Feta la llei, feta la trampa...

[Un dos i seguit, 22-5-26]

És prou coneguda la greu crisi que afecta, des de fa anys, les colles de competició. Han anat desapareixent o abandonat la seva participació en campionats de manera accelerada, fins a un punt que tot feia preveure la seva desaparició, si més no en el format que ha caracteritzat la majoria d’aquests grups. Darrerament, però, i d’això ja ens n’hem fet ressò aquí mateix, han aparegut alguns símptomes de reviscolament. S’han creat algunes colles noves i altres que havien abandonat el Campionat de Catalunya han decidit tornar-hi.

D’altra banda, s’han fet esforços per renovar i millorar el sistema que regeix aquesta autèntica lliga sardanista. També hi ha hagut canvis normatius que han ajudat a que algunes anelles puguin competir sense el neguit, per exemple, d’haver de complir la norma clàssica de formar parelles mixtes. Que no tinguis prou nois però sí suficients balladores, posem per cas, ara no és cap problema, com ja s’ha vist abastament. També s’ha encetat, aquesta temporada que tot just està començant, una doble categoria de colles grans, una d’elles especialment pensada per a les colles que potser el problema el tenen en la quantitat de concursos obligatoris. 

Malauradament, feta la llei feta la trampa, com fa la dita popular. Ara, la Unió de Colles ha hagut de trametre una carta a les colles dels dos grups de la categoria de grans renyant-los perquè sembla que algunes del B compten amb ajuts de dansaires habituals de colles del grup A. La nota recorda que en les reunions que es van fer a l’inici de temporada es va deixar ben clar que calia evitar aquests «bolos». De fet, tan sols és un capítol més d’una pràctica que ja es venia produint darrerament: que en alguns casos s’abusa dels ajuts de dansaires d’altres categories. Una circumstància, en aquest cas, prevista per la normativa, és a dir, que és legal, però que estava pensada per solucionar problemes puntuals. En la pràctica, no és estrany veure dansaires ben joves ballant habitualment en colles veteranes, per exemple, cosa que sembla que permeten les normes, com ja he dit, però que crea un lògic malestar entre les altres colles. El més trist de tot plegat és que fa anys això hauria representat denúncies, discussions i males cares. Ara, ningú gosa remenar-ho gaire, no sigui cas que aquesta peça tan delicada se’ns desfaci entre els dits...