El món de les
colles de competició està experimentant -patint, potser seria més precís- una
crisi llarga, persistent, que, si no s’hi posa remei, pot acabar d’escombrar
aquest tipus d’activitat en poc temps. Al marge de si això a cadascú li pot
saber més o menys greu, si finalment acaba passant, seria un fenomen digne
d’estudi.
Vull dir que una
activitat que fins no fa gaire implicava
milers de persones d’edats molt diverses, organitzades en grups, que
assagen i competeixen arreu del país assumint despeses de vestuari i viatges
sense gairebé suport i minso reconeixement; que tot això que havia tingut una
importància incontestable des del punt de vista cultural, de lleure de símbol
del país, que s’hagi esvaït com el fum d’un petard un dia de vent hauria de fer
pensar a més d’un.
De totes maneres,
no voldria pecar de pessimista, ja que encara no s’ha consumat el desastre. A
hores d’ara, possiblement ens trobem en una situació similar a la dels castells
als anys 70, és a dir, amb algunes colles encara molt bones, que ofereixen
espectacle, i algunes altres que van fent, en molts casos amb força dificultats
i magres perspectives de futur.
Els castells van
revifar, com moltes altres facetes de la cultura popular i festiva, adquirint
prestigi i reconeixement generalitzats. Tot un fenomen que ja hi ha qui ho
estudia, per això no cal patir. Si diumenge aneu a Valls, a la final del
Campionat de Catalunya de les colles joves, potser encara podreu mantenir un
bri d’esperança davant d’una festa ben organitzada, amb força gent jove
competint i passant-s’ho bé.
Tinguem present,
però, que el miracle casteller no va ser tal, fou el resultat d’un conjunt de factors, com la feina decidida de molta gent i el suport colossalment impúdic
d’institucions i mitjans de comunicació. Difícil? Potser sí, però no
impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada