[Un dos i seguit, 9-1-26]
Un dels obstacles que ha hagut d’entomar el sardanisme des de fa molts anys és el buit o, fins i tot, el menyspreu per part de determinats sectors de la cultura pròpia del país. Un fet realment trist, la veritat. A vegades, ha estat la part de la diguem-ne alta cultura que, de fet, s’ha mirat amb superioritat la cultura popular en general, sigui el que sigui allò que entenguem per cultura popular. I això és singularment lamentable si recordem al molts noms rellevants de la música i de la literatura nostrades que sí que han sabut valorar, per exemple, les valuoses obres que s’han escrit per a cobla, sardanes o obres lliures.
I hi ha un altre tipus de gent, difícils de definir, però que espero que identifiqueu aviat, que vindrien a ser alguns crítics, artistes, promotors o entesos, amb el comú denominador d’atribuir-se entre ells la modernor, allò que entenen que és realment l’art actual i que realment val la pena. En principi, això no hauria de ser necessàriament dolent si no fos pels tics elitistes o d’aquell menyspreu que deia abans. Quan senten la proximitat d’una sardana els agafa una ànsia irreprimible de fugir o, directament, enfotre-se’n.
Però no tots, aquesta és la veritat, encara que els més comprensius no es manifesten gaire en aquest sentit. Per això m’ha sorprès l’anunci d’unes jornades en forma de taller sobre la sardana vista, això sí, des d’una òptica força allunyada de prejudicis, encorsetaments i qualsevol tipus de sacralització. Allò que sobta és que es tracta de La Escocesa, a Barcelona, un centre públic de residències artístiques i de producció d'art contemporani, això sí, gestionat de manera col·lectiva a través d’una associació d'artistes. Ara ho entenc: allunyats, també, d’elitismes i esnobismes!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada