Concurs de colles per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 14-9-18]

El cicle festiu segueix el seu curs i, a Tarragona, ja ens trobem immersos en plenes festes de Santa Tecla. Segurament, amb permís del Nadal, són les celebracions més intenses, amb una programació més densa i variada, una major implicació de tots els sectors de la societat i que es porten a terme durant un nombre de dies més gran.

Tot i que aquesta intensitat festiva ha anat oscil·lant al llarg del temps, sempre, des dels anys 60 del segle XIX hi ha hagut sardanes, també presents d’una manera més o menys destacada segons el moment. Un dels actes més veterans de les festes, a banda dels religiosos o del seguici, és el concurs de colles sardanistes, que aquest diumenge celebra la 71a edició, de manera que és un dels més veterans del país. A més, en aquests no s’hi compten els concursos anteriors a la Guerra Civil i, de fet, el primer que està documentat va tenir lloc ara fa 110 anys i es va fer a la plaça de Toros. Enguany, però, el concurs recupera el que havia estat el seu escenari habitual durant molts anys: la plaça de la Font, d’on es va marxar arran de la construcció del pàrquing subterrani i es va iniciar així un període d’itinerància que va portar les colles al Serrallo, al Moll de Costa, la plaça Corsini, la plaça de Toros i la Rambla.

A banda d’aquest aspecte diguem-ne romàntic de tornar a un lloc que havia estat habitual la major part d’aquells 71 anys que dèiem, que es faci a la plaça de la Font comporta situar-se al centre o, en tot cas, en l’àmbit principal de la festa i, en teoria, gaudir d’un espai prou còmode i ampli, això sí, si es compleixen les ordenances municipals que regulen l’ocupació del recinte per part de les terrasses dels bars durant Santa Tecla.

Aquesta vegada, el concurs de Tarragona, a més de les colles del Campionat Territorial, serà vàlid pel grup A del Campionat de Catalunya Veterà, és a dir, on hi ha les millors colles de la categoria, entre les quals hi ha la tarragonina “Toc de Dansa”.

Sort en tenim!

[Un dos i seguit, 7-9-18]

En el món de les sardanes i la música per a cobla, segurament que de la mateixa manera que en d’altres sectors de la cultura popular, la tasca dels que promouen les activitats, a banda d’alguns casos poc habituals de professionalisme, deu ser de les més desagraïdes del món. Es tracta d’anar pidolant col·laboracions i subvencions eternament per a uns actes que no acostumen a produir cap tipus d’ingrés monetari, ja que el seu escenari natural és en llocs oberts a tothom. Això, com és fàcil comprendre, crema bastant, exigeix molt temps de dedicació, a vegades comporta despeses i, per acabar-ho d’arrodonir, no sempre és possible gaudir-ne plenament com qualsevol altra assistent, ja que cal preocupar-se per la bona marxa d’allò que se n’és responsable.

Malgrat tot, hi ha molta gent que persisteix i sembla que el seu grau de combustió costa d’arribar. D’altra manera, no s’explicaria la gran quantitat d’activitats que tenim oportunitat d’anunciar cada setmana, a banda de les que, indefectiblement, sempre se’ns escapen. I encara millor: a més dels molts que van fent, seguint velles rutines (moltes vegades, amb molt de mèrit, ja que han d’actuar a contra corrent), també hi ha uns altres que sempre treballen mirant d’anar més enllà, dissenyant coses noves, diferents i procurant que la qualitat sigui cada vegada més alta.

Penso, per exemple, en cobles com la Reus Jove, que podria limitar-se a fer moltes ballades de sardanes amb un repertori digne i segurament seguirien gaudint del prestigi que ja tenen. Allò que fan, en canvi, és preparar diversos formats de concerts que van dels més populars als més agosarats, alguns dels quals –i aquí ve la part negativa de tot plegat- no poden mostrar a gaires llocs i, fins i tot, n’hi ha que ni s’han estrenat. Els hem escoltat fent jazz, recuperant obres oblidades però de qualitat, elaborant monogràfics, cercant col·laboradors destacats, etc. En ocasions, han portat a terme autèntiques operacions d’investigació i recerca per trobar determinades obres.

Aquest dissabte, per exemple, als jardí de la casa Rull de Reus, presentaran un concert que commemora el centenari de Ricard Viladesau. Es podien haver limitat a un repertori molt efectiu de cara a la galeria, amb un nivell de qualitat prou acceptable i títols cridaners, però han preferit –sense oblidar alguns dels grans ‘hits’ d’aquest autor- peces d’un nivell molt alt de qualitat musical, no sempre gaire conegudes però sempre representatives del millor Viladesau.

Aquest és només un exemple, però podríem parlar d’altres cobles –sense sortir d’aquest sector- com la Sant Jordi, que mai es cansen de sorprendre’ns amb col·laboracions sempre interessants, o, sense sortir de casa, la Cossetània, que acaba d’enregistrar un disc, tot i que segur que quan hagi sortit al mercat, els haurà comportat més maldecaps que beneficis. Sort en tenim d’aquells que no volen romandre aturats!