dissabte, 26 de gener del 2013

L’efímera glòria d’aquest món

[Un dos i seguit, 25-1-13]
 
Les xarxes socials segueixen donant-nos sorpreses. La última és el fenomen Informer, una de les novetats de Facebook, que no fa gaire més d’una setmana que és a la xarxa i ja ha impactat força, sobretot entre els joves. Primer, ho va fer a nivell universitari, però en pocs dies ha anat més enllà i a cada moment sorgeixen més i més pàgines o comunitats, com també se les anomena.
Que com funciona? Doncs només es tracta que si volem publicar una queixa, declarar-nos a algú altre o, senzillament, fer córrer una xafarderia sense que aparegui el nostre nom enlloc, tan sols cal que entrem en un col·lectiu Informer del Facebook, fem arribar un missatge privat a l’administrador de la pàgina amb el text que volem que es publiqui i aquest administrador és qui penja el comentari al mur corresponent.
L’origen dels Informer és el que van crear quatre estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona i que ja té més de 12.000 seguidors en només una setmana.  El cas és que el fenomen creix i, naturalment, no podia faltar “L’informer de les colles sardanistes”, creat ben aviat: el passat diumenge dia 20 i que ja té gairebé 200 adherits i un bon grapat de missatges amb el to desenfadat que sembla que caracteritzarà aquest mitjà.
A algú el sorprendrà que hagi aparegut un Informer tan pioner en l’àmbit sardanista i que aviat hi tingui força caliu, sobretot si pensem en les lamentacions habituals sobre la manca d’afecció dels joves per la sardana. Si llegim uns quants dels missatges no ens estranyarà tant: aviat comprovarem que sí, que són gent jove, però gairebé tots vinculats a colles de competició, un àmbit on, malgrat tot, n’hi ha de joves i molts d’ells en edat universitària. I que duri!
PD:  Fins aquí el comentari que havia redactat per al programa “Un dos i seguit” d’aquesta setmana i que, de fet, vaig llegir i es pot escoltar per Internet. Poques hores després llegeixo un missatge del responsable de “L’Informer de les colles sardanistes” on diu que “d'aqui a unes hores trobareu que la pàgina ja no existirà, em veig obligat a tancar-la per motius personals”. Com deia aquell: “Com n’és d’efímera la glòria d’aquest món!”.

dissabte, 19 de gener del 2013

Alguna cosa falla

[Un dos i seguit, 18-1-13]
 
La Unió de Colles Sardanistes de Catalunya ha donat a conèixer les classificacions oficials del Campionat de Catalunya 2012, unes dades que ja eren conegudes de manera informal, ja que només calia fer quatre números per calcular els resultats que, d’altra banda, també s’anunciaven a cada últim concurs de les diferents categories.
Es confirma, doncs, que la colla “Mare Nostrum” és la campiona a la categoria absoluta, després d’una temporada emocionant fins al darrer moment entre les colles capdavanteres i on la “Tarragona Dansa” ha estat a tocar de fer podi, un resultat que de cap manera cal considerar decebedor, més aviat engrescador de cara a seguir treballant amb el rigor que ho han fet fins ara.
I, ja que parlem de colles de Tarragona, sensació agredolça, perquè si per una banda s’han aconseguit resultats extraordinaris, amb dues colles campiones de Catalunya a les respectives categories -la veterana “Toc de Dansa” i la infantil “Petits Tarragona Dansa”-, també és trist comprovar el quasi nul ressò que això ha tingut a la ciutat. Sens dubte, aquesta buidor mediàtica mereix que algú s’aturi a reflexionar-hi: institucions, mitjans i, és clar, la mateixa entitat. No pot ser que una associació que porta a terme moltíssimes activitats internes, que acaba d’estrenar un magnífic local –amb un lloguer pagat amb els seus fons, no pas cedit per ningú-, però també organitza ballades, ofereix cursets, participa al Carnaval amb unes de les comparses més veteranes i constants, manté colles a totes les categories en un nivell a vegades situat al capdamunt, no pot ser, reitero, que no sigui més coneguda pel conjunt dels ciutadans. Alguna cosa falla.
És clar que seria molt pitjor a l’inrevés: que una entitat amb només façana, amb poca base d’associats i activitats minses, encara que molt vistoses, sortís dia si dia també als mitjans de comunicació. Alguna n’hi ha d’aquestes, però, francament, prefereixo la feina ben feta, constant i efectiva de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, encara que –llàstima!- discreta, massa discreta.

dilluns, 14 de gener del 2013

Cal espavilar-se

[Un dos i seguit, 11-1-13]
 
Nou any i, encara que lluitant contra tota mena d’elements que obstaculitzen el camí, l’activitat sardanista segueix endavant. Segur que algun aplec haurà desaparegut respecte a l’any passat a la guia que ben aviat es presentarà, o que caldrà reduir ballades, de la mateixa manera que s’ha hagut de fer aquest 2012 que hem deixat enrere. Es tornaran a plantejar polèmiques com la que ha envoltat les ballades sense cobla, és a dir, amb música enregistrada, però, tot i això, d’activitat n’hi haurà. De fet, al programa d’avui ja podrem anunciar coses ben interessants.
El cas és que els organitzadors que no hagin desistit, aquells que encara tenen ànims, han d’espavilar-se cercant alternatives: variant plantejaments en allò que preparin i, sobretot, trobant altres vies de finançament més enllà de les que havien predominat darrerament.
I una d’aquestes possibilitats sembla que les estan explotant força les cobles. Em refereixo al micromecenatge, tal i com ja han fet formacions com la Sant Jordi, la Sabadell i altres, la darrera de les quals és la Maricel, a l’hora de publicar discos. Es tracta, a grans trets, que qui hi estigui interessat, aporti diners abans de que es faci el disc i, d’aquesta manera, assegurar la jugada del finançament i de la venda. No és quelcom nou, ja que als anys 70 l’Obra del Ballet Popular ja va promoure la col·lecció “Clàssics de la Sardana” per mitjà de subscriptors. Ara, però, aquests subscriptors poden triar diversos nivells de mecenatge, amb els corresponents graus d’aportació econòmica i, també, de compensació, que pot anar des del disc i res més fins a un concert particular de la cobla, fins i tot. Un sistema que ja està convenientment regulat i organitzat, de manera que permet fer un seguiment del projecte per Internet.

Res, el que dèiem: cal espavilar-se!