Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...

La dolça fi de l'Obra del Ballet Popular

[Un dos i seguit, 15-5-26]

En el programa anterior ens fèiem ressò de la notícia que l’Obra del Ballet Popular havia decidit plegar i cedir les activitats que realitzava i el seu valuós arxiu a altres entitats similars. El cert és que ja es veia a venir que, tard o d’hora, això passaria i més aviat sorprenia que hagués aguantat tant de temps. Imagino que haurà estat per raons romàntiques i de manteniment de subvencions. 

L’OBP va néixer en temps certament difícils, durant el més dur franquisme i fruit de la iniciativa de gent de la mateixa mena -o els mateixos, en segons quins casos- que van promoure Òmnium Cultural, la discogràfica Edigsa i altres iniciatives d’aquest tipus. Malgrat tots els condicionants, l’Obra va portar a terme nombroses iniciatives; de fet, fou la creadora i va impulsar durant molts anys les ciutats pubilles, les memorables caravanes de la Flama de la Sardana, les Jornades d’Estudis Sardanistes, els aplecs de la sardana i d’esbarts a Montserrat, la Diada Universal de la Sardana, els guardons de reconeixement, etc. 

Però hi havia funció primordial que mai va aconseguir del tot: ser l’ens aglutinant, de caire federatiu del sardanisme i dels esbarts. Fins a cert punt va complir aquest paper, però els terribles condicionants de la dictadura primer, l’aparició posterior de la Federació Sardanista i l’Agrupament d’Esbarts i les sempre presents misèries humanes que, de fet, retardaren la creació d’aquells ens federatius i sempre els han condicionat, ho van fer impossible. 

Ens queda el consol que ha estat una mort plàcida: cedint, com hem dit, totes les atribucions vigents i el patrimoni documental a qui n’assegurés la conservació o la continuació. I, en tot cas, aquells que hi van deixar hores, esforços i, potser, diners, tenen la satisfacció d’haver fet molta i bona feina.

Ens ha deixat el Janó

[Un dos i seguit, 9-5-26]

Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.

No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.

Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.

Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!

Què més es pot demanar?

[Un dos i seguit, 1-5-26]

La setmana passada, en aquest mateix comentari, exposava la meva opinió sobre les oscil·lacions que acostumen a esdevenir-se en la trajectòria de l’activitat sardanista a cada població. Hi ha moments de relativa fortalesa de les entitats o els grups promotors i, indefectiblement, altres de decadència i, fins i tot, de desaparició. Davant d’aquest fet, apostava per una visió que defugi el pessimisme estèril i tingui en compte les revifalles que, a vegades, es produeixen. Posava exemples de poblacions de la demarcació on hi ha hagut relleus en els responsables i allò que semblava mort o gairebé, reviscolava. Casos com Mont-roig, la Selva del Camp, Alcanar i d’altres que podríem citar permeten fer-se aquest plantejament en positiu.

I si en torno a parlar de manera tan immediata és perquè darrerament ens havia fet patir el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa: una entitat amb una trajectòria magnífica, amb colles de primer nivell i un munt d’activitat sardanista ben meritòria. Tot plegat, plenament vigent, però amb l’amenaça del fet que a la darrera assemblea general no s’havia presentat cap candidatura per a renovar la junta directiva. Les alarmes van sonar de manera estrident i, finalment, dissabte passat, en una assemblea extraordinària, sí que es va presentar i aprovar una junta nova. A més, es tracta d’equip amb moltes qualitats: cent per cent femení, amb una mitjana d’edat que no supera gaire els vint-i-cinc anys i amb molta experiència en el món de les colles. Què més es pot demanar?