Ai, els ajuts!

[Un dos i seguit, 26-4-24]

Ja està en marxa el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes pel que fa les categories Gran, Veterana i la nova Sènior + 60, mentre que ben aviat, la setmana vinent, s’hi afegiran els Juvenils. La dinàmica d’assajos i preparacions diverses ja fa temps que s’estan desenvolupant i ara cal comptar-hi els viatges a cada cita prevista, els resultats, les alegries, les decepcions, les especulacions dels entesos, etc. No fa gaire, ja vaig esmentar que queden lluny aquells temps de polèmiques intenses entre colles i entre aquestes i la Unió de Colles sobre les més diverses qüestions. De fet, res que no sigui consubstancial amb el món de la competició esportiva, tal i com es tendeix a qualificar ara la de les colles sardanistes.

Actualment, amb la dràstica minva de colles viscuda les últimes dècades, també s’ha esvaït força  la part més virulenta de la polèmica, però també és cert que d’haver-ne n’hi ha, encara que sovint queda circumscrita a un àmbit més, diguem-ne, domèstic. El cert és que de mitjans d’expressió en podem trobar, com el S21.cat, que tantes vegades hem anomenat darrerament, on encara no ha arribat aquest àmbit de discussió. Sí que hem vist alguna cosa al blog del tarragoní Manel Andreu -el Sardana no resolta-, també recomanat aquí mateix i que mereixeria molta més participació. 

Una de les opinions més recents, signada pel veterà i prou coneixedor d’aquest mon Ricard Lloret, exposa una qüestió incòmoda que, com ell mateix diu, en altres temps va ser un d’aquells motius d’encendre molts ànims: els ajuts que les colles poden utilitzar en forma de balladors d’edats diferents a les de la categoria corresponent. Una opció perfectament legal i vull creure que pensada per salvar situacions puntuals d’emergència. El problema arriba quan d’aquest recurs se n’abusa i és utilitzat sistemàticament durant tota una temporada, posem per cas, i quan la colla en qüestió sí que té prou balladors, però, sembla, no amb el nivell suficient. En ocasions, explica el Ricard, «és com si ara els Lamine o Cubarsí de torn anessin a reforçar el juvenil o el B del Barça en alguna competició que els interessés». Legal potser sí que ho seria, però també estrany i segur que gens agradable per als altres equips. 

No tanquem portes

[Un dos i seguit, 19-4-24]

El dels músics, sempre ha sigut un sector del sardanisme més descregut que el dels balladors. És a dir, que han pensat que les normes, els cànons, està bé que hi siguin com a referència, però que també va bé i, a més, és convenient, trencar-los de tant en tant. Darrerament, les propostes singulars han proliferat i avui mateix en tindrem un magnífic exemple en el programa i, a més, de qualitat.

Seria injust dir, però, que en la dansa no hi ha hagut, també, esperit renovador. De fet, des del primer dia, des dels inicis de la sardana moderna, ha existit una guerra soterrada entre puristes i «rebels». El problema és que els primers han acaparat la imatge, han tingut l’habilitat o el poder d’imposar una manera d’entendre això de ballar sardanes ben diferent a allò que era durant l’esclat del segle XIX. En ocasions, no se n’han sortit del tot, sobretot quan es van manifestar contraris a les colles de competició; o van aconseguir només en part i momentàniament pel que fa als punts lliures. És ben il·lustratiu llegir entre línies o de manera més explícita tot allò que s’ha anat publicant al llarg dels anys.

Això sí, s’ha de reconèixer que en bona part del sardanisme hi ha incrustada en la seva mentalitat aquella idea que només es pot ballar, per exemple, puntejant i creuant de determinada manera, per parelles mixtes, etc. No ens ha d’estranyar que a alguns els sobti que l’estimulant grup de gent jove de Molins de Rei que està començant a cridar l’atenció arreu del país proposi una manera de ballar que anomenen «sardanes satàniques» i que fins i tot mostren com s’ho fan per tik tok. 

La qüestió no és si això o el fenomen SardaCoti són fórmules màgiques o no. Segur que no, però també estic convençut que allò que cal evitar és tancar portes. Potser, segons com, això sigui comparable a la llengua: és possible que calgui que hi hagi un català estàndard, però segur que existeixen moltes variants dialectals, que parla realment la gent, totes autèntiques i que cal defensar.

Ningú creu en la necessitat d'una agenda?

[Un dos i seguit, 12-4-24]

Des del primer dia, aquest programa de Tarragona Ràdio dedicat al món sardanista i els esbarts, ha tingut entre els seus objectius principals oferir una agenda d’activitats com més completa millor: aplecs, ballades, concerts, concursos... Sempre hem volgut proporcionar una guia el més acurada possible per als aficionats que procuren trobar el millor lloc per ballar, així com aquells sardanistes ocasionals, però que també formen part del conjunt de l’afició. 

Per aconseguir-ho, des de fa molts anys hem comptat amb una eina excel·lent: un servei que recull aquestes dades i les proporciona a tots els informadors sardanistes. És una mena d’agència de notícies i activitats que va iniciar fa anys el recordat Antoni Anguela i que ara s’encarrega d’elaborar-ho la Confederació Sardanista. Naturalment, a banda d’això, també són molt útils les aportacions d’organitzadors i cobles. 

I és aquí on, darrerament, ha sorgit un problema important que ens fa qüestionar aquesta funció nostra, almenys a les comarques tarragonines. Abans, amb una elaboració totalment manual, analògica podríem qualificar-la, el butlletí que setmana rere setmana ens arribava era força complet. També teníem molt fàcil la recollida de dades mercès a correus postals, telefonades i contactes personals. Ara, en canvi, amb el poder immens d’Internet, les xarxes, els correus electrònics, els telèfons a la butxaca... sembla que estem més incomunicats que mai. O potser és que ningú hi creu en la necessitat d’una agenda, potser és això...

El cas és que la setmana passada -i només és un exemple-, no vam oferir cap ballada a la demarcació de Tarragona a la nostra agenda. Després, a pilota passada, hem pogut veure un grapat d’imatges deixant constància de nombroses actuacions de les cobles del territori. I aquí ens podem fer moltes preguntes: només interessa a la cobla Reus Jove divulgar prèviament les seves actuacions? Els organitzadors es conformen amb la gent del poble?  Als músics els és igual qui hi hagi mentre al final cobrin? Algú prefereix no fer gaire difusió per si es descobreix que no es compleixen els preceptes legals, amb Hisenda per exemple? O és, senzillament, deixadesa?

Si això s'encomanés!

[Un dos i seguit, 5-4-24]

En el llibret d’un dels nous discos que avui estrenarem en el programa, el sempre agut escriptor i prou coneixedor de la cobla i la sardana Jordi Lara, explica de manera magistral el paper que el tenora i compositor Jordi Molina ha fet i està fent en aquest terreny. Una feina essencial per tal, diu, «de renovar aquest ecosistema artístic prou viciat». Que ningú s’ho prengui malament, però té tota la raó: calia que ell i molts altres que l’altre dia exemplificàvem amb uns quants noms aportessin un aire nou, no tinguessin manies en utilitzar tècniques a vegades inèdites en la cobla. Actualment, potser no ho sembli, però durant massa temps s’anaven reproduint esquemes molt dignes però repetitius i hi havia una mena de prevenció no del tot definida sobre què i com s’havia de fer a l’hora d’escriure sardanes.

I el mateix podríem dir sobre la dansa i la gestió de les entitats. Hi ha molta feina a fer en aquest sentit de perdre la por a fer coses diferents, sempre i quan siguin realitzades amb prou coneixement, és clar. El cert, però, és que d’idees i de gent que ho practica n’hi ha, potser encara pocs, però reals i dignes de tenir seguidors, cadascú a la seva manera, com en el cas d’en Jordi Molina i els seus en la composició. Ja fa dies, posem per cas, que se sent parlar d’una colla de jovent de Molins de Rei que trenquen tòpics: són, efectivament, joves; ballen molt i d’una manera que potser a més d’un no agrada i que estaria a mig camí del ballar suposadament normatiu i dels punts lliures. La veritat és que és un ballar diferent i per al qual cal tenir molt clar, prèviament, el ballar de sempre. Ah, i el més important de tot, pel que es veu en els vídeos que corren per les xarxes, s’ho passen molt i molt bé. Allò més interessant és que no sembla una moda passatgera, tot i que no pertanyen a cap colla de competició: estan organitzats, s’expressen per Instagram i similars, fins i tot han endegat un projecte per mitjà dels pressupostos participatius del poble.

Què bonic seria si això s’encomanés!