Premis, capitals i guies

[Un dos i seguit, 13-12-19]

Aquest dissabte hi ha una cita important per al sardanisme a Perpinyà, l’actual Capital de la Sardana. Un acte que destaca no per ser cap gran espectacle ni perquè hagi d’aplegar una gernació de públic, sinó per l’especial significació dels diferents elements que s’hi manifestaran.

Tal i com es fa habitualment des de fa un temps per aquestes dates, es presentarà la Guia Sardanista 2020 i el projecte de Sant Feliu de Guíxols com a Capital de la Sardana 2020, alhora que s'hi nomenarà la Capital de la Sardana 2022 i s'hi lliuraran els Premis Capital de la Sardana d'enguany.

Aquests darrers, ja ho hem dit moltes vegades, venen a ser un mostrari de la riquesa humana del sardanisme: activistes, organitzadors, músics, compositors, gent que ensenya a ballar, però també entitats, cobles i, fins i tot, empreses. Tots ells han fet alguna cosa (moltíssima, en no pocs casos) en favor del sardanisme i la dansa tradicional catalana. I parlo de riquesa perquè ja fa anys que aquest meravellós cartell de guardons es repeteix en qualitat i variant sempre en els seus components. Es premia una dedicació, és clar, però també es fa evident que hi ha hagut i segueix havent-hi un munt de gent que treballa de valent, escampada pel país i massa sovint de manera invisible per a una gran part de la societat.

I, és clar, també és una manera d’exposar el potencial del sector la Guia Sardanista, una publicació que relaciona les principals activitats previstes per a l’any arreu del país, fonamentalment aplecs sardanistes i concursos de colles. N’hi ha moltes de guies a nivell més o menys local, però aquesta pretén abastar tota la geografia sardanista, una idea que ja va fer, en el seu moment, l’Obra del Ballet Popular limitant-se als aplecs, però no ho va poder mantenir gaires anys. Aquelles eren unes guies autènticament de butxaca, concepte que darrerament havia resultat compromès davant l’increment d’aplecs, la inclusió d’altres activitats i informacions i el desig d’oferir una publicació més atractiva i amb un disseny actual.

Vull dir que, finalment, la Guia ha acabat sent molt poc «de butxaca», una prestació que ha acabat sent recuperada gràcies a les noves tecnologies, ja que el format imprès més aviat serveix per tenir-lo a casa i anant pel món es pot fer ús de la variant electrònica, apta per al mòbil que gairebé tots portem al damunt.

La Guia, doncs, es presenta aquest dissabte, quan gairebé haurem acabat la temporada, però a temps per veure què ens oferirà la següent, que, de fet, comença immediatament, amb les cada vegada més nombroses ballades a llocs inhòspits per tal de saludar la sortida del primer sol de l’any. I, en qüestió de pocs dies, ja s’engegarà la maquinària dels aplecs.

Què no farien!!

[Un dos i seguit, 7-12-19]

Dissabte passat varem tenir el plaer d’assistir al Sardansa, la penúltima proposta per celebrar el 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que va tenir lloc al Teatre Metropol. Un cop més, la gent d’aquesta entitat tarragonina van demostrar la seva capacitat organitzativa, ja que en cap moment, durant aquest any commemoratiu, han deixat de realitzar les seves activitats habituals -concursos, assajos, cursets, ballades, colònies, etc.- i, a més, ens han obsequiat amb tot un seguit d’iniciatives extraordinàries interessants, imaginatives i d’una certa complexitat.

Van començar amb un agosarat espectacle al Teatre Tarragona que barrejava teatre, dansa i música, que, tal cim varem comentar llavors, fàcilment podia haver acabat sent una mena de festival de fi de curs per satisfer pares i avis de la canalla, però que va sorprendre agradablement. Després, es van atrevir a convocar tothom a envoltar la Catedral amb l’anella més gran feta mai a Tarragona, música en viu i un munt de perills que podien haver deslluït la festa, però que van superar amb nota alta, altíssima. També van mostrar poder de convocatòria quan van fer una crida als antics balladors i aconseguiren salvar el concurs d’enguany de Tarragona, amb un bon grapat d’anelles i un nivell que, en general, feia goig.

Ara, el Sardansa ha estat una nova exhibició d’originalitat i de sorpresa. Amb la complicitat i professionalitat de la cobla Reus Jove com a eix, l’acte fou una mostra de bona part de les possibilitats de la sardana: peça de concert, excusa per aplegar-hi punts de dansa tradicional catalana o l’experimentació de la dansa contemporània, per cantar-la, per ballar-la amb l’elegància pròpia d’un concurs o l’espectacularitat dels punts lliures. També hi va haver sorpreses molt agradables, com l’estrena d’una sardana (la primera!) d’un jove músic tarragoní que ens va deixar amb la boca oberta, i, és clar, la cirereta final d’una cançó de l’Anna d’Ivori amb la cobla i el seu piano.

Ara, només queda un acte final: el concert que, ja entrats a l’any 2020, oferirà la cobla Sant Jordi i que servirà per presentar el disc amb sardanes inèdites discogràficament parlant de l’Alfred i l’Anna Abad. Serà el llegat físic que quedarà d’aquest any tan especial que hem resumit ràpidament. Un final de luxe, amb la qualitat artística garantida i que molt hauria de canviar la dinàmica que s’ha aconseguit fins ara pel que fa la resposta del públic per tal que no sigui un èxit total. Certament, fins ara tots els actes han comptat amb força públic i balladors segons els casos, cosa que no sempre es pot dir en l’àmbit cultural tarragoní.

I jo em pregunto: què no farien aquesta gent si comptessin amb el suport que es mereixen per part d’institucions i mecenes embadalits només en allò que és moda!!

El concurs de les "dècimes"

[Un dos i seguit, 29-11-19]

Diumenge passat, a Girona, va tenir lloc el concurs que, de fet, ell tot sol, és el Campionat de Catalunya de Punts Lliures. Ja estem acostumats a que sigui així, en una sola sessió, fet que s’explica –i s’entén- perquè les colles normalment ja tenen prou feina amb la dedicació que requereix el Campionat diguem-ne “normal” i els respectius Territorials. Per això s’aprofiten les poques dates que van de les cloendes de cada categoria fins l’enrenou del cicle de festes de Nadal.

Un concurs que, tal i com es preveia, fou tot un espectacle, davant de 22 colles lliurades a fer passos com més originals i vistosos millor. L’organització, a grans trets, podem fir que fou correcta i, en tot cas, les possibles deficiències van quedar emmascarades per qüestions alienes a l’equip local.

Per un costat, podríem qualificar aquella ballada com el concurs “de les dècimes”, ja que, a la classificació final, es van produir un bon grapat d’empats, alguns dels quals problemàtics perquè afectaven les colles de les primeres posicions i, per tant, es va de recórrer a exprimir les bases per tal de tenir campiones. Encara que els empats també es van produir a les categories de Veterans i Grans, allò més delicat era la situació de les colles Infantils i Juvenils, justament aquelles categories on hi havia representació tarragonina.

De fet, les colles “Petits Tarragona Dansa”, en Infantils, i la “Nova Tarragona Dansa”, en Juvenils, foren les grans damnificades quan es van aplicar determinats procediments en cas d’empat. I això va portar a que les dues colles de la ciutat es van haver de consolar amb els respectius subcampionats per diferències finals de poques dècimes de punts. L’obsessió per determinar una sola colla campiona va provocar la lògica decepció dels tarragonins i una sensació de victòria devaluada per als altres. Unes colles, les noves campiones, que, cal dir-ho ben clar, ban ballar molt bé i mereixien el Campionat... però els tarragonins també! Llavors, em pregunto: quin problema hi ha en proclamar dues campiones?

L’altre qüestió és la música enllaunada que, des de fa anys, la Unió Colles s’entesta en imposar en aquest concurs. Un aspecte, aquest, que vaig comprovant, a les xarxes i allí mateix en directe, que desagrada a molts, sobretot quan, tal i com va passar diumenge, el sistema d’amplificació va fallar, no del tot, però sí el suficient per resultar molt molest.