dimecres, 25 de novembre del 2020

Una autèntica prova de foc

[Un dos i seguit, 20-11-20] 

Al marge de les evidents conseqüències negatives que la pandèmia ha causat a tot el món pel que fa la salut, ja sabem que n’ha comportat moltes altres a sectors no pas petits de la societat. Les afectacions han estat molt diverses, és clar, perquè hi ha qui ha arribat  a quedar-se sense cap ingrés d’un dia per l’altre, però també és cert que tots hem hagut d’adaptar-nos a la situació. Des dels que es poden permetre el luxe de fer teletreball, fins als que s’han vist obligats a adaptar el negoci o els seus hàbits a unes circumstàncies molt especials.

El sector cultural, en el qual situem les activitats de les que aquí ens ocupem -sardanes, esbarts i música per a cobla-, ha anat fent el que ha pogut, aprofitant les poques escletxes que ha tingut per manifestar-se. Des de l’apagada més absoluta en el temps de confinament total, fins a concerts amb mil i una mesures de seguretat, hi ha hagut de tot: ajornaments, suspensions, transformacions, adaptacions... i, és clar, gens de ballades diguem-ne normals, En tot cas, sempre s’ha hagut de carregar l’estigma de ser considerada una activitat supèrflua, sense que s’hagi acabat d’entendre que aquí també hi ha qui s’hi guanya les garrofes, principalment els músics.

I en aquest context, dissabte passat, finalment sí que es va poder celebrar la final del concurs La Sardana de l’Any. Després de l’ajornament, el canvi de seu i les canviants normes dels últims dies, a mida que s’apropava la data, es va optar per fer-ho a porta tancada, amb músics i presentadors en viu i en directe, però sense públic i el vot fet telemàticament. Tenint en compte la fosca ombra de la suspensió que va planar sempre sobre l’acte, el resultat l’hem de considerar positiu. 

És clar que caldrà fer les pertinents crítiques constructives i tenir en compte les possibles oportunitats que s’hauran après -aquest vot des de casa que deia, per exemple, o la retransmissió en directe per YouTube convenientment millorada-, però ara hem de felicitar els organitzadors per haver superat aquesta autèntica prova de foc.


dimarts, 17 de novembre del 2020

Una final des de casa

[Un dos i seguit, 13-11-20)

Es va haver de suspendre la gran final prevista a Sabadell, moltes emissores no van poder emetre un nombre considerable d’eliminatòries –entre les quals, Tarragona Ràdio-i, finalment, el concert on es decidirà quina sardana rebrà el títol de Sardana de l’Any 2019 sí que es farà, si no hi ha cap impediment de darrera hora, aquest dissabte 14 de novembre a la tarda. Serà mesos després de la data inicialment prevista, en una població i, per tant, un escenari diferents, i haurà de ser un acte sense públic. 

Finalment, el concurs La Sardana de l’Any, malgrat tots els ‘malgrats’ ha pogut tirar endavant i completar el seu accidentat trajecte. La bona notícia per als organitzadors i els seguidors, és clar, és que haurà estat dels pocs actes que podran dir que han pogut superar aquests obstacles. Ho han d’agrair -i d’això en són prou conscients- a les possibilitats tecnològiques actuals: el vot per correu, les trameses dels enregistraments a les emissores per la xarxa, a que es pugui retransmetre per aquest mateix sistema... Qui no es consola és perquè no vol, certament!

I sí, podreu seguir la final pel canal de YouTube de la Confederació Sardanista i el web de La Sardana de l’Any i, oh meravella!, podreu votar telemàticament. Sembla que, amb posterioritat, es podrà veure en diferit pel Canal 33, cosa que està molt bé, és clar, però no puc evitar meditar sobre quina mena de país tenim on no es pot retransmetre un acte com aquest en directe per la televisió pública, de manera que pugui arribar a més gent. I encara prou que sí que es farà per Internet, gràcies al patrocini d’una coneguda empresa de supermercats, però no tinc clar que tothom pugui ni sàpiga com accedir-hi correctament, sobretot el públic de certa edat.


dimarts, 10 de novembre del 2020

Quines ganes en tenim!

[Un dos i seguit, 6-11-20]

Enmig d’aquesta situació tant especial en la que es troba tot el món, podem ben bé dir que cadascú plora per ell. I, a més, la majoria ho fan amb tota la raó del món. Els que voldrien treballar però no poden, els que preferirien no haver de fer-ho, els que lamenten que no els sigui permès realitzar segons quines activitats o moure’s lliurement, etc. Els sardanistes, els músics de cobla i els dansaires d’esbart, que són els que ens ocupen aquí, també es queixen, és clar, remarcant, com molts altres sectors, que les seves activitats es poden portar a terme de manera segura si se segueixen estrictament les mesures de prevenció pertinents.

La veritat és que aquells concerts o concursos que he tingut oportunitat de veure en directe des de que va començar l’anomenat desconfinament, es van portar a terme amb unes mesures i un civisme que ja m’agradaria que fossin generals. Ara, quan han tornat les restriccions ha calgut sacrificar la majoria d’activitats o adaptar-les convenientment. 

Hi ha hagut, però, des d’aquell que no s’ho ha pensat dues vegades a suspendre dràsticament allò previst, fins als que han esperat a darrera hora per tal de veure com anaven les coses, o els que han fet mans i mànigues per adaptar-se a la situació, ja sigui  amb ajornaments o fent un replantejament radical. Així, mentre les sempre extraordinàries festes de Sant Martirià, a Banyoles, s’intentarà fer-les al desembre, la final del concurs La Sardana de l’Any es treballa per fer-la igualment dissabte vinent... però a porta tancada i amb retransmissió per internet. No seria el primer concert que es fa d’aquesta manera, però en aquest cas el repte és, a més de la quantitat d’actuants a l’escenari, el fet que les votacions es faran per mitjà del mòbil i cadascú des de casa seva. 

Naturalment, no hi ha res com el directe, la música en viu de la cobla ensordint-nos si hi passem a prop i, és clar, deixant-nos anar ballant tant com el cor ens demani i el cos ens permeti. A hores d’ara imagino que tothom té ben assumida la situació i entenem que és molt millor això que no pas si encara no tinguéssim a l’abast tots aquests mitjans.  Però... quines ganes en tenim de tornar-hi!!


dilluns, 2 de novembre del 2020

Zero

[Un dos i seguit, 30-10-20]

Diuen que fins i tot en els moments més complicats, poc o molt, en algun lloc o altre, des de que se’n ballen, sempre hi ha hagut sardanes. Fins i tot, fa anys, algú va fer una crida per recollir dades per tractar de saber quan es van fer les primeres ballades després de la Guerra Civil i sembla que van ser ben matineres, comptant, és clar, amb la pertinent supervisió i manipulació del nou règim. 

Hi ha hagut guerres  i altres circumstàncies força complicades, però sembla que només en alguns casos molt comptats es van deixar de fer ballades o, en tot cas, no en tenim constància documental. A Tarragona, hi ha un moment dramàticament semblant a l’actual: als anys 1884 i 1885, no només no es van fer sardanes, sinó que es van suspendre totes les festes de la ciutat. El motiu? Una greu epidèmia de còlera que el «Diario de Tarragona» de l’època ho explicava així el dia de Santa Tecla del 1885, amb el llenguatge propi de l’època: «Dos años cumplen hoy que por causa de la epidemia no han podido celebrarse en esta ciudad las fiestas de nuestra ínclita patrona». 

Hi va haver, doncs, un important parèntesi sense sardanes en un temps en el qual la vinguda d’una cobla des de terres gironines era tot un esdeveniment. De fet, quan els músics arribaven a l’estació de Tarragona eren rebuts per una multitud encapçalada per les autoritats municipals. 

Actualment, tenim cobles pròpies i les que venen d’altres punts del país ho tenen més fàcil per traslladar-se, però res d’això serveix davant una realitat tant dura com la que ara experimentem. Sembla que la única manera de lluitar contra els contagis és limitar al màxim els moviments de les persones i les activitats col·lectives no essencials. Tenim, això sí, un petit consol respecte als nostres rebesavis: podem gaudir de la música per a cobla amb els molts mitjans tecnològics que ens ho faciliten, entre els quals la ràdio. Pel que fa a nosaltres, a Tarragona Ràdio, mentre sigui possible, ja sabeu que no faltarem a la cita.

És clar que estem lluny de consolar-nos amb aquesta possibilitat d’escoltar música. Trobem a faltar ballar-les i el so de la cobla en directe, alhora que ens sentim solidaris amb els músics, uns treballadors culturals que, a diferència d’altres sectors, no només van ser els primers en quedar-se sense feina, sinó que mai han rebut cap mena d’ajut. Zero.