Una tesi sobre Pep Ventura, a l’abast de tothom

[Un dos i seguit, 19-12-14]

L’Anna Costal és una jove músic de cobla (és intèrpret de tenora a la Vila d’Olesa) i estudiosa de la música, és a dir, musicòloga. Ja feia temps que ens arribaven notícies de manera sovintejada de la seva tasca seriosa i clarament científica en diversos àmbits de la seva disciplina, però sobretot al voltant de la figura de Pep Ventura, un nom a voltes mitificat, però també amb valors menystinguts per la historiografia tradicional.

L’Anna ha publicat articles, ha col·laborat en llibres i sovint ho ha fet al voltant del que sempre s’ha presentat com el gran renovador de la cobla. Fins ara, aquesta tasca havia culminat amb una exposició excepcional que es va poder veure al Museu de l’Empordà de Figueres l’any 2009. Excepcional en doble accepció, ja que era una mostra molt acurada i atractiva, però també d’exposició limitada, quan el més lògic hauria estat que hagués voltat pel país durant el temps que hagués calgut. Bé, són les misèries pròpies d’un país petit i amb certes limitacions.

El treball, però, ha anat molt més enllà, ja que el seu objectiu era una tesi sobre aquell músic singular. Una tesi que, finalment, es va presentar el passat mes de juliol i que té un títol llarg, com correspon a aquesta mena d’obres: “Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la Restauració del Jocs Florals i la Primera República (1859-1874)”. Efectivament, es tracta d’un estudi profund sobre l’home i el seu entorn, un període de canvis de tota mena, d’obertura del país a altres cultures, modes i sabers.

Una altra bona notícia és que aquesta tesi és accessible per a tothom per mitjà d’Internet. Malauradament, les coses no estan per esperar que algú arrisqui a publicar textos d’aquest nivell, malgrat que siguin perfectament assequibles i entenedors per a una gran majoria. Quedem-nos, doncs, amb la part bona de la notícia: que, poc a poc, van sorgint estudis seriosos sobre un camp que massa vegades havia estat tractat amb més bona fe que traça.

Acostumats a nedar contra corrent

[Un dos i seguit, 12-12-14]

Poc a poc, dia rere dia, ens anem endinsant en aquest conjunt de dies tan especial que és el de les festes nadalenques. Tradicions, canvis d’hàbits, vacances per a alguns, nadales, consumisme... i moltes coses més, sens dubte. En l’àmbit sardanista es nota el pas per aquest període perquè minven notablement els actes al carrer, encara que aquesta setmana en podrem anunciar alguns de prou importants.

Això no vol dir, però, que les entitats entrin en un temps d’hivernació pel que fa la preparació d’activitats. Són moltes les que precisament estan enllestint calendaris i embastant molts dels capítols que aniran desenvolupant ben aviat, entrats ja a l’any 2015. També, tot cal dir-ho, han de dedicar esforços a trobar recursos o a veure com poden sobreviure a la reforma fiscal que a partir del nou any complicarà molt l’existència a les entitats, encara que siguin sense ànim de lucre i les seves dimensions siguin mínimes. Un autèntic atemptat que ja fa tremolar –i no de fred- molts dels que fan feina desinteressada en el món cultural del país. Sort que són gent acostumada a anar a contra corrent de modes, conselleries, tècnics, ministres i altres herbes.    

Els PTD’S guanyen, amb autoritat, el Campionat de Punts Lliures

[Un dos i seguit, 5-12-14]

Fa quinze dies els teníem aquí, als estudis de Tarragona Ràdio per parlar del subcampionat de Catalunya de colles sardanistes que havien assolit. Eren els nois i noies de la colla Petits Tarragona Dansa, una colla molt jove que ens van deixar clar que s’ho passen bé ballant sardanes de competició –allò que algú qualifica de “sardana esportiva”-, però que també, tal i com toca a gent de la seva edat, els agraden les moltes altres activitats que porten a terme amb la colla i que no són estrictament sardanistes. Els oïdors van poder comprovar com emanaven vitalitat, entusiasme i ganes de menjar-se el món. Són, en definitiva, una mostra de la cara més positiva i optimista del jovent d’aquest país.

Diumenge passat, els PTD’s, que és com s’anomenen ells mateixos i els coneix tothom en el mundillu de les colles, van anar encara més enllà. A Barcelona, van proclamar-se campions de Catalunya de la categoria Infantil en Punts Lliures, una modalitat espectacular però molt exigent des d’un punt de vista físic i d’interpretació de la música i de la dansa que no totes les colles poden assumir amb un mínim de solvència.

No va ser un triomf ocasional, tal i com es va poder comprovar en directe i com és fàcil veure en els vídeos que circulen per la xarxa. Els tarragonins van fer una exhibició brillant i segura, fruit d’anys d’experiència –malgrat la seva joventut- i d’una direcció experta i entusiasta. Ah! i sense oblidar el tercer lloc, també en Punts Lliures, obtingut per la colla Juvenil Nova Tarragona Dansa, meritori tenint en compte que bona part de la plantilla és força novella en el món de la sardana. I és que ells també s’han impregnat de la mateixa dinàmica de feina ben feta, constant i engrescada. Un dia memorable per al sardanisme tarragoní, sens dubte.    

Polèmiques intenses ...i volàtils

[Un dos i seguit, 28-11-14]

Una de les qüestions recurrents en el món sardanista des de sempre –i, quan dic “des de sempre” suposo que s’entén que és un debat antic i que se’n té constància amb la mateixa antiguitat que la mateixa sardana moderna-, el problema, dic, és la qualitat dels programes que interpreten les cobles. Aquí mateix ho hem comentat moltes vegades i si ara en parlo és perquè, un cop més, s’ha demostrat aquests dies a les xarxes socials que per poc que algú ho comenti aviat hi sorgeixen les més diverses opinions.

Alguns pensen que hi ha prou sardanes de qualitat -i de sobres- als arxius -i que se’n van creant de noves- per confeccionar repertoris mínimament dignes, però que, a l’hora de la veritat, bona part del que realment es balla o s’escolta no arriba a tenir un determinat nivell, o que, directament, és música dolenta i menyspreable. Naturalment, a partir d’aquí hi poden entrar consideracions ben diverses per part de cadascú i s’entrecreuen altres polèmiques, com la que (falsament, creiem molts) diferencia entre sardanes per a ballar i sardanes per a escoltar.

Aquest tipus de discussions sempre s’havien concretat en mitjans de comunicació tradicionals, és clar, però ara, amb les possibilitats que aporten les noves tecnologies tot és més ràpid i immediat. El perill, ja us ho podeu imaginar, és que costa molt poc escriure un missatge al Twiter o al Facebook, i encara costa menys pitjar el botonet i publicar-ho. Hi ha qui és més o menys provocador, qui té la pell molt fina, qui   –generalment emparant-se en l’anonimat- li costa poc resultar ofensiu.... Al capdavall, es parla molt (s’escriu, en aquest cas) i no sempre s’aclareixen gaires coses. I aquella rapidesa que deia, també hi és per tal que aquella gran polèmica s’esvaeixi i resti oblidada... fins que algú altra, un dia que estigui sensibilitzat per la cosa, o, senzillament, tingui ganes de brega, la recuperi.

Quina enveja!

[Un dos i seguit, 21-11-14]

Finalment, el temps va ser benèvol i, a diferència dels tres o quatre últims anys, el concurs de colles sardanistes de Valls de diumenge passat es va poder celebrar a la plaça del Pati, tal i com estava previst. Recordem que es tractava de la final de les tres categories més joves del Campionat de Catalunya: alevins, infantils i juvenils i que, per tant, comportava l’assistència dels dansaires que, com s’acostuma a dir, són el futur de la sardana de competició.

I, efectivament, un cop arribat el moment, els ingredients necessaris (climatologia, organització, joventut, bona música, el públic...) van permetre que resultés una festa esplèndida. Els responsables, a més, van preveure algun ingredient més per arrodonir la festa, com ara la participació de gegants i altres elements del seguici local o el desplegament d’una immensa senyera.

El temor, en tot cas, va ser el perill de morir d’èxit, ja que la plaça del Pati té certes limitacions d’espai i de disposició d’algun dels seus elements. Com que es tracta d’un concurs atractiu, a més de les colles del Campionat, són moltes altres les que volen participar-hi com a lliures. Unes colles que, per cert, van haver de ballar a la part exterior de la plaça, amb només cinc parelles i disputant l’espai amb els vianants. Cap problema, però, ja que tothom volia ser-hi i entenia les circumstàncies. Potser els organitzadors s’hauran de plantejar limitar el concurs només a les colles joves, al capdavall les autèntiques protagonistes.

La part negativa de la diada vindria, un cop més, per la constatació que encara que el Pati estigués ple a rebentar de gent majoritàriament jove i passant-s’ho bé  –no us perdeu les imatges realment fermes que circulen per Internet-, malgrat això, el ressò mediàtic posterior ha estat decebedor. Una excepció, això sí, que mereix ser remarcada és la premsa local vallenca, amb una dedicació d’espai i un tractament realment inconcebibles a les capitals, tant la provincial com la nacional. Quina enveja!

A Valls, patint per la climatologia

[Un dos i seguit, 14-11-14]

Pocs concursos de colles sardanistes dels molts que se celebren al llarg de l’any comporten una barreja d’interès i preocupació com el que s’ha de celebrar diumenge a Valls. Interès, perquè ja fa anys que la gent de l’entitat organitzadora, la Unió d’Anelles de la Flama, sap preparar una jornada festiva dinàmica, vistosa i sorpreses atractives per a tothom, però molt especialment per als més joves. I és que la cita de diumenge serà, tal i com ho ha estat des del 1992, la final del Campionat de Colles Sardanistes en les categories alevina, infantil i juvenil.

La preocupació la proporciona la climatologia. El d’enguany serà el 43è concurs de colles sardanistes de Valls, una llarga trajectòria que l’ha portat per diferents espais de la població, tot i que ja fa anys que es programa a la plaça del Pati. I dic amb tota la intenció que "es programa", perquè és força habitual que fins al darrer moment calgui patir per si plourà o no plourà. La veritat és que a les últimes edicions ha predominat la necessitat de fer ús del lloc alternatiu, la sala Kursaal, un espai ampli i suficient per celebrar el concurs, però que limita les intencions dels organitzadors de preparar coses diferents, de fer-lo més lluït i que els vallencs, no només els sardanistes, visquin el concurs.

Malgrat la pluja –i, fins i tot, algun any, el vent-, el concurs sempre s’ha pogut fer i tothom n’ha sortit content. Naturalment, uns més que els altres, ja que no hem d’oblidar que es tracta d’una competició, amb guanyadors i altres que no ho són tant. En aquest sentit, un dels centres d’interès és la colla tarragonina “Petits Tarragona Dansa”, que aspira a guanyar la segona posició del Campionat. I no oblidem les altres colles joves tarragonines, totes també lluitant per fer podi.

"Tarragona Dansa", sots-campiona de Catalunya

[Un dos i seguit, 7-11-14]

Diumenge passat, a Girona, al tradicional concurs de colles sardanistes de les Fires, va resultar una jornada per emmarcar. No ho dic, que també, per l’inusual nombre de colles que hi participaven, ni per la complicitat de la climatologia, per la bona organització, per la magnífica cobla Ciutat de Girona... Per emmarcar, sobretot, per al sardanisme tarragoní perquè, per primer cop a la història, amb el resultat obtingut en aquella final, una colla de la ciutat (i de la demarcació, de fet) ha aconseguit la fita de ser sots-campiona de Catalunya a la categoria gran.

La “Tarragona Dansa”, després de més de trenta anys de lluitar en aquesta competició –i de fer sempre un molt bon paper, tot cal dir-ho- finalment ha vist recompensat l’esforç amb aquesta meritòria segona posició. A més, cal remarcar que no ha estat un resultat puntual, ocasional, sinó la culminació d’una feina molt ben feta, de generacions de dansaires que hi ha anat contribuint.

I encara un altre mèrit que cal afegir-hi a tot plegat: s’ha aconseguit malgrat moltes i sensibles baixes en aquesta última temporada que han amenaçat la continuïtat de l’anella a la competició: lesions, problemes de feina i, sobretot, l’Erasmus, que ha afectat a diversos dansaires a mitja temporada. Poca broma!

S’ha pogut mantenir, doncs, la progressió ascendent dels últims anys: quarts, tercers, aquest any segons... Segur que ja pensen en l’any vinent!

El més petit ja no és el menys important

[Un dos i seguit, 31-10-14]

Des d’avui divendres i fins diumenge, la població d’Arbúcies acull la 30a Festa del Flabiol, una convocatòria que ja és, doncs, veterana i que va més enllà d’una trobada d’entusiastes d’un instrument musical. Allí s’hi mostren les mil i una –i insospitades per a molts- possibilitats del més petit de la cobla, però que també podem trobar sol –que, de fet, és una de les variants més antigues- o en formacions que poden anar des del jazz a la cobla moderna, passant per l’acompanyament de tot tipus de manifestacions tradicionals. També hi ha debats, sessions d’improvisació, sessions tècniques...

El cert és que, sortosament, les coses han canviat molt per al flabiol. Amb les transformacions experimentades pel fet festiu al llarg dels anys gairebé havia desaparegut, mantingut només per alguns músics grans en àmbits rurals o bé com el més modest de la cobla de sardanes. En realitat, a les cobles de la Catalunya Nord va desaparèixer i no va ser fins a mitjans del segle XX que es va anar recuperant. Però és que a les cobles del Principat, tot i mantenir-s’hi sempre present, era més aviat menystingut, anant a càrrec, generalment, dels músics menys preparats. Només alguns noms molt concrets, com Narcís Paulís, Lluís Buscarons i pocs més el van tractar amb prou dignitat. Es va arribar al punt que a més d’una cobla-orquestra l’intèrpret de flabiol era el cantant del ball, que feia poca cosa més que l’introit i el contrapunt.

Sortosament, fa uns anys s’ha revaloritzat el paper i el prestigi del flabiol. Músics com Jordi León van fer una tasca impressionant en aquest sentit: com a intèrprets, pedagogs, compositors... fins arribar al moment actual, quan hi ha molt flabiolaires destacats, alguns dels quals han fet el salt del flabiol a altres instruments similars de l’anomenada “gran música”. Feliçment, molts compaginen les dues vessants. El més petit ja no és el menys important.

Suspensió preventiva (i força avançada) de ballades

[Un dos i seguit, 10-10-14]

 

Qualsevol de les activitats que promouen entitats culturals acostumen a ser fruit d’un notable esforç no només per les exigències pròpiament organitzatives, és a dir, de preparar tots i cada un dels detalls que calen per tal que tot vagi com ha d’anar. També són el resultat d’una feina sovint amagada, ingrata i plena de decepcions com és la de cercar recursos econòmics. A vegades –cada cop menys, per raons obvies-, es disposa d’un suport segur d’un organisme oficial o algun mecenes, però la norma general és que cal fer mans i mànigues per cobrir el pressupost.

En el cas de les entitats sardanistes, a més, s’hi afegeix un altre problema: que la majoria d’allò que organitzen es fa al carrer, a l’aire lliure, és a dir, exposats a les inclemències meteorològiques. La transcendència de si plou no és només que esguerri la festa, sinó que cal assumir les despeses que correspongui respecte als músics. Potser és per això que, darrerament, molts organitzadors s’han volgut curar en salut i han arribat a suspendre ballades amb dies d’antelació davant les previsions del temps. Una situació que enguany s’ha donat força vegades, sobretot el passat cap de setmana, amb la paradoxa que, finalment, a l’hora de la veritat, ha fet un temps radiant.

S’entén, davant d’això, que a les xarxes s’hagi manifestat el malestar no només de músics sinó de molts aficionats. De fet, es tracta de qüestions regulades en els contractes corresponents, però a l’hora de la veritat es fa el que es pot. Per una banda, hi ha els drets dels músics, mentre per l’altra hi ha la feblesa congènita del moviment associatiu, ric en activitat, però afectat per les dificultats que comentava fa un moment. Potser seria aquesta una de les moltes qüestions que hauria de tractar la flamant nova Confederació Sardanista on, segons sembla, les cobles també hi tenen un lloc.

Ja no els hi treu ningú

[Un dos i seguit, 26-9-14]

 La feina ben feta -primer que tot-, però també aquella que, a més, s’assembla a la manera de fer del corredor de fons, és a dir, constant, pacient, no només pensant en assolir fites immediates, que també, sinó aquelles que arriben més endavant, potser a llarg termini, aquesta mena de treball, dic, és el que han assumit, de sempre, la gent de les colles del grup Tarragona Dansa.

Amb més de trenta anys d’història, les seves colles han aconseguit moltes fites remarcables, inclosos diversos campionats de Catalunya, però el concurs de diumenge passat a Barcelona va ser especial. La seva colla gran, la que dóna nom a l’entitat, no va guanyar el concurs, que era vàlid per la Final A, però sí que va obtenir el millor resultat que mai hagi obtingut una colla tarragonina a la que alguns ja anomenen la categoria absoluta del Campionat de Catalunya. A la classificació final, un segon lloc, que ja és molt, però sí entrem en detall, veurem que en una de les tres sardanes de competició van situar-se en primera posició, al davant de la potent colla “Mare Nostrum”, quelcom inèdit fins ara per a ells. Tot plegat, ha fet que la “Tarragona Dansa” a hores d’ara sigui la segona a la classificació general, cosa que tampoc s’havia aconseguit abans, ni ella ni cap altra colla tarragonina.

Per acabar-ho d’arrodonir, a més dels bons resultats de les altres colles que representaven la ciutat –segons els infantils “Petits Tarragona Dansa” al seu campionat, i primers els alevins “Xerinola” com a lliures-, els de la colla gran es van endur l’apreciat trofeu Montserrat Bullich, destinat a premiar la colla amb el millor paper global, és a dir tenint en compte, entre altres aspectes, el lluïment i la revessa.

No sé el que passarà en el que queda de campionat, però, de moment, la satisfacció i l’orgull del resultat a la plaça de la Catedral barcelonina ja no els hi treu ningú.

Sardanes per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 19-9-14]

Tothom, en el món de les colles de competició, es va alegrar molt quan es va saber que el concurs de colles de les festes de Santa Tecla d’enguany s’havia de fer a la TAP, a la plaça de toros. Després, un cop celebrat, la sensació dels que hi vam ser és més aviat agredolça. És evident que el lloc és ideal: un espai ampli tant per a les colles com per al públic, tot plegat en molt bones condicions, no calia patir pel temps i per disposar d’espai per canviar-se els balladors....

Tot això hi va ser, és clar, però també hi va haver algunes coses que van aigualir una mica aquelles bones perspectives. Primer, la pífia al programa oficial de les festes, on vés a saber perquè s’anunciava una hora i mitja abans de l’hora real i, de fet, la de sempre. Després, la manca gairebé absoluta de divulgació prèvia més enllà del que haurem dit aquí i algun cartell penjat a diverses botigues, mentre els mitjans de comunicació locals prefereixen destacar coses més ‘guais’ i, com a molt, ho publiquen, a posteriori, a la mateixa pàgina on els lectors feliciten la cunyada o l’avi que fa anys, i encara gràcies que algú els va enviar la fotografia.

Un cop a dins de la plaça, ningú es va plantejar, ni de lluny, revisar les planxes de fusta que protegien l’arena en el concert d’un parell de dies abans, de manera que els balladors van haver de patir, en tot moment, pels claus que sortien amenaçadors aquí i allà, o per aquelles planxes que, sovint, es movien lliurement. A les grades, el públic hi era, però poc en proporció a la capacitat del recinte, proporcionant una imatge més aviat trista, resultat d’aquella buidor promocional que deia.

Encara que segurament l’entitat organitzadora podia haver fet alguna cosa més en aquestes i altres mancances, la veritat és que, ben mirat, potser encara van fer prou. La immensa solitud d’aquests i altres promotors sardanistes a l’hora d’emprendre qualsevol cosa en el peculiar món cultural tarragoní mereixeria tot un estudi. Després dels fets de les festes de Sant Magí, on la ballada del dia del patró es va mostrar, més que mai, aquest menyspreu, ara ja patim per les ballades de Santa Tecla i la Mercè. Quina una en passarà aquesta vegada?

Novetats que cal saber aprofitar

[Un dos i seguit, 12-9-14]

I, per fi, aquest cap de setmana comencen les festes de Santa Tecla, a Tarragona. Unes celebracions que, per a l’àmbit de les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, presenten algunes novetats interessants que s’afegeixen a aquelles cites ja tradicionals com les actuacions dels esbarts (i el seu important paper al Seguici) o les ballades de sardanes. 

Primer, dins els classificats com a actes previs, hi trobem la presentació del Quintet de Cobla Tau, és a dir, una formació de cobla reduïda, un grup de cambra, en definitiva, que interpreta arranjaments de música ben diversa. Una iniciativa de músics d’aquí a la qual només li veiem l’inconvenient que la seva proposta pot quedar diluïda enmig de la immensitat d’actes que hi ha aquests dies. Segur que es mereixen la màxima atenció per part de tot aquell que hi estigui mínimament interessat.

Diumenge, tot un repte: el concurs de colles canvia d’escenari i se celebrarà a la plaça de toros. Un repte per al públic tarragoní, que podrà gaudir de l’espectacle sense les incomoditats que a vegades pot comportar fer d’espectador en un concurs de colles. Ara, només falta que la gent respongui com cal.

I una altra de les novetats, també és positiva, a més de l’interès de la mateixa proposta, pel fet que la iniciativa no ha estat de les entitats sardanistes i que trenca un mur invisible però real que separava tot allò que promouen els sardanistes i la resta d’organitzadors. Em refereixo a l’actuació de la cobla Reus Jove en la programació del Rotet de Santa Tecla, una fira que combina la gastronomia amb la música i on enguany, doncs, també inclourà tibles i tenores.

Sense por

 [Un dos i seguit, 5-9-14]

Sortosament, no és la primera vegada que podem comentar-ho: les cobles –és a dir, els músics- cada vegada són més desinhibits, s’engresquen a fer provatures o, directament, emprendre noves experiències més o menys agosarades, però, en tot cas, que surten dels límits massa estrets d’unes normes no escrites però sí forçades per les circumstàncies fins no fa gaire plenament dominants.

Uns altres camins que poden emprendre, cal dir-ho, per una major formació tècnica en general, però cal no menysprear l’obertura de mentalitats dels músics en general, no només a les cobles, de manera que l’obertura de portes ha estat en les dues direccions. Això ha permès col·laboracions abans impensables, amb formacions i solistes de tots els gèneres i amb resultats, en la majoria dels casos, com a mínim interessants. De fet, també és habitual que alguns músics compaginin la seva participació habitual en agrupacions ben diverses: cobles, bandes, orquestres, grups de rock... Si ens hi entretinguéssim, podríem trobar exemples de tot.

Sens dubte, el màxim exponent del que comentem és la cobla Sant Jordi, però no és la única, ni molt menys. Per posar només dos exemples propers, fixeu-vos en la cobla Reus Jove amb, entre altres, el seu vital espectacle amb Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries, o la tarragonina Cossetània, amb la seva versió Tradiband per a la Festa Major o la nova proposta d’alguns dels seus membres per oferir música de cambra.

 Una desinhibició que, en una altra perspectiva, també manifesten les entitats sardanistes. Al capdavall, com bona part dels catalans, que han entès que en les actuals circumstàncies del país, quedar-se aturats és anar enrere. Per això, també aquestes organitzacions s’han compromès i participen decididament en tota mena d’accions per decidir el nostre futur, sobretot de cara a aquest proper 11 de Setembre i amb la mirada posada en el 9 de novembre.

 

Novetats per Santa Tecla

[Un dos i seguit, 29-8-14]

Dijous d’aquesta setmana es va presentar oficialment el programa de les festes de Santa Tecla d’enguany. Tal i com ja ha esdevingut habitual, es tracta d’un extens i intens conjunt d’activitats de tota mena, al voltant, és clar, del cor de la celebració, que són els elements tradicionals. Tal i com s’ha dit en aquella promoció, més de 500 actes, entre els quals n’hi ha uns quants de ben interessants que s’inclouen en la temàtica d’aquest programa: la sardana, els esbarts i la música per a cobla. Fins i tot, enguany podem parlar de novetats, de canvis en positiu i de propostes noves.

Més endavant en farem un repàs d’aquest programa, però val la pena felicitar-nos de, per exemple, que el concurs de colles es faci a la plaça de toros, que per fi es pugui presentar el Quintet de Cobla Tau (a partir de la sempre neguitosa cobla Cossetània, la qual recordem-ho, també es ben present al nucli dur de les festes que és el Seguici, on d’altra banda, els esbarts hi tenen un paper fonamental, amb la seva formació ampliada sota el nom de Tradiband); també promet la presència de la cobla Reus Jove al Rotet de Santa Tecla; i, és clar, no ens haurem de perdre el Retaule de Santa Tecla o les ballades de sardanes tradicionals. Només cal esperar que no es repeteixin els problemes de la darrera ballada de Sant Magí, lamentables, entre altres coses, pel fet de ser perfectament previsibles i, per tant, evitables.

 

Detalls transcendents

[Un dos i seguit, 22-8-14]

Els detalls són importants, més del que a vegades pot semblar en una mirada superficial. Això ho hem pogut comprovar en les recents festes de Sant Magí pel que fa les sardanes i els esbarts.

És important tenir clares les hores. No pot ser que al programa oficial s’anunciï l’actuació de l’Esbart Santa tecla a les deu de la nit, quan l’hora correcta són dos quarts d’onze. El principal damnificat, en aquest cas, és el públic, que potser no ha vist la rectificació en la versió per Internet.

No pot ser que els tècnics de so no hagin estat instruïts convenientment sobre les característiques d’un espectacle com les Contalles de Sant Magí. Després de mil i un assajos, a l’hora de la veritat el paper del Cor Grec que va narrant la història va quedar del tot deslluït per les anades i vingudes del so i la descompensació entre els seus components. Una llàstima, perquè la resta de l’espectacle va quedar molt bé.

I tampoc sembla gaire correcte situar el muntatge dels Sabors de Sant Magí, amb música a tot drap, just al costat de la ballada del dia de Sant Magí. Tot i que el programa no incloïa música a la mateixa hora, tenint en compte l’esperit d’aquella mena de festa, el conflicte que es va generar es podia haver previst.

Els detalls, sempre importants.

L'enganyosa primera impressió

[Un dos i seguit, 15-8-2014]

Si sou habituals navegants per Internet, i més concretament, per les xarxes socials, haureu comprovat allò que habitualment comentem a la secció de Textos d’aquest programa: que la sardana hi és present de manera notable i que és possible, per poc que sapiguem moure’ns per Facebook o Twitter, per exemple, estar al dia de què passa en aquest sector de la cultura popular i tradicional catalana.

I si pareu atenció, sobretot en les imatges que molts internautes hi pengen, veureu que hi ha de tot, certament, però que sovintegen les ballades o aplecs molt concorreguts, que hi ha festes certament lluïdes. No són casos excepcionals, tot i que, lògicament, aquells que senten la necessitat de divulgar aquestes fotografies, ho fan quan es tracta de casos que els han impressionat agradablement. Segur que n’hi ha, de festes decebedores, que no han complert expectatives o que resulten poc atractives.

En tot cas, la lliçó que caldria extreure’n, crec, és que mai ens hem de quedar amb una primera impressió, o en una visió parcial de qualsevol fet. El que és evident és que hi ha festes que triomfen i altres que no o no tant. La conclusió hauria de ser clara: els uns haurien de parar atenció en els detalls i les circumstàncies dels altres i entendre que allò que funciona en un lloc no necessàriament ho ha de fer en un altre, i a la inversa.

Els que van més enllà, però també els clàssics

[Un dos i seguit, 8-8-2014]

Entre les moltes possibilitats que ofereix Internet i, particularment, les xarxes socials, hi ha la de divulgar activitats de tota mena. En aquest programa constatem aquest fet setmana rere setmana, ja que són molts els organitzadors, les cobles o, senzillament, aficionats, que publiquen, constantment, informacions sobre ballades, concerts o qualsevol altre fet que hi estigui relacionat.

Del conjunt d’aquestes informacions, a més de saber què es fa, també podem treure’n diverses conclusions o deduccions paral·leles. Com sigui que, sovint, també s’hi inclouen els programes que s’han d’interpretar, podem contrastar els repertoris actuals amb els de fa uns anys. Fins i tot en aquest aspecte concret en podríem obtenir moltes dades curioses, si més no. O interessants, fins i tot, com la de comprovar que, excepcions a banda, la majoria de cobles, sobretot les més joves, han apostat clarament pels autors actuals, per aquells que des de fa uns anys aporten nova vitalitat al ja extenssíssim patrimoni musical escrit per a aquesta formació tant particular que és la cobla.

El perill, naturalment, és que quedin arraconats o, fins i tot, oblidats els clàssics, però una anàlisi mínimament detinguda dels programes, ens permet comprovar que no ho estan més que abans, quan semblava que no s’escrivia res nou però els programes es reduïen a un sector molt determinat.

El balanç em sembla positiu. La majoria de cobles tenen ganes d’oferir coses noves i hi ha qui segueix creant. Molts, ho fan copiant pautes velles, però, per sort, sempre hi ha qui, poc a poc, va una mica més enllà.

El concurs de colles de Santa Tecla torna a la plaça de toros

[Un dos i seguit, 1-8-14]

Allò que la setmana passada comentàvem a nivell de xafarderia i de poc probable concreció, la veritat és que justament el mateix divendres es va acordar que fos realitat. Es tracta que el concurs de colles sardanistes de les festes de Santa Tecla, a Tarragona, que arriba a la 67a edició i és, per tant, un dels més veterans, enguany es farà en un lloc ben diferent a l’habitual: la plaça de toros, o, tal i com ara sembla que l’hem d’anomenar, la Tàrraco Arena Plaça.

Sens dubte, una molt bona notícia i per diversos motius. Principalment, perquè es tracta d’un lloc idoni: perquè les colles disposen de força espai, es poden situar de moltes maneres tot cercant la millor visibilitat per al públic i el jurat i tot això sense problemes de capacitat; perquè els organitzadors no hauran de preveure vestidors ni un lloc alternatiu en cas de mal temps; perquè és més a prop de la resta d’actes de la Festa Major.... Un altre argument, a  més del pràctic, seria de caire històric i emocional, ja que en aquell mateix recinte s’hi va celebrar el primer concurs de colles a Tarragona, el ja llunyà any 1907, però, sobretot, que la plaça tarragonina fou on, per primer cop després de la Guerra Civil, es va interpretar públicament la sardana La Santa Espina, fins aleshores totalment prohibida. Un esdeveniment que els tarragonins més veterans recorden amb emoció.

I, finalment, un altre motiu per alegrar-nos de que la TAP aculli el concurs és perquè es tracta d’un lloc emblemàtic de la ciutat i el fet ve a significar un reconeixement al sardanisme local, segurament molt maltractat en aquest sentit. Només cal fer un repàs a les últimes ubicacions del concurs, amb canvis a vegades forçats de manera poc ètica: la plaça de la Font, el port, la plaça Corsini, altra vegada el port, el Serrallo...

Vacances... o no del tot

[Un dos i seguit, 25-7-14]

El fet que a l’estiu no es produeixin tantes notícies vinculades a les sardanes i els esbarts com en altres èpoques de l’any que vagin més enllà de les activitats de carrer o concerts (ballades, aplecs, concerts, etc) pot fer pensar que ara tot és qüestió de deixar desenvolupar allò que s’ha estat preparant abans i només cal esperar, relaxats, que arribi la tardor. Per a molts potser sí que aquesta és la dinàmica habitual per aquesta època de l’any, però n’hi ha d’altres que d’això, res de res.

Aquests dies, per exemple, he tingut l’oportunitat de viure per dins la preparació d’una activitat de les que porta a terme l’Esbart Santa Tecla; les “Contalles de Sant Magí”, una cita recent de la Festa Major de Tarragona però am hores d’ara ningú dubta que està plenament consolidada. Aquesta representació de música i dansa de la llegenda del nostre sant patró exigeix uns assajos que, evidentment, cal fer-los immediatament abans de la única representació que se’n fa en tot l’any. Els més veterans ja ho tenen força per la mà, però sempre hi ha algú nou que cal adaptar al conjunt, en tot cas convé refrescar la memòria i, sempre, assegurar la coordinació entre dansaires, el cor i els responsables de llums i so. Tot això, cal no oblidar-ho, en una associació que també es responsabilitza d’un festival de dansa catalana diguem-ne estàndard per les mateixes festes i que també ha de pensar en el munt d’elements de la següent festa major, la de Santa Tecla, que, badant, badant, arriba pràcticament tot seguit.

En definitiva, temps de vacances, de cercar el relaxament segurament merescut per tothom, però, més a més d’un i de dos, de treball per a un conjunt festiu, el de Tarragona, que ara es disposa a viure dos dels seus capítols més importants i lluïts

Aprendre a ballar

[Un dos i seguit, 18-7-14]

Pot ser només una anècdota, però ja sabem que quan un fet que a vegades ens pot semblar puntual es repeteix diverses vegades ja no ho és d’anecdòtic. Em refereixo a l’experiència que em consta que molts sardanistes dels habituals hem tingut alguna vegada en una ballada i que jo vaig tenir divendres passat. Senzillament, es tracta que un noi colombià, arribat a Catalunya feia pocs mesos, s’havia trobat amb la sardana al carrer i li havia agradat, per això va preguntar si hi havia algun lloc on aprendre’n. I aquí ve la sensació d’angoixa del sardanista militant: “què li dic?”. Perquè sí que se’n fan de cursets , però la majoria són per a els escolars o per a la gent gran i els destinats a la resta d’edats són, aquests sí, puntuals.

En aquests casos et venen molts pensaments al cap: com de poca cosa som, a vegades, la gent d’aquest país. Perquè, generalment, aquestes persones que s’interessen per la sardana de manera espontània són forans, és a dir, lliures d’aquells prejudicis que els “modernets” locals tenen. El cert és que a Tarragona mateix, avui, pots trobar cursos de mil i un balls menys de sardanes. Insisteixo: més enllà dels que es fan a les escoles i casals d’avis, sempre fruit del voluntarisme més pur. I més enllà dels que sí que es fan per al públic en general però en moments molt concrets de l’any. Ja ho deia el Llach que el meu país és molt petit.... i, dic jo, no sempre de tamany.

Construint la Confederació

[Un dos i seguit, 11-7-14]

El nostre comentari-editorial d’avui coincideix força, si més no en la seva essència, amb el del darrer número publicat de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes. Es tracta de constatar que aquest 2014 passarà a la història del sardanisme com aquell en el qual s’ha fet realitat la Confederació Sardanista de Catalunya, és a dir, una organització que aplegui totes les federacions sardanistes territorials de Catalunya i el Rosselló i totes les agrupacions, federacions o com sigui que s’anomenin dels diferents sectors sardanistes: cobles, colles o associacions diverses.

El fet és transcendent perquè, a banda de la importància de tot aquest conjunt d’activisme cultural no sempre prou visible, aquest presenta unes característiques realment complexes i variades. El cert és que hi ha mil i un casos: des d’entitats més o menys grans però amb una estructura organitzativa estàndard, fins a organitzadors que formen part d’altres entitats (esportives, casals, ateneus, casinos de poble...), colles que mai s’han preocupat d’organitzar-se de cap manera però treballen subsidiàriament per a altres associacions o ajuntaments... Certament, aconseguir que aquest maremàgnum entengui que cal coordinar-se i que ho faci de manera efectiva, té un mèrit indiscutible.

La raó de ser bàsica de tot plegat és, tal i com indica l’esmentada revista,  que sempre ha calgut, però actualment encara més, evitar duplicacions d’accions en temes d’interès comú, a més de ser interlocutor únic davant l’administració pública, per grans temes sardanistes d’àmbit nacional. Una de les principals dificultats, doncs, ha estat i encara és, fer entendre això a tots els implicats i aconseguir que actuïn, especialment a l’hora d’organtizar-se en federacions territorials, la base de la Confederació. A nivell de les comarques tarragonines sembla que s’està aconseguint i les principals organitzacions del territori estan seguint el procediment per anar en aquesta direcció. 

No fa gaire ho feia, per exemple, el Casal Tarragoní, mentre que dissabte vinent l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa convoca els seus socis a una Assemblea General Extraordinària on l'únic punt a l'ordre del dia és, i llegeixo literalment, “aprovació si s'escau de la integració com a soci fundador de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa a la Federació de Colles Sardanistes de les Comarques Tarragonines”. I expliquen: “Aquest és un pas més en el camí d'aglutinar tot el moviment sardanista a Catalunya sota el paraigües de la Confederació Sardanista de Catalunya, única cara visible del sardanisme a tots els nivells davant l'administració”.  Doncs això, anant pel bon camí.

Record per a un personatge singular

[Un dos i seguit, 27-6-14]

El món de la sardana ha proporcionat personatges singulars, alguns realment pintorescos, altres amb una capacitat d’iniciativa i d’organització excepcional i amb una constància a prova de tot. En ocasions, alguns individus apleguen, ells sols, aquestes i moltes altres qualitats. Un d’ells va ser, sens dubte,  Josep Pantebre, a qui serà dedicat un acte d’homenatge i record aquest dissabte l’aplec d’Andorra la Vella.

Nascut a Roda de Ter el 1906, el 1944 es va establir a Andorra, on va treballar de baster. Aviat es va vincular amb el món sardanista local i el març del 1964, amb 18 sardanistes més, van fundar l'Agrupació Sardanista Andorrana. En va ser el primer president i de les moltes iniciatives portades a terme, caldria destacar concursos musicals i, el 1977, la creació de la cobla Andorra, on ell mateix era intèrpret de flabiol. Una tasca, aquesta d’intèrpret, que va iniciar de zero ja ben gran. Ja als últims anys de la seva llarga vida va escriure un llibre on hi aplegava tot el que per a ell és la sardana. Un llibre amb aspectes segurament discutibles, però que venia a ser un compendi del fet sardanista. Fou guardonat i rebé diferents homenatges a molts indrets de Catalunya i morí a les Escaldes (Andorra) el 1999.

Com deia, un personatge especial que va ser capaç de fer possible coses que, a vegades, equips molt més nombrosos ni poden somniar de fer possible. Potser avui dia no seria possible un altre Josep Pantebre. Els temps han canviat i, sobretot, ha canviat la gent i les relacions entre les persones, les entitats i les institucions. El que és segur és que gent com ell expliquen moltes coses d’un país també especial com és Catalunya i d’un fenomen com és un dels seus símbols, la sardana.

Més de 900 programes!!!!!!

[Un dos i seguit, 20-6-14]

Just en aquests moments iniciem l’edició número 900 de l’Un dos i seguit, l’espai de sardanes, esbarts i música per a cobla de Tarragona Ràdio. Davant d’això, el cap ens diu que “i què!”, si el cert és que tant fa 897 que 902, posem per cas. El mèrit, si és que n’hi ha algun, o la gràcia, que segur que sí, haurien de ser els mateixos.

Però com no estem fets tan sols de cap, sinó que tenim cor, i no em refereixo només a l’òrgan bàsic i essencial del nostre organisme, doncs a tots ens fan gràcia els números rodons. I més si es tracta d’alguna cosa que ens sentim molt nostra, perquè la vivim a cada edició i perquè tracta d’una qüestió que ens agrada i ens hi sentim identificats.

El cas és que de sardanes n’hi ha hagut, a Tarragona Ràdio, gairebé des del primer dia. De fet, als 900 programes que ara comptabilitzem caldria afegir-ne al voltant d’uns 500 més, els que corresponen al precedent de l’Un dos i seguit, que es deia Un tres i fora (una altra expressió de l’argot sardanista) i que era tant esbojarrat i amb tant poques pretensions que els que el fèiem ni tan sols vam pensar en numerar-los.

Allò important, però, és que seguim, amb la mateixa il·lusió, amb el suport dels oïdors (ens consta, no pas per cap tipus d’índex d’audiència, sinó perquè molts ens ho feu saber), amb la paciència d’aquesta casa i, sobretot, dels bons moments que ens proporcionen els seus treballadors. Què us sembla? Encarem els 1.500? Estan a tocar!

L'hora dels juvenils

[Un dos i seguit, 13-6-14]

Aquest dissabte comença el Campionat de Catalunya de colles sardanistes pel que fa les anelles Juvenils. D’entrada, el fet que es faci ara, en aquest moment del calendari és una novetat, ja que des de feia uns anys aquests concursos es concentraven després de l’estiu. De fet, establir el calendari dels concursos és un problema realment complicat, ja que no només cal comptar amb diverses poblacions disposades a acollir-los -i no sempre en les dates a la seva conveniència, per allò de coincidir amb les fires o les festes locals- sinó també pels canvis d’hàbits i obligacions dels balladors.

Ja fa anys que no es poden plantejar concursos a l’agost, per allò de les vacances, mentre que cal pensar en el temps d’exàmens dels joves, per exemple. El concurs de dissabte a Palamós vol ser un intent de sortir del calendari massa atapeït, que és un altre escull que s’ha demostrat complicat. Els responsables de les anelles podrien explicar mil i un malabarismes que han de fer per jugar amb les plantilles de balladors i poder muntar anelles competitives. Es produeix la paradoxa que, a vegades, el problema no és tant tenir dansaires com poder-ne disposar quan cal.

A Palamós, d’altra banda, s’ha fet coincidir aquest començament de Campionat amb una altra novetat: la semifinal de Punts Lliures de les colles grans. Una altra novetat que incideix en aquesta línia de procurar renovar el Campionat que, en aquest cas, presenta la seva cara més espectacular.

Veurem com es desenvolupa tot plegat, atents, sobretot, en el paper de la colla juvenil “Nova Tarragona Dansa”.

Fins sempre, mestre!

[Un dos i seguit, 6-6-14]

La setmana passada començàvem el programa lamentant la mort de l’estudiós Lluís Subirana i avui, malauradament, tornem a constatar que el sardanisme està de dol. Dimecres ens deixava un dels personatges més apreciats en aquest àmbit: Tomàs Gil i Membrado, un músic que va endinsar-se en el món de la sardana ja gran, al voltant dels 40 anys, però hi va restar plenament implicat fins al darrer moment, quan va morir als 99 anys d’edat. Una etapa, amb tot, llarga i que va aprofitar de manera intensiva: escrivint més 1.300 sardanes (aspecte aquest que han destacat tots els mitjans que n’han parlar aquests dies), actuant com a músic a cobles i orquestres, arranjant per a altres autors, publicant música pròpia i aliena i, sobretot, repartint la seva vitalitat arreu del país.

Fa uns anys, va escriure una mena de llibre de memòries que és un testimoni interessantíssim d’una vida complicada, com la de molts dels seus contemporanis (la guerra, la postguerra...), digna d’una pel·lícula d’acció, d’amor, d’intriga i de moltes coses més. Experiències de tota mena, algunes de les quals de gran duresa, que no li van esgarriar el caràcter, afable com pocs, obert, generós... Unes qualitats que jo apunto, però que podrien certificar moltíssimes persones de tots els racons de Catalunya. I no només perquè a molts els va dedicar sardanes, com aquell que reparteix abraçades o petons, sinó perquè era feliç anant a tota mena d’actes sardanistes, viatjant quan calia, barrejant-se amb la gent i ballar... sí, ballar amb més de 90 anys, cosa que feia fins fa quatre dies.

Evidentment, jo no li envejo moltes de les coses que ha hagut de viure Tomàs Gil al llarg d’aquest quasi segle de vida, però sí aquestes ganes de viure, de crear música, d’estimar tothom i el seu país que anava exhibint a cada moment. A Tarragona, on aquella biografia que dèiem hi té uns capítols dramàtics i romàntics alhora, hi venia sovint, moltes vegades convidat pel Casal Tarragoní. Com feia tothora i arreu on anava, no es limitava a parlar amb els músics o les patums presents, de la manera més natural es  barrejava amb la gent, ballant alguna tirada, xerrant amb tothom qui podia, exhibint sempre amb orgull l’accent de la Terra Alta.

Fins sempre, mestre!

Ens faltarà un bon model

[Un dos i seguit, 30-5-14]

El fet sardanista sempre ha comptat amb grans poetes que li han dedicat versos molt sentits, a vegades veritablement remarcables. També hi ha hagut prosistes que l’han comentat o l’han estudiat amb més o menys traça. Malauradament, ha predominat la bona fe més que l’encert: hem pogut llegir textos carregats de bones intencions, però mancats de substància o rigorositat; s’han prodigat les queixes i les lamentacions estèrils i que no porten enlloc, al costat dels cants exaltats i poc realistes; i també hem trobat eminències que han demostrat saber poc de les interioritats de la sardana...

Enmig de tanta lletra de més, algú hi ha hagut que sí que ha aplicat coneixement, sentit comú i valentia alhora. Darrerament, alguns estudiosos joves s’han significat en aquest sentit, però fins no fa massa temps no n’hi havia gaires com el Lluís Subirana, poeta, informador i, sobretot estudiós de qüestions diverses, però de manera molt especial la sardana. A vegades, signava els llibres conjuntament amb Jaume Nonell (també un bon element en aquestes tasques), mentre que altres títols sobre els més diversos aspectes de la sardana els presentava en solitari, però sempre amb coneixement de causa, esperit crític però constructiu, optimisme realista i humilitat. Una combinació de qualitats que, certament, trobarem a faltar, perquè el Lluís va ser vençut, aquesta nit farà una setmana, per una greu malaltia.

Els que ens agrada remenar paper vells, estudiar la sardana des de tots cantons i parlar-ne allí on ens volen escoltar, ens haurem d’espavilar encara més. Ens faltarà un bon model i, sobretot, l’escalfor d’una persona sàvia i amb les idees clares que no dubtava en expressar, i que, alhora, sabia ser humil, proper i amic de tothom. Tot un luxe haver-lo conegut!

Alts i baixos d’activitat

[Un dos i seguit, 23-5-14]

 

Suposo que entra dins la normalitat de les activitats vives com ho és la sardana, que el seu dinamisme, el volum d’activitat, la capacitat de renovar-se o la incidència en el seu entorn vagin oscil·lant. En definitiva, que hi ha temporades més bones que altres i no sempre coincidint les pujades o les baixades en els diferents conceptes que he apuntat. De la mateixa manera, aquests alts i baixos també es produeixen a nivell local o en àmbits relativament petits, i tampoc en sintonia amb altres indrets. És a dir, que potser en un poble viuen un moment esplèndid, mentre al del costat això ha quedat enrere i ara l’activitat ha minvat, ha esdevingut monòtona o, fins i tot ha desaparegut. Probablement, si paréssim atenció en aquestes viles en un altre moment, abans o després, la situació seria ben diferent, amb intercanvi de papers, fins i tot.

Això és ben real, fins al punt que els que ho coneixen es resisteixen a fer valoracions globals, de país, i prefereixen tenir en compte aquests alts i baixos més o menys cíclics. A les comarques tarragonines, per exemple, fa una vintena d’anys, la majoria d’aplecs es feien al Baix Camp, en bona part fruit a una notable tasca de divulgació d’entitats com la colla Rosa de Reus i els seus Aplecs a Muntanya, que van plantar moltes llavors. Ara, en canvi, el pes específic dels aplecs s’ha desplaçat al Tarragonès, amb dues convocatòries a la capital i altres inexistents a l’anterior moment com els d’Altafulla, Torredembarra o Salou, entre altres.

Un d’aquests altres és el Morell, que ha sabut fer arrelar un aplecs amb bones cobles i un públic que no es limita al local. Aquest diumenge hi tornen, amb estrena inclosa d’un autor que no és, precisament, dels habituals aplecs, Francesc Rius, circumstància que cal entendre com un enriquiment, sens dubte.

Quan cadascú fa la guerra per la seva banda

[Un dos i seguit, 16-5-14]

Massa sovint, es produeixen coincidències en el calendari d’activitats massa similar, és a dir, amb públics potencialment idèntics. En el terreny de la sardana, la cobla i els esbarts això també es produeix i, de fet, força sovint. Diumenge vinent, per exemple, tindrem, el mateix dia, els aplecs de Móra d’Ebre i el del Morell, amb l’agreujant que estan situats en dates precedides i seguides amb buits a la programació. Un fet molt habitual que s’entén que no es pugui evitar  (i, fins i tot, segurament que no convingui) en casos com ballades de Festa Major o similars, clarament vinculades a una festa local i, per tant, inamovible, on, a més, el protagonista és el públic de la població.

Ens consta que des de fa temps s’han fet esforços per evitar coincidències menys justificables per part de la Coordinadora d’Aplecs, però és evident, a la vista de la Guia, que encara queda feina pendent. Molta més si, tal i com sembla que es vol fer, s’hi impliquen els aplecs que, per les raons que sigui, han quedat exclosos de la programació oficial. Però la veritat és que encara convindria anar més enllà i coordinar realment els organitzadors de totes les activitats, no només els aplecs. Això vol dir molta feina i, malauradament, haver de superar reticències, immobilismes i baralles de veïns passades de moda. Una tasca que demana a crits que es concreti ja la prevista territorial de la nounada Confederació Sardanista, que no ha de servir, només, per recollir subvencions, sinó per gestionar més eficaçment les coses.

De moment, sembla que altres parts de Catalunya estan més avançades en aquest sentit, mentre aquí poc ens podrem queixar del centralisme mentre cadascú faci la guerra per la seva banda.

Grans reptes de supervivència per a les colles de competició

[Un dos i seguit, 9-5-14]

Aquest diumenge comença el Campionat de Catalunya per a les colles Grans, és a dir, la categoria que, sobretot els seguidors del concepte de Sardana Esportiva, fa temps que qualifiquen d’absoluta. Ho faran, el mateix dia però en hores i poblacions diferents, els dos grups en els quals s’ha dividit el conjunt de colles que hi participen.

Aquesta fórmula, que ja es va posar en pràctica la temporada passada, ve a ser una petita mostra de moderat optimisme sobre el panorama de les colles de competició, ja que això vol dir que n’hi ha més que els anys immediatament anteriors. Tothom és conscient, però, dins el món de les colles, que cal ser prudent i no cantar victòria abans d’hora, és a dir, no caure en els mateixos vicis d’alguns polítics quan parlen del nombre d’aturats o de suposats brots verds.

En tot cas, el cert és que la tendència a la davallada en el nombre d’anelles actives que es venia produint des de feia temps s’havia aturat. De tant en tant hi ha hagut alguna galleda d’aigua freda, com la recent de la “Violetes del Bosc”, quan va anunciar que deixava el Campionat, o la de tot just fa vuit dies, en el mateix sentit, de la colla “Antaviana”, de Tordera, quan tothom ja la comptabilitzava al grup A. Potser la diferència amb aquell panorama de grups que plegaven veles és que ara més aviat són colles que no es veuen en cor de seguir tot allò que representa un Campionat (assajos, viatges, etc) i decideixen limitar-se als concursos lliures o els campionats territorials. Una estratègia que ha funcionat bé en molts casos, com ara els “Dansaires del Penedès” o el més espectacular de la “Mare Nostrum”, que al cap d’un any d’aturada va tornar al Campionat i, directament, el va guanyar. També hi ha el perill, real i que s’ha concretat molts cops, que la manca de la dinàmica pròpia d’un campionat acaba de desmotivar els balladors i el grup acaba desapareixent.

No hi ha una recepta clara per superar-ho, però segur que hi tenen a veure ingredients com la pertinença a un grup més gran, qui hi ha al davant i com el condueix, per exemple...

Cal un debat per La Sardana de l’Any

[Un dos i seguit, 2-5-14]

Demà dissabte culminarà una de les activitats sardanistes amb més ressò de la temporada: La Sardana de l’Any. Serà el moment de la gran final, enguany a Barcelona i en un escenari de luxe: L’Auditori. He dit que és una activitat amb molt de ressò, però cal reconèixer que darrerament també ha estat una de les més discutides, sobretot per aquells que creuen que les composicions que arriben a la final no són prou representatives de la riquesa i la varietat d’estils que es pot trobar en el conjunt  de sardanes que s’estrenen al llarg de l’any.

El cas és que darrerament a la final hi predominen les composicions de caire ballador,  deixant enrere obres de major ambició. Ja s’entén, diuen els crítics, que no s’hi trobin les sardanes de concert, però segur que n’hi ha –insisteixen- de cert nivell qualitatiu i, alhora, prou assequibles per als balladors en general, que han quedat arraconades.

Al marge de les opinions de cadascú, el cert és que cal un debat al voltant d’aquest concurs. No pot ser, en tot cas, que a hores d’ara resulti més atractiva la segona part del concert que la primera.

Reconeixement excessivament tardà

[Un dos i seguit, 25-4-14]

Un dels Premis Nacionals de Cultura, que atorga el CONCA, ha correspost, enguany, a la cobla La principal de la Bisbal. Un més que merescut reconeixement a una llarguíssima trajectòria de, ni més ni menys, 125 anys. Una fita que poques institucions poden dir que han aconseguit, i més si són de les característiques d’una cobla.

 

També és cert que, segons com ho mirem, ja és ben trist que no hagi estat fins ara que hagi arribat aquest premi. Si bé la cobla bisbalenca ja gaudeix del títol de Cobla Oficial de la Generalitat i de la Creu de Sant Jordi, un premi específic del sector cultural oficial hauria d’haver-se fet efectiu molt abans. A més, l’esmentat títol de Cobla Oficial, atorgat en temps de la República, en l’actual context democràtic va ser restablert de manera totalment honorífica. La veritat és que la Generalitat no ha fet l’ús que segurament caldria d’una cobla considerada com a oficial.

 

Cal tenir en compte, penso jo, la trajectòria de la formació, amb un prestigi mantingut de manera constant al llarg de tots aquests anys, però també s’hauria de considerar la necessària explotació, en el més bon sentit de l’expressió, de la cobla com a orquestra nacional catalana singular, una figura que, sense cap mena de dubte, la de la Bisbal no és la única digna representant, però sí una de les més honorables.

Naixement oficial de la Confederació Sardanista de Catalunya

[Un dos i seguit, 11-4-14]

 

Aquest dissabte, tal i com ho estan fent aquests dies moltes entitats d’arreu del país, la Federació Sardanista de Catalunya celebrarà la pertinent Assemblea General Ordinària, que aquesta vegada anirà seguida per una Assemblea Extraordinària. Aquesta ha de ser històrica, ja que és previst que s'aprovi la transformació en Confederació Sardanista de Catalunya. Això vol dir que s’oficialitzarà la creació d’aquest nou ens que ha d’aplegar altres federacions ja existents: l’esmentada Federació Sardanista, la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya i una altra amb una història rellevant però darrerament d’existència més aviat testimonial: l’Obra del ballet Popular.

Que el sardanisme, atesa la importància del conjunt d’entitats que hi treballen, pugui tenir una veu davant dels organismes oficials i la resta de la societat que comporti la seva força real, és una vella aspiració. Ja es va intentar abans de la Guerra Civil amb la Lliga Sardanista, que precisament la contesa va estroncar; després l’Obra del Ballet Popular també tenia aquesta intenció, però malgrat les moltes i sovint transcendents iniciatives que va generar, les circumstàncies van impedir que quallés del tot; i la mateixa Federació Sardanista tenia aquest objectiu com la seva principal raó de ser. En bona part ho ha aconseguit i, de fet, aquest pas que s’està donant ara vindria a ser la culminació de tot plegat.

Almenys això és el que esperen aconseguir els que fa temps que hi estan treballant, lluitant contra no només el context complicat que vivim, sinó que també han de superar la gran dificultat que representa la gran varietat de característiques de les organitzacions que fan alguna cosa o altra per la sardana. També hi ha reticències davant la necessitat de canviar hàbits i plantejaments instal·lats de fa temps, o per la por –massa sovint fonamentada- pel centralisme, barceloní o d’aquells que es consideren el cor del sardanisme.

De totes maneres, sembla que, poc a poc, tot això es va superant. Com a mínim, res fa pensar que aquest dissabte no s’aprovi el naixement oficial de la Confederació Sardanista. Després, seguirà la tasca també delicada de concretar encara més i desenvolupar el projecte.

Francesc Salas: homenatge merescut

[Un dos i seguit, 4-4-14]

El sardanisme de la veïna ciutat de Reus ve marcat, des de fa força anys, per dues entitats: la Colla Sardanista Rosa de Reus i el Patronat Sardanista de Reus. Naturalment, això des del punt de vista organitzatiu, de promoció d’activitats, ja que caldria tenir en compte, també, l’important i essencial aspecte musical. Avui, però, vull parar atenció en un personatge que ha estat i confio que segueixi sent bàsic no només en la sardana a Reus, sinó arreu del país: el Francesc Salas. L’actual president del Patronat, diumenge serà objecte d’un homenatge no només de la seva gent més propera, sinó de tot un col·lectiu molt més ampli: els organitzadors d’aplecs de les comarques tarragonines.

El cas és que el Francesc ja té una edat i després de molts anys de brega, de lluitar en molts fronts, ha decidit prendre-s’ho amb una mica més de calma i deixar una altra presidència: la de la Coordinadora d’Aplecs de les Comarques Meridionals de Catalunya. Són ells, aquest grup de més de 30 aplecs, els que s’aplegaran diumenge a Alforja en un dinar, segurament molt emotiu, precedit d’una ballada de sardanes. Jo espero, però, que aquesta retirada –gran tenint en compte el paper de la Coordinadora, però petita en comparació amb els fronts en els quals ha treballat aquest home-, espero, dic, que no sigui total i segueixi fent-se notar en el món sardanista.

Amb el Francesc Salas podem tenir discrepàncies, com amb tothom que es mou, que fa alguna cosa, però he de confessar que mai he tingut un no per part seva, més aviat el contrari. No l’he tingut ni com a comunicador, ni com a estudiós, ni com a organitzador...  tasques que ell també ha portat a terme. Felicitats, Francesc, i espero que podem seguir trobant-nos a les ballades, concursos, aplecs i concerts, fent-nos les bromes pertinents, cadascú com a reusenc o com a tarragoní, lluny de les versions casposes que a vegades tenen aquests debats. De fet, tal i com ho hem fet sempre.

En qüestió un model de colla

[Un dos i seguit, 28-3-14]

El concurs de colles de diumenge passat a Granollers encara no formava part del Campionat de colles d’enguany, però bé el podríem qualificar com una prèvia ben interessant. Hi eren bona part de les colles que hi competiran, ja que, de fet, elles també se’l prenen, aquest concurs, com una mena d’assaig o tempteig de cara a l’hora de la veritat. Hi vam poder veure nous fitxatges, colles que s’incorporen al Campionat i altres que potser no hi prendran part però que són noves i, possiblement, faran parlar els propers anys. I, a més dels que ballaven, els que miraven, ja fossin membres de colles que intentaven constatar el moment de forma de les competidores, o bé aficionats que tractaven de fer-se una idea de com es plantejava la nova temporada.

Ja hem comentat en anteriors programes -i avui hi insistirem- el fet que enguany hi ha canvis importants i que n’hi ha de tots colors. S’ha parlat força del descans que ha hagut de plantejar-se la “Violetes del Bosc” després de moltíssims anys d’estar al capdamunt de tot. En contrast a aquesta situació delicada d’una colla tant emblemàtica, la veritat és que s’han creat anelles noves i altres que no ho havien fet mai o s’hi havia retirat feia un temps, s’han vist amb cor de tornar al Campionat. Potser si analitzéssim aquests moviments amb detall arribaríem a la conclusió que, al marge de les dificultats que han de superar les entitats de tota mena, allò que està en qüestió en les sardanistes és el model de colla. A unes els costa molt mantenir el compromís del Campionat mentre altres, poc o molt, funcionen. Evidentment, no ho tractarem, ara i aquí, però segur que caldrà fer-ho un moment o altre.

Crítica sobre sardanes

[Un dos i seguit, 21-3-14]

 

Encara que algú pot pensar que hi tinc una fixació, aquesta setmana insisteixo en el mateix que comentava ara fa vuit dies: el ressò que les activitats sardanistes tenen als mitjans de comunicació. Sens dubte, a banda de les consideracions que feia sobre les mancances dins el mateix món sardanista, és insuficient, fins i tot injust comparat amb moltes altres activitats.

 

Un fet que reconeix avui divendres el periodista Josep Maria Casasús en la seva columna d’opinió al diari El Punt Avui. Assegura que “cal conrear una literatura sobre sardana com la que potencia altres aires d’arrel popular” i esmenta el jazz, el tango i el flamenc. I insisteix dient que “Manca una crítica sardanística que expliqui estils, escoles i períodes amb intenció, sensibilitat i erudició com ho fan comentaristes d’aquells altres sons. Sobretot ara –conclou-, quan la sardana viu una època daurada, amb més compositors i intèrprets que mai, i amb cobles que experimenten fórmules de fusió amb altres formacions”.

 

Certament, té raó Josep Maria Casasús, encara que, tal i com deia l’altre divendres, arran de la proclamació de Barcelona com a Capital de la Sardana i després s’ha confirmat amb la reestrena de La Santa Espina, s’ha pogut apreciar cert desvetllament en aquest sentit, és a dir, que n’han parlat molts mitjans que habitualment no ho fan i que, en general, la notícia he merescut més i millor tracte que altres vegades. En aquest sentit, tenien aire de normalitat –per allò de la crítica entesa i professional- cròniques com la Jorge de Persia a El País o de Josep Pasqual a la Revista Musical Catalana. I només són dos exemples, bons, sens dubte, però que no ens han de fer oblidar la necessitat de no abaixar la guàrdia, més aviat al contrari, han de servir d’exemple i d’estímul a l’hora de seguir facilitant les coses a aquests periodistes i crítics, amb els encarregats experts de fer-ho, tal i com ha succeït en el cas que ens ocupa.