[Un dos i seguit, 9-5-26]
Diumenge passat ens va deixar un personatge singular de la Tarragona eterna: Joan Salvadó Sorolla, més conegut com a Janó. Un servidor va tenir l’oportunitat de tractar-lo sovint, sobretot xerrant sobre sardanes, una de les seves grans passions, a la qual va dedicar molts anys i esforços, generalment d’una manera força discreta, però efectiva.
No sempre havíem coincidit en les nostres opinions sobre el fet sardanista i, molt especialment, d’un determinat període de les colles locals, però en tot moment vaig admirar la seva tasca i perseverança caracteritzada, entre altres coses, per la fundació de diverses colles sardanistes. Sempre li agrairé els petits tresors que em va regalar quan feia un treball d’investigació sobre la història de la sardana. Tresors que ell, habitual del mercadet de la Catedral en els seus bons temps, havia anat aplegant.
Més tard, va ser una peça essencial en aquell meravellós procés de revitalització de la festa major de Tarragona, paper que ha estat prou reconegut a nivell d’autoritats i de la diguem-ne militància festiva. A més, en Janó va saber transmetre el seu sentiment genuïnament tarragoní i fester als seus set fills, tots ells entusiastes seguidors dels més diversos àmbits de la festa, des de tocar la gralla a ballar sardanes o en algun esbart. Tot i que ens ha deixat als 98 anys, fins fa poc encara assistia a alguna ballada de sardanes com a espectador i fins i tot va gosar ballar en aquella gran anella que va envoltar la Catedral de Tarragona el 2019.
Jo crec que ha pogut marxar satisfet d’haver fet molt bona feina, lluny de lluïments però efectiva, i, com dic, haver deixat bona llavor. Però el trobarem a faltar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada