Espavilant-se i trencant tòpics

[Un dos i seguit, 19-7-13]
 

Ja ens trobem de ple a l’estiu i en aquest espai que dediquem a l’activitat dels esbarts, les sardanes i la música per a cobla comprovarem que, malgrat totes les adversitats, es porten a terme un nombre gens menyspreable de ballades, concerts, concursos i altres activitats. Veurem com els propers dies podrem triar entre molts aplecs arreu del país i amb característiques i entorns ben diversos; que no són pocs els pobles que celebren festes majors i que, en un moment o altre, algú hi ballarà sardanes; que els esbarts, poc o molt, segueixen treballant; que, en alguns casos, val la pena asseure’s i gaudir de la música per a cobla amb tranquil·litat en un selecte concert; o que les colles competeixen de manera força esportiva...

I un dels símptomes que ens confirmen que l’esnobisme i la “modernor” d’alguns o les retallades de la xocolata del lloro dels altres encara no han pogut esborrar aquesta part de la cultura popular catalana no és, només, la quantitat o la qualitat, sinó, també, el neguit de bona part dels protagonistes per fugir de la rutina i les cotilles. Potser en caldria més d’aquesta inquietud, però tal i com estan les coses Déu n’hi do!. Al llarg del programa d’avui veurem que hi ha qui porta les sardanes més enllà de l’hàbitat habitual, a vegades trencant horaris tòpics o immergint-se en un festival de rock, altres fent allò que sona a moda però que és essencial per visualitzar vitalitat i que en diuen mestissatge musical; fins i tot escoltarem algun exemple d’agermanaments fins no fa gaire inèdits; confirmarem que hi ha molts sardanistes compromesos amb allò que passa al país, etc.

 

Curiosament, com més emmerdat està l’àmbit dels partits, aquell que tradicionalment ha dominat l’impuls polític, i, per tant, la font de la qual es nodria l’activitat cultural, aquesta s’ha hagut d’espavilar, en consonància amb la tendència de la societat  -la gent normal i corrent- que està començant a entendre que la democràcia no és només anar a votar quan ho manen.        

A cada bugada es perd un llençol

[Un dos i seguit, 12-7-13]

 

Tard o d’hora havia de passar: les implacables retallades, que no només també afecten l’activitat cultural sinó que ho fan de manera especialment punyent, per allò de que es tracta de quelcom accessori, prescindible, i que, en el cas de les sardanes, sembla que aquesta hagi estat una oportunitat d’or per acabar de rematar unes subvencions ja tradicionalment escarransides, finalment han tingut conseqüències d’aquelles que es noten, que són més vistoses.

 

I és que si dic que la reducció de pressupostos en sardanes són més significatives és, precisament, perquè es tracta, en comparació, de xifres que, fins ara, permetien funcionar més o menys bé l’activitat, però que un cop escapçades o, literalment, eliminades, aboquen a la desaparició més d’una iniciativa. Ja hem comentat moltes vegades les filigranes que han de fer els organitzadors, cercant altres fonts en un context de sequera i múltiple competència, o reduint les programacions. Penso, per exemple, en el veteraníssim cicle de ballades d’estiu a Tarragona, que cada any, després dels dubtes sobre la seva continuïtat, s’acaba fent, però sempre amb menys quantitat, fent bona aquella dita de que a cada bugada es perd un llençol. I encara gràcies, ja que a Reus ha desaparegut, sembla que quelcom semblant ha passat a Sant Carles de la Ràpita, mentre  que el de Salou també ha quedat reduït a la mínima expressió.  Sortosament, el del Vendrell segueix amb força.

 

Però, anant a allò amb què començàvem, la veritat és que dies enrere es va parlar força a la xarxa de la suspensió d’un dels grans aplecs de les comarques tarragonines: el de Montblanc, inicialment previst per aquest diumenge amb tres bones cobles, com cada any. Només un mes abans, els organitzadors van decidir deixar-ho córrer, decisió que pot semblar precipitada, però que justifiquen pel retard en la recepció de les subvencions compromeses, un problema que afecta tothom, però que altres han pogut superar, d’una manera o altra. Això sí, asseguren que si la situació millora l’any vinent hi tornaran. Com a mínim, encara no han perdut l’optimisme!

Amics:

Aquesta semana, una "oportuna" apagada de llum al barri on hi ha la seu de Tarragona Ràdio va fer que el programa "Un dos i seguit" no pogués sortir en antena. Esperem tornar-hi divendres vinent.

 

Salut!