l’entorn, de tota la demarcació.

La imatge del sardanisme

[Un dos i seguit, 3-3-17]

Els molts estudis que s’han fet al respecte coincideixen en afirmar la importància de la imatge en qualsevol aspecte de l’activitat humana. Tenir-ne cura no vol dir, només, agradar o agradar-se, sinó comunicar en un sentit o altre. Vol dir que no n’hi ha prou en ser honest, bo o poderós, per exemple, sinó que cal semblar-ho, o donar a entendre de la manera més evident possible aquesta sensació als altres. Sempre hi ha hagut qui ho ha tingut clar, això, com ara el rei Lluís XIV, que era un homenet lleig i escanyolit, però va saber explotar al màxim la imatge personal que, un cop tractada convenientment, canviava de manera radical, així com tot allò que l’envoltava, que era dissenyat de tal manera que mostrés, precisament, una imatge de poder i superioritat, cosa que ni de lluny podia donar el seu aspecte diguem-ne natural.

Tot això, ens agradi o no, s’ha anat incrementant i generalitzant fins a nivells i un abast insospitats temps enrere. I qui no ho entén així o no ho accepta s’exposa a la marginalitat o, com a mínim, la discreció més absoluta. En l’àmbit que aquí ens interessa, el de la part de la cultura popular que són les sardanes, els esbarts i la cobla, també n’hi ha molts que ho veuen clar. El problema és que estem parlant d’un món on predomina el voluntariat, a qui no se li pot exigir segons què, i, molt sovint, també tenen pes les inèrcies. Malgrat això, s’hi detecten no poques iniciatives interessants de cara a oferir una imatge vital, atractiva, juvenil i original d’un producte (en el més bon sentit de l’expressió) amb prou valor intrínsec i capacitat per estar al dia.

Veiem cartells que ens poden agradar o no, però que mostren aquest neguit, hi ha esbarts que ofereixen espectacles dignes de professionals, cobles amb propostes que no desmereixen qualsevol altra oferta del moment, colles que tenen cura no només de ballar bé i de manera elegant, sinó de disposar d’un vestuari actual i en condicions òptimes, etc. La imatge d’aquest món, és clar, també es mostra pels mitjans de comunicació en la mesura que es pot. I, actualment, a la premsa, la televisió i la ràdio (aquí fora dels espais específics) això està molt limitat, però s’obre un camp immens a les xarxes socials i a Internet en general. Un tema que el sardanisme està explotant força i que ara, amb el nou i flamant portal de la Confederació Sardanista es disposa no només d’un complet punt de referència a la xarxa, sinó que ara és possible que aquelles entitats amb menys capacitat de treballar-hi també hi tinguin el seu racó. Aprofitem-ho!

Aprendre a ballar... i més

[Un dos i seguit, 24-2-17]

Tradicionalment, la gent aprenia ballar sardanes de la manera més natural: com aquell que aprèn a nedar llençant-se directament a l’aigua, en aquest cas posant-se a la rotllana, fixant-se bé en la resta de balladors, atenent les indicacions dels més compassius i, en definitiva, deixant de banda la vergonya. També és cert que, abans, la manera de ballar a plaça era menys exigent que la que predomina actualment, molt influenciada per les colles de competició.

Tot i que aquest autoaprenentatge sempre ha estat vigent i els més decidits s’hi ha vist amb cor en totes les èpoques, des del primer dia que existeixen els cursets més o menys organitzats i s’han publicat mètodes per ensenyar o per aprendre a ballar sardanes i a repartir-les correctament. A Tarragona mateix, tenim documentats cursos sobretot durant els primers anys del segle XX, encara que la sardana ja havia arribat molt abans i és probable que s’haguessin fet cursos anteriorment. Pensem, però, que el moment de la gran expansió de la sardana arreu del país va ser amb l’entrada a la nova centúria i les informacions a la premsa de l’època són abundoses pel que fa a les opcions per aprendre a ballar sardanes.

És en dates més recents que l’ensenyament organitzat es multiplica encara més amb el suport d’ateneus, casals, parròquies i entitats de tota mena. També es va fent tot més complex, amb grans convocatòries tipus Congres de Cultura Catalana, l’ensenyament a les escoles i les corresponents trobades finals, cursos patrocinats per marques comercials i, finalment, l’expedició de títols de monitors amb la planificació de la seva tasca atenent criteris pedagògics més o menys avançats però, en tot cas, basats en criteris seriosos.

Actualment, la formació ja no és només per aprendre a ballar i/o repartir. Ja es fan cursos de monitors i de directius d’entitats, tot procurant aplicar estratègies i tècniques que superin la tradicional i necessària però insuficient bona voluntat dels activistes. Ens arriben bones notícies en aquest sentit i només ens preocupa que, tot i ser molt lloables i, generalment, útils, es tracti d’iniciatives encara insuficients per arribar a tothom a qui hauria d’interessar. El gran repte de la Confederació dels propers anys ja no és, només, seguir promovent activitats d’aquest tipus, sinó aconseguir que si algú en queda al marge és perquè vol.