Sardana residual

[Un dos i seguit, 20-4-18]

Aquesta setmana s’ha presentat oficialment l’Aplec Internacional d’enguany, que, com ja es va anunciar en el seu moment, farà un salt important en sortir, per primer cop en més de trenta anys d’història, de l’àmbit europeu. Es participarà, ni més ni menys, que en el prestigiós Smithsonian Folklife Festival de Washington. S’ha confirmat allò que s’endevinava quan, fa poques setmanes, es van anunciar els grups participants: que la presència de la sardana serà anecdòtica. Es diu que en tindrà cura l’esbart que hi assistirà (és a dir, com una més de les moltes danses conservades per aquests grups) i per la Cobla Catalana dels Sons Essencials. Això, insisteixen, de la mateixa manera que l’any passat va ser una colla sardanista la que va oferir algunes danses tradicionals pròpies d’esbarts. És a dir, serà com si els castells, en comptes de fer-los les dues colles de Valls que aniran als Estats Units, els aixequessin els membres d’una colla gegantera amb el Toc de Castell a càrrec d’un flabiol i un tamborí.

Amb tots els respectes per aquests grups, tots ells ben dignes en els seus àmbits, costa d’entendre aquests plantejaments tant potiners, sobretot si recordem que l’aplec va néixer com l’Aplec Internacional de la Sardana. Que aquesta dansa cada cop estigués més acompanyada d’altres elements tradicionals catalans és quelcom que hem elogiat des del primer moment, però d’això a deixar-la com una cosa residual hi va un bon tros. Costa de creure que no s’hagi trobat la manera de mostrar al sardana com el que és: un cas excepcional de dansa popular i tradicional plenament viva –perquè la gent la balla espontàniament, no perquè vulgui conservar-la o, necessàriament, exhibir-se-, amb un abast territorial considerable i una música amb una riquesa incontestable.

Sardanistes oberts o tancats?

[Un dos i seguit, 13-4-18]

Les rotllanes de la sardana són tancades, però l’esperit d’aquesta dansa és que, realment, estiguin obertes a tothom, sigui qui sigui, pensi com pensi, de qualsevol condició i sense distinció de sexe ni edat. Això vol dir que es pot entrar en una anella (o sortir-ne!) en qualsevol moment, allí on ens vingui de gust i amb l’únic, diguem-ne, requisit de demanar-ho o saludar a les persones amb les quals el nouvingut s’agafarà de les mans. Això només per una raó de cortesia i bona educació. A partir d’aquí, al llarg dels anys hi ha qui ha volgut crear normes i decàlegs que sovint han arribat a ser interpretats com a lleis sagrades, com ara que cal ballar per parelles de diferent sexe que hauran de ser indivisibles, i coses semblants.

El cert és que l’essència de la sardana només és que es balli en rotllana seguint la música pertinent tot mantenint el lògic comportament respectuós amb els companys de dansa que hauríem de tenir en qualsevol altre aspecte de la vida, a més del que ara mateix dèiem sobre la llibertat d’entrar-hi i sortir-ne. I punt. Una altra cosa és el món de les colles de competició que, com totes les activitats de caire esportiu (i cada vegada més s’entén que ho és) en té moltes de normes. Això i el fet que sovint aquests grups aprofitin ballades i aplecs públics per assajar els ha conferit un cert aire de gremi tancat, fins i tot impermeable, no només a la resta de gent que hi hagi al carrer en aquell moment sinó també als altres sardanistes.

Sovint, aquesta visió és encertada, sobretot en determinades colles que, a banda, d’assajar, no es barregen amb la resta d’assistents. Però també és cert que no són pas totes i, fins i tot, que determinats grups que no són colla formal actuen d’aquesta manera poc apropiada, és a dir, evitant, de manera més o menys explícita, ballar amb aquells que no són “dels seus”. Al capdavall, tot depèn de la bona o mala educació de cadascú.

A Tarragona, les colles sempre han acostumat a assajar a les ballades, però també és habitual que a les altres sardanes estiguin obertes a tothom i que es barregin amb les diferents rotllanes que es puguin formar. Ara, l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa ha volgut anar més enllà i aquest dissabte farà una jornada de portes obertes al seu local, a partir de les sis de la tarda, on mostraran què fan i com ho fan quan es preparen per als concursos, alhora que explicaran que a la seva seu no només s’hi ballen sardanes, sinó que s’hi porten a terme moltes altres activitats. I volen deixar clar que tothom és benvingut i no només aquest dia. Després en parlem.

Copa Catalunya

[Un dos i seguit, 6-4-18]

El sector de les colles sardanistes de competició, tot i haver experimentat una enorme davallada en el nombre de grups actius –sobretot, si comparem el moment actual amb el de fa una vintena d’anys, per exemple-, segueix essent un àmbit vital i amb un percentatge de jovent important. Ja fa uns anys que la quantitat de colles sembla que es mostra força estable, cosa que, ateses les circumstàncies, ja és una dada ben positiva.

Amb tot, com és lògic, els responsables sempre temen per la continuïtat de les anelles, i saben que, ateses les exigències de tot tipus que comporta implicar-se en una colla (de temps, físiques, econòmiques...), cal generar nous balladors constantment, tal i com saben entitats de l'estil de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, quan veuen que els més petits, els alevins, per edat aviat salten a la categoria superior, i així successivament les altres.

En definitiva, cal entendre que és consubstancial amb la dinàmica de les colles treballar sempre i en tot moment per mantenir les plantilles, no només per mitjà dels cursets i altres iniciatives semblants, sinó també (i això és encara més complex) fent que el conjunt de la competició sigui més atractiva. Estem parlant de concursos, de punts, de classificacions, de jurats, etc. És a dir, qüestions sempre problemàtiques a tot arreu i també en la sardana de competició. S’entén, doncs, que els responsables vagin amb peus de plom a l’hora de moure o canviar res, però també és evident que cal exigir imaginació i iniciatives valentes.

És per això que s’agraeix que la Unió de Colles Sardanistes hagi engegat l’anomenada Copa Catalunya, un concurs que vol ser diferent en molts sentits, inclosa la voluntat de fer-se visible a la resta de la societat a través, naturalment, de la presència als mitjans de comunicació. En el programa d’avui en parlarem dels nous plantejaments d’aquesta cita inclosa en la capitalitat sardanista de Montblanc, però tot i que es tracta d’una proposta experimental, d’entrada cal valorar-hi aquell esperit decidit i valent que dèiem.

Els enterradors de la sardana

[Un dos i seguit, 23-3-18]

El món de la sardana i la música per a cobla sempre ha tingut detractors, com tot en aquest món. El curiós del cas és que, a més dels que, senzillament, no els agrada, que el troben carrincló, que pensen que és quelcom ranci i que prefereixen coses més “modernes”, o qualsevol altra raó legítima com totes, a més d’aquests sempre hi ha hagut els “enterradors” de guàrdia. No ens referim als pessimistes congènits que es mouen dins del mateix sardanisme, sinó individus que sempre, de manera persistent, senten la necessitat de dir públicament que això de la sardana s’acaba, que cada vegada té menys adeptes, que es fan menys activitats i que la gent que hi va és més gran.

Aquests il·luminats (ho diem així perquè enraonen com si només ells haguessin advertit la veritat de tot plegat) ho van dient sempre que tenen ocasió i, alguns, tenen veu en mitjans de comunicació i tampoc s’estan d’escampar la idea, com si es tractés d’obrir els ulls de la gent i facilitar que aquesta actués en conseqüència. Sempre s’obliden de dir, però, quin ha de ser el moment precís (o aproximat, en tot cas) d’aquesta previsible (per a ells) defunció de la sardana. Ho diem perquè aquestes alertes les hem sentit tota la vida (i ja comencem a tenir una edat!) i la cosa ja comença a fer un tuf de conte del llop.

Aquella gent que, suposadament, eren els últims sardanistes quan nosaltres érem joves, a hores d’ara ja no hi són o estan fora de circulació per raons d’edat. Què passa, doncs, qui balla sardanes ara? No ho sabem, però preferim veure que sí, que de problemes n’hi ha i molts, però també molta gent amb ganes de fer coses, bona part dels quals en fan, i encara una porció gens menyspreable en fa de força interessants i, fins i tot, originals i renovadores. Avui en veurem uns quants exemples, com els que formen el llistat dels Premis Capital de la Sardana, que es van anunciar dissabte passat a Montblanc, o les Jornades d'Estudi dels Instruments de la Cobla, que s’estan fent a Barcelona.

A Montblanc, precisament, al llarg de l’any, s’anirà desenvolupant la capitalitat amb moltes de les iniciatives plenes de vitalitat que s’han plantejat els últims anys. El millor de tot és que encara n’hi ha més i que la dinàmica segueix i ho fa malgrat els “enterradors”. Sort que els catalans en tenim molta pràctica de remar contra corrent... l’externa i la interna.