Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...

La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!

Què més es pot demanar?

[Un dos i seguit, 1-5-26]

La setmana passada, en aquest mateix comentari, exposava la meva opinió sobre les oscil·lacions que acostumen a esdevenir-se en la trajectòria de l’activitat sardanista a cada població. Hi ha moments de relativa fortalesa de les entitats o els grups promotors i, indefectiblement, altres de decadència i, fins i tot, de desaparició. Davant d’aquest fet, apostava per una visió que defugi el pessimisme estèril i tingui en compte les revifalles que, a vegades, es produeixen. Posava exemples de poblacions de la demarcació on hi ha hagut relleus en els responsables i allò que semblava mort o gairebé, reviscolava. Casos com Mont-roig, la Selva del Camp, Alcanar i d’altres que podríem citar permeten fer-se aquest plantejament en positiu.

I si en torno a parlar de manera tan immediata és perquè darrerament ens havia fet patir el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa: una entitat amb una trajectòria magnífica, amb colles de primer nivell i un munt d’activitat sardanista ben meritòria. Tot plegat, plenament vigent, però amb l’amenaça del fet que a la darrera assemblea general no s’havia presentat cap candidatura per a renovar la junta directiva. Les alarmes van sonar de manera estrident i, finalment, dissabte passat, en una assemblea extraordinària, sí que es va presentar i aprovar una junta nova. A més, es tracta d’equip amb moltes qualitats: cent per cent femení, amb una mitjana d’edat que no supera gaire els vint-i-cinc anys i amb molta experiència en el món de les colles. Què més es pot demanar?

Gent estimulant

[Un dos i seguit, 24-4-26]

Una de les coses per les quals serà sempre recordat el músic i compositor Tomàs Gil i Membrado és  per la seva extensa producció musical per a cobla: més de 1.300 sardanes i nombroses peces de concert i arranjaments. Els que l’havien tractat també saben del seu bon humor, com per exemple quan deia que segurament s’havia plagiat ell mateix infinitat de vegades. Salvant totes les distàncies pel que fa la notorietat del personatge i el nivell de la seva obra, un servidor, que ja porta força temps parlant de les qüestions pròpies d’aquest programa, també ha reiterat moltes idees. A banda de les que deixa passar la memòria, algunes insistències són intencionades, més que res perquè em sembla que cal fer-ho: per criticar quan cal o per a intentar promoure alguna cosa.

És el cas de la convicció que davant dels problemes no val a queixar-se, només, o fer-ho insistentment. Tampoc és viable, és clar, el cofoisme o el tantmenfostisme. Ho recordo sempre que, com aquesta setmana, conflueixen diverses notícies de caire ben diferent: algunes tristes o decebedores, mentre que altres són ben encoratjadores o, senzillament, mostres d’allò que, per entendre’ns, se’n diuen «brots verds». Algunes d’aquestes són mostres que cal tenir coratge i esperança degudament combinats, com quan observem poblacions on l’activitat sardanista s’havia esmorteït o, directament, apagat, sovint per l’abandó o desaparició dels responsables, al cap d’un temps la flama reviu i apareixen noms nous plens d’il·lusió. Ho hem vist, per exemple, a la Selva del Camp, Mont-roig o Alcanar, posem per cas. És clar que s’hauria de trobar la manera d’enllaçar aquests períodes de vitalitat, però no em negareu que veure gent nova -o recuperada!- amb ganes de fer coses boniques és força estimulant.

65 anys de la Rosa de Reus

[Un dos i seguit, 17-4-26]

Això de celebrar aniversaris rodons és una temptació ben legítima i, generalment, serveix per a enfortir l’autoestima dels protagonistes i, en definitiva, sempre té alguna repercussió positiva per a l’entitat o l’activitat de què es tracti. No sempre, però, aquestes commemoracions ens empenyen a mirar el passat, la trajectòria en qüestió, i hi veiem coses brillants, que han tingut rellevants respecte al panorama general de les entitats, en aquest cas sardanistes. 

Però si ens fixem en la celebració dels 65 anys de la Colla Sardanista Rosa de Reus i els 60 anys de l'Aplec Baix Camp, que organitza aquesta entitat, és dels casos que ens hem de treure el barret. Unes commemoracions que ens remeten, doncs, als temps heroics de quan qualsevol organització d’alguna cosa que fos de caire català i sortís mínimament dels esquemes més conservadors volia dir complicar-se la vida. Va començar com una colla de competició com qualsevol altra, però els seus membres aviat van preferir fer aquella feina de formigueta que cal per a ser organitzador de ballades, aplecs i concursos de fotografia i, a més, van optar per fer molts més: preparar un aplec no nomes amb bones cobles, sinó també amb un bon grapat d’activitats  complementàries o paral·leles a l’aplec, un bon concurs de fotografia, cursets a la ciutat i a la comarca, promovent aplecs itinerants que sota el qualificatiu «de muntanya» en molts casos es van consolidar i , en general, sempre han aportat una visió i una manera de fer jove, oberta a considerar qualsevol novetat que enriqueixi el sardanisme.

Al llarg dels anys, la gent de la Rosa de Reus han mantingut aquest esperit jove que els ha caracteritzat. Però, és clar, el temps passa per a tothom i em temo que hi ha una qüestió que encara no han aconseguit solucionar: garantir un relleu solvent de cara al futur. Aquest és un problema prou generalitzat i a moltes poblacions la qüestió s’ha resolt (o no) de manera dràstica: entitats que desapareixen i, en conseqüència, allò que promovien, i en alguns casos, el renaixement posterior amb sang nova. En el cas de la Rosa de Reus seria una llàstima que calgués esperar a temptar la sort d’aquesta manera, sobretot perquè aquella manera de fer i la visió que tenen de la sardana sempre s’ha distingit en un entorn més aviat acostumat a l’anar fent, fins i tot en moments de mínima bonança. 

Tant de bo m’equivoqui i tinguem colla per a molts anys més. En tot cas, moltíssimes felicitats!.

Una aportació realment important

[Un dos i seguit, 10-4-26]

No tinc ni idea de quin ressò, quin impacte, quina audiència en definitiva, tenen els Premis Preludi, aquells que pretenen substituir i millorar allò que coneixíem com La Sardana de l’Any. De moment, abans del parèntesi de dues setmanes que s’ha fet per Setmana Santa, s’han completat les dues àrees dels premis que corresponen als autors joves i al reconeixement de la qualitat. Tant l’una com l’altra les decideix un jurat expert, mentre que allò que vindrà la setmana vinent seria la part més popular, diguem-ne, amb un resultat determinat pel públic en general, és a dir, allò que abans era pròpiament la sardana de l’any anterior preferida pels sardanistes.

Ja sabem que tot plegat ha canviat notablement, que ara les emissores ja no són el centre i eix del concurs i que tan sols en fem divulgació, com a mínim radiant les sardanes seleccionades. Mentre esperem a veure si tot plegat funciona o no, en el sentit de recuperar l’atenció dels sardanistes i mirar de desenvolupar una mecànica més neta i justa, de moment dic, em sembla que els pòdcasts que s’han pogut veure tenen un interès innegable. Que tres grans de la música del país -i específicament també de la cobla- com són Antoni Ros Marbà, Xavier Pagès-Corella i Francesc Cassú ens analitzin les composicions i parlin d’altres aspectes de la sardana és tot un luxe. Més enllà de la seva funció com a jurat, que a posteriori expliquin i raonin les seves tries de manera ràpida però fonamentada és una aportació realment important.

El Vendrell ja és Capital!

[Un dos i seguit, 27-3-26]

Des de dissabte passat ja tenim una nova Capital de la Sardana, i aquesta vegada en una ciutat tan potent en el sardanisme de la província de Tarragona com és el Vendrell. La capital del Baix Penedès ja havia estat Ciutat Pubilla en el seu moment i ara vol fer-se sentir en el món sardanista més del que ja ho era amb les seves colles, una de les quals, la Dansaires del Penedès, és de les més antigues entre les que estan en actiu.

Ja s’han anunciat la major part dels actes que s’aniran celebrant al llarg de l’any i hi podem veure nombroses ballades, concerts i altres activitats que caldrà anar comentant com cal. Ara bé, costa d’entendre que l’inici d’una capitalitat que ha comptat amb una magnífica sardana de la tarragonina Anna Abad escollida amb concurs públic, amb una glossa inaugural feta per un bon escriptor i amb la perspectiva de grans actes amb diverses i sovint amb cobles de primera categoria, a l’acte inaugural no s’hagi apostat per una formació d’aquestes. Vés a saber, a vegades el neguit per voler oferir allò que tenim a casa fa que no ho acabem d’encertar del tot. Per cert, molt bé la idea de fer una ballada d’autors locals. En tot cas, cal reconèixer que l’esmentada programació que s’anirà desenvolupant segur que els farà pujar nota.

Una de freda i una de calenta

[Un dos i seguit, 20-3-26]

Com sempre, en aquest programa d’avui hi haurà música, una agenda, notícies, opinió i altres coses que ens semblen dignes de compartir amb vosaltres. I n’hi ha de tot color, és a dir, coses positives, estimulants, que a vegades han d’anar acompanyades d’altres qüestions que es fa més costa amunt de parlar-ne. 

Per exemple, d’assumptes bonics, que ens aixequen la moral, en tenim alguns, com la festa que va tenir lloc dissabte passat a Sabadell amb un nom singular: Conku Loku, que, encara que no era una idea nova ni massa complicada, si que va mostrar la cara més esbojarrada i divertida de les colles sardanistes. Lluny de la competició tal i com s’entén en el Campionat de Catalunya, tot plegat estava concebut per a gaudir plegats els dansaires que sí, que al llarg de l’any s’esforcen en assajos, desplaçaments i concursos molt exigents, però que han demostrat que també saben passar-ho bé d’una manera més informal, per entendre’ns.

Però després t’arriba a les mans un llibre sobre cultura festiva popular catalana acabat de publicar i signat per un veterà entès en aquestes qüestions i et cau l’ànima als peus en comprovar el tractament absolutament absurd que en fa de la sardana i segons quines altres manifestacions festives catalanes. I allò que més greu em sap és que l’autor és qui és i té el reconeixement que té en certs cercles. Costa d’entendre que es pugui fer un tractament tan anecdòtic, críptic i profundament injust d’un fenomen com és la sardana, que ens agradarà més o menys, però té una importància indiscutible.

"Sardanots"

[Un dos i seguit, 13-3-26]

Tot i que no falten els laments per part dels responsables de les cobles sobre les dificultats a l’hora de cobrir la baixa d’algun músic, el cert és que el panorama actual és molt diferent al de fa quaranta anys, quan hi havia unes plantilles envellides i el nivell musical, en general, havia baixat força. Aquesta història ja s’ha recordat moltes vegades: en aquells moments de decadència, una part del sardanisme va reaccionar creant escoles i cobles infantils. A això, s’hi van afegir, poc després, les circumstàncies del món musical català en general, que van canviar molt i a millor, fet que va beneficiar, també, les cobles.

Ho he simplificat molt, però el cert és que ara tenim més músics de cobla de qualitat i una bona nòmina de compositors que escriuen sardanes i música per a cobla d’un nivell insospitat en altres temps. Hi veiem cares molt més joves, tant dalt dels empostissats com en els programes de ballades, aplecs i concerts on, a més, a vegades aquells instrumentistes i els autors ens ofereixen propostes que van més enllà de les tradicionals, sovint en complicitat amb creadors d’altres gèneres.

En les noves composicions, en general, hi podem trobar de tot, des de música amb poca substància fins autèntiques meravelles que ens permeten gaudir de bona música. En els nous Premis Preludi, per exemple, ja hi hem pogut escoltar autèntics «sardanots», si em permeteu aquesta expressió informal però ben descriptiva, tant en l’apartat d’autors joves com en el que vol reconèixer la qualitat, que tot just comença aquesta setmana. Però una atenta mirada crítica a les programacions de les activitats que aviat proliferaran arreu del país, així com en alguns dels discos que apareixen darrerament, també hi trobarem molt material ben ferm en versions, generalment, de qualitat. Aprofitem-ho!

La meva percepció

[Un dos i seguit, 6-3-26]

Avui insistiré en una qüestió que sempre m’ha preocupat força, que considero que és fonamental i més important del que, malauradament, molts activistes de la sardana creuen. Es tracta de la poca atenció per la correcta divulgació de les activitats que organitzen. Ja he indicat molts cops que a les comarques tarragonines hi ha notables excepcions, com ara la cobla Reus Jove, la Colla Sardanista Rosa de Reus o Joan Morros del Vendrell, per exemple. 

El problema, en massa casos, és la més absoluta manca de cura en fer arribar amb temps les quatre dades que calen per tal que els que ens hi dediquem puguem anunciar les ballades i la resta d’activitats que es porten a terme. Altres, confien exclusivament en les xarxes socials, un mitjà que està molt bé, però que no ha de ser l’únic, crec jo. A més, les publicacions s’haurien de fer amb prou marge i la pertinent insistència per tal de salvar l’evanescència de tot allò que apareix a Facebook i similars. I ja no parlem de l’actitud incomprensible d’aquells que es limitem a dir «hem fet això» o «hem actuat a tal lloc», és a dir, que només ho divulguen amb posterioritat. Per tal que hi quedi una efímera constància, deu ser...

Aquesta dies, posem per cas, m’ha sabut greu no poder anunciar la ballada que dissabte passat es va fer a Vila-seca organitzada per l’esbart Ramon d’Olzina. Un lloable intent de fer reviscolar la sardana en una població on s’havien fet força ballades i on darrerament aquesta activitat havia decaigut totalment. O la xerrada que aquest vespre haurà fet el flamant nou director de la cobla Sant Jordi, el selvatà Miquel Massana al seu poble, parlant del repertori de música per a cobla de concert, com un dels actes previs a l’aplec de Paret Delgada. Interessantíssima, sens dubte, però no ens va arribar la informació a temps!.

I en una mirada més general, de país, em preocupa que molts sardanistes no tinguin ni idea de què passa amb els Premis Preludi, els que substitueixen La Sardana de l’Any. Un cop més, es prioritza l’ús de les xarxes socials i els pòdcats, mentre es menystenen els mitjans tradicionals. Tant de bo el problema sigui només la meva percepció del món sardanista. 

No tenim remei els sardanistes!

[Un dos i seguit, 27-2-26]

El sardanista Ricard Lloret, que habitualment publica coses interessants per les xarxes, divulgava, dies enrere, el programa de la Cloenda del Campionat de Catalunya 1984, que va tenir lloc a Tarragona. Ens suggeria fer una comparativa entre aquella lluïda festa i l’actual, parant atenció en el nombre de colles que hi van participar: 43 colles grans pujant a recollir trofeu i 32 de juvenils i infantils. El cert és que va ser una diada memorable, que va començar amb un concurs individual de sardanes revesses, va seguir amb un concurs de colles amb La Principal de la Bisbal i, ja a la tarda, un gran concert i lliurament de trofeus i altres premis en un Camp de Mart ple fins dalt i on hi van actuar La Principal de la Bisbal, La Principal del Llobregat i els esbarts Santa Tecla i Dansaire de Tarragona.

Evidentment, allò que més mal fa a la vista és la diferència en la quantitat de colles, però no oblidem que també ha desaparegut aquell entusiasme que hi havia per participar en aquelles cloendes. La d’enguany, que es va fer a Olot la setmana passada, no tenia res a veure, ni de lluny. De fet, ni tan sols va ser possible, per als informadors, dir-ne alguna cosa prèvia més enllà de que hi havia anunciada l’actuació de la cobla La Principal d’Olot, divulgada per ella mateixa, no pas per la Unió de Colles.

Per cert, un acte aquest d’Olot on sembla que es va presentar el calendari del proper Campionat. També aquí segueix l’opacitat i el misteri, ja que només s’han publicat els concursos vàlids al calendari del web de la UCS. Això sí, ara circulen rumors més o menys creïbles sobre la nova categoria que sembla que hi haurà, anomenada B per a les colles grans que no es veuen amb cor (o possibilitats, o opcions) d’implicar-se en la que ara serà la A, on només hi haurà quatre colles. I la rumorologia especula, de manera més o menys versemblant, sobre colles que ara si, ara no hi participaran, pressions sobre els organitzadors respecte les bases i altres tripijocs... No tenim remei els sardanistes! 

El fascinant món de la cobla

[Un dos i seguit, 20-2-26]

Tot just hem deixat enrere el Carnaval i ens endinsem en la Quaresma quan arriba un moment molt especial per a les agrupacions musicals. Almenys ho era fins no fa gaire per a la majoria, ja que era el moment tradicionalment acordat per realitzar els canvis de músics: uns que es retiren, altres que van d’una formació a l’altra i també és quan s’incorporen els nous fitxatges. La raó és ben senzilla: aquest és el moment de més baixa activitat i quan els canvis a les plantilles són importants va bé un temps d’adaptació als assajos. 

És clar que fa uns anys aquest parèntesi de contractes era molt més important i, a més, en el cas de les cobles i cobles-orquestres, cada vegada més hi ha canvis fora d’aquest moment diguem-ne tradicional que és el Carnaval, però encara n’hi moltes, potser la majoria, que segueixen programant-hi les renovacions. De fet, aquests dies sovintegen les notícies en aquest sentit per les xarxes socials, agraint la tasca dels que se’n van i donant la benvinguda als que arriben, fins i tot publicant fotografies dels músics.

Ara, doncs, es van confirmant els rumors o les notícies certes sobre aquests moviments de músics que acostumen a circular des de fa temps entre els aficionats més implicats i entre els mateixos músics. No hi falta, en aquesta dinàmica, el morbo per veure qui marxa de segons quina cobla per anar a segons quina altra, si hi ha allò que s’acostuma a dir-ne amb humor «intercanvi de cromos», o, senzillament, comprovar qui es jubila i qui s’incorpora provinent d’un altre sector musical o aquell altre que comença la seva carrera en el fascinant mon de la cobla.

Premis Preludi

[Un dos i seguit, 13-2-26]

Aquest proper dilluns comença la primera edició dels Premis Preludi, aquells que han de substituir el que fins ara havia estat La Sardana de l’Any. Era evident que aquesta veterana convocatòria exigia una renovació important i feia temps que se’n parlava. Finalment, segons tot allò que s’ha anat avançant, el canvi és notable i va molt més enllà del nom, encara que l’objectiu segueix essent el de triar la sardana més popular de l’any anterior, però també la de més qualitat entre les estrenades també en aquell període i, finalment, la d’un autor jove, de menys de 30 anys.

Amb la nova fórmula, bàsicament s’aposta de manera decidida per les xarxes socials, per les interpretacions en directe de les composicions seleccionades per un jurat de gran categoria i pel paper residual i complementari dels programes de ràdio tradicionals. Un símptoma d’això darrer és que el pòdcast El Tamborí, que vindrà a ser l’autèntica via de difusió de les sardanes participants estrenarà cada un dels seus diguem-ne capítols en dilluns, mentre que la majoria d’emissores emeten els seus programes en cap de setmana, quan les sardanes corresponents ja portaran un grapat de dies a disposició dels aficionats i l’interès d’escoltar-les per ràdio serà mínim.

Evidentment, caldrà veure el desenvolupament d’aquesta primera temporada dels Premis Preludi, però allò que, d’entrada, pinta bé és la seriositat que s’ha buscat en la tria del jurat, per la cura en la qualitat tècnica dels enregistraments, per l’ús de les noves tecnologies o l’interès en explicar un muntatge tan complex. Això darrer és l’única cosa que em neguiteja: voleu dir que el sardanisme, en general, n’està prou al cas?  

Aquí es va inventar tot!

[Un dos i seguit, 6-2-26]

Seguint amb el fil dels comentaris de les últimes setmanes, hi ha una qüestió de la qual dins del sardanisme se’n parla poc, potser perquè el fenomen s’ha prodigat més per aquestes comarques nostres, on l’activisme és més feble. Em refereixo a la postura de certs estudiosos o, senzillament gent que publica coses sobre cultura popular, en el sentit d’assegurar que la sardana és una cosa importada, que ha desplaçat o ha fet nosa a altres manifestacions festives autòctones.

Al marge de l’anàlisi històrica que caldria fer-se -naturalment, aquest no és el lloc ni el moment-, quan sento aquestes opinions penso que aquells que les diuen i a qui cal suposar estima per tot allò tradicional tarragoní, deuen pensar que tots aquells elements que diuen defensar i que podem exemplificar en els que formen el Seguici de Santa Tecla, tots ells van néixer en aquesta ciutat i després van ser copiats per la resta del país. Aquí es van inventar els balls de bastons, la nostra estimada Àliga és la mare de totes les del país, els primers castellers de Tarragona van exportar les seves construccions a tot arreu on ara hi ha colles, etc.

Potser sí que cada cosa té un origen en un lloc concret i s’ha anat escampant més o menys, però també en aquest procés hi ha hagut evolucions, transformacions i adaptacions en graus diversos... com la sardana mateix, que ja no és com la que va sortir dels límits de l’Empordà, creieu-me. 

Mentalitats obertes

[Un dos i seguit, 30-1-26]

No puc evitar la temptació de seguir parlant de la qüestió de les últimes setmanes en aquest inici de programa: aquelles dues maneres de viure la sardana que, ens agradi o no, ho sapiguem o no, han conviscut al llarg de la història d’aquesta dansa. Dues maneres d’entendre la sardana, però, que mai han estat impermeables l’una respecte l’altra, ni molt menys. De vegades, fins i tot, s’han arribat a entendre i han trobat consensos no elaborats, no gestats per l’entesa entre dues parts, sinó per la mateixa contundència dels fets naturals.

Dèiem, i això segur que sorprendrà a més d’un, que la visió més elaborada i normativa de la sardana  moltes vegades s’havia manifestat contrària a les colles de competició. Més aviat, al fet competitiu  i el suposat encarcarament d’aquestes agrupacions de dansaires, entenent que la seva pràctica és contrària a l’espontaneïtat de la sardana popular. Com ja és prou sabut, aquesta batalla els amants del cànon sardanista ja fa molts anys que la van perdre i, de fet, van acabar assimilant el món de les colles en el seu imaginari d’idealitat sardanista. Ara, això pot sorprendre a molts, de la mateixa manera que les sobta que els diguin que els punts lliures, el ballar tipus «persiana» o les sardanes que adopten temes musicals aliens són coses que s’han fet sempre i, al capdavall, són elements que formen part de l’essència de la sardana. El xoc s’explica perquè allí on els puristes sí que havien triomfat, fins a cert punt, és en el relat, en la teoria de la sardana que es publicava i ensenyava arreu.

Ara, cal obrir mentalitats i deixar que s’expliquin els entesos de veritat. Que d’haver-ne n’hi ha!

"Això no és l'autèntica sardana"

[Un dos i seguit, 23-1-26]

La setmana passada comentava, aquí mateix, aquell fenomen històric que va afectar la sardana quan estava en plena expansió arreu del país, que va comportar que fos erigida en un dels símbols de la catalanitat, fet que va ajudar-la en aquella expansió i va propugnar una mena de depuració i enriquiment en la música i en la dansa que, alhora, va representar una apropiació, ja que aquesta nova idea es va voler imposar única vàlida i noble. Com una mena de religió, vaja.

És evident que no ho van aconseguir del tot, ja que de manera més o menys soterrada segons l’àmbit o l’època, sempre ha estat viva aquella visió més popular, lliure i desenfadada de l’origen. Per això no ha d’estranyar la insistència permanent de tota mena de publicacions amb afany normatiu que s’han publicat al llarg dels anys, en rebutjar allò que entenien com a «desviacions» o vulgaritats i explicar sempre les normes del bon sardanista o quines eren les bones i les males sardanes. Malgrat aquest afany, dic, no van poder amb les sardanes d’en Bou o Mas Ros, de la mateixa manera que no van poder erradicar els concursos de colles (si, si, sovint rebutjats pels puristes!), els punts lliures o -aquest sembla el pecat més gran- fer «la persiana», allò que els més recents «provocadors» ho anomenen les sardanes «satàniques».

Per això em fa molta gràcia que en els comentaris a les xarxes de molts vídeos on es veu aquesta manera de ballar, sovintegin expressions com «això no és l’autèntica sardana», «són innovacions innecessàries», «sembla que ballin el corro de la patata» i similars. Com en molts altres aspectes de la vida, falta un major coneixement de la història.

Manipulacions

[Un dos i seguit, 16-1-26]

Tots sabem que la sardana va passar de ser una dansa pròpia d’un àmbit relativament reduït, a les comarques gironines, a escampar-se arreu del país amb un arrelament desigual, però poc o molt present a tot arreu. Una cosa semblant a allò que va passar posteriorment amb els castells, encara que en sentit geogràfic invers. La diferència ha estat que mentre tothom ha entès com la cosa més natural del món l’expansió castellera, pel que fa la sardana hi ha hagut qui ha atribuït la seva popularització i identificació amb el país a poc menys que a una imposició, a la politització del ball i la música i a un procés de substitució d’altres pràctiques festives que, segons sembla, sense l’imperialisme sardanista sempre haurien florit esponeroses com a elements autèntics de l’essència del poble català. Llegint segons quins autors, aquella ràpida proliferació d’activitats sardanistes d’inicis del segle XX va ser tant extraordinària que sembla que algú hagués muntat una enorme campanya de rentat de cervells amb la perversa intenció d’homogeneïtzar la nació partint d’una determinada part privilegiada per les elits.

Pot semblar exagerat això que dic -o paranoic, dirà algú-, però si repassem determinats textos aquesta és la impressió que pot obtenir un lector forà. Naturalment, si aquest personatge llegeix més i millor, si segueix estant exempt de prejudicis, ho veurà d’una altra manera.  I això no treu que sí, que hi va haver un moment que segons quins sectors van utilitzar la sardana, van manipular la seva història i es van proposar imposar un determinat cànon, mentre la presentaven com un dels elements simbòlics de la pàtria. Gairebé van aconseguir reduir la sardana a una visió molt determinada... però no del tot. Caldrà tornar a parlar-ne de tot això!

Ni elitismes ni esnobismes

[Un dos i seguit, 9-1-26]

Un dels obstacles que ha hagut d’entomar el sardanisme des de fa molts anys és el buit o, fins i tot, el menyspreu per part de determinats sectors de la cultura pròpia del país. Un fet realment trist, la veritat. A vegades, ha estat la part de la diguem-ne alta cultura que, de fet, s’ha mirat amb superioritat la cultura popular en general, sigui el que sigui allò que entenguem per cultura popular. I això és singularment lamentable si recordem al molts noms rellevants de la música i de la literatura nostrades que sí que han sabut valorar, per exemple, les valuoses obres que s’han escrit per a cobla, sardanes o obres lliures.

I hi ha un altre tipus de gent, difícils de definir, però que espero que identifiqueu aviat, que vindrien a ser alguns crítics, artistes, promotors o entesos, amb el comú denominador d’atribuir-se entre ells la modernor, allò que entenen que és realment l’art actual i que realment val la pena. En principi, això no hauria de ser necessàriament dolent si no fos pels tics elitistes o d’aquell menyspreu que deia abans. Quan senten la proximitat d’una sardana els agafa una ànsia irreprimible de fugir o, directament, enfotre-se’n. 

Però no tots, aquesta és la veritat, encara que els més comprensius no es manifesten gaire en aquest sentit. Per això m’ha sorprès l’anunci d’unes jornades en forma de taller sobre la sardana vista, això sí, des d’una òptica força allunyada de prejudicis, encorsetaments i qualsevol tipus de sacralització. Allò que sobta és que es tracta de La Escocesa, a Barcelona, un centre públic de residències artístiques i de producció d'art contemporani, això sí, gestionat de manera col·lectiva a través d’una associació d'artistes. Ara ho entenc: allunyats, també, d’elitismes i esnobismes!!