Sardansa

[Un dos i seguit, 22-11-19]

Ja estem encarant el tram final de l’any, però en l’àmbit sardanista a Tarragona caldrà esperar a entrar una mica en el 2020 per fer un balanç acurat de com han anat les coses en aquest. El cas és que no serà fins que hagi passat el 12 de gener, quan ja s’hauran celebrat tots els actes previstos per commemorar el 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Aquell dia hi haurà la clausura de la commemoració amb un concert amb la cobla Sant Jordi i la presentació del disc que aquesta ha enregistrat amb sardanes de l’Alfred i l’Anna Abad.

Abans, però, encara en queda pendent un altre d’acte, aquest per a dissabte vinent al Teatre Metropol i una proposta realment interessant, ja que ens presentarà una bona mostra de les diverses possibilitats o formes que pot adquirir la sardana: peça instrumental de concert, cantada, ballada  amb tot l’atractiu d’una bona colla, l’espectacularitat dels punts lliures o les versions que segur ens sorprendran dels esbarts locals i un grup de dansa contemporània.

Tot això ha comportat la complicitat de molta gent, de grups diversos que, la majoria, actuen cada un pel seu compte, però que segur que valdrà la pena veure’ls plegats per un dia i comprovar què en resulta. El concert també tindrà alguna sorpresa, com una estrena d’un nom nou en la composició sardanista.

Hem d’esperar que aquest singular acte sigui un èxit artístic i de públic. Fins ara, els que la Tarragona Dansa ha vingut celebrant al llarg de l’any ho han estat, com el que va encetar la celebració, el passat 27 de gener al Teatre Tarragona: «Llums, música... acció», però també l’anella més gran feta mai a Tarragona, envoltant la Catedral, o l’emotiva participació  de diverses colles de diferents èpoques de la Tarragona Dansa al concurs de les festes de Santa Tecla. Unes cites que s’han anat acompanyant de l’activitat habitual de l’entitat, sempre amb un èxit notable. Per molts anys!

Sense complexos

[Un dos i seguit, 15-11-19]

Segur que algú em retraurà que allò que comentaré avui en aquesta portada del programa ho he dit un munt de vegades: que sovint tenim nous exemples de projectes fets realitat caracteritzats pel neguit per treure més profit de les possibilitats d’aquesta formació musical tant peculiar que és la cobla tot superant l’esquema limitat de les sardanes i alguna obra lliure.

Efectivament, tenim la sort immensa que podem recordar-ho sovint i podeu estar segurs que seguirem fent-ho tant com calgui. Perquè la veritat és que allò que abans era anecdòtic, ara és més habitual i demostra la capacitat dels músics actuals de les cobles, així com les ganes que tenen de trencar esquemes i limitacions absurdes. A més, aquestes experiències més o menys agosarades no impliquen només a algunes cobles pioneres, ja que cada vegada més formacions de tot el país generen o participen en propostes que, com a mínim, són interessants. I tot això, sense que a ningú li hagi passat pel cap arraconar les ballades, els concursos o concerts clàssics.

Sens dubte, qui més ha fet feina en aquest sentit és la cobla Sant Jordi, però a hores d’ara és evident que no només és ella. Sense anar més lluny del passat cap de setmana, tenim diversos casos prou atractius: per un costat, l’estrena d’un nou espectacle per a cobla titulat «Pinzellades», basat en la fusió de la veu i el cant gòspel amb la cobla i un trio de jazz, amb la cobla Marinada, amb una experiència notable en fer coses diferents. El mateix diumenge, a Alcover, s’afegia club la cobla La Principal de Tarragona i un  espectacle ben singular amb el duet Formiga & Cigale.

I aviat, el proper dia 30, la cobla Reus Jove, també avesada a les experiències musicals de tota mena, serà l’eix musical de l’espectacle «Sardansa», que ha elaborat l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa amb la participació de colles sardanistes, esbarts, grups de dansa i corals. Un panorama prou encoratjador que només cal esperar que rebi el suport institucional i del públic que es mereix. Ells, tota aquesta gent que implica en aquests projectes ambiciosos i sense complexos hi posen la professionalitat, la il·lusió i l’empenta. A veure si ens en fem mereixedors tots plegats.

Un document esplèndid i entendridor

[Un dos i seguit, 8-11-19]

Diumenge passat va tenir lloc, a Valls, una d’aquelles cites que ajuden a mantenir l’ànim, que permeten afirmar que, malgrat tot, la sardana de competició és viva, que té uns valors importants, encara que injustament invisibilitzats per a molts. Em refereixo, ja us ho podeu imaginar, a la final del Campionat de Catalunya de sardana esportiva de les colles joves, és a dir: alevins, infantils i juvenils.

Tal i com ha passat moltes altres vegades a Valls, a darrera hora es va haver de traslladar el concurs a la sala Kursaal davant la inseguretat del temps. Això, que sempre frustra bona part de l’espectacularitat que sempre es busca en aquesta festa, va comportar un efecte positiu per als que ens agrada observar de prop com ho viuen els protagonistes, en aquest cas uns balladors que, sobretot els juvenils, es troben en un moment màgic d’esplendor física, experiència, passió per la dansa i la competició i il·lusió. A més, aquesta vegada no us heu de perdre el vídeo que corre per les xarxes sota el nom de “L’essencial és invisible als ulls”, realitzat per la Xènia Oliver, dansaire de la colla “Nova Tarragona Dansa”. És un document esplèndid i entendridor alhora sobre això mateix que deia: una visió sintètica però autèntica, filmada a Valls diumenge, sobre com preparen el concurs, com el ballen i com viuen els moments tensos de l’anunci de la classificació i, per tant quan es va saber quina seria la colla campiona.

La visió d’aquest vídeo i, és clar, la vivència directa del concurs, ens permet sentir la intensitat, l’esforç, l’alegria o la decepció d’uns joves vitals i apassionats, com correspon a la seva edat. I no podem evitar imaginar com podrien ser les coses per a aquesta mena de grups si tinguessin més suport, no només econòmic, sinó de reconeixement, que aquest jovent ferm i amb ganes de menjar-se el món no tinguessin la sensació de ser ignorats.

És clar que el fet que qualsevol cosa surti per televisió no és garantia absoluta de res. Diumenge, per exemple, mirant el telenotícies per veure si, per aquelles coses, es feia esment de la final de Valls, sí que hi vaig poder veure cròniques d’algunes activitats esportives molt respectables i mereixedores d’això i molt més, és clar, però que no havien atret ni una quarta part del públic que s’havia desplaçat a la sala Kursaal un matí de vent molt emprenyador.

Un bri d'esperança

[Un dos i seguit 1-11-19]

El món de les colles de competició està experimentant -patint, potser seria més precís- una crisi llarga, persistent, que, si no s’hi posa remei, pot acabar d’escombrar aquest tipus d’activitat en poc temps. Al marge de si això a cadascú li pot saber més o menys greu, si finalment acaba passant, seria un fenomen digne d’estudi.

Vull dir que una activitat que fins no fa gaire implicava  milers de persones d’edats molt diverses, organitzades en grups, que assagen i competeixen arreu del país assumint despeses de vestuari i viatges sense gairebé suport i minso reconeixement; que tot això que havia tingut una importància incontestable des del punt de vista cultural, de lleure de símbol del país, que s’hagi esvaït com el fum d’un petard un dia de vent hauria de fer pensar a més d’un.

De totes maneres, no voldria pecar de pessimista, ja que encara no s’ha consumat el desastre. A hores d’ara, possiblement ens trobem en una situació similar a la dels castells als anys 70, és a dir, amb algunes colles encara molt bones, que ofereixen espectacle, i algunes altres que van fent, en molts casos amb força dificultats i magres perspectives de futur.

Els castells van revifar, com moltes altres facetes de la cultura popular i festiva, adquirint prestigi i reconeixement generalitzats. Tot un fenomen que ja hi ha qui ho estudia, per això no cal patir. Si diumenge aneu a Valls, a la final del Campionat de Catalunya de les colles joves, potser encara podreu mantenir un bri d’esperança davant d’una festa ben organitzada, amb força gent jove competint i passant-s’ho bé.

Tinguem present, però, que el miracle casteller no va ser tal, fou el resultat d’un conjunt de factors, com la feina decidida de molta gent i el suport colossalment impúdic d’institucions i mitjans de comunicació. Difícil? Potser sí, però no impossible.