Connectats

[Un dos i seguit, 15-12-17]

Paradoxalment, és ara, quan sembla que la indústria discogràfica pateix una greu crisi que alguns qualifiquen de fatal i definitiva, quan més quantitat i més qualitat apareix en un gènere tant particular com és el de les sardanes i la música per a cobla en general. Sens dubte, en aquesta situació hi té molt a veure el fet que gairebé tota –per no dit tota- la producció sigui fruit d’iniciatives particulars d’entitats, ajuntaments o els mateixos músics. Les discogràfiques, com a molt, reediten vells enregistraments amb els títols més rebregats i, per tant, d’un interès més aviat nul, o fan de mitjanceres en aquelles produccions que dèiem.

Per a l’afeccionat, però, allò important és que hi ha molta oferta, variada i, en bona part, interessant. El problema és que per la mateixa naturalesa de les edicions, allò que més falla és la distribució, és a dir, que tothom tingui realment a l’abast aquests discos.

Una de les fórmules que darrerament està proliferant és la del micromecenatge. Anys enrere, ja s’havien posat a la pràctica col·leccions de gran valor per subscripció, però ara el sistema s’ha actualitzat i millorat gràcies a Internet i les seves immenses possibilitats. I dins d’aquesta opció encara hi ha una altra variant, tampoc nova del tot, i que segueix sent, sembla, viable: que diversos compositors s’organitzin per promoure discos amb les seves obres, tot assumint el risc corresponent, però també aconseguint la satisfacció de veure que allò que han creat té una divulgació més gran i resta immortalitzat en disc.

És el cas del col·lectiu GASP, acrònim dels cognoms dels músics Gasulla, Alcalà, Santiago i Paulí, que ja han publicat tres discos sota el lema "Connectats". Al marge d’altres valoracions, aquests CD tenen l’atractiu d’oferir sardanes d’ara, ben fetes i de les que acostumen a agradar més tant als músics com als balladors actuals. Què més es pot demanar?

La Taula pel Sardanisme de Reus

[Un dos i seguit, 1-12-17]

Tal i com comentàvem aquí mateix no fa gaire, el conjunt d’entitats, grups i persones que, d’una manera o altra, treballen per la sardana és realment notable. La quantitat a cada indret i la seva intensitat és, lògicament, variable i oscil·lant en el temps. També sembla raonable que a les poblacions de certa importància sigui on més varietat de nuclis actius hi hagi, però també on es corre més perill d’anar cadascú a la seva i, per tant, malbaratar esforços.

Així ho van entendre a la veïna ciutat de Reus on recentment van organitzar, en el marc de la seva capitalitat cultural catalana d’enguany, la que van anomenar Taula pel Sardanisme, amb l’objectiu de rellançar la dansa al municipi. Allò més interessant de la iniciativa, més enllà d’aquesta lloable intenció i de si s’assolirà un alt grau d’acompliment, és que s’hi ha implicat (o, com a mínim hi ha estat interpel·lats) els més diversos agents que tenen alguna cosa a veure amb la sardana: entitats pròpiament sardanistes, músics, individus (que porten a terme cursets, per exemple), institucions, o mitjans de comunicació.

Es van realitzar unes reunions, es van aportar idees, es va debatre i, de tot plegat,  n’han sortit unes conclusions o propostes, algunes certament interessants. Ara, caldrà veure si es poden portar a la pràctica, si tothom s’ho fa seu i si s’obtenen els suports necessaris. Com a mínim, ja s’ha pogut fer una cosa fins ara inèdita: que aquells que ja feien coses però de manera aïllada i, fins i tot, a vegades, mirants de reüll, s’hagin assegut a parlar i a escoltar. I que algú hagi procurat racionalitzar-ho tot, que ja és molt. I digne de ser imitat.