No tanquem portes

[Un dos i seguit, 19-4-24]

El dels músics, sempre ha sigut un sector del sardanisme més descregut que el dels balladors. És a dir, que han pensat que les normes, els cànons, està bé que hi siguin com a referència, però que també va bé i, a més, és convenient, trencar-los de tant en tant. Darrerament, les propostes singulars han proliferat i avui mateix en tindrem un magnífic exemple en el programa i, a més, de qualitat.

Seria injust dir, però, que en la dansa no hi ha hagut, també, esperit renovador. De fet, des del primer dia, des dels inicis de la sardana moderna, ha existit una guerra soterrada entre puristes i «rebels». El problema és que els primers han acaparat la imatge, han tingut l’habilitat o el poder d’imposar una manera d’entendre això de ballar sardanes ben diferent a allò que era durant l’esclat del segle XIX. En ocasions, no se n’han sortit del tot, sobretot quan es van manifestar contraris a les colles de competició; o van aconseguir només en part i momentàniament pel que fa als punts lliures. És ben il·lustratiu llegir entre línies o de manera més explícita tot allò que s’ha anat publicant al llarg dels anys.

Això sí, s’ha de reconèixer que en bona part del sardanisme hi ha incrustada en la seva mentalitat aquella idea que només es pot ballar, per exemple, puntejant i creuant de determinada manera, per parelles mixtes, etc. No ens ha d’estranyar que a alguns els sobti que l’estimulant grup de gent jove de Molins de Rei que està començant a cridar l’atenció arreu del país proposi una manera de ballar que anomenen «sardanes satàniques» i que fins i tot mostren com s’ho fan per tik tok. 

La qüestió no és si això o el fenomen SardaCoti són fórmules màgiques o no. Segur que no, però també estic convençut que allò que cal evitar és tancar portes. Potser, segons com, això sigui comparable a la llengua: és possible que calgui que hi hagi un català estàndard, però segur que existeixen moltes variants dialectals, que parla realment la gent, totes autèntiques i que cal defensar.